.
Parlaven al Telenotícies de les eleccions legislatives federals a l'estat de Tennessee, i comentaven la duresa de la campanya electoral, i el caràcter conservador de l'estat. Vaig estar a Nashville, Tenn., fa més de 10 anys, i em va cridar l'atenció l'aspecte grisenc i ombriu del downtown, on proliferaven esglésies, hospitals i gratacels de totes les confessions protestants imaginables. La conclusió provisional sobre el terreny va ser molt perspicaç: això és Ca'n Protestant.
El primer dia vaig baixar caminant de l'hotel fins al centre de la ciutat, potser una mitja horeta i, a part que se'm van congelar les orelles (era el mes de febrer), estava mig acollonit, perquè jo era l'únic vianant en tot allò. Sentia l'olor característica, i nova per a mi, dels gasos d'escapament passats pel catalitzador, una olor que després es va anar generalitzant a casa nostra, i que al començament relacionava sempre amb aquest viatge a Nashville (i amb un altre al Canadà). Vaig sortir a sopar amb una sèrbia, un xines i un francès, a un restaurant mexicà, i després entràrem a un bar amb música country en directe, on una banda tocava banjos i violins davant una foto gegant del castell de Neuschwanstein (del rei Lluís de Baviera), que ocupava tot un pany de paret. Tot plegat un pèl surrealista.
Una altra nit vaig anar al club musical i restaurant Blue Bird Cafe, on lloc amb molta anomenada, on cal reservar quinze dies abans. La gent entrava a sopar per tongades. Vull dir que s'omplia el restaurant, actuaven els músics asseguts entre les taules, i al cap d'una hora i mitja sortia tothom i entrava la segona tongada, que esperava fora. Com que no tenia reserva, vaig esperar una hora o dues al portal, i al final em van deixar seure a la barra del restaurant. Hi vaig passar una bona estona. En aquella visita al Blue Bird Café vaig aprendre la frase I'll be right back (ara torno, o torno ara mateix), que em deia un cambrer quan intentava encarregar-li una cervesa. I'll be right back, una cosa tan simple que ningú m'havia pogut ensenyar en 10 o 12 anys de classes d'anglès.
De tornada a l'hotel, obro el minibar i em trobo un avís a la porta: segons la llei de l'estat de Tennessee, és delicte vendre, comprar o consumir alcohol entre les onze de la nit i les sis del matí (els diumenges fins a les 11 del matí). I això semblava incloure el consum privat al minibar de l'habitació. No hi havia perill d'anar a la presó, perquè la meva religió em prohibeix consumir, fins i tot, els cacauets del minibar. Entre altres prohibicions d'aquells anys a Tennessee, hi havia la famosa Sodomy Law, que penava amb up to 30 days in jail and/or a fine of up to $50 for cunnilingus, fellatio, or anal intercourse amb una persona del mateix sexe. Això no ho deia a la porta del minibar, però aquí n'expliquen la història. La llei va ser declarada inconstitucional el 1996, perquè atemptava contra el dret a la privadesa de les persones, reconegut a la constitució de Tennessee.
Un altre aspecte d'aquell viatge van ser els horaris del comerç. Sortint de sopar m'aturava a Tower Records, una impressionant botiga de discs que obria de les nou del matí fins a la mitjanit, tots els dies de l'any. Seria un altre paradís d'en Cuní. Un matí vaig agafar l'autobús urbà per visitar un mall als afores. Em sorprengué que el xofer em saludés (Good morning, Sir) i que tots els passatgers i el xofer fossin negres. La conclusió, també perspicaç, va ser: els blancs no agafen l'autobús.
No hauria d'arribar a aquestes conclusions sense treballar quatre o cinc hores amb l'SPSS... ;-)
.
El primer dia vaig baixar caminant de l'hotel fins al centre de la ciutat, potser una mitja horeta i, a part que se'm van congelar les orelles (era el mes de febrer), estava mig acollonit, perquè jo era l'únic vianant en tot allò. Sentia l'olor característica, i nova per a mi, dels gasos d'escapament passats pel catalitzador, una olor que després es va anar generalitzant a casa nostra, i que al començament relacionava sempre amb aquest viatge a Nashville (i amb un altre al Canadà). Vaig sortir a sopar amb una sèrbia, un xines i un francès, a un restaurant mexicà, i després entràrem a un bar amb música country en directe, on una banda tocava banjos i violins davant una foto gegant del castell de Neuschwanstein (del rei Lluís de Baviera), que ocupava tot un pany de paret. Tot plegat un pèl surrealista.
Una altra nit vaig anar al club musical i restaurant Blue Bird Cafe, on lloc amb molta anomenada, on cal reservar quinze dies abans. La gent entrava a sopar per tongades. Vull dir que s'omplia el restaurant, actuaven els músics asseguts entre les taules, i al cap d'una hora i mitja sortia tothom i entrava la segona tongada, que esperava fora. Com que no tenia reserva, vaig esperar una hora o dues al portal, i al final em van deixar seure a la barra del restaurant. Hi vaig passar una bona estona. En aquella visita al Blue Bird Café vaig aprendre la frase I'll be right back (ara torno, o torno ara mateix), que em deia un cambrer quan intentava encarregar-li una cervesa. I'll be right back, una cosa tan simple que ningú m'havia pogut ensenyar en 10 o 12 anys de classes d'anglès.
De tornada a l'hotel, obro el minibar i em trobo un avís a la porta: segons la llei de l'estat de Tennessee, és delicte vendre, comprar o consumir alcohol entre les onze de la nit i les sis del matí (els diumenges fins a les 11 del matí). I això semblava incloure el consum privat al minibar de l'habitació. No hi havia perill d'anar a la presó, perquè la meva religió em prohibeix consumir, fins i tot, els cacauets del minibar. Entre altres prohibicions d'aquells anys a Tennessee, hi havia la famosa Sodomy Law, que penava amb up to 30 days in jail and/or a fine of up to $50 for cunnilingus, fellatio, or anal intercourse amb una persona del mateix sexe. Això no ho deia a la porta del minibar, però aquí n'expliquen la història. La llei va ser declarada inconstitucional el 1996, perquè atemptava contra el dret a la privadesa de les persones, reconegut a la constitució de Tennessee.
Un altre aspecte d'aquell viatge van ser els horaris del comerç. Sortint de sopar m'aturava a Tower Records, una impressionant botiga de discs que obria de les nou del matí fins a la mitjanit, tots els dies de l'any. Seria un altre paradís d'en Cuní. Un matí vaig agafar l'autobús urbà per visitar un mall als afores. Em sorprengué que el xofer em saludés (Good morning, Sir) i que tots els passatgers i el xofer fossin negres. La conclusió, també perspicaç, va ser: els blancs no agafen l'autobús.
No hauria d'arribar a aquestes conclusions sense treballar quatre o cinc hores amb l'SPSS... ;-)
.
2 comentaris:
I jo que em pensava que Texas era un estat molt conservador!! Això sí, a Texas els blancs tampoc no agafen l'autobús....
La fama la tenen, a Texas. Encara no hi he anat, i això que aquí qui més qui menys viatja a Laredo o a McAllen a fer compres, i el meu ortopedista em diu que hi vagi a comprar-me unes sabates SAS (San Antonio Shoes). Ja ho veurem.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada