Addicció a Sex and the City

Al suplement Cultura (18/01/2007) de l'Avui descobrim una Eva Piquer addicta a la sèrie Sex and the City, les sis temporades de la qual diu haver-se injectat a la vena. N'he vist els símptomes, i en vaig parlar cap al final de l'apunt S'ha perdut un paraigua i un sac.

La síndrome d'abstinència es cura veient-ne els 100 capítols un altre cop. Ara mateix a casa passen per quarta vegada l'últim capítol de la sèrie. Provi-ho, Sra. Piquer...

Sopa de mots

Dec patir una greu tecnologitis, perquè ja m'he posat al blog això del tag cloud, almenys per provar-ho. Com ja deuen saber alguns lectors, un tag cloud és, literalment, és un "núvol d'etiquetes" o un "núvol de paraules clau". Una espècie de sopa de lletres, que no és de lletres sinó de mots. Com això, que correspon a aquest blog:



Un tag cloud analitza els continguts d'un fil de subscripció (que pot ser el del teu propi blog), i n'extreu les paraules clau més freqüents i, en funció de les vegades que es repeteixen i - potser, no ho sé - de la popularitat que tenen al web, els dóna una ponderació, una mida de lletra i un color, i les mostra. En general, el resultat és un "núvol" de paraules clau de diferent mida i color, dins un quadre.

Abans que el TERMCAT decreti que tag cloud s'ha de dir tac claut, convindria que anéssim pensant com en direm. Per exemple:

Núvol d'etiquetes

Ja hi ha uns quants "núvol d'etiquetes" al Google. Avui són 120, que pertanyen només a quatre o cinc llocs web. Traducció literal de tag cloud. És la solució adoptada en espanyol (nube de etiquetas, amb 1,72 milions de pàgines).

Núvol de paraules clau

Potser més exacte, però també més llarg, és com ho diuen en francès: nuage de mots clefs, amb 370 pàgines.

Núvol de paraules/núvol de mots

Una etiqueta és més que una paraula, però descriu sens dubte l'aparença de l'invent. Inèdit al Google. És com ho diuen en alemany (wortwolke, amb 263.000 pàgines).

Les solucions anteriors tenen de quatre a sis sil·labes, i fot ràbia pensar que en anglès només els en calen dues. Com deia abans, el tag cloud sembla una sopa de lletres o, per què no, una compacta sopa de mots? Tal vegada perquè mot és poc usual al català col·loquial.

Els tag clouds no saben català

Veient el resultat brut que dóna la meva subscripció a Zoom Clouds, podríem dir que Zoom Clouds, definitivament, no sap català, perquè les paraules que més destaca són preposicions, articles i adjectius molt freqüents que no tenen cap significació pel què fa al contingut del blog. Aquí teniu la sopa de mots del meu blog sense posar cap filtre:



Com veieu, la paraula més ponderada és els, un article determinat irrellevant per al contingut del blog. Altres etiquetes del núvol són: aquest, anat, altres, fos, seva.

El resultat encara és més desconcertant al blog de Dareboy, on fa dos dies vaig capturar aquesta sopa de mots:



Els, tots, molt, aquest, sempre, pot, quan, quins, sols, seva: els mots irrellevants predominen completament. Em té intrigat la "caspa", que ja no és tan irrellevant...

En el cas de Zoom Clouds, això es pot arreglar, en part, posant totes aquestes paraules irrellevants en un filtre d'etiquetes no desitjades (amb un límit de 200). Cal recarregar la sopa i veure si apareixen noves paraules irrellevants, i afegir-les de nou al filtre. Jo ho he fet tres o quatre vegades. També es pot crear un filtre d'etiquetes volgudes, igualment amb un límit de 200. Això millora el resultat, si compareu la captura del resultat sense filtres del meu blog amb la sopa de mots de la primera captura o de la barra lateral, ja filtrada.

I si tenim etiquetes al blog?

Val a dir que el tag cloud de Zoom Clouds funciona relativament bé en un blog, com el meu, en què no es fan servir etiquetes ni categories per caracteritzar o classificar els apunts. La majoria de serveis de blogs tenen l'opció fer-ho. Jo no ho he fet, perquè, la veritat, no ho faig servir gaire quan visito altres blogs i, a més, em fa mandra etiquetar ara els 450 apunts que tinc acumulats. Suposo, i és un suposar, que si teniu els apunts etiquetats amb paraules clau, el resultat de la sopa de mots encara serà més satisfactori.

Amb una paraula (amb un tag), i com diria la meva àvia: ja no sé què arribaran a inventar...

