Sense haver seguit totes les notícies a fons (estava de viatge), ja m'olorava que algú no havia fet els deures entre el terratrèmol i l'arribada de les onades a les costes de l'Índic.
Aquí Ramon Folch ens dóna la dada (article a la revista Sostenible, citat per Vilaweb):
http://www.sostenible.es/pubnoticia/inici.asp?p_idioma=1&p_id=313652
A la matinada del dia 26 de desembre, les persones subscrites al servei d'alertes sísmiques de l'USGS Earthquake van rebre en els seus mòbils el missatge SMS següent: 'A great earthquake occurred at 00:58:49 (UTC) on Sunday, December 26, 2004. The magnitude 9.0 event has been located off the west coast of northern Sumatra (this event has been reviewed by a seismologist).' Entre dues i cinc hores més tard el tsunami generat pel sisme arribava a les costes circumíndiques sense que ningú hagués previngut les persones que s'hi trobaven
Llegiu la resta de l'article, força contundent sobre les desigualtats globals que intervenen i afloren en un esdeveniment com aquest.
dijous, de desembre 30, 2004
Tsunami: 2-5 hores de preavís
dimecres, de desembre 29, 2004
Guajolotero experience
10 pesos le cuesta...
A determinades ciutats o pobles cal anar-hi en autobusos barats (servicio económico), que s'aturen pràcticament a qualsevol lloc on vulgui baixar o pujar un passatger, inclosa l'autopista. La gent dels ranxos hi puja per anar al mercat a la ciutat més propera. Després la gent torna al ranxo amb el cabàs ple de fruites, verdures, carn i tota mena d'objectes. O carregats amb rodes de bicicleta, o amb un sac de 50 litres de ganchitos (cheetos?), d'aquells de color taronja, que després vendran al detall. Tradicionalment, la gent hi pujava amb aviram i tot, per això aquests autobusos eren coneguts popularment com a guajoloteros (guajolote = gall dindi), tot i que jo no ho he vist pas. Em sembla que el guajolotero ja no és el què era.
Bé, aquests dies hem tingut la nostra dosi hivernal de guajolotero experience, pels estats de Querétaro y Guanajuato. En aquest cas, un mateix individu (foto) va pujar a l'autobús en dos trajectes diferentes de dos dies diferents, per vendre a 10 pesos un pack amb unes vint o quaranta calcamonías (sic), altres tantes targetes amb frases cèlebres, i una taula de símbols i operacions matemàtiques, com sumar, restar, multiplicar, dividir, arrel quadrada, quadrats, i... nombres romans fins a un milió! Diez pesos le cuesta, diez pesos le vale... També un jove amb una guitarra va pujar i va cantar durant 20 minuts, per demanar després la voluntat. Cantava força bé, per cert. Una dona amb un rebozo pel cap, que venia del mercat, ens va donar conversa....
Quan no tinc pressa, m'agrada abandonar-me al ritme d'aquests autobusos, i de la seva gent, per sentir més de prop el Mèxic que no circula en 4x4, ni va a la Comercial Mexicana, ni a menjar crispetes als multicinemes, ni es compra la roba al Liverpool.
Sant Esteve a Querétaro
Façana de l'Ajuntament de Querétaro, QRO,
amb arbre de Nadal, de ferro i plàstic.
Foto de Geococcyx
Dia de Sant Esteve a Querétaro. La ciutat té un centre històric molt interessant, agradable per passejar-s'hi. Per les festes decembrinas, no hi havia gaire trànsit. Era una delícia.
Al nord-est de l'estat de Querétaro val la pena visitar la Sierra Gorda, tant pels paratges naturals (muntanyes, barrancs, biodiversitat), com per les missions franciscanes (Patrimoni de la Humanitat de la Unesco), establertes per Fra Juníper Serra, Fra Joan Crespí i altres franciscans. És curiós que la guia Lonely Planet (5a edició, 1995), en 970 pàgines sobre Mèxic, tan sols no esmenta la Sierra Gorda, quan sembla que val molt la pena. És una excursió que tenim pendent, només que les missions estan a 230-280 km de la capital de l'estat de Querétaro, les carreteres són dolentes, i cal planificar-la una mica. Hem aprofitat per aconseguir informació de la serra i les missions. Una sorpresa agradable ha estat un fullet de 16 pàgines i en català sobre les missions, publicat pel govern estatal de Querétaro.
Ara que esmentàvem Sant Esteve, Lo ruc de Formentor avui expressa la perplexitat mallorquina davant el dia de Sant Esteve.
dijous, de desembre 23, 2004
Lo ruc de Formentor
Jugant jugant, he aprofitat les vacances (que aquí ja han començat) per generar una espècie d'alter ego meu, en un altre weblog. És http://lorucdeformentor.blogspot.com, un mallorquí que fa molts anys se'n va anar a viure a Catalunya, i ara parla sobretot de Mallorca. Així com Geococcyx és un corremon a cavall de Mèxic i Catalunya, Lo ruc de Formentor parla del microcosmos de Sa Roqueta, que és com els mallorquins es refereixen irònicament i nostàlgicament a l'illa.
Passeu de tant en tant a donar una mica d'alfals o de càrritx a aquest ase gris que pastura tranquil·lament per les carritxeres de la Serra de Tramuntana, mentre les hosts de l'inefable Jaume Matas acaben d'arrasar l'illa. Els vostres bramuls seran benvinguts.
Pebres, pebrots, chiles i altres herbes
Chiles serranos (a l'esquerra) i chiles pasilla
Foto de Geococcyx
El pebre és el fruit coent d'unes plantes originàries de l'India, del gènere Piper, particularment del Piper nigrum. La trituració del fruit sec dóna lloc al pebre negre o pebre bo, una espècie d'origen oriental en forma de pólvores fosques. Abans del descobriment d'Amèrica, pebre feia referència únicament a fruits o espècies derivades del gènere Piper. El descobriment d'Amèrica va enriquir la cosa del pebre, amb el pebrots, que són d'origen americà, deriven dels chiles, i no tenen cap parentiu amb el pebre.
A Mallorca, i a altres llocs del domini lingüístic, dels pebrots se'n diu pebres (pebres rossos, pebres verds, pebres vermells, pebres torrats, pebres de cirereta...), la qual cosa pot crear confusió amb el pebre-Piper. De fet, en diversos idiomes el nom del pebre i dels pebrots té la mateixa arrel: pebre/pebrot; poivre/poivron, piment ; pimienta/pimiento, pepper/pepper, sweet pepper.
Els chiles americans són del gènere Capsicum, i no tenen tan sols un parentiu llunyà amb el gènere Piper. Són originaris de Bolívia. Els chiles es van portar d'Amèrica a Europa, i a la resta del món, i es pot dir que van triomfar. Totes les espècies de pebrots, picants o no, són del gènere Capsicum, parents dels chiles. Han arrelat fortament en les cultures europees i asiàtiques, i formen part de la cuina nacional de molts països. ¿Què seria de la cuina hongaresa sense la paprika, o què faríem nosaltres sense els pebrots escalivats, o el trempó mallorquí. Per no parlar dels navarresos i els pimientos del piquillo rellenos de bacalao, o gallecs i els pimientos de padrón?
La coentor es deu a la capsaïcina, un alcaloide present en el Capsicum, que es fa servir industrialment com a irritant, per exemple en aerosols de defensa personal. Una companya de feina va poder tastar en persona els efectes de la capsaïcina, en manipular-ne una solució al laboratori i exposar la seva pell a aquest alcaloide. Un bon ensurt.
El 1912 Wilbur Scoville va idear una escala de picantor, l'escala Scoville. Un pebrot dels que es mengen a Catalunya escalivats (chile campana a Mèxic) té un valor de zero a l'escala Scoville. Un chile pasilla, de 1.000-1.500. Un dels famosos jalapeños, de 2.500-5000. Els chiles serranos, com els de la foto, de 5.000-15.000. D'aquí no he passat. El chile habanero, el rei de la capsaïcina, té un valor de 100.000 a 300.000. Més detalls en aquesta pàgina de The Chile Pepper Institute, de Las Cruces, Nou Mèxic, als EUA.
Només una petita incursió en el món del pebre i el pebrot...
I BONES FESTES A TOTHOM!
dimecres, de desembre 22, 2004
No és meravellós?
Sóc en una ciutat mitjana de Mèxic, en uns multicinemes exactament iguals als AMC24 del Parc Vallès, Terrassa (o als AMC Forum 22 de Mont-real). Estic veient una pel·lícula americana (perfectament oblidable) rodada a Anglaterra i Tailàndia, anomenada Bridget Jones: The Edge of Reason, amb actors americans, anglesos i asiàtics. Al meu voltant la gent està devorant cubells de crispetes, l'olor intensa i penetrant de les quals omple la sala, exactament igual que als AMC24 o als Icària (només que aquí les crispetes vénen remullades en salsa de chile vermell).
Al final de la pel·lícula se m'apareix a la pantalla un conegut actor mallorquí fent de ministre o ambaixador peruà, en un paper de dues o tres frases: ni més ni menys que el ja veterà de mil batalles Simón Andreu Trobat! Quina aparició!
Tot plegat deu ser la globalització, oi?
dimarts, de desembre 21, 2004
Amor es paga amb amor?
L'argument d'una cançó de mariachi es pot resumir molt fàcilment: 1) un home enamorat ha estat traït, rebutjat i/o abandonat per una dona dolenta i poc escrupulosa, i 2) l'home ferit expressa el seu dolor i ressentiment. La realitat ens diu que la irresponsabilitat masculina en les relacions de parella és un problema aclaparador a Mèxic, i que el país és ple de dones enganyades i/o abandonades pels marits, que es dediquen a educar soles els fills, i sovint a mantenir el marit.
És igual, el mite és el mite, com sempre, i la màquina de música tradicional mexicana, que se sent a totes hores pels carrers més freqüentats de la ciutat, no rutllaria sense aquest combustible mític, que es realimenta d'altra banda amb les películes de l'època daurada del cine mexicà.
Un perla d'aquest tipus de cançó és Amor con amor se paga, de Jorge Negrete. Diu la tornada:
Amor con amor se paga
y algún día te cobraré.
Si hoy tu traición me amarga,
como hombre me aguantaré.
El primer vers (per anomenar-lo d'alguna manera) és un exemple entendridor de wishful thinking: ens ve a dir que si estimes t'han d'estimar. Tant de bo fossin tan senzilles les relacions de parella! Ho remata dient que un dia s'ho cobrarà: genial! Es pot cobrar un deute d'amor? O és una amenaça velada?
