1 de desembre de 2006

.
Les muntanyes russes de la política mexicana no deceben (això sí que és un Dragon Khan!), i avui, 1 de desembre, hem viscut el loop més emocionant d'aquesta atracció mecànica nacional dels darrers temps. Aquests mesos, Calderón ha fet cara de circumstàncies. Una victòria ajustada en unes eleccions i un sistema electoral qüestionats; un PAN que no és exactament de la seva corda, amb un Manuel Espino delerós de prendre-li el protagonisme i la iniciativa; un ex-contrincant de les primàries del PAN, Santiago Creel, liderant el grup panista al Senat. Un demagog arrossegant masses (minvants, però masses) al carrer. Un PRD amenaçant d'impedir la presa de possessió de Calderón al Congrés, on hi va haver ball de bastons fa tan sols tres dies. El polvorí de Oaxaca empitjorant durant setmanes, i gravitant com un passiu polític a heretar pel president electe. Li ha tocat callar molt, a Calderón, i avui era un dia clau.

Lluita pels accessos a la sala de sessions

A dos quarts de nou del matí, l'hora a què m'he permès llevar-me, a Azteca 13 anunciaven que els diputats del PRD havien blocat les cinc portes d'entrada a la sala de sessions. La cosa es complicava i la situació semblava una mica arriscada. Anaven arribant els mandataris i representants estrangers, i quan he vist George Bush pare arribant al Congrés mexicà, he pensat que George W. Bush potser sí que estava a favor de l'eutanàsia. Quan ha entrat Arnold Schwarzenegger, Governador de Califòrnia, he pensat que començaria a repartir llenya per obrir les portes de la sala de sessions, i salvar John Calderón Connor d'algun Cyborg fora de control. Quan ha arribat el ministre d'Hisenda, Agustin Carstens, he sospitat que Calderón hi venia camuflat a dins, com una nina russa. I quan passava el príncep Felip de Borbó, he vist que, definitivament, el successor del Rei Joan Carles seria Elionor de Borbó i Ortiz (o, més aviat, Helena de Borbó). Quin coratge, aquesta joventut!

Afortunadament, només hi ha hagut vociferació i poc més, i a més els mandataris estaven a les llotges superiors del Congrés, arrecerats de qualsevol galeta que es pogués escapar. La veritat és que els parlamentaris del PAN no només havien ocupat la tribuna, sinó que també dominaven una de les portes d'accés a la sala, la que condueix a la tribuna des del darrera de les banderes que dominen la sala. Per la part de fora, l'Estat Major Presidencial en tenia el control.

Protesta de Calderón

La calculada estratègia "militar" del PAN, i segurament els pactes que no s'han fet públics amb el PRI, i qui sap si amb els diputats del PRD, han permès que s'obrís la sessió del Congrés amb quòrum, i que Calderón i Fox arribessin fàcilment a la tribuna del Congrés. Calderón no ha jurat el càrrec, com deia El País, sinó que l'ha protestat, en la primera accepció que té aquest verb tant en espanyol com en català.

El formalisme de protesta, que és laic, és l'establert per l'Article 87 de la constitució mexicana (pdf), un bonic text republicà:

“Protesto guardar y hacer guardar la Constitución Política de los Estados Unidos Mexicanos y las leyes que de ella emanen, y desempeñar leal y patrióticamente el cargo de Presidente de la República que el pueblo me ha conferido, mirando en todo por el bien y prosperidad de la Unión; y si así no lo hiciere que la Nación me lo demande.”

Definitivament, durant la protesta al Congrés, Calderón ha perdut la cara de circumstàncies dels darrers temps. Una lluïssor als ulls, i un somriure que no podia dissimular, expressaven la victòria d'aquest home sobre les difícils circumstàncies dels darrers mesos. El seu to decidit i enèrgic (pequeño pero picoso) segurament ha agradat a una majoria de mexicans que volen passar full del conflicte electoral i esperen un president amb personalitat, amb autoritat, i amb experiència política.

Cadena nacional

Cadena Nacional consisteix en que quan el President ho considera oportú, totes les cadenes de televisió han de connectar-se amb una emissió televisiva que prepara una oficina especial de la Presidència. És obligatori, i em recorda les connexions obligatòries de les emissores de ràdio amb Radio Nacional de España per transmetre el "parte" en temps del franquisme. La protesta de Calderón ha estat transmesa per Cadena Nacional, igual que el seu missatge del migdia a l'Auditori Nacional, o la transmissió de poder del dijous a la mitjanit a Los Pinos. Entenc que això no es correspon amb les pràctiques democràtiques.