Yvonne de Carlo

Amb la mort d'aquesta actriu s'ha recordat aquests dies la seva participació a la sèrie The Munsters, en el paper de Lily Munster. De fet, la primera notícia que em va arribar de la seva mort va ser "s'ha mort l'actriu que feia el paper de Lily Munster". Bé, jo no tinc un especial record d'aquesta sèrie de culte; en canvi, Yvonne de Carlo serà sempre per a mi la sensual, imponent, Amantha Starr de Band of Angels (Raoul Walsh, 1957), estrenada a Catalunya com La esclava libre, i que jo vaig veure d'adolescent a la televisió

Tinc un record imprecís, però profund, molt marcat de la sensualitat d'aquest film que, d'altra banda, ha estat sovint menystingut per la crítica, que l'ha qualificat d'obra menor de Walsh. Jo no estic realment en condicions de discutir-ne la qualitat ni, fins i tot, l'argument detallat. Podríem resumir el plantejament dient que una dona sudista blanca resulta que és negra i la venen com a esclava. Com a espectador adolescent vaig tenir la percepció que el gran problema no semblava ser que una dona fos esclava, sinó que una dona clarament "blanca" fos venuda com a esclava perquè tenia unes gotes de sang negra. Bé, tenint en compte que Sydney Poitier surt al film, se suposa que aquest no era ben bé el plantejament, i el film fins i tot ha estat qualificat d'antiracista. Potser en plens anys cinquanta calia explicar als americans, amb el cas d'una dona "blanca", què significava l'esclavatge i el racisme, alhora que es posava en qüestió la classificació racial de les persones. Potser igual que González Iñárritu ha volgut explicar als americans d'avui què representa ser un mojado, en la carn d'uns gringuitos blanquets, perquè ho entenguin, al film Babel. Potser un recurs fàcil, però contundent.

No tothom pensa que aquest film de Walsh sigui dolent, i, cercant cercant, he trobat aquesta crítica en francès (de Boris Plantier a Sunset Boulevard), en què se'ns diu:

...sensuel, cruel, cynique, cet excellent film d’aventures de Raoul Walsh offre à Yvonne De Carlo son plus beau rôle.

...L’Esclave libre est un film très sensuel dans lequel la belle Yvonne De Carlo incarne l’objet de tous les désirs. Walsh ose beaucoup, filmant son actrice dans des poses très lascives pour l’époque ou dans des scènes aux connotations sado-masochistes évidentes...

Eeep! Confesso que vaig pecar...

[Fitxa del film a IMDB]

Feix de fils

He suat bastant per afegir un "feix de fils" a la barra lateral, i ho he fet amb un feedbot de MySyndicaat. Això era impensable per a mi fa tan sols tres dies, però he descobert aquest servei, i el nou Blogger també facil·lita les coses (o no, depèn). Encara no acabo de controlar la mida de la lletra de la barra lateral, però espero arreglar-ho algun dia: això del CSS és territori ignot per a mi. De moment he subscrit el feix a quatre blogs (Fum i estalzí, Bitassa, Real Climate i Anasagasti, però ho ampliaré) i només es publiquen els cinc apunts més recents, per qüestions d'espai. Veig que en aquesta estrena el prolífic Anasagasti pràcticament ha copat el feix. A més dels títols hi poso més o menys la primera línia de text, en total 128 bytes, que és el mínim que m'exigeix MySyndicaat si no vull posar només el títol de l'apunt. Si a algun bloguista referenciat li molesta que es vegi la primera línia de text, m' ho pot fer saber i ho arreglaré.

Mentrestant seguiré estudiant...

Massapà, compassió i un rumor

L'amiga C. ha tornat de les seves vacances a Espanya amb massapà de Consuegra i molta compassió pel Zapatito. I amb un rumor que no m'havia arribat: "Fidel Castro és a Madrid". El Dr. García Sabrido no hauria anat a Cuba per tractar Castro, l'hauria anat a buscar, a portar-lo cap a Madrid. Com que els diaris no comenten els rumors (diu que els investiguen), i jo no segueixo la rumorologia del web, doncs no m'havia arribat. Ja n'han fet un acudit, però us l'estalvio...

Passat festes s'encenen bombetes

Les festes nadalenques tenen un efecte mig devastador sobre el tràfic de visites del blog, ja de per si precari. Però veig que passat Cap d'Any (que no em cansaré de recordar que és l'1 de gener, encara que Montilla es pensi que és el 30 de desembre: com a mínim el missatge de Pujol per Sant Esteve era... el dia de Sant Esteve!)...

Deia que passat Cap d'Any, i gràcies al Sitemeter, veig que es van encenent bombetes a Roma, Dallas, Mountain View, Lambeth, Korea, i altres llocs on s'havien apagat durant les festes. Segur que algunes més encara s'encendran passat Reis. Ben arribats, i perdoneu la indiscreció geogràfica! I bon any a tothom, inclosos els que no han desaparegut per festes.