Més endavant Jorge Negrete sembla adonar-se que la cosa no era tan senzilla, perquè li diu a la senyora:
Pero anda con mucho tiento,
y mira por donde vas
que las heridas que siento
con otro las pagarás.
Les pagarà amb un altre. Qui no es conforma és perquè no vol! A part de tot, l'amenaça velada, un altre cop.
dilluns, de desembre 20, 2004
"Pollo con nopales y papas"
Foto de Geococcyx
Parlant de liquadores, fa molts anys que a la majoria de cuines mexicanes, fins i tot les més populars, és pràcticament imprescindible la liquadora. El túrmix és un estri força exòtic. El morter o molcajete ha quedat força arraconat.
divendres, de desembre 17, 2004
Vivan las caenas! (dels altres)
Ara que el Zappi ha tingut un inèdit atac de sentit comú i, després de 200 anys, ha decidit donar veu a Gibraltar en les converses amb el Regne Unit sobre el Penyal, cal alliberar energies contingudes, i córrer a llegir el Marca (o El Alcázar?) de l'espanyolisme donpelayense, per llegir coses com aquesta:
http://www.libertaddigital.es/opiniones/opi_desa_22109.html
Una píndola daurada de l'article (la traducció és meva, en consideració, com sempre als nombrosos lectors de la Cataluya Nord ;-)
Gibraltar no pot ser present a les converses sobre el seu futur
Vivan las caenas! (intraduïble)
dijous, de desembre 16, 2004
Aviat veurem TV3?
L'Hispasat té una ubicació molt excèntrica a Mèxic. Es troba molt cap a Llevant, i s'aixeca només 8-10º sobre l'horitzó. Per sort el terrat de casa és com un quart pis, i les cases veïnes són baixes. A la web de TVC diu que amb una antena de 50 cm n'hi ha prou. Però jo no me la jugo (no me l'eixugo, que diria aquell polític que imiten a RAC-1). El de la botiga diu que amb una antena d'1,80 m es veu de conya, però no em deixaran instal·lar això al terrat de casa. Ho provarem amb una de 75 cm.
Aviam si ens hi decidim ($5000 encara és molt: és com un any de pagar Sky TV...).
dimecres, de desembre 15, 2004
Sang de marcià?
Mmm....
Sang de marcià? Noooo. Suc de figuera de moro (jugo de nopal). Exquisit si es prepara bé, però té truc. És a dir, el suc de figuera de moro no és gran cosa, però si mescles les fulles tendres amb una branqueta d'àpit, ho passes per la liquadora i hi afegeixes suc de taronja i una mica de sucre, llavors pot ser excel·lent.
A l'hotel de Guadalajara va ser boníssim, A casa encara no li hem trobat el punt. Hauré de cercar la recepta. Com diuen els gringos: RTM (read the manual!) o, fins i tot, RTFM (read the f... manual!).
Per cert, no sé si el nopal és la mateixa espècie que hi ha a Catalunya.
La "hincada"
Hincada
Foto de Geococcyx
El que la nostra Chayito anomena la hincada consisteix a posar-se de genollons, a una certa distància de la basílica de Guadalupe (totes les ciutats mitjanes o grans en tenen una), a 2 km per exemple, i arribar així, de genollons, fins a l’església. És sorprenent la quantitat de gent que ho fa (hi ha qui ho fa cada any, com la nostra Chayito). Diumenge passat va ser la festa de la Mare de Déu de Guadalupe.
Molts avancen sobre un joc de mantes doblegades, que els fan de coixí per als genolls. Amics o familiars els passen les mantes del darrere al davant, de manera que sempre avancen sobre aquest coixí. Tot això respon a promeses o mandas que han fet per algun do que se’ls ha concedit. D’altres ho fan acompanyant una petició, esperant el do. Podríem dir que aquests paguen el servei per endavant.
A la vista d’algunes sorpreses que he tingut recentment amb les persones que treballen per a mi, crec que jo mateix hauria de fer una manda, i una hincada, si vull que la feina pendent surti bé i dins els terminis prevists. Em sembla que la Mare de Déu se’ls hauria de tornar a aparèixer a alguns elements, per recordar-los que de la feina surt el profit, com diu mon pare. M’ofereixo per fer de Juan Diego.
dilluns, de desembre 13, 2004
Exòtics cubans?
Un tòpic recurrent afirma que a Cuba la influència espanyola és molt forta. Que Cuba és el més espanyol dels països llatinoamericans. Això es deuria a dos fets. D’una banda, la independència es va assolir a Cuba uns 80-90 anys més tard que a la resta de països llatinoamericans. D’altra banda, la població espanyola a l’illa i la immigració espanyola posterior a la independència van ser més nombroses que a molts països llatinoamericans. He llegit arguments contraris, en el sentit que aquesta proximitat no ve d’un segle XIX comú, ni de l’emigració posterior, sinó de la simpatia de l’esquerra espanyola pel règim cubà, especialment als anys 60 i 70. Mmmm...?
Sembla que al cubà Guillermo Cabrera Infante no li agrada gaire aquest tòpic. Diu que Cuba i Espanya estan unides per tot, tret de l’idioma (és a dir, per res?).
