Sonats i sonats

Diu Pat Roberson que Déu ha castigat Sharon per haver dividit la terra de Déu (Israel), amb la retirada de Gaza. La diferència entre Pat Robertson i José Mena Aguado, és que el primer [encara] no comanda les forces de terra de l'èxèrcit dels EUA, que les seves idees [encara] no formen part [del tot] del consens polític general dels EUA, ni estan [de moment] escrites a la Constitució dels EUA. Vull dir que Pat Robertson encara no pot executar directament els designis de Nostre Senyor: ha hagut d'esperar que fos aquest qui li fotés la garrotada a Sharon.

Les garrotades de la mena de les del Mena no esperen l'acció de l'Ésser Suprem, tot i que els seus vicaris a la terra tradicionalment les han beneïdes.

Xocolata de Oaxaca

.

Us puc ben asegurar que a la Mallorca en què em vaig criar no hi havia la tradició del tortell de Reis, ni n'havia sentit a parlar mai. Als 23 anys vaig descobrir que a les cases catalanes es menjaven el tortell de Reis, i vaig pensar que era una tradició específicament catalana. El meu nebot es deu pensar que el Pare Noel és una tradició mallorquina, perquè cada any apareix amb les joguines entre els ametllers de Sa Garriga, i parla mallorquí. Com diu la meva amiga navarresa i historiadora, totes les tradicions són inventades o adoptades, ben contenta que al seu poble hagin reinventat o adoptat la tradició de l'olentzero (com aquest que va ser segrestat per uns guàrdies civils no nacionalistes).

Més endavant vaig comprovar que el tortell de Reis també se'l menjaven a Viena i a Espanya, per descobrir anys més tard que a Mèxic també és tradició. Amb la particularitat que si et toca el monito, no pagues el tortell, sinó que el 2 de febrer has de pagar als comensals un esmorzar de tamales.

Aquí acompanyen el tortell de Reis amb xocolata desfeta, la qual cosa em serveix per parlar de la xocolatada d'ahir a la nit, a ca una amiga de Oaxaca que viu en aquesta ciutat. Oaxaca - on no he estat - és terra de molt bona xocolata. Encara hi ha molins de xocolata, llocs on tu compres cacau, sucre i canyella en la proporció que tu vulguis, i ells t'ho fiquen al molí i surt la xocolata, calenta, en forma d'una làmina pastosa de dos dits de gruix, estesa sobre una safata. A casa la deixes refredar i torna forta com una pedra.

Ahir no només ens van preparar una xocolata desfeta boníssima, sinó que ens van regalar prop d'un quilo de xocolata oaxaqueña, per poder-ne fer a casa. Mmmmm!

Els altres boleros

El d'enllustrador és un ofici gairebé desaparegut a casa nostra, però encara molt viu a Mèxic. A San Luis de la Paz, Guanajuato, almenys sis enllustradors (boleros) tenen parada davant els porxos de la plaça de la vila. Bolear vol dir enllustrar les sabates, i d'aquí l'ofici de bolero.



A la filmoteca mexicana de DVD que comencem a tenir a casa hi ha la [pràcticament infumable] pel·lícula El bolero de Raquel, on Cantinflas fa de bolero i s'enamora de la Raquel. I això és probablement el millor acudit de tot el film.

L'estat de Guanajuato té una certa fama de devota terra catòlica. Al turó que domina San Luis de la Paz, un macrografit ens ho recorda. Feu clic a la foto, i després amplieu-la, per poder llegir el missatge marià incorporat a la part esquerra de la muntanya, que és perfectament llegible a ull nu des de la plaça de la vila:

Voldria saber si la fumassa que s'aixeca des de la muntanya és un abocador-cremador d'escombraries...

Heroico mallorquino

RMF parlava fa uns mesos dels mallorquinos, una raça peculiar tota d'arquebisbes, que s'esmentava a Un chien andalou. Llegiu aquesta placa dedicada a Fra Juníper Serra:

Sobre l'Estatut

.
Don Jaume: Si vós no em teniu present i dels meus precs no feu cas, jo faré....