Parlant de festes, avui m'ha tocat menjar tortell de Reis a la feina. A aquestes alçades de la marató Guadalupe-Reis, haver-te d'empassar un tros de tortell i una xocolata desfeta en got de plàstic a dos quarts de dues de la tarda ja és un suplici, però exposar-te a que et toqui una figureta (monito) i hagis de pagar, junt amb la resta d'afortunats, la tamaliza (1) del dia de la Candelera, ja és acarnissament litúrgic i colesteròlic. Més que el pagar (que no m'ha tocat), em preocupa pensar que la marató s'allarga fins el 2 de febrer, dia de la Presentació del Senyor. Senyor!

(1) Tamaliza: àpat a base de tamales

Com més veig la TV3, més m'estimo la Rahola

He vist un reportatge a la TV3 sobre uns joves palestins que van participar el 2004 al Congrés Mundial de la Joventut a Barcelona. Un noi i una noia que parlaven força bé l'anglès, tendres, intel·ligents i raonables. El que no era tan tendre, intel·ligent ni raonable era la versió de la TV3 del conflicte palestí, tremendament sectària, ignorant fets bàsics com que els àrabs mai van acceptar la resolució de l'ONU que creava l'estat d'Israel, que els àrabs van començar totes les guerres contra l'estat d'Israel que, bàsicament, van perdre. O que darrerament els palestins s'entesten a votar un moviment terrorista, Hamàs, que encara aspira a llençar els israelians al mar. Jo sóc partidari que Israel es retiri a les fronteres originals (o a una altres fronteres que puguin pactar amb els palestins), i estic en contra de la colonització israeliana de Cisjordània. Pero no podem oblidar que un dels problemes clau és que no hi ha un interlocutor vàlid del costat palestí.

Com més veig la TV3, més m'estimo la Rahola, el Villatoro (que encara el deixen sortir a la nostra!) i el Culla. I no oblidem la Pessarrodona.

Creus verdes

Sovint esmorzo a 2/4 de vuit del matí, mentre veig en directe el Telenotícies Migdia de la TV3, gràcies a les set hores de diferència entre els dos països. Acostumat a notícies i a problemes nacionals descomunals, com els de l'apunt anterior, no em deixa de sorprendre trobar-me notícies com la de les creus de les farmàcies, aquest matí a TV3. L'Ajuntament de Barcelona ha decidit limitar el nombre, la mida i la lluminositat de les creus verdes que anuncien les farmàcies des de la façana. He vist Portabella explicant el problema i la solució. M'estranya que Portabella, o potser la meva compatriota Mayol, no hagin establert que la creu és un símbol sectari, i que ara caldrà posar un rombe a l'exterior de les farmàcies (no seria publicitat de les pastilles Juanola?). I el color verd, no és el color de l'Islam?

Jo no ho sabia, però deu ser meravellós viure en un país on el problema és el nombre, el color, la mida i la llum que emeten les creus de les farmàcies...

Nou mil assassinats pel "narco" en el sexenni de Fox

.
9.000 "execucions" en sis anys (2001-2006): la notícia a El Universal.
.

Aturada a Guanajuato

.

El meu metge m'havia assegurat que a León, Gto., trobaria unes sabates especials que fabriquen als EUA, sense haver d'anar a la frontera de Texas, que es troba francament lluny, a vuit o deu hores de camí. No vaig trobar les sabates promeses, a León, però en vaig comprar unes de semblants i, de pas, vaig visitar Guanajuato. Feia més de tres anys que no venia a Guanajuato, ciutat declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Va ser un retrobament feliç, malgrat el tràfic feixuc que omplia de cotxes els carrerons virreinals i costeruts de la ciutat, obligant els vianants a amuntegar-se a les voreres. Em va agradar molt tornar a passejar pels carrerons de Guanajuato, una combinació de bellesa arquitectònica i urbanística amb una explosio de comerç formal i informal, on fins i tot és possible assaborir - increïble - un gelat d'avellana!

Els turistes mexicans omplien els carrers i només de tant en tant veies uns gringos o uns alemanys amb la seva guia Lonely Planet. Famílies de paisanos (emigrants mexicans als EUA) practicaven el bilingüisme pels carrers de la ciutat: anglès amb els fills, espanyol entre els adults. Va ser una visita ràpida, de poques hores, que va donar per visitar el mercat Hidalgo (i comprar-hi un rellotge de plàstic, que ja no funciona), veure un parell d'esglésies, i la zona dels teatres, i dinar en un restaurant cèntric, un xibiu de caçar tords, que diria el meu avi. A les esglésies de León i Guanajuato exhibien amb orgull les imatges dels màrtirs de la guerra cristera, beatificats recentment per Benet XVI, entre ells el missioner claretià de Taradell, Andreu Solà Molist, el de la dreta a la foto de la dreta. Llegeixo que van ser afusellats amb la improbable acusació d'haver fet descarrilar un tren.



Sortint de la ciutat, és un plaer travessar la Sierra de Guanajuato, uns turons que sorprenen, ja siguin pelats o recoberts de bell bosc mediterrani.