Volcans en bici

Un parell de sonats/sortats fan la volta al cercle de foc del Pacífic, el reguitzell de volcans que encerclen aquest oceà des de les serralades dels tres continents. I ho fan en bicicleta: 50.000 km i centenars de volcans. D'Alaska a la Patagònia, de Nova Zelanda a Indonèsia, i de Taiwan a Sibèria.

Visiteu el seu lloc web, i no us perdeu la selecció de diapositives del viatge. Cliqueu a "Diaporama", a dalt a l'esquerra de la pàgina.

Condoneria episcopal

Ep! Perdó. El tema episcopal el trobareu a Lo Ruc de Formentor.

Paperassa mexicana

UF!

A la fi, avui he enviat 3 kg de paperassa a Mèxic, per qüestions de feina. Literalment 3 kg. Quan parlava d'overflow no parlava per parlar. Aviam si servirà de res... L'enviament per DHL m'ha costat uns 150 pesos (10 EUR), que trobo força barat.

Demà hi torno: dia 26 haig d'entregar més paperassa. En sortirem? BRRR

Vacances

Tanco el changarro per uns dies, fins que passi la mica d'overflow que tinc a la feina.

Fins ara...

"Vanguardisme"

A La Vanguardia (13/01/2005) el senyor Xavier Mas de Xaxàs ens explica que s'ha llegit la Constitució Espanyola. Diu que tot està molt clar:

Cataluña, País Vasco y Galicia disfrutan del rango de nacionalidades históricas. El resto deben contentarse con ser solo regiones.

Com sempre a La Vanguardia, dosis de cavall de vanguardisme, que consisteix a imaginar-se que Espanya és la nostra mare amantíssima. Que Déu li conservi la vista... A la Constitució Espanyola no s'esmenta enlloc Catalunya, ni parla de nacionalitats històriques, només esmenta un sol cop les nacionalitats, però no diu què són, ni qui són, ni que tinguin cap dret especial pel fet de ser-ho.

Sí que parla la Constitució dels drets històrics dels territoris forals. És el fruit de les tres guerres que van fer els foralistes al segle XIX.

London (Ontario)

Fa uns anys em va tocar anar una setmana, per qüestions de feina, a la ciutat canadenca de London (Ontario) que no havia sentit anomenar mai. He optat per no dir-ne Londres, perquè no crec que hi hagi una tradició d'anomenar aquesta ciutat canadenca "Londres", contrariament al què passa amb la capital del Regne Unit.

És una ciutat de 330.000 mil habitants, a unes 2 hores amb cotxe des de Toronto, de fet a mig camí de Toronto i Windsor (ciutat bessona de Detroit, a la frontera). London té un downtown endreçat però una mica trist, amb quatre gratacels i algun edifici històric. La resta de la ciutat són parcs i suburbis força extensos. En definitiva, casa i hortet, però estil nord-americà. També indústries, naturalment. Hi ha la University of Western Ontario, amb un campus de veritat, on vaig conèixer un francès i un egipci que feien la tesi doctoral en una espècie de soterrani ple de reactors químics i canonades.

A London la toponímia fa referència a Anglaterra, i molt. Això és típic del Canadà anglès. L'autopista de Toronto a Niàgara té l'enigmàtic nom de Q.E.W., que vol dir Queen Elizabeth Way. Recordem que la reina d'Anglaterra és la cap d'estat del Canadà. Fins i tot a Mont-real podeu trobar carrers o places amb el nom de Queen Mary o Square Victoria.

Ara bé, a London (Ontario) hi passa un riu, que és el Thames (el Tàmesi!). També tenen un mercat de Covent Garden i un King's Street (com a tantes ciutats del Canadà). A uns 25 o 30 km trobareu la ciutat de Stradford, per on passa, naturament, el riu Avon, que és coneguda, sobretot, pel festival de teatre (inicialment shakespearià) que hi fan de fa molts anys. Tanmateix, la nova immigració i l'americanització estan canviant radicalment la fesomia humana de la ciutat, com de manera semblant ha passat a Londres. La ràdio francòfona federal ha dedicat quatre espais a London, que podeu escoltar a Radio Canada (en Windows Media Player).

Altres ressonàncies europees. També a la península d'Ontario hi ha la ciutat de Kitchener. Aquesta ciutat i el seu entorn tenen molta població d'ascendència alemanya. La ciutat es deia Berlin (o New Berlin) fins a la primera guerra mundial. Després li van canviar el nom, igual que els Battenberg es van convertir en Mountbatten. De coraje, que dirien a Mèxic. Van dedicar el nom de la ciutat a Lord Kitchener, un militar anglès, qui a la Guerra dels Bòers va idear l'estratègia destruir les granges dels afrikaner i tancar la població civil en camps de concentració, potser imitant la gran idea que el mallorquí general Weyler ja va aplicar a la guerra de Cuba.

Per la cosa de l'ascendència alemanya, a Kitchener se celebra cada any una potent Oktoberfest, a mitges amb la ciutat veïna de Waterloo. He dit Waterloo? Coses del Nou Món...

Contra el PRD

Joaquim Ibarz, veterà corresponsal de La Vanguardia a Mèxic, s'ha despatxat a gust contra el PRD, Partit de la Revolució Democràtica, i crec que amb motiu. El partit, fa uns anys abanderat de l'esquerra i de la democràcia, s'ha convertit en una altra cosa molt diferent. Populisme barat, menyspreu a la llei, defensa de la impunitat, i corrupció. El panorama polític mexicà és força patètic, tot i que pot empitjorar, i em sembla que ho farà. Per a un refugiat del patetisme de la política catalana, això és cruel.