Petita digressió: Cabrera Infante va dir també que l'idioma espanyol era massa important per deixar-lo en mans d’un català. Ho va dir quan Terenci Moix va guanyar el Planeta, crec recordar. En això Cabrera Infante és molt espanyol: em sembla que exactament així pensa el món literari espanyol quan apareix una novel·la de Juan Marsé, de Juan Goytisolo, o de Nuria Amat, per esmentar-ne alguns de vius, ara que Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán han desaparegut.
Fins fa ben poc, a mi se’m feia difícil percebre la tòpica proximitat hispano-cubana. Els cubans se’m feien molt diferents dels espanyols. A Mèxic m’he retrobat amb el tòpic, i Mèxic em dóna una nova òptica per abordar-lo. Acostumat ara al llenguatge corporal i verbal dels mexicans, tan diferents dels espanyols, puc dir que la gesticulació dels cubans, els elevats decibels de la parla cubana, i la manera directa i rotunda dels cubans de parlar de qualsevol tema, els situa a una distància sideral dels mexicans, i els acosta molt a l'altra banda de l'Atlàntic, als espanyols.
Els cubans resulten als meus ulls una gent bastant exòtica a Mèxic, malgrat la proximitat geogràfica, la complicitat diplomàtica dels anys del priïsme, i la simpatia que –crec–desperten entre els mexicans.
diumenge, de desembre 12, 2004
Els dies clars es veu Mallorca
(Clàssics catalans - 1)
A la Serralada Prelitoral catalana, un clàssic de l'excursionisme de diumenge al matí consisteix en arribar al cim, escrutar l'horitzó cap al sud, potser fent una mica de visera amb la mà, i dir amb una certa solemnitat: els dies clars es veu Mallorca. Però esclar, els dies clars, com el seu nom indica.
El fet que des de Sant Llorenç del Munt, per exemple, els dies clars només es vegi Collserola, les xemeneies del Besòs, i el mar una mica més enllà, no té cap importància. El mite és el mite...
La veritat és que, en dies clars, la visibilitat cap al nord és molt bona des de la Serralada Prelitoral, i des de Sant Llorenç del Munt jo he arribat a veure el pic de Turbón, a la Vall de Benasc, si faig cas de la meva vista i del paisatge en relleu que hi ha pintat en una, diguem-ne, roda panoràmica a La Mola. L'avantatge és que mirant cap al Pirineu no tens mai el sol de cara, les muntanyes són més a prop i més altes que a Mallorca, estan nevades més sovint, i no hi ha la calitja del mar ni el boirum fotoquímic de Barcelona pel mig.
Fins aquí el mite, i l'experiència d'un aficionat que ha pujat dotzenes de vegades a diferents cims de la Serralada Prelitoral. Però, què diu la ciència? La curvatura de la Terra és la que impedeix veure la costa mallorquina des de la costa catalana. La nostra mirada és una recta tangent a la superfície terrestre, i aquest recta es va distançant de la superfície en augmentar la distància al nostre punt d'observació. A distàncies de 200 km, com es troba Mallorca de la costa catalana, la nostra mirada ja passa alguns centenars de metres sobre la costa mallorquina. Però atenció, la Serra de Tramuntana té una colla de cims de més de 1000 m (1445 el Puig Major), i això ens dóna l'oportunitat teòrica de veure la Serra de Tramuntana si el dia és prou clar.
Si ens elevéssim prou en la Serralada Litoral o Prelitoral, podríem arribar a veure en un dia clar els cims de la Serra de Tramuntana de Mallorca, especialment un dia d'hivern amb aquesta serra nevada. La pregunta és: fins a quina alçada ens hauríem d'enfilar? Són prou altes les muntanyes? (A algú li interessa?)
Doncs sí. En aquesta pàgina un autèntic crack s'ha molestat a determinar què es pot veure de la Serra de Tramuntana des de diferents punts de les serralades Litoral i Prelitoral catalanes, cap on s'ha de mirar (azimut), quina alçada sobre l'horitzó, en graus, i a quina hora ens convé mirar (just abans de sortir el sol). S'ha près la molèstia de dibuixar els perfils de muntanyes que s'haurien de veure, i fons i tot ha penjat una foto presa des del Tibidabo (amb un teleobjectiu de 500 mm, això sí), on es veuen els perfils d'algunes muntanyes de Mallorca. No sé si a simple vista s'apreciava el perfil, ni sé quants dies a l'any la visibilitat és prou bona. En tot cas, em trec el barret.
Quan la Ciutat de Mèxic encara era una ciutat habitable, es veien sovint els volcans nevats Popocatépetl i Iztaccíhuatl, de més de 5000 m d'alçada, i a 60-70 km de Mèxic. Avui dia no es veuen gairebé mai, degut a la contaminació atmosfèrica. Però tranquils, que els dies clars encara es veu Mallorca...
dijous, de desembre 09, 2004
La resposta pendent
Fa temps, parlant del tractament de les aigües residuals, quedava una pregunta penjada: què passa quan un ajuntament decideix que finalment, ara sí, depurarem les aigües residuals de la ciutat.
La resposta és molt senzilla: les màfies de l'aigua negra, els regants il·legals que durant anys s'han apropiat de les aigües residuals municipals per regar cultius amb aigües contaminades, passant metalls tòxics a la cadena tròfica, s'hi oposaran rotundament, com a mínim per dues raons: a) les aigües residuals sense tractar tenen més "nutrients" (nitrogen, fòsfor), i les collites són més abundoses, i b) no volen perdre la seva concessió (inexistent) d'aigua.
