diumenge, d’agost 28, 2005

Lluny de Nova Orleans



Mentre a Nova Orleans desallotgen la ciutat per l'huracà Katrina, aquí amb una barrumbada de 15 minuts n'hem tingut prou per habilitar la ciutat per a la pràctica dels esports nàutics.

Tot i així, la llum no se n'ha anat, i hem pogut veure Havana, la pel·lícula de Sidney Pollack, en versió DVD Zona 2 (Europa). Amb això ja són tres les zones de DVD que es poden veure amb l'aparell de casa (1, 2 i 4)...


dissabte, d’agost 27, 2005

La bona notícia són les figues


Veient els novíssims models de cotxes que circulen per la ciutat, l'acumulació de grans superfícies comercials, la generalització dels ordinadors als negocis i la proliferació de telèfons mòbils, podria semblar que Mèxic ha entrat en la modernitat. Però en certa manera, tot això no és més que un decorat efímer, que s'ensorra i es desfà davant els teus ulls - i et cau a sobre - quan esperes l'eficàcia i el bon servei que com a client et mereixes.

Una cosa tan senzilla com que un proveïdor et faci un pressupost d'un ordinador de determinades característiques esdevé una odissea que es pot allargar setmanes o mesos. Ja no us dic res quan necessito dos pressupostos diferents del mateix equip, per tal que m'aprovin la compra. Això ja és demanar massa. Tanmateix, el departament de compres pot decidir que buscarà un tercer proveïdor, i que el tràmit durarà dos mesos (o sis).

Acudir a qualsevol negoci on t'atenen darrera un ordinador implicarà automàticament una migdiada d'una hora, mentre la persona que t'atén tecleja no saps què, mira endormiscada la pantalla, mou lentament la mà fins arribar al ratolí - que acciona amb la mà morta- i torna amb displicència la mà al teclat. Pot ser que la persona no tingui ni idea de com va el sistema (em va passar amb una llista de noces a Fábricas), però no t'ho dirà, perquè el "no" està prohibit a Mèxic. Pot ser que la persona encara no hi tingui prou pràctica, o que no s'hi vulgui esforçar, o que sigui incapaç d'entendre tècnicament les teves necessitats.

Aquesta setmana, mentre feia una d'aquestes migdiades de client, a la noia que m'atenia li van caldre 70 minuts per donar-me un pressupost d'un ordinador portàtil i d'un altre de taula amb les característiques que jo volia. Tot i així, no em va saber aclarir si el portàtil duia xarxa sense fils, ni si podia gravar DVD. Això va quedar pendent per a l'endemà. A l'endemà m'envien un fax amb un pressupost d'un ordinador amb 20 GB menys de disc dur, 256 MB menys de RAM, 1.5 polzades menys de pantalla, i sense indicar si pot gravar o no DVD. Aquest fax deu ser el quart o cinquè pressupost inadequat que m'envia aquesta empresa, i vam començar al mes de juny...

Aquesta setmana hem comprat un cotxe del 2003 en un concessionari d'una marca japonesa. Després de 6 visites (havent pagat a la tercera) encara no el tenim. No sea malito, llámeme mañana a las once y media. Voleu dir que Mariano J. de Larra no vivia a Mèxic? Avui ens el donen, el cotxe (toquem ferro).

També aquesta setmana hem hagut de comprar un bitllet d'avió per portar una persona amb quatre vols d'avió des de les possesions continentals de l'antic Regne de Mallorques (i no parlo de la Catalunya Nord). A part del temps perdut des del juny en trucades per aconseguir i mantenir la reserva, aquesta setmana hem hagut d'anar quatre vegades a l'agència a pagar, amb un total de 3 hores perdudes. La major part del temps perdut han estat migdiades de client enfront d'un empleat a l'ordinador. Sempre que poguem, seguirem comprant els bitllets a la nostra agència de viatges de Catalunya, amb l'ajut del correu electrònic, dels bitllets electrònics, i de l'Skype!

Per acabar-ho d'adobar, aquesta setmana hem portat el vocho a fer el manteniment. Una petita odissea, sobretot perquè tot això de més amunt ja ens tenia prou entretinguts. La bona notícia és que tornant a peu del taller em vaig aturar a comprar aquestes figues (diez higos por 10 pesos) a una senyora que les venia a la vorera. Soles o amb pa oli son excel·lents.


Això és la bona notícia...

diumenge, d’agost 21, 2005

Europa Europa


Això era el títol d'una pel·lícula que vaig veure fa uns anys, amb un noi jueu alemany que passava per les joventuts hitlerianes per salvar la pell. Però jo em referia al canal Europa Europa de l'Sky mexicà. Un canal on passen tot el dia pel·lícules europees.

Simplement europees. No us penseu que tot sigui Buñuel, Godard i Passolini. Vull dir que també passen les del funest Louis de Funes, com Le gendarme se marie, o Aventures du Rabbi Jacob, que jo havia vist fa segles al cine. L'altre dia vaig veure un tros de la primera, i em va sobtar com m'eren de familiars els paisatges mediterranis de Saint Tropez (incloses les cases amb persianes mallorquines), i les cares de tosquet dels gendarmes a les ordres de Funes. I de com els francesos del sud també van tenir la seva època de disbauxa amb les sueques. Per no esmentar les resonàncies cantinfleres del film. Em refereixo a les pel·lícules més tardanes de Cantinflas (no seria Cantinflas qui copiava?).