Apagada informativa al Zócalo

Les principals cadenes de televisió no han informat de l'acte de López Obrador al Zócalo a les vuit del matí. Hi ha hagut un apagada informativa gairebé total que ha eclipsat les activitats de l'oposició al carrer. Des d'un punt de vista periodístic, això també era notícia. Les cadenes privades, però, han jugat a fer de Cadena Nacional.

A l'Auditori Nacional

A l'Auditori Nacional, amb 10.000 convidats favorables al President, Calderón ha marcat les seves línies: seguretat pública, serveis socials contra la pobresa, reformes econòmiques i polítiques. No ho té fàcil, però en alguns aspectes potser ho té millor que Vicente Fox, malgrat el soroll perredista.

Diego Fernández de Cevallos

Aquest veterà polític panista es va despatxar a gust ahir a la nit a Azteca 13 sobre com ha de ser i com ha d'actuar Felipe Calderón. Em va sorprendre la rotunditat amb què donava lliçons a l'absent Calderón, tenint en compte que Calderón serà el cap. Més em va sorprendre quan va dir que el PAN ha d'entendre que el seu cap suprem ha de ser, precisament, el President Felipe Calderón. Segur que Manuel Espino, president del PAN, es devia ennuagar amb la botana, si el va sentir.
.

La vetlla del dia D

.
Mentre Vladimir Putin segueix fent amics a les Illes Britàniques, a Mèxic són unes hores intenses: només cada sis anys hi ha canvi de president, però enguany, per raons òbvies, els teletips treuen fum (encara hi ha teletips?). El Universal ha tret una pàgina actualitzada "minut a minut" que estarà activa, suposo durant vint-i-quatre hores.

La novetat avui ha estat que a les zero hores del dia 1 de desembre Calderón començarà a exercir de president a Los Pinos, la residència presidencial des dels temps del president Lázaro Cárdenas. Quan escric això falta poc més d'una hora. Per tant, els ministres de Calderón ja estaran dirigint el país quan ell vagi al Congrés. Evidentment, per evitar un buit de poder. Això es novetat, i he sentit Carmen Aristegui a la CNN en espanyol qüestionant que això sigui constitucionalment o legalment correcte. Naturalment, a Azteca 13 no tenien aquests dubtes: aquests van a pinyó fix. M'estranya que, a hores d'ara, el PRD i La Jornada encara no hagin argumentat que això seria un cop d'estat.

Hi haurà una cerimònia de transmissió, a porta tancada, entre Fox i Calderón. Diuen els diaris que fins i tot Fox li posarà la banda presidencial a Calderón, a mitjanit a Los Pinos. Sembla que això és insòlit, perquè se solia fer davant el Congrés. Això pot ser una manera d'estalviar-se Fox haver d'anar a la protesta de Calderón al Congrés, i baixar així la tensió a la presa de possessió de demà.

Dos dies després del ball de bastons de dimarts, i d'una espècie de Big brother parlamentari transmès en directe pel Canal Congreso durant dos dies, els parlamentaris panistes i perredistes segueixen ocupant la tribuna del Congrés. Aquests dies hem vist els diputats amb sacs de dormir, parlant pel mòbil sense parar, menjant en safates de poliestirè expandit (hi ha hagut servei de catering de campanya), fent becaines, i els diaris explicaven que la matinada passada van cantar les Mañanitas i altres cançons tradicionals. Espero que portessin alguna muda de roba interior, tot i que d'això també hi deu haver hagut catering.

A hores d'ara no hi ha acord sobre l'acte de demà al Congrés, tot i que avui hi ha hagut una reunió de cinc hores dels caps dels vuit grups parlamentaris. Me'n vaig a veure la tele, i a esperar la mitjanit, perquè l'1 de desembre és també un aniversari personal important per a mi.
.

Apuntes pa' mi libreta

.
M'imagino el flamant president de la Generalitat, José Montilla, amb una plagueta personal blava, potser vermella, a l'estil de l'Aznar, només que el sentit del ridícul i la moderada vanitat de Montilla li impedeixen de fer-ne ostentació. Aquests dies tothom n'ha estat pendent, d'aquesta llibreta real o imaginària, i tothom ha callat, per no esguerrar l'opció a un càrrec, i perquè ningú desafinés a l'orquestra de l'Entenza, que deia aquell personatge renfaire.

