S'ha perdut un paraigua i un sac

.


Diputats del PRD i el PAN
enfilats a la tribuna de la Cambra
(imatge del Canal Congreso),
entre dues madrizas.

Si el subtítol de l'apunt S'acosta l'1 de desembre podria haver estat Hi haurà hòsties, el d'avui seria: Ja n'hi ha hagudes. Les amenaces del PRD de rebentar la presa de possessió, per via d'ocupar l'espai normalment destinat a tal cosa - la tribuna de la Cambra de Diputats - han posat el PAN en posició d'evitar-ho. Com que s'havia especulat que el PRD ho faria, fins i tot, abans de l'1 de desembre, els panistes han interpretat els moviments d'alguns diputats del PRD com a l'inici de la presa de la seva peculiar Bastilla, i s'hi han anticipat. El cas és que hi ha hagut una ball de bastons a la Cambra, amb tres diputats ferits, un d'ells afectat per gas lacrimogen, probablement d'un esprai defensa personal a base de capsaïcina, l'agent que dóna coentor als xilis: tot queda a casa. Suposo que les imatges del sarau ja han donat la volta al món. Tot s'ha estat transmetent durant hores, en directe pel Canal Congreso.

El PAN no hauria d'haver entrat en la provocació perredista, perquè aquest incident degrada la dignitat de la Cambra, exposa el PAN a ser equiparat al PRD, és publicitat gratuïta per als porros del PRD, i exalta els ànims dies abans del dia "D". La situació política és, òbviament, tensa, tot i que avui al carrer, durant la meva caminada anticolesterol pel casc antic, l'ambient era d'una placidesa total. Salvant les distàncies, que no són poques, això em recorda la placidesa del parc vienès on Stefan Zweig es va assabentar de l'assassinat de l'hereu de l'Imperi Austríac a Sarajevo.

Deixem les solemnitats, i fem un joc de paraules barat. Podríem dir que mentre l'excandidat priïsta Madrazo es recupera a Miami de la seva derrota electoral, al Congrés mexicà hi ha hagut una petita madriza. Tot just un tast de la que podria ser la madre de todas las madrizas, l'1 de desembre. Tot això, la veritat, m'incomoda. O, com diria el meu avi:

S'ha perdut un paraigua i un sac. Pel paraigua no donen res... però donen pel sac!

Govern de Calderón

Felipe Calderón ha presentat el seu govern, i s'han comentat diferents aspectes. Ortodòxia econòmica (Carstens), amb voluntat suposadament desreguladora per trencar els monopolis i privilegis d'unes quantes empreses (quan ho vegi m'ho creuré). Això diuen que es contradiu amb el nomenament de Luis Téllez a la SCT, un home proper a les televisoras privades que controlen l'espai radioelèctric. El punt més polèmic ha estat el nomenament de Francisco Javier Ramírez Acuña a Governació, governador de Jalisco amb permís (aquí els càrrecs electes poden demanar permís), que va ser molt criticat per la violència amb què va reprimir les manifestacions antiglobalització en una cimera mundial a Guadalajara. Un home que només ha fet política a Jalisco, i és rebutjat pels partits de l'oposició, amb qui hauria de negociar iniciatives al Congrés. Els periodistes Jorge Zepeda i Ricardo Alemán han criticat durament aquest nomenament. Un altra nota desagradable és el nou ministre de Salut, qui com a parlamentari va combatre la píndola del dia després, introduïda pel ministre foxista Julio Frenk Mora, que no era militant del PAN. Em sembla que les campanyes pel condó i l'accés a la píndola s'han acabat. Una part important dels ministres són panistes (alguns molt conservadors) i/o molt pròxims a Calderón. Juan Camilo Mouriño, gallego-mexicà i molt proper a Calderón no pot ser ministre perquè no és mexicà de naixement. I, per cert, Arturo Sarukhan s'ha quedat sense el ministeri d'Afers Estrangers, que s'ha emportat Patricia Espinosa, una diplomàtica bastant jove.

Sex and the city

Si la teva parella es compra els 17 DVD, que inclouen els 100 capítols de les 6 temporades de Sex and the city, tens dues opcions: a) que t'acabi agradant la sèrie o b) que t'acabi agradant la sèrie. I m'ha acabat agradant! Per diverses raons. Perquè la primera temporada és genial. Penso que als guionistes encara els sobraven els temes (cada capítol és un tema, tot i que hi ha fils argumentals que travessen tota la sèrie), i van saber crear unes històries i uns personatges espatarrants. Perquè els diàlegs són també genials. Perquè les altres temporades són molt bones, de vegades genials.

