Ernesto del Moral, personatge de manual

.
Una mexicaire i amiga em va enviar per correu un fitxer d'àudio amb un tall del programa Versió RAC1, de Toni Clapés i companyia. Acollonant: el senyor Ernesto del Moral, portaveu de Renfe, és entrevistat per Toni Clapés i la seva tropa, que són escridassats, amonestats i alliçonats per aquest arquetípic funcionari virreinal de la cosa ferroviària. Un personatge de manual, vaja. Vaig quedar acollonit i me'n vaig fer un tip de riure. La meva senyora va reenviar el fitxer al sector navarrès d'aquesta ciutat mexicana, que va quedar igualment esborronada (el sector navarrès està format exclusivament per una noia). Vam riure, també, amb ella.

Tot i que jo era un oient habitual de l'antiga Versió Original a Catalunya Ràdio, i coneixia les imitacions de tota mena que farcien el programa, no vaig caure en què el senyor del Moral podia ser una imitació (vull dir una invenció versemblant). Genial. Volia penjar un enllaç al fitxer d'àudio, però no el trobava per enlloc. Finalment, la recerca << "ernesto del moral" renfe >> al Google no dóna avui més que dues pàgines web on indiquen que tot plegat era un broma del Clapés, i que l'imitador era el Deltell. Mentre demano explicacions a la font del fitxer, penjo aquest apunt-homenatge al Sr. Ernesto del Moral, personatge de manual, i a la tropa del Clapés...

Actualització 2006-11-22 15:37 h
Penjo aquí l'enllaç a l'àudio del senyor del Moral, que m'ha passat en mai9:
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/informacio2.asp?ID=15068
.

Judicis orals i la cultura del "no se puede"

.
Encara que sembli mentida, a Mèxic no es fan judicis orals, excepte en alguns estats, i potser també en alguna branca no penal. És a dir, no hi ha vista oral. El judici escrit o inquisitiu deriva del sistema d'enjudiciament de la Inquisició, i té una gran tradició a l'Amèrica Llatina. La Il·lustració va establir el principi d'oralitat en els judicis, matisat després pel sistema mixt, d'instrucció escrita i vista oral. Tot i que els principis de la Il·lustració van imbuir, si més no sobre el paper, les repúbliques independents americanes al segle XIX, sembla que les llums de l'oralitat no van enllumenar els seus sistemes judicials.

El judici escrit ha entrat en crisi a l'Amèrica Llatina. Xile va instaurar el judici oral el 2001, i altres països llatinoamericans ho han fet o estan en vies de fer-ho. A Mèxic, una proposta del president Fox, per introduir els judicis orals a la justícia federal va ser rebutjada pel Senat de la República el 2004. Alguns estats (Nuevo León, Mèxic) han introduït el judici oral en la justícia comuna, de competència dels estats. Hi ha polèmica i, per exemple, el Poder Judicial de la Federació s'oposa al judici oral.

En el judici penal escrit, el jutge no escolta mai l'acusat. El Ministeri Públic presenta l'escrit d'acusació, l'advocat de la defensa presenta el seu escrit, i l'acusació particular no presenta res perquè no existeix a Mèxic: l'estat té el monopoli de l'acció penal. El jutge s'ho mira tot (de fet, no hi ha cap constància que s'ho miri), i dicta sentència. Ja no parlarem del jurat popular perquè això només pot existir en altres galàxies. Aquest sistema judicial, presenta almenys tres negatives radicals: a) No a la transparència del procés, b) No a llibertat dels ciutadans d'exercir l'acció penal sense la tutela del poder executiu, c) No a la participació dels ciutadans en l'administració de justícia.