L'endemà de prendre possessió, la consellera Montserrat Tura ja ha mostrat el seu poc agraïment pel fet que Montilla només l'hagi mig decapitada (traient-li Interior i posant-la a Justícia). Responent a una pregunta d'Antoni Bassas, ha afirmat que la conselleria d'Interior hauria d'estar en mans del partit del President (notícia a El Periódico). Els titulars encara són més contundents, de manera que a efectes pràctics, algú ja ha desafinat a l'orquestra de Montilla: Tura, amb cognom d'heroïna (o ja s'ha de dir heròia?), l'heroïna bàsicament involuntària de To be or not to be, Maria Tura.

Un cessament fulminant de Tura seria un toc d'atenció de Montilla al tripartit, però també un primer símptoma de desori al govern. Mentrestant, estic segur que José Montilla s'ho ha apuntat a la plagueta.

Com diuen aquí, Apuntes pa' mi libreta...
.

Avís per al Jordi del DF

.
[Mexicaires en general: perdoneu aquest missatge particular]

Jordi: vaig rebre el teu correu abans d'ahir. Ahir et vaig contestar, però el teu servidor em rebota els missatges amb aquesta resposta (??):

mailbox is full: retry timeout exceeded

Revisa la teva bústia o escriu-me des d'un altre compte de correu.
Salutacions
.

S'ha perdut un paraigua i un sac

.


Diputats del PRD i el PAN
enfilats a la tribuna de la Cambra
(imatge del Canal Congreso),
entre dues madrizas.

Si el subtítol de l'apunt S'acosta l'1 de desembre podria haver estat Hi haurà hòsties, el d'avui seria: Ja n'hi ha hagudes. Les amenaces del PRD de rebentar la presa de possessió, per via d'ocupar l'espai normalment destinat a tal cosa - la tribuna de la Cambra de Diputats - han posat el PAN en posició d'evitar-ho. Com que s'havia especulat que el PRD ho faria, fins i tot, abans de l'1 de desembre, els panistes han interpretat els moviments d'alguns diputats del PRD com a l'inici de la presa de la seva peculiar Bastilla, i s'hi han anticipat. El cas és que hi ha hagut una ball de bastons a la Cambra, amb tres diputats ferits, un d'ells afectat per gas lacrimogen, probablement d'un esprai defensa personal a base de capsaïcina, l'agent que dóna coentor als xilis: tot queda a casa. Suposo que les imatges del sarau ja han donat la volta al món. Tot s'ha estat transmetent durant hores, en directe pel Canal Congreso.

El PAN no hauria d'haver entrat en la provocació perredista, perquè aquest incident degrada la dignitat de la Cambra, exposa el PAN a ser equiparat al PRD, és publicitat gratuïta per als porros del PRD, i exalta els ànims dies abans del dia "D". La situació política és, òbviament, tensa, tot i que avui al carrer, durant la meva caminada anticolesterol pel casc antic, l'ambient era d'una placidesa total. Salvant les distàncies, que no són poques, això em recorda la placidesa del parc vienès on Stefan Zweig es va assabentar de l'assassinat de l'hereu de l'Imperi Austríac a Sarajevo.

Deixem les solemnitats, i fem un joc de paraules barat. Podríem dir que mentre l'excandidat priïsta Madrazo es recupera a Miami de la seva derrota electoral, al Congrés mexicà hi ha hagut una petita madriza. Tot just un tast de la que podria ser la madre de todas las madrizas, l'1 de desembre. Tot això, la veritat, m'incomoda. O, com diria el meu avi:

S'ha perdut un paraigua i un sac. Pel paraigua no donen res... però donen pel sac!

Govern de Calderón

Felipe Calderón ha presentat el seu govern, i s'han comentat diferents aspectes. Ortodòxia econòmica (Carstens), amb voluntat suposadament desreguladora per trencar els monopolis i privilegis d'unes quantes empreses (quan ho vegi m'ho creuré). Això diuen que es contradiu amb el nomenament de Luis Téllez a la SCT, un home proper a les televisoras privades que controlen l'espai radioelèctric. El punt més polèmic ha estat el nomenament de Francisco Javier Ramírez Acuña a Governació, governador de Jalisco amb permís (aquí els càrrecs electes poden demanar permís), que va ser molt criticat per la violència amb què va reprimir les manifestacions antiglobalització en una cimera mundial a Guadalajara. Un home que només ha fet política a Jalisco, i és rebutjat pels partits de l'oposició, amb qui hauria de negociar iniciatives al Congrés. Els periodistes Jorge Zepeda i Ricardo Alemán han criticat durament aquest nomenament. Un altra nota desagradable és el nou ministre de Salut, qui com a parlamentari va combatre la píndola del dia després, introduïda pel ministre foxista Julio Frenk Mora, que no era militant del PAN. Em sembla que les campanyes pel condó i l'accés a la píndola s'han acabat. Una part important dels ministres són panistes (alguns molt conservadors) i/o molt pròxims a Calderón. Juan Camilo Mouriño, gallego-mexicà i molt proper a Calderón no pot ser ministre perquè no és mexicà de naixement. I, per cert, Arturo Sarukhan s'ha quedat sense el ministeri d'Afers Estrangers, que s'ha emportat Patricia Espinosa, una diplomàtica bastant jove.