Asseure's a la nit al sofà i empassar-se tres capítols de la sèrie és una manera pràctica de sostraure's al recarregat ambient polític: autoabducció novaiorquesa enmig de l'altiplà mexicà. Continuarà.
.

La SCJN i la violència domèstica

.
El tribunal suprem mexicà (Suprema Corte de Justicia de la Nación, SCJN) va resoldre una controvèrsia entre tribunals, sobre la interpretació de la llei en casos de divorci per violència domèstica. Segon la sentència de la SCJN, a partir d'ara:

“quan es demana el divorci per motiu de violència intrafamiliar, el demandant ha de precisar detalladament les circumstàncies de temps, manera i lloc en què succeïren els fets, amb el risc de que si no ho fa, la seva petició pot resultar improcedent”

Tenint en compte que la violència domèstica sol ser una situació continuada, en què pot resultar difícil recordar totes aquestes circumstàncies, aquesta sentència deixa les víctimes, normalment dones i fills, en una situació delicada.

Els convé, a les víctimes, començar a portar una diari d'estomacades. Miguel Carbonell (i no Carnonell, com diu el diari), investigador de l'Instituto de Investigaciones Jurídicas de la UNAM, ho ha expressat a El Universal: Una bitácora de cada golpe.

La SCJN és el tribunal que des del 1994 fins el 2005 va mantenir el criteri que la violació dins el matrimoni no era violació.
.

Efecte "del Moral"

.


Qui ho havia de dir. Com diuen per aquí, un no sap mai per a qui treballa.

Comentaris perduts

.


Com publicar efectivament un comentari

Veig per les estadístiques que cada setmana es perden uns quants comentaris iniciats però segurament no enviats correctament. Possiblement és degut a que l'autor s'oblida d'algun pas en el procés d'enviar el comentari. Tinc activada la verificació de paraula, per tal d'evitar l'spam, que va començar a aparèixer ja fa un temps. Això vol dir que, a més d'escriure el comentari i adoptar una identitat, cal escriure la paraula de verificació (que és diferent cada vegada), abans de fer clic en el botó d'enviar el comentari.

Fins i tot, si us entreteniu molt escrivint, pot ser que la paraula clau ja no sigui vàlida, i que en enviar el comentari us torni a aparèixer la finestra d'edició amb el vostre text a dins, i una nova paraula clau en blau, a la part inferior de la finestra emergent de comentaris. Llavors cal copiar la nova paraula a la finestra de verificació i reenviar el comentari. És una creu, però cal tenir-ho en compte perquè el vostre text surti publicat.
.

S'acosta l'1 de desembre

.
Això no tindria més transcendència si no fos perquè aquest dia serà la presa de possessió del president Felipe Calderón a la Cambra de Diputats federal. Això seria un tràmit anodí, potser solemne, si no fos perquè aquest energumen anomenat Andrés Manuel López Obrador i la tropa impresentable del PRD han decidit fer tot el possible perquè l'acte de presa de possessió no pugui tenir lloc. Calderón ha de jurar el seu càrrec davant el Congrés de la Unió (que és el conjunt de diputats i senadors). Els analistes no tenen molt clar si la presa de possessió és només una qüestió simbòlica o una condició sine qua non per donar força legal a la presidència de Calderón, tot i que darrerament predomina el segon punt de vista.

Mentre el PRD amenaça amb la força (com l'ocupació tumultuosa de la tribuna del Congrés pels parlamentaris perredistes), el PRI fa la puta i la Ramoneta. Primer el tricolor, havia proposat que la presa de possessió es fes a un altre lloc, en presència potser dels portaveus parlamentaris (per evitar el boicot perredista i el ridícul internacional de Mèxic davant desenes de caps d'estat o de govern). Ara, però, després d'un conclau priïsta en què han decidit vendre més cara la seva pell, Palacios Alcocer, president del PRI, va dir que si Calderón no acudia al Palau Legislatiu el dia 1, llavors el Congrés es veuria obligat a elegir un president. Manlio Fabio Beltrones, el priïsta president de la mesa directiva del Senat ha suggerit que Calderón no faci provocacions (potser prendre possessió davant el Congrés ja ho troba una provocació), i li ha suggerit que vagi al Palau Legislatiu i que tome protesta, d'una manera que ell (Calderón) consideri que compleix els requisits constitucionals. Suposo que Beltrones es reserva el decidir després si Calderón ha complert o no amb la Constitució. Tot això, amb perdó, fait chier. És a dir, fot cagar. Però molt. Per no esmentar el fet que els mateixos perredistes que amenacen amb impedir per tots els mitjans la presa de possessió de Calderón, són els que critiquen les lògiques mesures de seguretat adoptades pel govern federal al Congrés. En això, també el PRI fa la puta i la Ramoneta al Congrés.