Don Pere (son pare): ...merda faràs.

Don Jaume: Sí papa.

de Don Jaume el Conquistador, sarsuela-rock de La Trinca, basada en una obra de Frederic Soler (Serafí Pitarra). Tant d'actualitat...

Diccionari panhispànic (II)

Ja m'he comprat ($270) el Diccionario panhispánico de dudas, publicat conjuntament per la RAE i tota la colla d'acadèmies llatinoamericanes. En podríem dir l'assembea popular d'acadèmies de la Lengua (no els cal dir quina).

És un diccionari de dubtes de l'espanyol, del què vaig comentar la notícia de la seva aparició. La veritat, i parlo com a simple usuari, m'ha fet molt bona impressió. El diccionari ja m'ha resolt un reguitzell de dubtes que tenia acumulats, i puc dir que de moment el tumbaburros compleix dignament amb la seva funció. Fins i tot diria que és un diccionari que es pot fullejar i llegir amb plaer.

¿És correcte, com fan sovint els mexicans, dir lonche (de lunch) del berenar o l'esmorzar de mig matí? Sí. És correcte dir mofle (muffle) del silenciador del tub d'escapament? Sí. És correcte llegir CD com cidí? No. La caguen els mexicans quan diuen develar un secreto en lloc de desvelar un secreto? No. Es pot dir tiatro en lloc de teatro, com fa el batlle d'aquesta ciutat mexicana? En principi no en la parla culta, però sembla que els mexicans han clavat a l'entrada corresponent (hiato) una falca indicant que a Mèxic el hiatus es fa servir fins i tot en la parla culta. Texas o Tejas? Compartimento o compartimiento? México o Méjico? Sovint les solucions són dobles o ambivalents, per donar cabuda a les variants americanes i espanyoles: si tinguessin un Gonzalez Pons mexicà no els serviria de gaire tanta magnanimitat.

La part més difícil d'assimilar és la corresponent a les adaptacions propostes de paraules d'altres idiomes, com baipás, pirsin, nocaut, carpacho, cloche, com ja es va comentar.

Topònims catalans: el criteri que s'apliquen és utilitzar la versió castellana si existeix, excepte en documents oficials, on recomanen de fer servir sempre el topònim oficial català. Un criteri raonable (amb matisos que no tinc ganes d'explicar), i que nosaltres apliquem anàlogament, escrivint Saragossa, Terol o Conca (o Londres!) quan la ciutat té un nom tradicional en català.

I per acabar, us desitjo un molt bon any 2006,
i aprofito per recordar-vos que:
el dia de Cap d'Any és el dia u de gener! (i no el 31-DES)

Emigració

El nucli de Jalpan té un creixement poblacional del 4-5% anual. El conjunt de la Sierra Gorda, malgrat l'incipient turisme, encara és terra d'emigració i pobresa.


Autobusos diaris de Jalpan a San Antonio i
Houston (Texas), sense transbordaments.

A l'epoca nadalenca, a tots els pobles arriben els paisanos (migrants mexicans als EUA), molts d'ells amb la seva nova pickup gegant, i matrícula de Texas, Carolina del Nord o Califòrnia, per exemple. Són 1,2 milions de paisanos que tornen per Nadal a tot Mèxic. Radio Felicidad de Jalpan anunciava a tota hora la Fiesta del paisano, el 22 de desembre a San Ciro de Acosta, SLP. Un jaripeo amenitzat amb música norteña, i organitzat per donar la benvinguda als paisanos i treure un mica de suc del seu poder adquisitu...