Sex and the city

Si la teva parella es compra els 17 DVD, que inclouen els 100 capítols de les 6 temporades de Sex and the city, tens dues opcions: a) que t'acabi agradant la sèrie o b) que t'acabi agradant la sèrie. I m'ha acabat agradant! Per diverses raons. Perquè la primera temporada és genial. Penso que als guionistes encara els sobraven els temes (cada capítol és un tema, tot i que hi ha fils argumentals que travessen tota la sèrie), i van saber crear unes històries i uns personatges espatarrants. Perquè els diàlegs són també genials. Perquè les altres temporades són molt bones, de vegades genials.

Asseure's a la nit al sofà i empassar-se tres capítols de la sèrie és una manera pràctica de sostraure's al recarregat ambient polític: autoabducció novaiorquesa enmig de l'altiplà mexicà. Continuarà.
.

La SCJN i la violència domèstica

.
El tribunal suprem mexicà (Suprema Corte de Justicia de la Nación, SCJN) va resoldre una controvèrsia entre tribunals, sobre la interpretació de la llei en casos de divorci per violència domèstica. Segon la sentència de la SCJN, a partir d'ara:

“quan es demana el divorci per motiu de violència intrafamiliar, el demandant ha de precisar detalladament les circumstàncies de temps, manera i lloc en què succeïren els fets, amb el risc de que si no ho fa, la seva petició pot resultar improcedent”

Tenint en compte que la violència domèstica sol ser una situació continuada, en què pot resultar difícil recordar totes aquestes circumstàncies, aquesta sentència deixa les víctimes, normalment dones i fills, en una situació delicada.

Els convé, a les víctimes, començar a portar una diari d'estomacades. Miguel Carbonell (i no Carnonell, com diu el diari), investigador de l'Instituto de Investigaciones Jurídicas de la UNAM, ho ha expressat a El Universal: Una bitácora de cada golpe.

La SCJN és el tribunal que des del 1994 fins el 2005 va mantenir el criteri que la violació dins el matrimoni no era violació.
.

Efecte "del Moral"

.


Qui ho havia de dir. Com diuen per aquí, un no sap mai per a qui treballa.

Comentaris perduts

.


Com publicar efectivament un comentari

Veig per les estadístiques que cada setmana es perden uns quants comentaris iniciats però segurament no enviats correctament. Possiblement és degut a que l'autor s'oblida d'algun pas en el procés d'enviar el comentari. Tinc activada la verificació de paraula, per tal d'evitar l'spam, que va començar a aparèixer ja fa un temps. Això vol dir que, a més d'escriure el comentari i adoptar una identitat, cal escriure la paraula de verificació (que és diferent cada vegada), abans de fer clic en el botó d'enviar el comentari.

Fins i tot, si us entreteniu molt escrivint, pot ser que la paraula clau ja no sigui vàlida, i que en enviar el comentari us torni a aparèixer la finestra d'edició amb el vostre text a dins, i una nova paraula clau en blau, a la part inferior de la finestra emergent de comentaris. Llavors cal copiar la nova paraula a la finestra de verificació i reenviar el comentari. És una creu, però cal tenir-ho en compte perquè el vostre text surti publicat.
.

S'acosta l'1 de desembre

.
Això no tindria més transcendència si no fos perquè aquest dia serà la presa de possessió del president Felipe Calderón a la Cambra de Diputats federal. Això seria un tràmit anodí, potser solemne, si no fos perquè aquest energumen anomenat Andrés Manuel López Obrador i la tropa impresentable del PRD han decidit fer tot el possible perquè l'acte de presa de possessió no pugui tenir lloc. Calderón ha de jurar el seu càrrec davant el Congrés de la Unió (que és el conjunt de diputats i senadors). Els analistes no tenen molt clar si la presa de possessió és només una qüestió simbòlica o una condició sine qua non per donar força legal a la presidència de Calderón, tot i que darrerament predomina el segon punt de vista.

