.
Diputats del PRD i el PAN
enfilats a la tribuna de la Cambra
(imatge del Canal Congreso),
entre dues madrizas.
Si el subtítol de l'apunt S'acosta l'1 de desembre podria haver estat Hi haurà hòsties, el d'avui seria: Ja n'hi ha hagudes. Les amenaces del PRD de rebentar la presa de possessió, per via d'ocupar l'espai normalment destinat a tal cosa - la tribuna de la Cambra de Diputats - han posat el PAN en posició d'evitar-ho. Com que s'havia especulat que el PRD ho faria, fins i tot, abans de l'1 de desembre, els panistes han interpretat els moviments d'alguns diputats del PRD com a l'inici de la presa de la seva peculiar Bastilla, i s'hi han anticipat. El cas és que hi ha hagut una ball de bastons a la Cambra, amb tres diputats ferits, un d'ells afectat per gas lacrimogen, probablement d'un esprai defensa personal a base de capsaïcina, l'agent que dóna coentor als xilis: tot queda a casa. Suposo que les imatges del sarau ja han donat la volta al món. Tot s'ha estat transmetent durant hores, en directe pel Canal Congreso.
El PAN no hauria d'haver entrat en la provocació perredista, perquè aquest incident degrada la dignitat de la Cambra, exposa el PAN a ser equiparat al PRD, és publicitat gratuïta per als porros del PRD, i exalta els ànims dies abans del dia "D". La situació política és, òbviament, tensa, tot i que avui al carrer, durant la meva caminada anticolesterol pel casc antic, l'ambient era d'una placidesa total. Salvant les distàncies, que no són poques, això em recorda la placidesa del parc vienès on Stefan Zweig es va assabentar de l'assassinat de l'hereu de l'Imperi Austríac a Sarajevo.
Deixem les solemnitats, i fem un joc de paraules barat. Podríem dir que mentre l'excandidat priïsta Madrazo es recupera a Miami de la seva derrota electoral, al Congrés mexicà hi ha hagut una petita madriza. Tot just un tast de la que podria ser la madre de todas las madrizas, l'1 de desembre. Tot això, la veritat, m'incomoda. O, com diria el meu avi:
S'ha perdut un paraigua i un sac. Pel paraigua no donen res... però donen pel sac!
Govern de Calderón
Felipe Calderón ha presentat el seu govern, i s'han comentat diferents aspectes. Ortodòxia econòmica (Carstens), amb voluntat suposadament desreguladora per trencar els monopolis i privilegis d'unes quantes empreses (quan ho vegi m'ho creuré). Això diuen que es contradiu amb el nomenament de Luis Téllez a la SCT, un home proper a les televisoras privades que controlen l'espai radioelèctric. El punt més polèmic ha estat el nomenament de Francisco Javier Ramírez Acuña a Governació, governador de Jalisco amb permís (aquí els càrrecs electes poden demanar permís), que va ser molt criticat per la violència amb què va reprimir les manifestacions antiglobalització en una cimera mundial a Guadalajara. Un home que només ha fet política a Jalisco, i és rebutjat pels partits de l'oposició, amb qui hauria de negociar iniciatives al Congrés. Els periodistes Jorge Zepeda i Ricardo Alemán han criticat durament aquest nomenament. Un altra nota desagradable és el nou ministre de Salut, qui com a parlamentari va combatre la píndola del dia després, introduïda pel ministre foxista Julio Frenk Mora, que no era militant del PAN. Em sembla que les campanyes pel condó i l'accés a la píndola s'han acabat. Una part important dels ministres són panistes (alguns molt conservadors) i/o molt pròxims a Calderón. Juan Camilo Mouriño, gallego-mexicà i molt proper a Calderón no pot ser ministre perquè no és mexicà de naixement. I, per cert, Arturo Sarukhan s'ha quedat sense el ministeri d'Afers Estrangers, que s'ha emportat Patricia Espinosa, una diplomàtica bastant jove.
Sex and the city
Si la teva parella es compra els 17 DVD, que inclouen els 100 capítols de les 6 temporades de Sex and the city, tens dues opcions: a) que t'acabi agradant la sèrie o b) que t'acabi agradant la sèrie. I m'ha acabat agradant! Per diverses raons. Perquè la primera temporada és genial. Penso que als guionistes encara els sobraven els temes (cada capítol és un tema, tot i que hi ha fils argumentals que travessen tota la sèrie), i van saber crear unes històries i uns personatges espatarrants. Perquè els diàlegs són també genials. Perquè les altres temporades són molt bones, de vegades genials.