Aquest panorama, que a mi m'esgarrifa, és vist per molts advocats, polítics i legisladors com el millor dels sistemes judicials; és més, es veu com un vestit fet a mida de la idiosincràsia mexicana. Això ens porta a un altre tòpic de la cosmovisió dominant a Mèxic: És que nosaltres no podem fer aquelles coses que altres països han fet amb èxit, perquè... A l'hora de triar el perquè, tant pot ser el reconeixement autocomplaent d'un defecte, considerat congènit i insuperable, com la defensa orgullosa d'una suposada virtut nacional, que potser serà difícil de distingir d'un defecte. O l'argument implícit que deixaríem de ser qui som. Entorn dels judicis orals, un expert en Dret deia a un diari local (la negreta és meva):

[Els judicis orals] serien convenients per resoldre afers financers [...], però en casos greus, com homicidis o violacions, no és recomanable actualment. [...] Calen jutges que no caiguin en sensibilitats de les parts involucrades, atès que la cultura llatina s'hi dóna bastant. Per aquesta manca de gestió de les emocions, és perquè, almenys ara, no estem preparats per als judicis orals. [...] Cal anar alerta, perquè fa falta gent preparada per als judicis orals; els mexicans som susceptibles de ser enganyats pels sentiments, i així es pot condemnar un innocent a la pena pitjor, o deixar lliure un culpable.

Només els mexicans? Què vol dir aquest senyor?, ¿Que les escoles de dret no poden produir professionals capaços de ser prou objectius en un judici oral? S'ho han proposat alguna vegada? Tot i que ocasionalment els mexicans criden ¡Sí se puede!, la veritat és que tenen una cultura molt accentuada del No se puede. Des de l'escola, especialment des de l'escola pública s'ensenya aquesta mística del jo no puc, nosaltres no podem, és que som així, amb conseqüències conegudes per tothom.

Arguments com els d'aquest expert s'han sentit en els darrers temps a diputats, jutges, advocats i altres persones relacionades amb el dret. No tothom pensa el mateix a Mèxic. Vegeu aquesta pàgina d'un professor del CIDE, Roberto Hernández, a favor dels judicis orals. O aquest resum (pdf) sobre els problemes de la justícia i a favor del judici oral.

Això em recorda la polèmica sobre la instauració del jurat popular a Espanya. Tot i estar recollit a la constitució espanyola del 1978, hi va haver molta resistència a implantar-lo, i no es va introduir fins el 1995. Arguments idiosincràtics contra el jurat també se'n van sentir, i potser encara se'n senten, però el jurat ha fet el seu camí. Crec que avui dia es fan amb tota normalitat judicis amb jurat per a casos greus, com aquest recent del mosso d'esquadra condemnat per l'assassinat de la dona i la sogra. La notícia ja no era el jurat. Tanmateix, els hereus espanyols de Fernando Sétimo, segueixen, com al segle XIX combatent el jurat, ara disfressats de liberals. Pobres liberals!
.

Metges

.
M'ha tocat fer consulta amb bastants metges, i moltes vegades, aquí a Mèxic. Deuen ser coses de l'edat. Els que m'ha tocat visitar han estat, en general, excel·lents professionals. Ja m'havien avisat dos metges catalans que a Mèxic hi havia molt bons metges. Parlo de metges privats, tot i que la majoria treballen també als hospitals públics. Estan al dia en la seva especialitat i, a més, tenen una cosa que no solen tenir els metges catalans: temps per al pacient.

No és que els metges mexicans tinguin temps perquè no tenen res més a fer. La majoria treballen a un o dos hospitals i tenen, a més, consulta privada. Tenen temps perquè simplement, l'estàndard del temps que un metge decent pot dedicar a un pacient és de 30-60 minuts. Parlo de la meva experiència personal, i algú pot haver tingut un altre tracte. Però per 400 pesos (29 EUR), un especialista privat et pot dedicar tres quarts o una hora. Potser hi ha una mica d'efecte malinche. És a dir, la tendència mexicana a fer-li més cas a un estranger que a un compatriota.