Mentre el PRD amenaça amb la força (com l'ocupació tumultuosa de la tribuna del Congrés pels parlamentaris perredistes), el PRI fa la puta i la Ramoneta. Primer el tricolor, havia proposat que la presa de possessió es fes a un altre lloc, en presència potser dels portaveus parlamentaris (per evitar el boicot perredista i el ridícul internacional de Mèxic davant desenes de caps d'estat o de govern). Ara, però, després d'un conclau priïsta en què han decidit vendre més cara la seva pell, Palacios Alcocer, president del PRI, va dir que si Calderón no acudia al Palau Legislatiu el dia 1, llavors el Congrés es veuria obligat a elegir un president. Manlio Fabio Beltrones, el priïsta president de la mesa directiva del Senat ha suggerit que Calderón no faci provocacions (potser prendre possessió davant el Congrés ja ho troba una provocació), i li ha suggerit que vagi al Palau Legislatiu i que tome protesta, d'una manera que ell (Calderón) consideri que compleix els requisits constitucionals. Suposo que Beltrones es reserva el decidir després si Calderón ha complert o no amb la Constitució. Tot això, amb perdó, fait chier. És a dir, fot cagar. Però molt. Per no esmentar el fet que els mateixos perredistes que amenacen amb impedir per tots els mitjans la presa de possessió de Calderón, són els que critiquen les lògiques mesures de seguretat adoptades pel govern federal al Congrés. En això, també el PRI fa la puta i la Ramoneta al Congrés.

És difícil preveure com pot Calderón prendre possessió si el PRD pren la tribuna. S'ha especulat si els diputats del PAN l'ocuparien, per protegir el president electe, però això seria un altre sarau. Crec que és impensable que l'Estat Major Presidencial entri a la sala de sessions a protegir Calderón i el president sortint Fox. Tot plegat, força patètic. Em sembla que el Príncep d'Astúries, que serà a l'acte, té la diversió assegurada.

Als inicis de Cartes de Mèxic, a mitjan 2004, us vaig presentar l'enginyer Morales, nom suposat d'un conegut mexicà que en diu de molt bones, com aquella de "mal empieza la semana si el lunes te ahorcan". Abans de les eleccions em deia l'enginyer Morales que si guanyava López Obrador, ell se n'anava de Mèxic. Jo no tinc perquè prometre res al públic mexicaire, però si Calderón no pren possessió el dia 1 de desembre, aquest pot ser el dia que jo decideixi el retorn a aquell país dividit, fastiguejat, envellit i endormiscat, però mitjanament civilitzat, que és Catalunya.

I ja que hem anat a parar a Catalunya, acabo amb una frase que em va sortir de l'ànima l'altre dia, arran de les darreres eleccions al Parlament: Catalunya necessita un Tony Blair, o fins i tot una Margaret Thatcher, però no els veig per enlloc, com no sigui que Tony Blair ara quedarà a l'atur...
.

Foix, Cantinflas, més del Moral, Volver, i categories d'homes

.
Lluís Foix, Obrador i Mèxic

A ran de l'autoproclamació presidencial de López Obrador, Lluís Foix gosa dir que México cantinflea. I no li han fet una cara nova...

Efecte del Moral

Després de l'apunt d'ahir sobre l'afer del Moral, he rebut una petita allau de visites via Google. Des de Hong-Kong o Iowa, des de Karlsruhe, Barcelona o Miravet, desenes de persones volien saber de "del moral renfe". Amb una paraula...

Volver

Diumenge vaig veure la pel·lícula Volver, d'Almodóvar, que s'acabava d'estrenar a Mèxic. Hi vaig anar molt reticent, perquè no em va agradar gaire La mala educación. Diguem que Volver em va agradar més que no em pensava, que no és poc en els temps que corren. Vaig veure venir de lluny una de les dues sorpreses del final. La Penélope Cruz no fa llarg.

Categories d'homes

Fa cosa d'una setmana, a ca la Lola Paraules, la Teresa Amat parlava de Carod com d'aquest homenet. Això em recorda les categories d'home que des de petit li he sentit al meu pare:

Homes, homenets, homeniqueus, merdes, càgoles i merdensanos.

Els homenots veig que no hi entren.
.