Solució adoptada: que l'ajuntament faci la depuradora, que pagui el cost del tractament, i que segueixi regalant l'aigua (ara depurada) a la màfia del rec. Això quan els regants es deixen: de vegades un depuradora acabada de construir pot estar 1-2 anys sense funcionar, pel bloqueig dels regants!
dimecres, de desembre 08, 2004
De pont, eh bandarres?
Ja no me'n recordava que des de dissabte és el superpont de la constitució espanyola i la Puríssima. Aquí, ni una cosa ni l'altra. El dia de la constitució espanyola, òbviament, no és festa a Mèxic. Els mexicans van intentar inútilment que se'ls reconegués algun autogovern a la constitució de Cadis de 1812, però no ho van aconseguir. La del 1978 no els afecta gaire, que diguem. Aquesta és l'autonomia que els convenia?
La Puríssima no és festa oficial a Mèxic, tot i la tradició catòlica del país. No sé si per la laïcitat de l'estat, o perquè la Mare de Déu de Guadalupe (12 de desembre) ha eclipsat la Immaculada Concepció de la Mare de Déu. En aquest cas, tot quedaria en família!
dimarts, de desembre 07, 2004
Mirades creuades a la FIL
Dissabte a les tres ens vam exiliar temporalment de la FIL de Guadalajara, fugint del millorable servei de restauració de la fira, justament quan el conseller Carles Solà entrava al recinte. Després de caminar una estona, ens va tocar desfilar per davant d'un seguit de restaurants de menjar ràpid (McDonald’s, Kentucky Fried Chicken, Pizza Hut, taquerías, gorditas i altres herbes...). La veritat és que vam haver d’acabar dinant al Sanborns de Plaza del Sol, amb més pena que glòria.
Havent dinat vam tornar a la FIL, a punt per a la taula rodona México y Cataluña: miradas cruzadas. Moderava Denise Dresser. Té un aire diguem-ne patrici, impressionant. No va presentar a l’inici tots els participants. Només ho va fer just abans de cada intervenció. Una descortesia sorprenent a Mèxic, on els formalismes i les presentacions en els actes públics conformen tota una litúrgia. Suposo que això explica la cara d’emprenyat que feia durant una bona estona el tercer convidat, l’únic mexicà dels conferenciants.
Improvisat, correcte però una miqueta sobrat, planer i molt barceloní, Xavier Rubert de Ventós va explicar algunes de les seves peripècies a Mèxic, com casar-se amb una mexicana, i estimar el país amb la fe dels conversos, almenys durant uns anys. Un nét d’exiliat li va preguntar pel nacionalisme català (com a factor preocupant). Resposta correcta de Rubert de Ventós, si bé li va faltar esmentar el pudor amb què els catalans expressen els seus confusos sentiments nacionals, i la inexistència a Catalunya de res semblant, per exemple, a l’exaltació i a la desinhibició nacionalista de les Fiestas Patrias del mes de setembre a Mèxic...
Correcta però una mica feixuga, l’exposició de Nuria Amat, qui va dedicar potser massa temps a explicar perquè escriu, i per què ho fa en castellà. Es va declarar filla literària de Juan Rulfo, de qui ha escrit una biografia. No vaig sentir ningú que digués aquí una modesta y unos cuates... Ja diuen que només és modest qui mereix ser modest!
El tercer participant fou José Maria Espinasa. Pel nom podria semblar un alter ego mexicà de Josep Maria Espinàs..., però realment és un poeta i assagista mexicà. Va fer una intervenció sorprenent, aguda i emotiva, sobre la seva relació amb el català: la llengua que li parlaven els seus avis paterns – una llengua abuelerna, va dir – i que ell va llegir profusament, també com un convers. Va ser la intervenció més aplaudida.
dilluns, de desembre 06, 2004
Una visita a la FIL
La FIL de Guadalajara és realment impressionant. Més de 1.300 editorials, 460.000 visitants (a $20 la visita, sense possibilitat de tornar entrar si surts). Hi vaig estar un dia sencer, però van quedar moltes visites pendents, sobretot a les editorials de llibres tècnics.
L’espai dedicat a la cultura catalana (parlar de pavelló seria exagerat), em va semblar modest i no prou atractiu. Tothom està molt content de l’èxit de la representació catalana a la Fira, i és cert que hi ha hagut un ressò molt important, que es pot traduir en difusió de la cultura, i negoci per al sector editorial i segurament teatral. Però em penso que l'espai hauria d’haver estat, com a mínim, al nivell dels espais de les grans editorials. En tot cas al nivell de la nombrosa delegació catalana. També haig de dir que era el darrer cap de setmana de la Fira, i les existències de llibres ja havien minvat molt a l’espai català.
Dissabte vaig assistir a una taula rodona amb el poc prometedor títol de México y Cataluña: miradas cruzadas. Encara Déu n'hi do.
La invasió catalana era ben visible a la fira i als restaurants del centre de la ciutat. Guadalajara, d’altra banda, em va agradar bastant. Té un ambient de ciutat gran, sense arribar a la bogeria del DF. El tràfic a Guadalajara és ràpid i intens, em recordava el de Barcelona quan no s’arriba a l’embús. El soroll també.
divendres, de desembre 03, 2004
Cap a Guadalajara!
