Coma de n'Arbona

Amb una mica de retard he penjat aquesta foto de la Mallorca glacial d'aquest hivern, que m'envia un amic des de l'Illa de la Calma. És la Coma de n'Arbona, a la cara sud-oest del massís del Puig Major, la via normal al Penyal des Migdia des de la Vall de Sóller. Em diu:

L'altre dia vaig fer una excursió al Penyal i no vaig poder arribar al cim, de vent que feia.

Veure la Serra de Tramuntana nevada dos mesos seguits no passa cada any. Tot i així, a la zona central de la Serra solia nevar de 6 a 14 dies a l'any, com ens explica aquest esforçat doctorand de la UIB, que encara té temps per a l'afició meteorològica. Aquí el crack que ja esmentàvem en un altre apunt ens ofereix aquesta foto del Penyal des Migdia, des del Puig Major. La carretera que esguerra la foto és la que puja a l'estació militar de radars del Puig Major.

La paraula coma és d'origen cèltic i té els equivalents de combe (francès) i comba (occità). Aquest terme només és viu en el parlar del Pirineu, Mallorca i algun lloc més. La toponímia, en canvi, és rica en comes de tota mena. Val la pena visitar l'article (enciclopèdic!) al DCVB.

Mercat Atwater

Nova secció. Si ja tinc una secció Clàssics catalans, i la resta del bloc és com una secció Clàssics mexicans, i en Tristany ens explica quina és la xocolateria de Bruges on fan la xocolata més bona del món, bé puc fer jo una nova secció que es podria titular J'aime Montréal.

Perquè Mont-real (permeteu-me aquesta grafia catalana) és una ciutat per estimar i per viure-hi. I vaig tenir la sort de viure-hi mig any, la desgràcia que només fos mig any, i la sort que fossin els mesos de primavera i estiu, que l'hivern mont-realès és molt dur. Tot i que hi ha qui li agrada i, per exemple, se'n va a fer esquí de fons tot sol, i a gaudir del paisatge i el silenci hivernals del Quebec. Els més sorollosos se'n van a fer excursions en motoneu (en moren un fotimer cada any, en accidents de motoneu).

Arribant a la ciutat, vam viure un mes a prop del metro Place Saint-Henri, un barri una mica problemàtic (parlo d'una escala de problemes canadenca, no pas mexicana!). A 20 minuts hi havia el Marché Atwater, un mercat molt interessant i molt endreçat. Tots els mercats del món se semblen, i en un mercat un se sent sempre com a casa.

A part de les parades de fruita de la planta baixa, el nostre lloc preferit era la Fromagerie du deuxième, on compràvem formatges i xarcuteria. Per exemple, uns excel·lents formatges de lait crue (llet sense pausteritzar) de les Îles de la Madeleine, de més enllà de la desembocadura del riu Sant Llorenç (i no em refereixo a Sant Llorenç del Munt ;-).

Una passejada molt agradable a 2/4 de 8, abans d'anar a treballar, era baixar fins el canal Lachine, i seguir-lo fins al Marché Atwater, per agafar el metro a l'estació Lionel Groulx.

Paradís d'en Cuní

Jo era un oient impenitent de ràdio a Catalunya. I en Basses i en Cuní eren segurament els dos conductors de programes que més escoltava, junt amb en Barril. Suposo que això no és gaire original.

Tenia (tinc encara a Mèxic) un transistor amb 6 presintonies d'FM, la qual cosa em permetia fer ràdio-zapping. Vull dir que quan posaven un tall de l'Aznar, per exemple, canviava de canal amb tan sols un toc de botó (apachurrando un botón, que dirien aquí). Només que aquí no tinc on canviar de canal. Ara em sobren presintonies pertot arreu. El Gutiérrez Vivó i la Carmen Ariztegui són els meus únics objectes de zapping radiofònic. Dos chilangos de pro, per escoltar des de les nopaleras i els mezquitales d'aquesta regió del país. Quan el Vivó explica els embussos de trànsit a l'Anillo Periférico del DF canvio a l'Ariztegui. Suposo que a Castellfollit de Puigbregós fan el mateix quan el Basses parla d'una retenció a la Ronda de Dalt en direcció Llobregat (encara hi és el Basses?).