Asseure's a la nit al sofà i empassar-se tres capítols de la sèrie és una manera pràctica de sostraure's al recarregat ambient polític: autoabducció novaiorquesa enmig de l'altiplà mexicà. Continuarà.
.
Diputats del PRD i el PAN
enfilats a la tribuna de la Cambra
(imatge del Canal Congreso),
entre dues madrizas.
Si el subtítol de l'apunt S'acosta l'1 de desembre podria haver estat Hi haurà hòsties, el d'avui seria: Ja n'hi ha hagudes. Les amenaces del PRD de rebentar la presa de possessió, per via d'ocupar l'espai normalment destinat a tal cosa - la tribuna de la Cambra de Diputats - han posat el PAN en posició d'evitar-ho. Com que s'havia especulat que el PRD ho faria, fins i tot, abans de l'1 de desembre, els panistes han interpretat els moviments d'alguns diputats del PRD com a l'inici de la presa de la seva peculiar Bastilla, i s'hi han anticipat. El cas és que hi ha hagut una ball de bastons a la Cambra, amb tres diputats ferits, un d'ells afectat per gas lacrimogen, probablement d'un esprai defensa personal a base de capsaïcina, l'agent que dóna coentor als xilis: tot queda a casa. Suposo que les imatges del sarau ja han donat la volta al món. Tot s'ha estat transmetent durant hores, en directe pel Canal Congreso.
El PAN no hauria d'haver entrat en la provocació perredista, perquè aquest incident degrada la dignitat de la Cambra, exposa el PAN a ser equiparat al PRD, és publicitat gratuïta per als porros del PRD, i exalta els ànims dies abans del dia "D". La situació política és, òbviament, tensa, tot i que avui al carrer, durant la meva caminada anticolesterol pel casc antic, l'ambient era d'una placidesa total. Salvant les distàncies, que no són poques, això em recorda la placidesa del parc vienès on Stefan Zweig es va assabentar de l'assassinat de l'hereu de l'Imperi Austríac a Sarajevo.
Deixem les solemnitats, i fem un joc de paraules barat. Podríem dir que mentre l'excandidat priïsta Madrazo es recupera a Miami de la seva derrota electoral, al Congrés mexicà hi ha hagut una petita madriza. Tot just un tast de la que podria ser la madre de todas las madrizas, l'1 de desembre. Tot això, la veritat, m'incomoda. O, com diria el meu avi:
S'ha perdut un paraigua i un sac. Pel paraigua no donen res... però donen pel sac!
Govern de Calderón
Felipe Calderón ha presentat el seu govern, i s'han comentat diferents aspectes. Ortodòxia econòmica (Carstens), amb voluntat suposadament desreguladora per trencar els monopolis i privilegis d'unes quantes empreses (quan ho vegi m'ho creuré). Això diuen que es contradiu amb el nomenament de Luis Téllez a la SCT, un home proper a les televisoras privades que controlen l'espai radioelèctric. El punt més polèmic ha estat el nomenament de Francisco Javier Ramírez Acuña a Governació, governador de Jalisco amb permís (aquí els càrrecs electes poden demanar permís), que va ser molt criticat per la violència amb què va reprimir les manifestacions antiglobalització en una cimera mundial a Guadalajara. Un home que només ha fet política a Jalisco, i és rebutjat pels partits de l'oposició, amb qui hauria de negociar iniciatives al Congrés. Els periodistes Jorge Zepeda i Ricardo Alemán han criticat durament aquest nomenament. Un altra nota desagradable és el nou ministre de Salut, qui com a parlamentari va combatre la píndola del dia després, introduïda pel ministre foxista Julio Frenk Mora, que no era militant del PAN. Em sembla que les campanyes pel condó i l'accés a la píndola s'han acabat. Una part important dels ministres són panistes (alguns molt conservadors) i/o molt pròxims a Calderón. Juan Camilo Mouriño, gallego-mexicà i molt proper a Calderón no pot ser ministre perquè no és mexicà de naixement. I, per cert, Arturo Sarukhan s'ha quedat sense el ministeri d'Afers Estrangers, que s'ha emportat Patricia Espinosa, una diplomàtica bastant jove.