Avui foto el camp de la feina a la una, i me'n vaig a la fira de Guadalajara (FIL). A veure si els fills de l'exili català i mexicans en general m'han deixat algun llibre en català per comprar. Llàstima, em vaig perdre el recital de la Maria del Mar Bonet de diumenge, i el del Lluís Llach de dimecres. Tinc el programa d'actes però ara mateix no sé ni què fan el cap de setmana.
Parlant de llibres, ara en llegeixo un de Rondaies mallorquines, que vaig dur aquest estiu, de les recollides per Jordi des Racó, que no era més que Mossèn Antoni Maria Alcover. Una delícia, amb un humor mallorquí molt fi, per no esmentar els riquíssims lèxic, sintaxi i morfologia del llenguatge.
Dilluns us en faig 5 cèntims, de la FIL. Bon weekend, que diuen els francesos.
dijous, de desembre 02, 2004
Valencians i catalans, des de la "nopalera"
No parlo gaire de política catalana o espanyola, perquè la trobo força depriment. En certa manera sóc un refugiat dels sidrals de la política catalana.
El desencontre entre catalans i valencians és tan sonat, que ja no sé si valdria la pena comentar-lo, però ho faré. És evident que el mapa polític català i valencià són completament diferents. El País Valencià ha estat sovint un fidel termòmetre –i amplificador - de les tendències polítiques a Espanya. Quan el PSOE guanyava a Espanya, els socialistes ho feien al País Valencià. Quan el PP guanyava a Espanya, el PP arrasava al País Valencià. L’inici de l’ himne valencià no és (o no només) una lletra més o menys tronada d’un regionalisme predemocràtic, sinó l’expressió d’un sentiment tan profund com legítim de la majoria dels valencians: Per a ofrenar noves glòries a Espanya...(mundialment conegut en castellà). D'himnes, només m'agrada l'alemany i el soviètic (la música, per això).
A Catalunya encara hi ha discussió sobre quina és la nació dels catalans. Hi conviuen dos sentiments nacionals (l’espanyol i el català), que no es poden expressar en peu d’igualtat (com s’ha vist ara amb la selecció d’hoquei patins), però d’alguna manera es tenen mútuament en compte. S’oposen, se superposen o es juxtaposen, segons qui, on, quan i per a què.
Aquesta situació em sembla que no existeix al País Valencià, fora d’alguns cercles intel·lectuals reduïts. La nació dels valencians és Espanya, i sembla que s’hi troben molt còmodes. Sentiment d’altra banda molt respectable. Sentir-se nacionalment espanyol, o mexicà o rus, no és menys digne que sentir-se nacionalment valencià, o català.
Una nació és un col·lectiu humà assentat en un territori, que crea un nosaltres polític per defensar els drets de les persones, el progrés econòmic i social de la comunitat nacional, i proporcionar un sentiment col·lectiu i cívic de pertinença, més proper i efectiu per a molts propòsits que l’abstracta pertinença al gènere humà. Si la majoria dels valencians no necessiten una nació pròpia, específica, perquè l’espanyola ja els dóna tot el que necessiten d’una nació, per què n’han de voler una altra. La valenciana? La pancatalana? No els interessen. Igual els passa, de fet, a molts catalans, jo diria a la majoria, si eliminem la hipocresia política entorn del fet nacional. Si no, no estaríem com estem.
Resumint: la nació dels valencians és Espanya, com la nació dels suïssos germanòfons és Suïssa, i no Alemanya (*). L’únic projecte comú de nació viable ara mateix entre Catalunya i el País Valencià es diu Espanya. Us interessa? Qui sigui confrare que prengui candela.
(*) A part de tot, comparar Espanya amb Suïssa, i el País Valencià amb el Cantó de Zuric, és una ocurrència difícil de qualificar :-D
dimecres, de desembre 01, 2004
"Nopal" omnipresent
Foto de Geococcyx
L'altre dia va venir la meva sogra i em va acompanyar a comprar al mercat. Allò va ser com un màster en figues de moro. Ja m'ha parlat d'almenys 5 categories de tunas: amarillas, blancas, cardonas, güijas i duraznillo. A part del fruit, es mengen les fulles (nopalitos).
Segueixo flipant amb l'omnipresència de la figuera demoro. Ara, amb les Nopalletas. Són galetes integrals, amb fulla de figuera de moro deshidratada. Vaig trigar uns 30 segons a deduir el chiste del nom: nopal + galleta = nopalleta. Acollonant.
Un dia faré el diccionari del nopal.
dimarts, de novembre 30, 2004
Ambulants: la creu
La cara dels ambulants, de l'economia informal en general, la vèiem ahir: és una vàlvula d'escapament contra la misèria i el descontentament, fins i tot contra una certa delinqüència.
La creu, és que l'economia submergida no paga impostos, i cada cop menys gent en paga. Sense impostos no cal dir que no es poden pagar les infrastructures de comunicacions que el país necessita, ni els serveis socials, ni l'educació, ni la sanitat... També, de vegades, el sector informal té comportaments gangsterils que no ajuden a consolidació de la democràcia, ni al creixement econòmic.
FIL de Guadalajara
Estan passant coses molt interessants a la fira del llibre de Guadalaja, Jalisco, i també a la Universitat de Guadalajara i al Colegio de Jalisco, com un homenatge a l'exili català de la guerra d'Espanya. Si vaig a la fira, ja us en faré 5 cèntims.