Tinc un excel·lent cardiòleg, un bon uròleg, i tres o quatre bons especialistes més. Per un preu. Pago al comptat totes les visites i medecines. Les despeses mèdiques majors me les cobreixen dues assegurances privades col·lectives del lloc on treballo. Però no tot són flors i violes; el meu uròleg és el quart que he visitat, i el primer que m'ha convençut; els metges, com a tot arreu, suposo, tenen el seu orgull professional i es molesten si en visites un altre. Com que a casa les decisions mèdiques importants les prenem després de consultar amb tres o quatre metges, hem tingut alguna topada, perquè aquí tots es coneixen i s'ho expliquen.

Qüestió religiosa

Si els xofers de microbús porten calcamonías gegants de la Mare de Déu de Guadalupe, sagrats cors de Jesús, rosaris i santcristos, els metges solen tenir a la consulta també alguna imatge catòlica com les anteriors (tret de les calcomanies gegants). Alguns en tenen tres o quatre. A la consulta d'un cirurgià hi havia un quadre, fet d'un pacient, que representava el metge operant a la sala d'operacions, i al seu costat un home amb barba, cabellera i túnica (una cosa com això), guiant la mà del cirurgià. Com a potencial objecte de cirurgia, un pacient es pot sentir ben acompanyat. Parlo de metges que llegeixen les revistes nord-americanes i europees de la seva especialitat.

Quan la qüestió sanitària s'acosta a la sexual, hi poden haver sorpreses. Imagineu-vos un ginecòleg seriós, professional i atent, que quan rep una pacient soltera es transforma. Es posa antipàtic, és reticent a fer-li exploracions, l'adverteix que haurà de veure-la/tocar-la per dintre... He recomanat un ginecòleg a dues amigues solteres, i les dues n'han sortit escaldades. La primera vegada no vam saber que passava, però a la segona ja començo a lligar caps, i em temo que aquest metge subscriu aquell famós lema de les solteres no van al ginecòleg. No crec que sigui la norma, però crec que estic davant un cas d'aquests...

Un dia parlaré d'Hisenda.
.

Fava parada, a la mexicana

.
La dona que ve tres dies a la setmana a fer dissabte i a cuinar fa darrerament unes faves guisades delicioses. Primer escalda faves seques pelades i en llença l'aigua. Després les posa a bullir. Mentrestant prepara un sofregit de ceba, tomàquet i alls, amb comí i pebre. Abans de sofregir-ho, ho passa tot per la liquadora, perquè aquí tenen autèntica addicció a la liquadora. Després el sofregit va dins l'olla amb les faves, que les desfà amb un cullerot. De fet, no cal desfer-les. Al final hi afegeix uns brots de coriandre. En servir-les, afegim al plat un parell de nopalitos. Seria una versió mexicana de la fava parada, que deu fer mil anys que no havia tastat. Al DCVB:

Fava parada: guisat de faves cuites sense clovella i amb el bessó obert de dalt a baix en el sentit de l'amplària; es cuinen amb col o altra verdura (Mall.).

Hi ha qui fa la fava parada amb xulla (cansalada) i brou de porc. La que jo havia menjat, fa mil anys, era bastant vegetariana. Veig que la fava parada amb verdura és com la fan al Pla de Mallorca, mentre que és a la Serra de Tramuntana que la fan amb porc i fideus.
.

La Barcelona dels 70?

.

Aquestes setmanes, un altre cop, algun columnista ha esgrimit com un espantall la idíl·lica Barcelona dels 70 contra la Catalunya d'avui i dels darrers 26 anys. Una Barcelona dels 70, que hauria estat "arrasada pel nacionalisme". Català, per suposat.

Als setanta jo passava la infantesa i l'adolescència a Mallorca, i no vaig conèixer aquesta Barcelona ja mítica, tot i que algunes tendències i productes culturals de l'època van arribar a l'illa, i altres els vaig conèixer després. Jo crec que el cavall d'Àtila d'aquella Barcelona no va ser Pujol, ni tan sols el difús consens transversal que avui dia segueix comptant amb el 87% dels diputats al Parlament. El sarau de la Barcelona dels 70 es va acabar bàsicament, perquè la gent es va fer gran i es va posar a treballar, a tenir fills i a pagar hipoteques. I alguns, a manar. Acabada la transició, el desencant de finals dels setanta, i l'oportunitat que representava l'assumpció del poder municipal i, en alguns casos, del govern català, va buidar els carrers de peluts. I els va empènyer cap a les jaquetes de vellut, primer, i després cap als vestits d'Armani (per dir una marca).