Sex and the city
Si la teva parella es compra els 17 DVD, que inclouen els 100 capítols de les 6 temporades de Sex and the city, tens dues opcions: a) que t'acabi agradant la sèrie o b) que t'acabi agradant la sèrie. I m'ha acabat agradant! Per diverses raons. Perquè la primera temporada és genial. Penso que als guionistes encara els sobraven els temes (cada capítol és un tema, tot i que hi ha fils argumentals que travessen tota la sèrie), i van saber crear unes històries i uns personatges espatarrants. Perquè els diàlegs són també genials. Perquè les altres temporades són molt bones, de vegades genials.
Asseure's a la nit al sofà i empassar-se tres capítols de la sèrie és una manera pràctica de sostraure's al recarregat ambient polític: autoabducció novaiorquesa enmig de l'altiplà mexicà. Continuarà.
.
6 comentaris:
A mi m'encanta Sex and the City. De fet, New York és la ciutat més meravellosa del món. Les quatre protagonistes són fantàstiques, amb les seves particularitats. Jo no tinc els DVDs però la vaig començar a veure-la fa uns 7 anys als EEUU i encara no l'he avorrit! Al contrari, cada dia m'agrada més. És un clàssic i de moment no passa de moda. Ara fa anys que la van reposant al Cosmopolitan i sempre que l'enganxo m'hi quedo. L'any passat em costava anar a treballar després d'haver anat a dormir alguns dies a la 1.30 am. Ara fa dies que no la fan, almenys, no la trobo pel Plus. L'ultim capitol és genial en estructura i en els continguts, però no dic més que encara parlaré més del compte i no us deixaria disfrutar del final. Totalment recomanable!
Eule
Jo em peto de riure amb les sortides de la Samantha (contarpunt Samantha/Charlotte, per exemple), que ja les començo a endevinar, i de la Miranda. Jo també me'n vaig a dormir una mica tard, per culpa de la sèrie, amb l'agreujant que, en tenir els DVD, sempre som a temps a veure un capítol més.
Crec que no acabo de compartir el teu gust pel darrer capítol, si és que parlem del mateix. Trobo que la droga dura dels altres capítols es converteix una mica en una infusió de flor romanial. Però tots són gustos: ets un(a) romàntic(a)!
Si. Sóc una mica romàntica tot i que no tant com la Charlotte... Com a final ja m'agrada. Encara que elles uns anys abans l'haguessin trobat "tacky". Però qui hagués dit que la Miranda (per dir-ne una)canviaria com un mitjó? De fet, la vida és així. Tots evolucionem. El meu moment preferit dintre d'aquest "romanticisme" (ei, que la Carrie és una romàntica com una casa!)és quan al Big li diuen "Go get our girl". Recordo especialment d'aquest últim capítol l'estructura trepidant de passar de la història de l'una a la de l' altra, amb les músiques raperes franceses de fons. Una sèrie ben feta, ben feta.
Eule
De fet tota la sèrie és romàntica, perquè la Carrie, com tu vens a dir, busca un amor 100% romàntic. La Miranda també, per molt dura que sembli, i la Charlotte, a la seva manera també, diguem que un romanticisme passat per Park Avenue...
Salut!
Sí, el fil conductor de la sèrie, els articles de la Carrie, ja tenen una inspiració romàntica: trobar l'amor, l'home de la seva vida. El que passa és que és una sèrie romàntica però amb tocs que la fan encara més atractiva: els locals de la ciutat, l'amic gay, el rabi, Central Park, les seves converses de sexe, les seves "dates", les botigues, els restaurants. Ara fa una mica, quan estava rentant els plats del sopar, m'ha vingut al cap que una cosa que sovint penso i és que elles mai fan feina de la casa i que això és molt glamurós. La Miranda cuida el nen (poques estones ) i alguna vegada cuinen en parella en plan romàntic (Big i Carrie) però mai renten plats. de fet, sempre mengen fora! Bé, records des de Catalunya i a seguir disfrutant de la sèrie. A mi m'agrada tant que sembla que em donin corda...
Eule
T'expliques molt bé, i com domines la sèrie!
Publica un comentari a l'entrada