Se m'oblidava que el meu tercer objecte de ràdio-zapping és el serial radiofònic dels anys 1940 Chucho el roto, el bandido generoso, que passen allà a les 5-5:30 del matí, abans de l'Aritzegui, i que escolto per interès antropològic quan tinc insomni matiner (un dia en faré un post). Amb l'edat i l'estrès arriba que l'única cosa matinera que tens és insomni...

Les piles del transistor, que a Catalunya em duraven ben poc, aquí se m'eternitzen, perquè gairebé no la sento, la ràdio. De tota manera, m'he comprat unes piles recarregables per al ràdio, ara que tinc un carregador per a les piles de la càmera digital.

Però no és això del què volia parlar. En Josep Cuní i potser la Pilar Rahola són dels pocs que defensen públicament a Catalunya la llibertat d'horaris comercials. M'he fixat que en Cuní repetidament en parla, per a disgust de les convencions polítiques que a Catalunya hi ha al respecte. Bé, aquí en Cuní seria feliç, com jo mateix, perquè per exemple al Walmart obren de les 7 del matí a les 10 del vespre de dilluns a diumenge. A l'equivalent al Corte Inglés obren també de dilluns a diumenge. Als mercats estables tradicionals també obren el diumenge al matí, com a moltes botigues del centre de la ciutat. Els restaurants obren tot el dia, i a qualsevol hora pots entrar a esmorzar, dinar, berenar o sopar.

En aquest sentit, Mèxic és el paradís d'en Cuní.

A ple migdia, sol davant el perill a l'hora assenyalada

Després de trobar aquesta pel·lícula en DVD ($69 = 4.8 EUR) no m'ho vaig pensar gaire, i me la vaig comprar. El títol original High noon (1952) devia deixar els distribuïdors hispans una mica perplexos. High noon vol dir ple migdia o potser a ple migdia. A Espanya van tirar pel dret, i li van posar Sólo ante el peligro. Sembla que TV3 i la Filmoteca van fer traducció de traducció, i en van dir Sol davant el perill. Bé, els mexicans en van dir A la hora señalada, igual que a tota Amèrica Llatina, sembla.

Títols a part, vam passar una bona estona diumenge a la tarda revisitant aquest film clàssic i en blanc i negre de la Paramount, dirigit per Fred Zinnemann (From here to eternity, 1953), produït per Stanley Kramer, amb una bona música de Dimitri Tiomkin (Rio Bravo, Red River, The Alamo, 55 days at Peking...). Un Gary Cooper maduret, una Grace Kelly molt secundària i una mica encarcarada, un bella i decidida Katy Jurado (un paper femení més, diguem-ne, contemporani que el de la Grace Kelly), un joveníssim Lloyd Bridges (pare dels germans Beau i Jeff Bridges). I Lee van Cliff, un dolent secundari imprescindible en els westerns menys primerencs. Lee van Cliff és la primera cara que apareix a la pantalla i et fa pensar: comencem bé (sense ironies).

La història suposo que ja la sabeu. La pel·lícula és bona, però jo no diria que sigui el millor western que mai s'hagi filmat, com diu el crític de Filmsite. M'agraden més aquest o aquest altre, que ja vaig comentar.

Flors a Mart

Si l'altre dia anunciàvem les xicarandes, ara comencen a florir les figueres de moro. En aquest cas, enmig d'un paisatge marcià. La foto és d'un Mars Rover que va ensopegar amb una figuera de moro mentre cercava gel al subsòl... La penca és plena de poncelles a punt d'obrir-se.

La primavera pràcticament ha arribat. Ahir mateix queia una solellada de collons de mico. Sort que feia un vent fresquet, que sinó ens hauríem ben rostit, en aquesta passejada per la serra.

Fogositat i discotequeres

Fa dies que volia parlar d'un professor, i els posts de Lola (Paraules) m'han activat definitivament el tema, només que tot plegat és força més light.

Vaig tenir un entranyable professor a la universitat, que per l'edat que tenia l'havien escolaritzat en espanyol (com a mi mateix, però a ell segles abans), però que un moment donat es va posar a donar classes en català, amb alguns danys colaterals per a llengua de Ramon Llull. Bé, en qualsevol idioma que parlés hi havia danys colaterals.