L'altre dia van passar Gracias por la propina, de Francesc Bellmunt, basada en la novel·la de Ferran Torrent. Curiosa família, la del protagonista.

dimecres, d’agost 17, 2005

Navarra in my mind


Tot i que mai no he estat als Sanfermins - pràcticament, ni ganes - , porto Navarra al cor des dels setze anys, per les coneixences de diversa intensitat que hi vaig fer in illo tempore, amb les quals he mantingut contacte al llarg dels anys, en un seguit de visites, sempre a la temporada baixa.

En aquell temps, Navarra i els navarresos eren per a mi una cosa encara més exòtica que Menorca (que Déu n'hi do, l'exòtica que la trobava!), i alhora d'una afabilitat i d'una generositat extraordinàries.

L'altra dia, vam dinar i fer una llarga sobretaula (remullada amb autèntic patxaran casolà) amb una navarresa resident en aquesta noble ciutat mexicana. Com que les navarreses tenen una sorprenent i infatigable fluïdesa verbal, i la noia acabava d'arribar del seu país, la sobretaula va ser una immersió gairebé tridimensional i estereofònica en un món de cuadrillas, casalots, ikastoles, dinars, mozos, vins rosats, menestres de verdura, filets de vedella, vaques amb picarol que pasturen per les terres comunals de la serra d'Urbasa, i altres topònims euskalduns. I em deixava els capellans i les monges, els fueros i les cadenes de Navarra. Fascinant. Avui dimecres si tanco els ulls encara sento les vaques...

I com no, la divisió entre els navarristes diguem-ne requetistes i els euskal-herristes. I amb molt poc espai per a una zona grisa que tot just comença a aflorar després de tants anys d'una violència que també ha fregat Navarra.

I acabo amb uns versos, dignes d'en Jaume Pastellé, que en pau descans:

L'Estatut que ens cal
és el de Portugal,
però Espanya no ho voldria.
Demanem el de Navarra
que encara ens convindria!

Diu Pasqual al capatàs
ZP, volem Navarra!
i respon el tarannàs
ai muchachos, quina barra!

Amb un poc de patxaran
en Pasqual ja no es conforma.
Ara vol el fuero gran
i dels calers la reforma.

No pateixis ZP,
catalans som gent de pacte
si pel darrera ens feu l'acte
encara direm: què bé!

dilluns, d’agost 15, 2005

Forn de calç



Ahir diumenge, excursió a la mateixa serra on vaig fer aquesta foto l'any passat. Un lloc molt interessant, amb alzines, prats i roca calcària. A la foto, un forn de calç, molt menys artesanal que els que es troben, per exemple, a la Serra de Tramuntana (Mallorca). Sembla que aquí ja s'havia descobert el formigó armat (vegeu els anells de reforç del forn), i el fuel-oil, que és el combustible que es feia servir, i s'emmagatzemava dins el diposit rovellat de la foto.

El paisatge del fons és força diferent de la vegetació semiàrida que predomina a pocs quilòmetres d'aquí, i donaria una sensació de dejà vu a qualsevol que conegui els alzinars d'algunes comarques de Catalunya.

Una mofeta morta al mig de la carretera ha servit per descobrir-ne la ferum. Tot i passar a 60 km/h pel lloc, l'olor ha envaït el cotxe i s'hi ha quedat durant un bon tros. Això a l'anada de l'excursió. A la tornada, igual. Conclusió: les mofetes mortes també puden, i no és precisament l'olor d'animal mort. Bé, aquesta també, però uns dies més tard.

dissabte, d’agost 13, 2005

Comida corrida

Hola, mexicaires. Ja torno a ser aquí, i he començat la setmana recuperant-me amb prou feines del safari de 24 hores entre l'aeroport de Barcelona i el portal de casa meva. Per sort, no hi havia gaire novetats a l'arribada, i he pogut anar tot just a mitja marxa.

La comida corrida és tota una institució. Corrida vol dir seguida, més o menys (horario corrido vol dir horari seguit o intensiu, i s'aplica, per exemple, a l'horari dels comerços o restaurants que no tanquen al migdia). La comida corrida és, de fet, el menú del dia. Es un terme popular, i s'aplica especialment als restaurants que només serveixen el menú del dia (als restaurants mitjans es parla més aviat del menú, i els cars no tenen menú del dia).

Els menjadors populars serveixen menús per $20-35 (1,9-2,6 EUR!), mentre que els mitjans ho fan per $45-70 (3,4-5,3 EUR). Europeus tots: no us poseu a plorar. Aquests preus són anteriors a l'euro, alguns anteriors fins i tot a l'ingrés a la Comunitat Europea. Digressió: he comprovat que a casa nostra la gent segueix comptant en pessetes i queixant-se de l'encariment pel canvi a l'euro.

La veritat, i per protegir el meu aparell digestiu, fins ara he evitat els restaurants més barats, perquè desconfio de la qualitat, diguem-ne microbiològica i capsaïcínica, d'aquest menjar. Però ahir vaig descobrir un lloc on per $33,50 (2,52 EUR!) serveixen un més que acceptable menú completament casolà, que ahir consistia en:

1) Sopa
2) Espècie de fricandó de vedella, o fajitas de pollastre a la crema, o chile farcit de formatge. Qualsevol opció acompanyada de guarnició de frijoles + arròs (sec) a la mexicana + bledes amb nopales
3) Una amanida de cogombres i pastenaga per acompanyar-ho tot
4) Postre: un trosset de gelatina

Beguda inclosa: agua de melón o de guayaba. L'agua de és un suc de, aigualit i ensucrat. El menjar el servia la mateixa senyora que el feia, i la seva filla. Els meus budells no se n'han ressentit. Ni les morenes. Em sembla que hi tornarem.