dimarts, de maig 06, 2008

Pel maig, un "mayo"

El sector navarrès de l'altiplà mexicà m'avisa oportunament, i com cada any, que a Iturmendi ja han plantat el "mayo" al mig de la plaça. Cada u de maig, els veïns d'aquest poble de la comarca de La Barranca pugen al bosc comunal amb el guarda forestal, trien un arbre ben dret, de 20 o 30 metres, i, literalment, el pelen després de tallar-lo, i el baixen al poble. Li posen uns brancons al capdamunt i l'aixequen al bell mig de la plaça, amb no poc esforç per part de la població masculina del poble. Aquesta soca pelada és el "mayo", una figura no sé si escultòrica o arquitectònica que cada any erigeixen els iturmenditarres, i que precedeix les festes de Sant Miquel (un Sant Miquel que jo no coneixia, el 8 de maig).

Preguntada l'A. sobre el significat d'aquest ritus anual, es va quedar una mica perplexa. El "mayo" és el "mayo", potser un ritus de primavera, potser un element decoratiu per a les festes. En el fons el "mayo" és un esdeveniment astronòmic, com l'equinocci de primavera, o un meteor que no requereix cap explicació, com les pluges que queien infal·libles el dia de Sant Bernat, quan el clima encara no s'havia desbaratat.

Al Diario de Navarra en parlen una mica més, amb una foto de l'heroic aixecament del tronc. Els quintos (els quintos!) són els encarregats d'organitzar la cosa del "mayo". Enguany només n'hi havia tres, un d'ells es diu, segons el diari, Jordi Arbizu Perpiñá. En la meva propera reencarnació vull ser navarrès...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

2 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Comentando una magnífica obra de teatro del navarro Alfredo Sanzol, que estos días se representa en Madrid, el crítico Marcos Ordoñez (Babelia, 3-V)reconocia haber encontrado en ella "una razón más para hacerme navarro". Y añadía:

"Alfredo Sanzol es navarro. Una razón más, me dije, para hacerme yo navarro, algo que vengo pensando muy en serio últimamente. Desde que conocí a su tocayo, el gran Landa, que se ha ofrecido a hacerme de avalista. No sé si llegaré a ser navarro honorario, pero Sanzol explica muy bien la esencia del asunto en ese episodio donde a un pamplonica, atravesado de dolor telúrico, se le aparece el mismísimo san Fermín y le dice: "Escúchame atentamente, que voy a decirte una cosica". El cuitado está de crucero. Lejos, muy lejos de casa y del 7 de julio. Su mujer comprende el drama, y lo expone con este párrafo capital: "Si alguien te dice que es de Pamplona, es de Pamplona y de ningún otro sitio, aunque sus padres sean de Pekín. Si no me creéis, id a cualquier restaurante chino de Pamplona y preguntad a los niños que corretean entre las sillas de dónde son. Son navarros. Son de Pamplona, porque en Pamplona hay algo que abduce. Hay algo que hace que la gente se convierta a una religión extraña: la religión de ser de Pamplona". Esto, queridos lectores, es lo más verdadero y profundo que he escuchado en un teatro en los últimos tiempos".

¡Y mis pobres hijos, empeñados en querer ser catalanes!

Geococcyx ha dit...

Jo no ho sabria dir millor que Marcos Ordóñez. Però...com es pot evitar ser d'un lloc on l'autobús és la villavesa, i on aprecien com a verdures el cardo i la borraja?

Pel que fa als teus fills, i com deia Max Aub, un és del lloc on va fer el batxillerat. De vegades, és clar. Però potser un dia es deixaran il·luminar la llum navarresa...