.
Aquestes setmanes, un altre cop, algun columnista ha esgrimit com un espantall la idíl·lica Barcelona dels 70 contra la Catalunya d'avui i dels darrers 26 anys. Una Barcelona dels 70, que hauria estat "arrasada pel nacionalisme". Català, per suposat.
Als setanta jo passava la infantesa i l'adolescència a Mallorca, i no vaig conèixer aquesta Barcelona ja mítica, tot i que algunes tendències i productes culturals de l'època van arribar a l'illa, i altres els vaig conèixer després. Jo crec que el cavall d'Àtila d'aquella Barcelona no va ser Pujol, ni tan sols el difús consens transversal que avui dia segueix comptant amb el 87% dels diputats al Parlament. El sarau de la Barcelona dels 70 es va acabar bàsicament, perquè la gent es va fer gran i es va posar a treballar, a tenir fills i a pagar hipoteques. I alguns, a manar. Acabada la transició, el desencant de finals dels setanta, i l'oportunitat que representava l'assumpció del poder municipal i, en alguns casos, del govern català, va buidar els carrers de peluts. I els va empènyer cap a les jaquetes de vellut, primer, i després cap als vestits d'Armani (per dir una marca).
Jo mateix vaig ser un pelut adolescent als setanta, però encara avui no he anat a parar a l'Armani. Al seu moment vaig contemplar amb perplexitat i desolació com els peluts que em precedien, els meus germans grans, abandonaven d'avui per demà l'ideal ramblaire i contracultural (i tantes coses més), per dedicar-se altres coses força més productives. Un lliçó difícil d'oblidar, i encara més difícil d'aprendre.
Dos artistes són paradigmàtics d'aquella època i d'una certa desolació posterior: Gato Pérez i Jaume Sisa. El Gato Pérez dels inicis era excel·lent. La reinvenció de la rumba catalana per un porteño ramblaire. La curva del Morrot, la Rumba dels 60 o la Rumba de Barcelona, que jo vaig descobrir als primers anys vuitanta, les he percebudes sempre com a vertaders himnes d'aquella Barcelona. Sisa explicava, crec que al film El gran gato, que quan sentia la Rumba dels 60" es que em foto a plorar". Una pel·lícula que, per cert, em va deixar un gust agredolç, i no em va acabar d'arribar. La salut, i entenc que el canvi de gustos del públic, van apagar bastant l'estrella de Gato Pérez durant els 80, i no va morir, precisament, a la cúspide de la seva carrera. Descansi en pau el gran Gato.
Del Sisa, que vaig (vam) escoltar molt als 70, només cal dir que als anys 80 devia ser tan conscient que el seu públic s'havia volatilitzat amb el pas del cavall d'Àtila, que va decidir morir i sofrir una reencarnació. Amb un èxit, tanmateix, descriptible. Aquests dies, he sentit, després de... 20 anys?, dos discs de Sisa: Qualsevol nit... i Galeta galàctica. A part de les cançons més conegudes, m'ha agradat força retrobar el surrealisme i l'onirisme (o era onanisme?) de Sisa recitant La font del gat, o cantant El fill del mestre, el Cabaret galàctic o A sota l'alzina. Somnio despert, o algunes cançons tenien un remot aire de The Velvet underground?
Puc assegurar que Sisa ha triomfat entre el sector mexicà de la casa...
.
Als setanta jo passava la infantesa i l'adolescència a Mallorca, i no vaig conèixer aquesta Barcelona ja mítica, tot i que algunes tendències i productes culturals de l'època van arribar a l'illa, i altres els vaig conèixer després. Jo crec que el cavall d'Àtila d'aquella Barcelona no va ser Pujol, ni tan sols el difús consens transversal que avui dia segueix comptant amb el 87% dels diputats al Parlament. El sarau de la Barcelona dels 70 es va acabar bàsicament, perquè la gent es va fer gran i es va posar a treballar, a tenir fills i a pagar hipoteques. I alguns, a manar. Acabada la transició, el desencant de finals dels setanta, i l'oportunitat que representava l'assumpció del poder municipal i, en alguns casos, del govern català, va buidar els carrers de peluts. I els va empènyer cap a les jaquetes de vellut, primer, i després cap als vestits d'Armani (per dir una marca).
Jo mateix vaig ser un pelut adolescent als setanta, però encara avui no he anat a parar a l'Armani. Al seu moment vaig contemplar amb perplexitat i desolació com els peluts que em precedien, els meus germans grans, abandonaven d'avui per demà l'ideal ramblaire i contracultural (i tantes coses més), per dedicar-se altres coses força més productives. Un lliçó difícil d'oblidar, i encara més difícil d'aprendre.
Dos artistes són paradigmàtics d'aquella època i d'una certa desolació posterior: Gato Pérez i Jaume Sisa. El Gato Pérez dels inicis era excel·lent. La reinvenció de la rumba catalana per un porteño ramblaire. La curva del Morrot, la Rumba dels 60 o la Rumba de Barcelona, que jo vaig descobrir als primers anys vuitanta, les he percebudes sempre com a vertaders himnes d'aquella Barcelona. Sisa explicava, crec que al film El gran gato, que quan sentia la Rumba dels 60" es que em foto a plorar". Una pel·lícula que, per cert, em va deixar un gust agredolç, i no em va acabar d'arribar. La salut, i entenc que el canvi de gustos del públic, van apagar bastant l'estrella de Gato Pérez durant els 80, i no va morir, precisament, a la cúspide de la seva carrera. Descansi en pau el gran Gato.
Del Sisa, que vaig (vam) escoltar molt als 70, només cal dir que als anys 80 devia ser tan conscient que el seu públic s'havia volatilitzat amb el pas del cavall d'Àtila, que va decidir morir i sofrir una reencarnació. Amb un èxit, tanmateix, descriptible. Aquests dies, he sentit, després de... 20 anys?, dos discs de Sisa: Qualsevol nit... i Galeta galàctica. A part de les cançons més conegudes, m'ha agradat força retrobar el surrealisme i l'onirisme (o era onanisme?) de Sisa recitant La font del gat, o cantant El fill del mestre, el Cabaret galàctic o A sota l'alzina. Somnio despert, o algunes cançons tenien un remot aire de The Velvet underground?
Puc assegurar que Sisa ha triomfat entre el sector mexicà de la casa...
.
3 comentaris:
Jo visc també lluny (no tant com tu)i he fet triomfar al Gato Pérez en el sector italià de la casa i entre alguns amics italians (els sembla moderníssim!!). Hi pense moltes vegades en la injustícia que la rumba es posara tan de moda quan el Gato ja era mort.
Jo ací no suporte escoltar qualsevol nit pot sortir el sol, em pose massa trista...
Benvinguda, Maria. El Gato Pérez no l'havia deixat d'escoltar de tant en tant, però el Sisa el tenia abandonat. L'èxit posterior de la Rumba (Manolos i companyia) va ser una mostra del potencial de la rumba, i de les seves limitacions... Malauradament el Gato Pérez, no hi pogué dir la seva.
Torna per aquí quan vulguis...
Gràcies, ja hi vinc molt sovint...
Publica un comentari a l'entrada