És difícil preveure com pot Calderón prendre possessió si el PRD pren la tribuna. S'ha especulat si els diputats del PAN l'ocuparien, per protegir el president electe, però això seria un altre sarau. Crec que és impensable que l'Estat Major Presidencial entri a la sala de sessions a protegir Calderón i el president sortint Fox. Tot plegat, força patètic. Em sembla que el Príncep d'Astúries, que serà a l'acte, té la diversió assegurada.

Als inicis de Cartes de Mèxic, a mitjan 2004, us vaig presentar l'enginyer Morales, nom suposat d'un conegut mexicà que en diu de molt bones, com aquella de "mal empieza la semana si el lunes te ahorcan". Abans de les eleccions em deia l'enginyer Morales que si guanyava López Obrador, ell se n'anava de Mèxic. Jo no tinc perquè prometre res al públic mexicaire, però si Calderón no pren possessió el dia 1 de desembre, aquest pot ser el dia que jo decideixi el retorn a aquell país dividit, fastiguejat, envellit i endormiscat, però mitjanament civilitzat, que és Catalunya.

I ja que hem anat a parar a Catalunya, acabo amb una frase que em va sortir de l'ànima l'altre dia, arran de les darreres eleccions al Parlament: Catalunya necessita un Tony Blair, o fins i tot una Margaret Thatcher, però no els veig per enlloc, com no sigui que Tony Blair ara quedarà a l'atur...
.

Foix, Cantinflas, més del Moral, Volver, i categories d'homes

.
Lluís Foix, Obrador i Mèxic

A ran de l'autoproclamació presidencial de López Obrador, Lluís Foix gosa dir que México cantinflea. I no li han fet una cara nova...

Efecte del Moral

Després de l'apunt d'ahir sobre l'afer del Moral, he rebut una petita allau de visites via Google. Des de Hong-Kong o Iowa, des de Karlsruhe, Barcelona o Miravet, desenes de persones volien saber de "del moral renfe". Amb una paraula...

Volver

Diumenge vaig veure la pel·lícula Volver, d'Almodóvar, que s'acabava d'estrenar a Mèxic. Hi vaig anar molt reticent, perquè no em va agradar gaire La mala educación. Diguem que Volver em va agradar més que no em pensava, que no és poc en els temps que corren. Vaig veure venir de lluny una de les dues sorpreses del final. La Penélope Cruz no fa llarg.

Categories d'homes

Fa cosa d'una setmana, a ca la Lola Paraules, la Teresa Amat parlava de Carod com d'aquest homenet. Això em recorda les categories d'home que des de petit li he sentit al meu pare:

Homes, homenets, homeniqueus, merdes, càgoles i merdensanos.

Els homenots veig que no hi entren.
.

Ernesto del Moral, personatge de manual

.
Una mexicaire i amiga em va enviar per correu un fitxer d'àudio amb un tall del programa Versió RAC1, de Toni Clapés i companyia. Acollonant: el senyor Ernesto del Moral, portaveu de Renfe, és entrevistat per Toni Clapés i la seva tropa, que són escridassats, amonestats i alliçonats per aquest arquetípic funcionari virreinal de la cosa ferroviària. Un personatge de manual, vaja. Vaig quedar acollonit i me'n vaig fer un tip de riure. La meva senyora va reenviar el fitxer al sector navarrès d'aquesta ciutat mexicana, que va quedar igualment esborronada (el sector navarrès està format exclusivament per una noia). Vam riure, també, amb ella.

Tot i que jo era un oient habitual de l'antiga Versió Original a Catalunya Ràdio, i coneixia les imitacions de tota mena que farcien el programa, no vaig caure en què el senyor del Moral podia ser una imitació (vull dir una invenció versemblant). Genial. Volia penjar un enllaç al fitxer d'àudio, però no el trobava per enlloc. Finalment, la recerca << "ernesto del moral" renfe >> al Google no dóna avui més que dues pàgines web on indiquen que tot plegat era un broma del Clapés, i que l'imitador era el Deltell. Mentre demano explicacions a la font del fitxer, penjo aquest apunt-homenatge al Sr. Ernesto del Moral, personatge de manual, i a la tropa del Clapés...

Actualització 2006-11-22 15:37 h
Penjo aquí l'enllaç a l'àudio del senyor del Moral, que m'ha passat en mai9:
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/informacio2.asp?ID=15068
.