Jo mateix vaig ser un pelut adolescent als setanta, però encara avui no he anat a parar a l'Armani. Al seu moment vaig contemplar amb perplexitat i desolació com els peluts que em precedien, els meus germans grans, abandonaven d'avui per demà l'ideal ramblaire i contracultural (i tantes coses més), per dedicar-se altres coses força més productives. Un lliçó difícil d'oblidar, i encara més difícil d'aprendre.

Dos artistes són paradigmàtics d'aquella època i d'una certa desolació posterior: Gato Pérez i Jaume Sisa. El Gato Pérez dels inicis era excel·lent. La reinvenció de la rumba catalana per un porteño ramblaire. La curva del Morrot, la Rumba dels 60 o la Rumba de Barcelona, que jo vaig descobrir als primers anys vuitanta, les he percebudes sempre com a vertaders himnes d'aquella Barcelona. Sisa explicava, crec que al film El gran gato, que quan sentia la Rumba dels 60" es que em foto a plorar". Una pel·lícula que, per cert, em va deixar un gust agredolç, i no em va acabar d'arribar. La salut, i entenc que el canvi de gustos del públic, van apagar bastant l'estrella de Gato Pérez durant els 80, i no va morir, precisament, a la cúspide de la seva carrera. Descansi en pau el gran Gato.

Del Sisa, que vaig (vam) escoltar molt als 70, només cal dir que als anys 80 devia ser tan conscient que el seu públic s'havia volatilitzat amb el pas del cavall d'Àtila, que va decidir morir i sofrir una reencarnació. Amb un èxit, tanmateix, descriptible. Aquests dies, he sentit, després de... 20 anys?, dos discs de Sisa: Qualsevol nit... i Galeta galàctica. A part de les cançons més conegudes, m'ha agradat força retrobar el surrealisme i l'onirisme (o era onanisme?) de Sisa recitant La font del gat, o cantant El fill del mestre, el Cabaret galàctic o A sota l'alzina. Somnio despert, o algunes cançons tenien un remot aire de The Velvet underground?

Puc assegurar que Sisa ha triomfat entre el sector mexicà de la casa...
.

Nashville, Tennessee

.

Parlaven al Telenotícies de les eleccions legislatives federals a l'estat de Tennessee, i comentaven la duresa de la campanya electoral, i el caràcter conservador de l'estat. Vaig estar a Nashville, Tenn., fa més de 10 anys, i em va cridar l'atenció l'aspecte grisenc i ombriu del downtown, on proliferaven esglésies, hospitals i gratacels de totes les confessions protestants imaginables. La conclusió provisional sobre el terreny va ser molt perspicaç: això és Ca'n Protestant.

El primer dia vaig baixar caminant de l'hotel fins al centre de la ciutat, potser una mitja horeta i, a part que se'm van congelar les orelles (era el mes de febrer), estava mig acollonit, perquè jo era l'únic vianant en tot allò. Sentia l'olor característica, i nova per a mi, dels gasos d'escapament passats pel catalitzador, una olor que després es va anar generalitzant a casa nostra, i que al començament relacionava sempre amb aquest viatge a Nashville (i amb un altre al Canadà). Vaig sortir a sopar amb una sèrbia, un xines i un francès, a un restaurant mexicà, i després entràrem a un bar amb música country en directe, on una banda tocava banjos i violins davant una foto gegant del castell de Neuschwanstein (del rei Lluís de Baviera), que ocupava tot un pany de paret. Tot plegat un pèl surrealista.