Només dir que en aquesta Ciutat no queda gaire rastre del 24.000 exiliats catalans de la guerra d'Espanya. Els únics mexicans d'origen català que conec són d'origen anterior a l'exili, i em sembla que no tenen gaire simpatia pel nombrós i fecund exili català a Mèxic.
dilluns, de novembre 29, 2004
Microempresaris
Restaurant ambulant
Foto de Geococcyx
Tanmateix, tenint en compte tota la gent que viu en la pobresa a Mèxic, és sorprenent - i admirable- que milions i milions de persones s’estimin més guanyar-se la vida decentment a l’economia submergida (economía informal, que diuen aquí), que tirar pel dret i dedicar-se a viure del delicte. Molts, però molts, es dediquen a rentar cotxes, o a vendre caramels, xiclets, elotes, tamales, tacos,... per uns pesitos. Al carrer et renten el cotxe per $20, et venen 3 kg de mandarines per $10, un taco per $3-4, un CD pirata per $10 (això ja és delicte, diria jo).
Són els venedors ambulants o el ambulantaje. El nom políticament correcte per a la gent que es dedica a això sembla que és microempresarios. Com aquest microempresari, que ven elotes cosidos, churritos y sigarros. Avui no entraré a discutir l’ortografia. El seu esperit corporatiu i emprenedor, d’altra banda, l’impulsa a fer servir el nos majestàtic, com el Papa (tenemos elotes...).
En un tricicle porta tot el capital de l’empresa: bombona de gas, cuina, olla per als elotes, nevera portàtil (hielera), pots diversos amb salses, sembla que una bossa amb elotes crus (a baix a la dreta), uns snacks de color taronja (a dalt a la dreta), un quadre de la Mare de Déu de Guadalupe (sota els snacks, una mica a la esquerra). També una botzina per avisar els vianants, i un sostre per no mullar-se quan plou. I un barret.
divendres, de novembre 26, 2004
Ford Mustang
Mustang clàssic
Foto de Geococcyx
L'altre dia l'esmentàvem, el Mustang.
Els propietaris de cotxes il·legals (no és el cas d'aquest Mustang) s'associen per defensar els seus interessos, i no haver de pagar els $8000 que els pot costar la regularització, ni l'impost de circulació (tenencia, engomado i tota la pesca). Per exemple, la Unión Nacional de Campesinos Revolucionarios (???) els defensa, i els dóna matrícules amb les sigles UNCR. Com diu Guillermo Sheridan a Letras Libres, continua la creença mexicana que fer les coses en bola (en grup, en tumult) dóna dret a fer el que et doni la gana...
dijous, de novembre 25, 2004
Més desfilada...
George Mikes va escriure el 1946 un llibre molt conegut, i força divertit, sobre els anglesos vists per un estranger (How to be an alien). Llibre que vaig llegir en l'edició de Penguin, però no l'any 46! ;-)
dimecres, de novembre 24, 2004
Desfilada revolucionària
Desfilada del dia de la Revolució
Foto de Geococcyx
Parlant de barrets, dissabte passat, 20 de novembre, era el 93è aniversari de la Revolució Mexicana. Pel centre històric i per l'avinguda principal de l'Eixample de la nostra ciutat van desfilar les forces vives de l'estat, a excepció, em fa l'efecte, de l'Acció Catòlica i similars, que no deuen tenir gaire bon record de la Revolució.
Charros, com els de la foto, banda de música, les señoritas (misses) de tots els municipis de l'estat, cent o dues-centes adelitas amb fusells de fusta, i vestides successivament amb els colors de la bandera mexicana, escolars, directors d'escola, escoles de taekwondo, marimbas, i tot el que us pugueu imaginar. Els governadors, priïstes o no, revolucionaris o no, veuen passar les forces socials de l'estat, en aquest dia assenyalat, des del balcó del palau de govern.
Sobre la Revolució Mexicana, us recomano:
Caudillos de la Revolución Mexicana (dins la trilogia Biografía del poder)
Enrique Krauze
Tusquets, Barcelona, 1997.
Em penso que el trobareu a les llibreries o, si no, us el portaran de l'editorial.
dimarts, de novembre 23, 2004
Perruqueria popular
Perruqueria popular
Foto de Geococcyx
Perruqueria unixes, amb preus d'escàndol. Si teniu la sort de ser un senyor, us poden tallar el cabell per $15 (1 EUR!). Les senyores $20. M'ho hauré de fer mirar, perquè allà on jo vaig em costa $60. Tanmateix molt més barat que els 12 o 14 EUR que vaig pagar aquest estiu a Catalunya...
dilluns, de novembre 22, 2004
Casa de barrets
Venda i reparació de capells!
Foto de Geococcyx
Heus ací una autèntica casa de barrets, de llunyanes ressonàncies franceses! ;-)
Que sigui negoci una botiga de barrets vol dir que encara uns quants en porten. I, efectivament, sobre tot als pobles i al camp, alguns encara en porten.
divendres, de novembre 19, 2004
"Sistema de apartado"
Qui no ha fet una compra a crèdit? Per a molta gent a Europa, és l'única manera de comprar-se la casa i el cotxe. També altres coses més barates, com un ordinador o un televisor. Però ja és més difícil que us compreu un rellotge de 30 EUR a 13 mesos.