Però no jo no dic res, no fos cosa que m'apliquin l'article 33 de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans:

...el Ejecutivo de la Unión tendrá la facultad exclusiva de hacer abandonar el territorio nacional, inmediatamente y sin necesidad de juicio previo, a todo extranjero cuya permanencia juzgue inconveniente.

Los extranjeros no podrán de ninguna manera inmiscuirse en los asuntos políticos del país.

Pordioseros y con bicicletas

També al mercat de San Miguel de Allende...

Lèxic peculiar i sintaxi torturada.

Suculències de la terra

Al mercat de San Miguel de Allende
Foto de Geococcyx

A baix a l'esquerra, fulles de figuera de moro (nopales) desespinades. Al mig, figues de moro (tunas) però ara tinc el dubte: són duraznillo, o són xoconoztles (figues que no són dolces i que es posen, per exemple, al brou de vaca o caldo de res). La meva sogra ho sabria, però no bloggeja.

A la dreta, taronges. El color i la textura de la pell de la taronja mexicana no enamoren. I el gust... n'he menjat de més bones. A dalt a l'esquerra, chiles cuaresmeños, verds i vermells. I a la seva esquerra, chiles habaneros, els reis de la capsaïcina, els més picants de tots, 100.000-300.000 unitats Scoville.

Goodfellas

Si hagués de salvar un film dels que tinc a casa en DVD seria difícil la tria, però Goodfellas, de Martin Scorsese, tindria molts números de la rifa. La pel·lícula es va estrenar com a Uno de los nuestros a Espanya, com a Buenos muchachos a Mèxic, i fou passada com a Un dels nostres a TV3.

Aquest film boníssim de 1990, radicalment captivador i esgarrifós alhora (de ver que sembla) ens explica la vida d’uns mafiosos de Nova York, contada en primera persona per Henry Hill (Ray Liotta), un irlandès-italo-americà que des de petit entra formar part del grup mafiós. Si a The Godfather vèiem una espècie d’aristocràcia de la màfia, amb un padrino que viu a una torre de Long Island, un consigliere irlandès que és advocat i un conegudíssim crooner que canta a les noces de la filla, aquí tot és més com d’estar per casa, fins i tot tremendament xaró (com el Cadillac rosa que en dos moment apareix al film, i encara més el seu propietari), però també molt més real.

A part de tot, el ritme del film és tan espectacular, i està tot tan ben lligat, que la pel·lícula resulta un recorregut trepidant i corprenedor pel tall d’una navalla entre la simpatia i l’horror que ens provoquen, simultàniament (o alternativament) uns o altres personatges.

A destacar:

- La fascinació gens dissimulada d’Scorsese pels mafiosos, per l’ordre mafiós que dominava els carrers del seu barri quan ell era adolescent. Aquest és un fet que es va comentar molt en estrenar-se la pel·lícula, i que el director transmet perfectament en el film.

- L’actuació excel·lent de Joe Pesci, en el paper de Tommy de Vitto, un pinxo psicòpata que va a lloure pel film (gràcies Benjamí) i que fa por a la por... Un paper que Pesci en part va repetir a Casino, del mateix Scorsese.

- Igualment el Robert de Niro (Jimmy Conway, l’irlandès que no podia faltar en una bona pel·lícula de mafiosos). Impagable la seva primera aparició al film, quan entra al bar amb un feix de bitllets que va repartint a qui li sembla (He'd give a doorman $100 for opening the door...).

- Impagables també els personatges de tercera fila, especialment els mafiosos. La majoria són actors italoamericans, i foten una cara de mediterranis, i transmeten en aquest sentit una familiaritat tan directa i inesperada que sorprèn. Paulie Cicero (Paul Sorvino), el cap mafiós, se sembla al meu oncle al cel sia, o potser encara més a un fill seu. En una escena fantàstica al bar el narrador (Liotta) ens presenta tota la colla italoamericana.

- Què hem de dir de l’actor protagonista Ray Liotta? Excel·lent també en el seu paper de Henry Hill (As far back as I can remember, I always wanted to be a gangster), i que transmet perfectament la seguretat i la normalitat amb què vivia aquella vida... Un paper protagonista que broda, com de fet va brodar el paper secundari de dolent que feia a Something Wild. Al pobre tan sols no el van nominar a l'Oscar.

- Excel·lent també Lorraine Bracco, en el paper de Connie, la xicota i esposa de Henry. La vaig retrobar uns anys després en un film a la selva amazònica amb Sean Connery (Medicine Man), i més tard va aparèixer a The Sopranos.

- Impressionant sequència travelling de l’entrada de Henry i Connie al Copacabana, a través de la cuina del local, passant al davant de tota la cua de clients, fins asseure’s a una taula que els posen expresament a primera fila, davant dels músics. La Connie emocionadíssima amb el Henry, sense sospitar encara com es guanya la vida... Aquí ho expliquen molt bé, això del travelling del Copacabana, passada la meitat de la pàgina web. La música d'aquesta escena s'hi adiu perfectament, però malauradament no es va incloure al CD de la banda sonora, que ja fa deu anys que el tinc. Algun fanàtic del film (que n'hi ha uns quants) em sabria dir com es diu la cançó del travelling del Copacabana, i qui la canta?

- La banda sonora, extraordinària, tota de cançons de l'època, des de Tony Bennett a Aretha Franklin, passant per The Chantels o The Shangri-Las.

Amb una paraula: si no l'heu vista, llogueu-la. Si l'heu vista, compreu-la (de res, Martin).