Jaime Carbonell Ferrà

La revista Proceso del 18 de desembre porta un article (99 primeres paraules) sobre l'homicidi el 1932 del cantant mexicà Guty Cárdenas, el ruiseñor yucateco (deixo aquest sobrenom a la vostra consideració...). No entro en el tema principal de l'article, sinó en un personatge que s'hi esmenta: Jaime Carbonell Ferrà El Mallorquín, bailaor de flamenc, amic o conegut de Guty Cárdenas.

Nadamenos! Un mallorquí guanyant-se la vida de bailaor flamenc al Mèxic del Maximato. Pensant que em trobava davant un fenomen semblant als "xurumbels d'Espanya (*)", he acudit al Google. Res de res. No hi ha ni rastre al web d'aquest [oblidable?] bailaor mallorquí.

Per tant:

a) Constato que d'aquí a un parell de dies, quan passi el robot de Google pel meu bloc, estrenaré al cercador el nom de l'insigne bailaor.

b) Constato que no tinc cap informació d'aquest senyor, a part que, segons Proceso, era conegut del Guty i va resultar accidentalment ferit en l'homicidi del ruiseñor yucateco.

c) Qui sap res d'El Mallorquín?

(*) Parlant dels "xurumbels", els he traduït el nom perquè no m'interessa que el Google m'enviï cada dia xurumbòfils cap a aquest apunt. Després d'escriure gairebé 300 apunts, és una mica frustrant que cada dia entre el 3% i el 9% de les visites siguin d'algú que cerca informació sobre aquest grup musical, normalment sense el més mínim interès en la resta del bloc ;-( Tot per un apunt del maig passat. ..

ACTUALITZACIÓ 28/12/2005. Veig que algú se m'ha avançat al Google. Aquí teniu, més o menys la història de Proceso sobre la mort del Guty...

Sortida a Xilitla, SLP

A només 90 km de Jalpan per la carretera federal 120 hi ha la ciutat de Xilitla, San Luis Potosí, a la regió de la Huasteca potosina. Des de Jalpan és una perfecta excursió d'un dia si teniu cotxe. També s'hi pot anar en autobús. Val a dir que la "x" de Xilitla es pronuncia "kh" (jota castellana), com en tants d'altres topònims d'origen nàhuatl. En aquest cas, Xilitla vol dir "lloc de caragols".

Els al·licients de la sortida són: la gran biodiversitat que es pot observar en un trajecte relativament curt, els variats paisatges de muntanya, el jardí tropical surrealista de Las Pozas, la visita a l'atrafegat mercat al carrer que és Xilitla i el convent dels agustins.

Sortint de Jalpan, la vegetació és la selva baixa caducifòl·lia ja esmentada, amb terres de cultiu al mig de les valls. Més amunt del trencall de Tancoyol, el relleu és més abrupte, aneu guanyant alçada, i apareixen els boscos d'alzines. Una mica més amunt, la vegetació canvia a un bosc mixt d'alzines i pins, un altre festival holàrtic.



Comença la davallada i passat el límit estatal entreu a San Luis Potosí. Pocs quilometres més avall, i gairebé de sobte, us trobeu immersos en un exuberant bosc tropical, probablement una selva alta perennifòl·lia.


Arribem gairebé per atzar a Las Pozas (la senyalització no és excel·lent), la finca que un mil·lionari i artista escocés, Sir Eduard James, va aprofitar per combinar aigua, vegetació tropical i construccions un pèl surrealistes. La sensació és la d'una ciutat absurda abandonada pels seus habitants i envaïda per la selva tropical. Val la pena visitar-la.



Arribant al centre de Xilitla, que no és precisament San Miguel de Allende, sentireu bategar el cor d'aquesta ciutat-mercat, on tots els carrers cèntrics fan olor de cafè torrat (no en va és una zona de cultiu de cafè), i podeu aprofitar per comprar-ne.