Una altra nit vaig anar al club musical i restaurant Blue Bird Cafe, on lloc amb molta anomenada, on cal reservar quinze dies abans. La gent entrava a sopar per tongades. Vull dir que s'omplia el restaurant, actuaven els músics asseguts entre les taules, i al cap d'una hora i mitja sortia tothom i entrava la segona tongada, que esperava fora. Com que no tenia reserva, vaig esperar una hora o dues al portal, i al final em van deixar seure a la barra del restaurant. Hi vaig passar una bona estona. En aquella visita al Blue Bird Café vaig aprendre la frase I'll be right back (ara torno, o torno ara mateix), que em deia un cambrer quan intentava encarregar-li una cervesa. I'll be right back, una cosa tan simple que ningú m'havia pogut ensenyar en 10 o 12 anys de classes d'anglès.

De tornada a l'hotel, obro el minibar i em trobo un avís a la porta: segons la llei de l'estat de Tennessee, és delicte vendre, comprar o consumir alcohol entre les onze de la nit i les sis del matí (els diumenges fins a les 11 del matí). I això semblava incloure el consum privat al minibar de l'habitació. No hi havia perill d'anar a la presó, perquè la meva religió em prohibeix consumir, fins i tot, els cacauets del minibar. Entre altres prohibicions d'aquells anys a Tennessee, hi havia la famosa Sodomy Law, que penava amb up to 30 days in jail and/or a fine of up to $50 for cunnilingus, fellatio, or anal intercourse amb una persona del mateix sexe. Això no ho deia a la porta del minibar, però aquí n'expliquen la història. La llei va ser declarada inconstitucional el 1996, perquè atemptava contra el dret a la privadesa de les persones, reconegut a la constitució de Tennessee.

Un altre aspecte d'aquell viatge van ser els horaris del comerç. Sortint de sopar m'aturava a Tower Records, una impressionant botiga de discs que obria de les nou del matí fins a la mitjanit, tots els dies de l'any. Seria un altre paradís d'en Cuní. Un matí vaig agafar l'autobús urbà per visitar un mall als afores. Em sorprengué que el xofer em saludés (Good morning, Sir) i que tots els passatgers i el xofer fossin negres. La conclusió, també perspicaç, va ser: els blancs no agafen l'autobús.

No hauria d'arribar a aquestes conclusions sense treballar quatre o cinc hores amb l'SPSS... ;-)
.

Qui és Arturo Sarukhán Casamitjana

.

Ja havia notat el segon cognom tan nostrat d'aquest polític mexicà, amb arrels també armènies. A l'Avui d'avui, Andreu Gomila ens presenta qui pot ser el nou ministre d'afers estrangers de Mexic: Diplomàcia mexicana amb accent català.

Al diari La Jornada, el pamflet de l'esquerra mexicana, ja l'esperen amb sa ganiveta, el Sarukhán. Vegeu aquest article (amb foto) ple de referències xenòfobes, on Sarukhán es armenio-"mexicano". Ve signat per Alfredo Jalife-Rahme, un senyor que cada setmana escriu un article alegrant-se que Rússia, la Xina i Iran estiguin debilitant la influència americana al món.
.

Submons de la vida adulta

.
I Jahvè digué a Adam: El món és ple de submons, i només se't concedirà de conèixer-ne alguns. I Adam li respongué: Us agraïm, Senyor, la vostra compassió! Adam ja era d'aquests que diuen nosaltres. Com jo tantes vegades...

L'entrada al món adult fa que vagis coneixent una sèrie de sòrdids submons - potser n'hauríem de dir inframons -, com és el submon de la compra-venda de cotxes. Quantes coses cal saber de cop per comprar-te el primer cotxe i que no et fotin? Tanmateix et foten. Què costa cada model? quanta benzina gasta? De sobte, resulta que hi ha (existeix!) una revista que porta el preu de tots els models de cotxes al mercat, amb un enfilall de característiques que mai t'han interessat, però que hauries de sospesar per no fer una mala compra. Quants complements li pots arrabassar a la venedora sense que t'apugin el preu, un preu que no et rebaixaran si ets tan tòtila de no demanar cap complement...