Judicis orals i la cultura del "no se puede"

.
Encara que sembli mentida, a Mèxic no es fan judicis orals, excepte en alguns estats, i potser també en alguna branca no penal. És a dir, no hi ha vista oral. El judici escrit o inquisitiu deriva del sistema d'enjudiciament de la Inquisició, i té una gran tradició a l'Amèrica Llatina. La Il·lustració va establir el principi d'oralitat en els judicis, matisat després pel sistema mixt, d'instrucció escrita i vista oral. Tot i que els principis de la Il·lustració van imbuir, si més no sobre el paper, les repúbliques independents americanes al segle XIX, sembla que les llums de l'oralitat no van enllumenar els seus sistemes judicials.

El judici escrit ha entrat en crisi a l'Amèrica Llatina. Xile va instaurar el judici oral el 2001, i altres països llatinoamericans ho han fet o estan en vies de fer-ho. A Mèxic, una proposta del president Fox, per introduir els judicis orals a la justícia federal va ser rebutjada pel Senat de la República el 2004. Alguns estats (Nuevo León, Mèxic) han introduït el judici oral en la justícia comuna, de competència dels estats. Hi ha polèmica i, per exemple, el Poder Judicial de la Federació s'oposa al judici oral.

En el judici penal escrit, el jutge no escolta mai l'acusat. El Ministeri Públic presenta l'escrit d'acusació, l'advocat de la defensa presenta el seu escrit, i l'acusació particular no presenta res perquè no existeix a Mèxic: l'estat té el monopoli de l'acció penal. El jutge s'ho mira tot (de fet, no hi ha cap constància que s'ho miri), i dicta sentència. Ja no parlarem del jurat popular perquè això només pot existir en altres galàxies. Aquest sistema judicial, presenta almenys tres negatives radicals: a) No a la transparència del procés, b) No a llibertat dels ciutadans d'exercir l'acció penal sense la tutela del poder executiu, c) No a la participació dels ciutadans en l'administració de justícia.

Aquest panorama, que a mi m'esgarrifa, és vist per molts advocats, polítics i legisladors com el millor dels sistemes judicials; és més, es veu com un vestit fet a mida de la idiosincràsia mexicana. Això ens porta a un altre tòpic de la cosmovisió dominant a Mèxic: És que nosaltres no podem fer aquelles coses que altres països han fet amb èxit, perquè... A l'hora de triar el perquè, tant pot ser el reconeixement autocomplaent d'un defecte, considerat congènit i insuperable, com la defensa orgullosa d'una suposada virtut nacional, que potser serà difícil de distingir d'un defecte. O l'argument implícit que deixaríem de ser qui som. Entorn dels judicis orals, un expert en Dret deia a un diari local (la negreta és meva):

[Els judicis orals] serien convenients per resoldre afers financers [...], però en casos greus, com homicidis o violacions, no és recomanable actualment. [...] Calen jutges que no caiguin en sensibilitats de les parts involucrades, atès que la cultura llatina s'hi dóna bastant. Per aquesta manca de gestió de les emocions, és perquè, almenys ara, no estem preparats per als judicis orals. [...] Cal anar alerta, perquè fa falta gent preparada per als judicis orals; els mexicans som susceptibles de ser enganyats pels sentiments, i així es pot condemnar un innocent a la pena pitjor, o deixar lliure un culpable.

Només els mexicans? Què vol dir aquest senyor?, ¿Que les escoles de dret no poden produir professionals capaços de ser prou objectius en un judici oral? S'ho han proposat alguna vegada? Tot i que ocasionalment els mexicans criden ¡Sí se puede!, la veritat és que tenen una cultura molt accentuada del No se puede. Des de l'escola, especialment des de l'escola pública s'ensenya aquesta mística del jo no puc, nosaltres no podem, és que som així, amb conseqüències conegudes per tothom.

Arguments com els d'aquest expert s'han sentit en els darrers temps a diputats, jutges, advocats i altres persones relacionades amb el dret. No tothom pensa el mateix a Mèxic. Vegeu aquesta pàgina d'un professor del CIDE, Roberto Hernández, a favor dels judicis orals. O aquest resum (pdf) sobre els problemes de la justícia i a favor del judici oral.

Això em recorda la polèmica sobre la instauració del jurat popular a Espanya. Tot i estar recollit a la constitució espanyola del 1978, hi va haver molta resistència a implantar-lo, i no es va introduir fins el 1995. Arguments idiosincràtics contra el jurat també se'n van sentir, i potser encara se'n senten, però el jurat ha fet el seu camí. Crec que avui dia es fan amb tota normalitat judicis amb jurat per a casos greus, com aquest recent del mosso d'esquadra condemnat per l'assassinat de la dona i la sogra. La notícia ja no era el jurat. Tanmateix, els hereus espanyols de Fernando Sétimo, segueixen, com al segle XIX combatent el jurat, ara disfressats de liberals. Pobres liberals!
.

