Des del 27 de maig, dia del post anterior, ha plogut bastant: a lot of water under the bridge, que deia Dooley Wilson a Ingrid Bergman, naturalment a Casablanca. Fins i tot ha plogut de ploure, perquè el juny va fer honor a l'estació de pluges, i un aiguat va negar l'aparcament i va arribar a la porta - i per sota la porta - de casa: privilegis de viure en una planta baixa, en una ciutat amb un sistema de clavegueram pensat (amb el cul) per a zero pluges.
La perplexitat, fins i tot l'astorament (reals o impostats) de Geococcyx en arribar a Mèxic van durar anys i han estat, sens dubte, bona part de l'ànima d'aquest blog. El cas és que l'òptica i les necessitats de l'expatriat van canviant. Han passat moltes coses interessants aquests dos mesos, però estaven massa directament relacionades amb la meva feina o amb la meva família com per explicar-les aquí. De la feina, no en parlo gaire perquè no vull que m'acomiadin, i de la família, no és la idea parlar-ne aquí gaire. El cas és que durant dos mesos no he tingut temps ni ganes d'asseure'm a escriure al blog.
Estic de vacances mentre em plantejo tot això, i tinc una mica més de temps per asseure'm a badar pel web, i fins i tot em tornen les ganes d'escriure. Passo unes setmanes a Mèxic D.F.; són unes vacances "xilangues" (permeteu-me catalanitzar aquest popular gentilici del D.F.) i val a dir que la meva capacitat de sorpresa s'ha vist renovada. En un trajecte o dos de microbús pots passar d'una cosa com un barri de Sarajevo, o de Bagdad, a les casitas de barrio alto, que cantava Víctor Jara. Ja ho sabia, naturalment, i de fet ja ho havia experimentat, però no deixa de cridar-me l'atenció.
La perplexitat, fins i tot l'astorament (reals o impostats) de Geococcyx en arribar a Mèxic van durar anys i han estat, sens dubte, bona part de l'ànima d'aquest blog. El cas és que l'òptica i les necessitats de l'expatriat van canviant. Han passat moltes coses interessants aquests dos mesos, però estaven massa directament relacionades amb la meva feina o amb la meva família com per explicar-les aquí. De la feina, no en parlo gaire perquè no vull que m'acomiadin, i de la família, no és la idea parlar-ne aquí gaire. El cas és que durant dos mesos no he tingut temps ni ganes d'asseure'm a escriure al blog.
Estic de vacances mentre em plantejo tot això, i tinc una mica més de temps per asseure'm a badar pel web, i fins i tot em tornen les ganes d'escriure. Passo unes setmanes a Mèxic D.F.; són unes vacances "xilangues" (permeteu-me catalanitzar aquest popular gentilici del D.F.) i val a dir que la meva capacitat de sorpresa s'ha vist renovada. En un trajecte o dos de microbús pots passar d'una cosa com un barri de Sarajevo, o de Bagdad, a les casitas de barrio alto, que cantava Víctor Jara. Ja ho sabia, naturalment, i de fet ja ho havia experimentat, però no deixa de cridar-me l'atenció.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
6 comentaris:
gràcies per escriure :)
Bones vacances :)
Eeei! Quina alegria!
Aquest contrast brutal de què parles, jo l'he vist en un mateix carrer (en molts carrers, barris sencers), a Santa Cruz de Bolívia. D'ací d'allà, una torre espaterrant. Carrers com boques a mitges desdentegades. Astorament, exacte.
Lola
potser et trobes a la crisi del 3r any de blog, que sembla que és quan molta gent tendeix a deixar-ho. Espero que no sigui així.
Quina sorpresa! Celebro que tornis a tenir ganes d'escriure. Sempre hi van havent coses que criden l'atenció. Gràcies per compartir-les.
Eule
Gràcies pels agraïents: al cap i a la fi, un blog s'escriu perquè el llegeixi ALGÚ!
RMF: De la crisi dels tres anys en parlàvem fa uns mesos amb la Lola. Cap problema, deu ser un procés natural. Si acabem tancant la barraca, tampoc ningú ens obliga a escriure un blog...
Lola:
Pel que fa al contrast arquitectònic dins un mateix carrer, també l'he vist per aquí. De tota manera, hi ha barris i barris. El tema es mereix que pengi per aquí unes fotos...
Salut!
Publica un comentari a l'entrada