La fugacitat (una espècie de pressió) era la fogositat, les constants pseudocrítiques eren ap-seudocrítiques, en un esforç per fer sonar la "p" (feia el mateix en espanyol). L'equació de Redlich-Kwong era l'equació de Reng-Ling-Rong, més o menys. Les llibertats que es prenia amb els cognoms s'estenien a un becari que es deia Sieso, però es convertia en Siesto, un becari que es devia passar el dia dormint.

La revolució infromàtica (això és collita meva) no el va agafar per sorpresa, i a mitjans dels seixanta es va comprar una calculadora electrònica que costava gairebé com un Sis-cents, i que feia les quatre operacions bàsiques, més arrels quadrades o cúbiques i, sobretot, passava de coordinades rectangulars a polars, cosa insòlita en aquells temps. Em sembla que no feia res més. Després li va entrar al tema dels ordinadors personals, i se'n sortia molt bé amb l'ofimàtica, els navegadors i el correu electrònic. Només que hi aplicava la seva terminologia peculiar. El hardware era el Harvard, el command.com era el COMENCON (una cosa molt semblant a l'antic mercat comú dels països comunistes), i a vegades l'ordinador s'estropellava. (paraula que, per cert, figura al diccionari). La disquetera era la disquetequera o - fins i tot - la discotequera (ho juro). Vull dir que l'entranyable professor podria haver dit:

Em pensava que se m'havia estropellat el Harvard, però va ser un virus que va entrar per la discotequera i se'm va ficar al COMENCON...

La rentadora no renta

(Clàssics mexicans - 87)

Als anys seixanta, ja hi havia a casa meva una rentadora semiautomàtica de formigó. La meva mare deu fer 35 anys que renta amb rentadora ja automàtica. Ella i tantes mestresses de casa de la seva generació van abraçar amb la fe dels conversos la rentadora automàtica i, molt abans, les fibres sintètiques (que ho són, de fàcils de planxar!). Després ho hem fet els qui veníem al darrera. Què hauria estat de mi sense les 2000-3000 rentadores que he fet els darrers 20 anys?

A Mèxic és igual? Mmm... Sí i no. Aquí un sector considerable de les mestresses de casa (dic les mestresses de casa perquè els homes casats no s'acosten a la rentadora) tenen un axioma fonalmental: les rentadores no renten.

Com? Cuálo?... Tothom sap que les rentadores no renten bé. La roba s'ha de rentar a mà. Una esposa com cal (que és qui indefectiblement renta la roba en una llar mexicana) renta la roba a mà, perquè insisteixo, les rentadores no renten bé. Una dona que renta a màquina és sospitosa d'alguna cosa. Una raó de ser bàsica de la dona és rentar amorosament a mà la roba del seu marit i de tota la família. Rentar a màquina és atemptar contra la sacrosanta institució familiar.

Per cert, ja falta menys pel Dia de las Madres. Menys de dos mesos. És l'exaltació nacional de la mare mexicana que, entre altres coses, sempre renta a mà. Madres, en plural, perquè la Madre és una cosa una mica lletja aquí a Mèxic. En singular només és una cosa per a mentar, per a romper, o per a dar en toda la. Digueu mi Mamá, que sona millor... Per exemple, Cosas de mamá, el microespai que fan al telenotícies Hechos, de TV Azteca. Un telenotícies que té com a lema principal: de política sólo un minuto (oi que promet?).

Duraznillo català

Si obríem el cap d'alguns polítics catalans (amb una destral, per això), només hi trobaríem una figa de moro. Però seca, com la que que treu el nas a la part inferior de la foto. Tenim el que ens mereixem?

Taxonomia: tuna duraznillo o xoconostle, encara no els sabria distingir bé. Jo dic duraznillo.

Males herbes

Com un bri d'una mala herba, aquesta cactàcia ha crescut a la paret. O com una berruga. O com el Pi de Formentor al penya-segat: Revincla per les roques sa poderosa rel?

Eclecticisme

Eclecticisme mexicà en aquest lloc ambulant de làmines per penjar a la paret de casa. Sense ser exhaustiu: la Mare de Déu de Guadalupe, Pedro Infante, Emiliano Zapata, Frida Kahlo, John Lennon, la Gioconda i Cupido.