Metges

.
M'ha tocat fer consulta amb bastants metges, i moltes vegades, aquí a Mèxic. Deuen ser coses de l'edat. Els que m'ha tocat visitar han estat, en general, excel·lents professionals. Ja m'havien avisat dos metges catalans que a Mèxic hi havia molt bons metges. Parlo de metges privats, tot i que la majoria treballen també als hospitals públics. Estan al dia en la seva especialitat i, a més, tenen una cosa que no solen tenir els metges catalans: temps per al pacient.

No és que els metges mexicans tinguin temps perquè no tenen res més a fer. La majoria treballen a un o dos hospitals i tenen, a més, consulta privada. Tenen temps perquè simplement, l'estàndard del temps que un metge decent pot dedicar a un pacient és de 30-60 minuts. Parlo de la meva experiència personal, i algú pot haver tingut un altre tracte. Però per 400 pesos (29 EUR), un especialista privat et pot dedicar tres quarts o una hora. Potser hi ha una mica d'efecte malinche. És a dir, la tendència mexicana a fer-li més cas a un estranger que a un compatriota.

Tinc un excel·lent cardiòleg, un bon uròleg, i tres o quatre bons especialistes més. Per un preu. Pago al comptat totes les visites i medecines. Les despeses mèdiques majors me les cobreixen dues assegurances privades col·lectives del lloc on treballo. Però no tot són flors i violes; el meu uròleg és el quart que he visitat, i el primer que m'ha convençut; els metges, com a tot arreu, suposo, tenen el seu orgull professional i es molesten si en visites un altre. Com que a casa les decisions mèdiques importants les prenem després de consultar amb tres o quatre metges, hem tingut alguna topada, perquè aquí tots es coneixen i s'ho expliquen.

Qüestió religiosa

Si els xofers de microbús porten calcamonías gegants de la Mare de Déu de Guadalupe, sagrats cors de Jesús, rosaris i santcristos, els metges solen tenir a la consulta també alguna imatge catòlica com les anteriors (tret de les calcomanies gegants). Alguns en tenen tres o quatre. A la consulta d'un cirurgià hi havia un quadre, fet d'un pacient, que representava el metge operant a la sala d'operacions, i al seu costat un home amb barba, cabellera i túnica (una cosa com això), guiant la mà del cirurgià. Com a potencial objecte de cirurgia, un pacient es pot sentir ben acompanyat. Parlo de metges que llegeixen les revistes nord-americanes i europees de la seva especialitat.

Quan la qüestió sanitària s'acosta a la sexual, hi poden haver sorpreses. Imagineu-vos un ginecòleg seriós, professional i atent, que quan rep una pacient soltera es transforma. Es posa antipàtic, és reticent a fer-li exploracions, l'adverteix que haurà de veure-la/tocar-la per dintre... He recomanat un ginecòleg a dues amigues solteres, i les dues n'han sortit escaldades. La primera vegada no vam saber que passava, però a la segona ja començo a lligar caps, i em temo que aquest metge subscriu aquell famós lema de les solteres no van al ginecòleg. No crec que sigui la norma, però crec que estic davant un cas d'aquests...

Un dia parlaré d'Hisenda.
.

Fava parada, a la mexicana

.
La dona que ve tres dies a la setmana a fer dissabte i a cuinar fa darrerament unes faves guisades delicioses. Primer escalda faves seques pelades i en llença l'aigua. Després les posa a bullir. Mentrestant prepara un sofregit de ceba, tomàquet i alls, amb comí i pebre. Abans de sofregir-ho, ho passa tot per la liquadora, perquè aquí tenen autèntica addicció a la liquadora. Després el sofregit va dins l'olla amb les faves, que les desfà amb un cullerot. De fet, no cal desfer-les. Al final hi afegeix uns brots de coriandre. En servir-les, afegim al plat un parell de nopalitos. Seria una versió mexicana de la fava parada, que deu fer mil anys que no havia tastat. Al DCVB:

Fava parada: guisat de faves cuites sense clovella i amb el bessó obert de dalt a baix en el sentit de l'amplària; es cuinen amb col o altra verdura (Mall.).

Hi ha qui fa la fava parada amb xulla (cansalada) i brou de porc. La que jo havia menjat, fa mil anys, era bastant vegetariana. Veig que la fava parada amb verdura és com la fan al Pla de Mallorca, mentre que és a la Serra de Tramuntana que la fan amb porc i fideus.
.