Més endavant arriba el tètric món de les immobiliàries. Què n'hem de dir? Ja s'ha descrit i teoritzat de sobres, amb tot allò de "para entrar a vivir", "ideal parejas jóvenes", "en buen estado"... Les hipoteques, els tipus d'interès, l'Euríbor, el de "bancs i caixes", comissions, taxacions. Aquell notari que té clients a tres o quatre sales, com els dentistes, i que et deixa amb la boca badada, com el dentista, mentre se'n va a donar fe d'unes escriptures amb un altre pacient. Amb una paraula.

Parlant d'hipoteques, la pujada dels tipus d'interès s'ha reflectit en un augment de 25 EUR a la quota mensual que pago per un piset al Vallès. Es pot aguantar. Com que el lloguer que me'n paguen ha augmentat tomàticament en 15 EUR, puc pensar en un xoc net de 10 EUR mensual. Abans d'impostos.

El pitjor moment dels submons és l'ingrés. Quan hi ets a dins, encara tens la "satisfacció" de comprovar que ja has passat el ritus d'iniciació, i que en el fons, pagar una taxació de 150 o 200 EUR i embolicar-te en una hipoteca a vint anys és la cosa més natural del món. Per cert, només me'n queden onze.

Continuant amb aquesta marató per la vida adulta, fa prop d'un any vaig entrar al submón de la reproducció assistida. Només una observació: a Internet hi ha un sub-submon de fòrums sobre reproducció assistida, on dones (bàsicament dones) justificadament angoixades - o solidàriament alegres - pregunten i responen sobre qüestions de fecunditat, inseminació intrauterina, fecundació in-vitro, avortaments no desitjats, efectes de la progesterona, proves d'embaràs amb [imaginats] falsos negatius, and related topics. Enmig de tot això, la meva curiositat filològica s'ha vist recompensada: algunes dones, segurament argentines, de la menstruació en diuen la warry, la warrys o la warris. Als fòrums es poden llegir coses del tipus: estoy en el día 32 y no me ha bajado la warry. No tinc paraules...
.

Migrant d'un format a un altre

.
Quan va sortir el format CD, un conegut molt entès m'alliçonava amb que la reproducció del so no era prou bona, que amb el format CD es perdien no sé si quins greus o harmònics. Poc després, aquest conegut ja bravejava del seu reproductor de discs compactes, com sempre s'havia vantat de tot el que feia o tenia, ja fos comprar-se un Opel Corsa (!), un pis al Bronx del Vallès o una casa en filera a Castellbisbal, per exemple.

Molts anys després de l'aparició del CD vaig acabar reconstruint, en aquest format, la meva modesta col·lecció d'elapés i cassets per al cotxe. No oblidéssim els cassets rebregats a la guantera del cotxe! A més, vaig adquirir novetats i, sobretot, comprar edicions en CD de discos dels 50 als 80, que no havia tingut mai (la majoria desconeguts). De fet, la meva col·lecció d'elapés era tan modesta que ben aviat les noves adquisicions van ser moltes més que les renovacions de format. Quan vaig venir cap a Mèxic en vaig portar una cinquantena, sense els estoigs de metacrilat, però sí amb les caràtules...

Qualsevol dia ens diran que de reproductors de CD ja no se'n fabriquen més, i que els CD d'àudio ja són una relíquia, com ja ho són els disquets d'1,44 MB, per no esmentar els de 720 o 360 KB! Ja he començat la conversió dels meus CD al format mp3 (format que, per cert, ja comença a ser veterà), però no ho he fet sistemàticament. Em temo que caldrà posar-s'hi. Encara no tinc reproductor d'mp3 (ni iPod ni reproductors low-class): deu ser que no m'agrada anar amb els auriculars enganxats a les orelles: mai vaig tenir un walkman ni un discman... Dic mentides: el DVD i el CD el cotxe llegeixen mp3. Per cert, quan va sortir l'mp3, també deien que la qualitat era una merda.

