.
Aterrar a Catalunya després d'un any (de fet, tercera visita d'una setmana en dos anys i mig) em desvetlla moltes sensacions, entre familiars i forasteres. Després de dos dies, només Gràcia em fa treure la càmera de la bossa i començar a fer fotos per capturar fauna i moments, alhora tan propers i tan llunyans.
Un dia, assegut al cinemes Verdi, em disposava a veure Desire (1936), el film de Frank Borzage produït per Ernst Lubitsch. Li vaig dir a la meva amiga i veïna de seient que al Verdi els espectadors fan cara de saber llegir. Fins i tot, vaig aventurar, el cine Verdi és ple de gent que mai no ha entrat a un karaoke. Petit overstatement, però prou efectiu en estimular la complicitat (exactament la hilaritat) de la meva amiga i de la fila del davant. Deixem-ho així.
No sóc fauna verdícola. No del tot. Però m'hi identifico, i l'estimo més enllà de l'interès ornitològic que despertaria en la majoria de persones que m'envolten la major part de l'any. Mèxic és ple de gent que no et trobaries mai a la porta del Verdi. Però no cal anar tan lluny: molts barris de la Regió I, entre ells el que va ser la meva segona pàtria, també en són plens.
Passejant per la fira de mostres gastro-aràbiga del carrer Verdi m'aturo a la lliberia Taifa, on ningú no posa cara d'estupor en demanar-los la traducció catalana de Die Welt von Gestern. Erinnerungen eines Europäers d'Stefan Zweig. Un llibre que fa temps m'havien recomanat, i que ara he comprat gràcies al recordatori d'un blog, el del jove Barnils, em penso. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Un llibre que, francament, [encara] no puc llegir en alemany, malgrat l'optimisme del meu professor i amic P. (que és probablement l'únic profesor del món que ensenya quatre idiomes en una acadèmia d'idiomes, prova irrefutable del seu optimisme). De moment puc dir que el llibre de Zweig m'ha enganxat.
Tornant a Gràcia, estic francament esverat amb els preus (el meu esverament va començar a l'aeroport d'Schiphol), i no me'n puc avenir que un sopar de pa amb tomàquet a l'entranyable La llesca del carrer Terol ja costi 12 EUR per crani!
.
Aterrar a Catalunya després d'un any (de fet, tercera visita d'una setmana en dos anys i mig) em desvetlla moltes sensacions, entre familiars i forasteres. Després de dos dies, només Gràcia em fa treure la càmera de la bossa i començar a fer fotos per capturar fauna i moments, alhora tan propers i tan llunyans.
Un dia, assegut al cinemes Verdi, em disposava a veure Desire (1936), el film de Frank Borzage produït per Ernst Lubitsch. Li vaig dir a la meva amiga i veïna de seient que al Verdi els espectadors fan cara de saber llegir. Fins i tot, vaig aventurar, el cine Verdi és ple de gent que mai no ha entrat a un karaoke. Petit overstatement, però prou efectiu en estimular la complicitat (exactament la hilaritat) de la meva amiga i de la fila del davant. Deixem-ho així.
No sóc fauna verdícola. No del tot. Però m'hi identifico, i l'estimo més enllà de l'interès ornitològic que despertaria en la majoria de persones que m'envolten la major part de l'any. Mèxic és ple de gent que no et trobaries mai a la porta del Verdi. Però no cal anar tan lluny: molts barris de la Regió I, entre ells el que va ser la meva segona pàtria, també en són plens.
Passejant per la fira de mostres gastro-aràbiga del carrer Verdi m'aturo a la lliberia Taifa, on ningú no posa cara d'estupor en demanar-los la traducció catalana de Die Welt von Gestern. Erinnerungen eines Europäers d'Stefan Zweig. Un llibre que fa temps m'havien recomanat, i que ara he comprat gràcies al recordatori d'un blog, el del jove Barnils, em penso. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Un llibre que, francament, [encara] no puc llegir en alemany, malgrat l'optimisme del meu professor i amic P. (que és probablement l'únic profesor del món que ensenya quatre idiomes en una acadèmia d'idiomes, prova irrefutable del seu optimisme). De moment puc dir que el llibre de Zweig m'ha enganxat.