Tres moments capturats a Xilitla: un perruquer fa la seva feina al carrer, algú ens adverteix que el carretó no es deixa (ús exclusiu d'Abarrotes La Popular), i una parada de venda al carrer, on s'amunteguen els chiles secs, els cabassos i els zacates d'huleespuma:



Per manca de temps ens vam quedar sense visitar el convent dels agustins de Xilitla, l'edifici colonial més antic de l'estat de San Luis Potosí. De tornada, deixem enrera un mar de núvols sobre la Huasteca potosina...

Marató missionera

El segon dia del viatge va ser una petita marató per quatre de les cinc missions franciscanes. Començant per la missió de Santiago de Jalpan, ara a la llum de dia:



Sortim cap a Landa de Matamoros on, com a Jalpan, la missió franciscana ha estat el nucli entorn del qual ha crescut el poble i, especialment, han pres posició les institucions i els espais públics: l'Ajuntament, al seu costat la seu del PRI, el DIF municipal, el museu, la seu del PAN, la plaça pública i, com no, l'arbre de Nadal. El PRD té la seu en una caseta a la carretera, fora del nucli religiós i administratiu del poble... Com a tots aquests pobles, carrers tranquils, i quatre cases, algunes molt pobres. Landa:

Seguim cap a La Lagunilla nucli de Landa, on trenquem a la dreta cap a la missió de Tilaco. El camí s'empina i hi apareixen la boira i, de nou, les alzines. Baixant el coll, apareix entre la boira una vall oberta, i al fons, la missió de Tilaco. Aquesta és la que més m'ha agradat. És la menys urbana de totes, la més oberta al suggerent paisatge natural de l'entorn. Tilaco:



El capellà de Tilaco va ser durant gairebé 40 anys el caputxí català Francisco Isidro Piñón Miracle, conegut com a el padre Miracle, de qui en teniu aquí una semblança i una foto. El pare Miracle va morir a l'estiu del 2004.

Tilaco és un llogaret on sempre cridareu l'atenció. Saludeu obertament la gent que us trobeu pel carrer. Us tornaran amablement la salutació. Quan feu fotos del lloc se'n riuran una mica de vosaltres i us observaran amb interés ornitològic (si coneguessin la paraula guiri us l'aplicarien). I si els voleu fer una foto a ells no està de més que els en demaneu permís.

Tot i que Tilaco és tan petit, té escola primària, secundària i una escola de batxillerat a distància (videobachillerato). He observat que entre escoles, DIF, delegacions municipals i centres de salut, hi ha una notable xarxa de serveis públics a la Sierra Gorda. Potser perquè Querétaro és un estat petit i molt industrial (a la zona metropolitana de la capital), això permet abocar més recursos públics a les zones rurals.

Tornem a la carretera federal 120 i un tros més amunt arribem al trencall cap a Tancoyol. Després d'un coll i un bon tros de carretera arribem a una altra vall oberta, on hi ha la cinquena de les missions. És la missió més allunyada de la carretera federal i de Jalpan. Pel camí hi ha una vegetacio força exuberant, esquitxada a estones de sorprenents cactus sense branques, com pals altíssims, que una guia defineix com a órganos. Tancoyol:














I acabo. Per a una descripció/explicació detallada de les missions des del punt de vista artístic:

Anònim (2001). El estado de Querétaro. Ediciones Nueva Guía Sa de CV, Mèxic DF. Una guia de Querétaro, de 159 pàgines, 27 d'elles dedicades a la Siera Gorda. De moment, és la millor guia de la Sierra Gorda que he trobat. La podeu comprar en alguna llibreria del centre de Querétaro.

Velasco, Juan F. (2003). Missions de la Sierra Gorda - Rèpliques de les façanes. Secretaría de Turismo del Gobierno del Estado, Querétaro, QRO. És un opuscle de 16 pàgines en color, on l'escultor Juan F. Velasco explica i interpreta les façanes de les missions, a partir d'unes reproduccions extraordinaries que ell mateix va fer. Aquest opuscle en català me'l van donar gratuïtament a l'oficina de turisme del carrer Morelos 23, a Querétaro, QRO.