Gràcies a les noves tecnologies, porto al cotxe un CD amb un recull de boleros en versió de Los Guacamayos, i haig de dir que han passat favorablement el peculiar i estricte judici artístic de la meva sogra. Segons ella, les Hermanitas Núñez feien música de pulquería. María Félix i Dolores del Río eren unes actrius muy déspotas (malament!), i els clàssics de Pedro Infante Nosotros los pobres o Ustedes los ricos són detestables. En canvi, el cantant Javier Solís, les actrius Sara García, Marga López, o els actors Joaquín Pardavé o els germans Soler són adorables. Fins i tot Silvia Pinal. La meva sogra va quedar encantada amb la versió guacamaiana de Lo dudo, i en general amb la resta de boleros del recull. Un petit èxit pòstum de Los Guacamayos. Li vaig dir que són catalans.

- Catalanes? (incredulitat)
- Sí, pa' que vea que también saben español...

Encara no està preparada per sentir Escolta'm, l'insòlit disc de boleros en català, de què vaig parlar fa un temps, per Núria Feliu i Los Guacamayos. També l'escolto de tant en tant al cotxe, i això és novetat.

Acabo amb una enumeració dels CD que porto al cotxe (un recull segurament un pèl freakie, però mai casual):

Men at work - Bussiness as usual
Crosby, Stills, Nash & Young - Déjà vu
Los Churumbeles de España - Un recull
Autors diversos - Arabic Groove (recull de Putumayo)
Indigo Girls - Nomads, indians, saints
Autors diversos - American Folk (recull de Putumayo)
Cristina Branco - Post-Scriptum
Berlitz Deutsch Stufe 1-2
Texas Tornados - Hanging on by a thread
James Taylor - Greatest Hits
Tomeu Penya - Sa força d'una mirada
Lluís Llach - Un recull
Bruce Springsteen - Human touch
Eric Clapton - Unplugged
Tomeu Penya - Un recull
Seeger, Baez - Un recull
Bruce Springsteen - We shall overcome
Los Guacamayos - Un recull
Núria Feliu i Los Guacamayos - Escolta'm
Georges Moustaki - Un recull
Frank Sinatra - Un recull

Algun dia parlaré de Oaxaca i de les eleccions al Parlament. O no. Bon dia dels Morts, que aquí és festa.
.

Peculiar Arcàdia de l'altiplà

.

Típicament un poble de l'altiplà mexicà tindrà les cases de formigó vist, o pintades de colors vius, o combinades amb velles parets de tova, o tot alhora. Potser amb els forjats aixecant-se doblegats per damunt el terrat. Sovint no hi faltaran, al centre, cases de pedra, del segle XIX o més antigues. O, sobretot, qualsevol d'aquests pobles pot tenir una església preciosa del segle XVII, amb una porta de fusta massissa com aquesta de les fotos.

____

Per aquestes contrades, la majoria segueix celebrant religiosament, i religiosament, el ritual dels quinze anys, com ahir mateix ho feia aquesta família, al portal d'una església del segle XVII, després de la missa dels quinze anys. Quan la principal obligació dels pares amb la filla era casar-la, la festa dels quinze anys era una manera de dir "ja tenim la filla casadora". Els quinze anys, un bon dia per estrenar corretja, capell i botes... La vigència d'aquesta celebració resulta força suggerent. Tot resulta força suggerent.



Mentrestant, a la plaça del poble unes parades oferien cistelles, sota un tendal de color rosa mexicano, un color que il·lumina les mercaderies als tianguis de tot Mèxic. I al mercat proper la gent s'acostava a les parades per comprar fruita, xilis secs (d'esquerra a dreta: chile morita, chile de árbol i chile guajillo) o gorditas. Jo he comprat 1,5 kg de plàtans per 6 pesos (0,44 EUR). A la dreta, la meva ferreteria preferida, en aquest poble que visito cada mig any, aproximadament. L'oferta de mànecs d'aixada és espectacular, igual que l'assortiment de cordes de plàstic.



* Les dues primeres fotos són de l'octubre de la tardor del 2004, i la resta són d'ahir (28/10/2006). Són de pobles diferents.