Tornant a Gràcia, estic francament esverat amb els preus (el meu esverament va començar a l'aeroport d'Schiphol), i no me'n puc avenir que un sopar de pa amb tomàquet a l'entranyable La llesca del carrer Terol ja costi 12 EUR per crani!
.
7 comentaris:
Idò si ets per Barcelona, som tan aprop que quasi ens calam foc. El llibre de Zweig el vaig trobar magnífic. Fa feretat veure com es passa d'una societat segura, culta, excesivament ideal, a la barbarie. He llegit també fa poc "Història d'un alemany" de Cristobal Haffner, en el que explica en viu i en directe com el nazisme passa de no ser amenaça creible a ocupar tot l'espai i tota una generació.
Preus ? espera en arribar a Mallorca. Jo a Barcelona a llocs cèntrics encara em puc permetre menús del dia a 8 i 9 euros. A Palma que jo sàpiga, és del tot impossible
I pensar que només et conèc pel blog i que cada cop que paso per davant l'Amrit , que és dia sí dia també, em recordo de vos (per lo de las gorditas cluster) i ara resulta que ahir rondaves la Taifa... potser ens em crusat i tot. Se'm fa estrany.
Que sí que està tot caríssim per Gràcia. Que ja no s'hi pot ni sortir a fer un mantecado. La reflexió verdícola l'he trobat força encertada :-)
En fi, que vagi bé la visita i el viatge de retorn.
Salut.
Nois, aquests dies vaig mig penjat, connectant-me a internet per les cantonades, en algun forat que trobo enmig de la llista de quefers pendents d'aquesta setmana.
Moltes gràcies pels vostres comentaris. Els preus pels núvols, el Zweig acollonant i, sí, aquests dies trepitgem els mateixos carrers. Aquest cop ja no vaig entrar a l'Amrit: això és un dolgut homenatge als temps en què aquest restaurant era barat.
Avui he dinat al Pati Blau, un clònic del Julivert meu, per allà al Campus Nord de la UPC. Sort que m'han convidat, que el compte feia fum... Duia endarrer d'un "tarta al whisky" (gelada) que, junt amb el gelat d'avellana, és una espècie gastronòmica tristament extingida (o mai avistada) a Mèxic.
Salutacions.
Aquest llibre és realment acollonant. A mi em va impactar molt la inòpia total prèvia, fins al darrer minut com qui diu, a la Gran Guerra.
Jo acabo d'arribar de París i els preus de Barna em seblen glòria. A París, a cada moment, recordava el meu avi, pagès lleidatà, dient, quan li demanaves calers: "Què et penses, que els cago, jo?"
Tenim "Lo ruc de Formentor", a punt de menjar coques de fruites i gelats i... Suposo?
Salut
Lola
Bentornat; es fa estrany saber-te tan a prop. I, continuant amb aquesta perillosa unanimitat, també tinc un gran record del llibre.
Lola: el teu avi tenia unes respostes molt poc mexicanes, com era d'esperar. Una bona resposta mexicana hauria estat: claro que sí, mi amor, pero fíjate que ahora no traigo lana, porque ¿qué crees? resuuulta que tu abuelito fue la semana pasada al banco y estuvo una hora formado, porque se cayó el sistema y mira nada más, la señorita que atendía le dijo que regresara al rato... Luego voy al banco.
Els preus de París no ho sé. Però que en un bar de barriada barata, amb estovalles de rectangle de paper ("buen provecho") i cambrers del ram de la construcció, un filet de vedella rostit costi 18 euros (algú va decidir que un filet, "joé", ja pot costar 3000 PTA, les pessetes omnipresents encara)... És per cagar-s'hi, com segurament diria el teu avi...
Gràcies RMF, potser massa unanimitat, tens raó. Tot i que he dit que és acollonant (jo, pecador), també el trobo una miqueta massa "pedagògic" i aviam si l'acabaré trobant embafador. Però callo, que encara em queda molt de llibre...
Deliciós, l'avi mexicà. He rigut molt.
Lola
Publica un comentari a l'entrada