Aquí hi ha molta, però molta gent que no es pot comprar un rellotge de 30 EUR al comptat. De manera que hi ha botigues que et permeten pagar pràcticament qualsevol cosa a 12-13 mesos "sense interessos", o bé et descompten un 20% si pagues al comptat (ve't aquí l'interés). Esclar, perquè et donin el crèdit has de tenir una targeta de crèdit emesa a Mèxic, o bé un fiador (un solidario obligado), i moltes coses més.
Un sistema alternatiu, de compra a crèdit és el popular sistema de apartado. Tu et vols comprar un rellotge de $450. Però no els tens. Molt bé: dones uns diners a compte i ells te'l guarden durant 2-3 mesos (sense apujar-ne el preu). Durant aquest temps tu vas donant diners fins que cobreixes l'import complet, i llavors, només llavors, tindràs el rellotge. Amb això no cal tenir targeta de crèdit ni fiador.
El sistema de apartado, s'aplica molt en la compra de mobles, i el poble ho agraeix... ;-)
dijous, de novembre 18, 2004
Galons i galons
Garrafa de 5 galons americans.
De petits en ensenyen el Sistema Internacional d'unitats (SI) com si fos la pedra de toc de la ciència, de la civilització i del consens internacional. Aviat, però, descobrim que necessitem fer servir unitats tan poc SI com les atmosferes, els "quilos" de pressió (kgf/cm2) o els mm de mercuri, i tantes altres.
Encara més, quan ens fem grans, a alguns ens toca treballar amb textos nord-americans i ens comencem a trobar amb lliures de massa, lliures de força, galons, tones curtes, polzades, peus, lliures per polzada quadrada, i embolica que fa fort! Però hem sobreviscut.
A Mèxic el galó americà (3,785 L) apareix sovint en la vida quotidiana, de vegades camuflat. Als urinaris, pots llegir American Standard, 1 gpf, que vol dir 1 galó per flush, és a dir, cada vegada que es neteja l'urinari baixa 1 galó americà d'aigua. En altres urinaris diu American Standard 3.8 L. Bé, és el mateix.
Les garrafes d'aigua a Mèxic no son de 5 L, ni de 6 L, ni de 8 L. Són de 3.8 L (1 USgal camuflat). Els garrafons són de 19 L (5 USgal). Per què? Doncs perquè deuen fer servir els mateixos motlles de bufar ampolles que als EUA.
He dit galons americans? Aquesta és una altra, els britànics i els canadencs no fan servir el galó americà, sinó el galó imperial (4,546 L). Fins i tot els quebequesos estan orgullosos de comptar en galons imperials, i no en galons americans. En canvi, tenia un professor de francès a Mont-real (era marroquí, però tenia el cap hexagonal) que odiava les unitats angleses. Entre altres joies, algú li va preguntar com es deia polzada en francès. La resposta va ser: No existeix. En francès no es diu polzada, "es diu" centímetre (com si fos el mateix!).
Doncs no, polzada es diu pouce, i els quebequesos, tot i que són més mètrics que els americans, compten en pouces, pieds i, si cal, en galons imperials!
dimarts, de novembre 16, 2004
Dèbit conjugal
Durant el meu prolongat pas com a estudiant per Ca'n Jesuïta, un padre valencià (passat uns anys per Alemanya) ens parlava del dèbit conjugal. Un concepte molt arrelat en la tradició catòlica, pel què sembla, que vol dir que marit i muller es deuen mútuament l'entrega corporal, quan l'altre en té ganes...
Jo, francament, fa molts anys que donava aquest concepte per mort. Em pensava que el consentiment mutu era la norma, com a mínim des del festival de Woodstock (per dir alguna cosa), almenys fora de les parets dels col·legis de jesuïtes. Però ve't aquí que el concepte encara és vigent en la jurisprudència de la República Mexicana: dins el matrimoni no hi pot haver legalment violació, perquè hi ha el dèbit conjugal pel mig (*). Vegeu aquesta pàgina al respecte. Uff! Només dues entitats federatives (DF i Oaxaca) havien establert regulacions en un altre sentit el 2001.
De fet, la meva retrobada amb el dèbit conjugal va ser força més lúdica i completament inofensiva, fa dos anys. Una pàgina de la Universitat d'Alberta, al Canadà, conté totes les conjugacions dels verbs francesos, a les quals es pot accedir de manera interactiva. Com si diguéssim, és el Bescherelle en línia (per cert, Bescherelle dóna el mateix servei a la seva web). L'autor, el professor Martin Beaudoin, va titular irònicament la pàgina Le devoir conjugal. Literalment vol dir el dèbit conjugal, però aquí es refereix a conjugar els verbs comme il faut. Una pàgina molt útil si feu servir el francès, especialment si, com jo, conjugueu els verbs d'oïda!
Tinc aquí sobre la taula el llibre Els verbs catalans conjugats, de Joan Baptista Xuriguera (Ed. Claret, Barcelona 1994), el diguem-ne Bescherelle del català. Quan tindrem Le devoir conjugal dels verbs catalans?
(*) Actualització (gener 2006). Fa uns dos mesos, el Tribunal Suprem mexicà (SCJN) va setenciar que el tipus penal de la violació es pot donar també dins el matrimoni, revocant la jurisprudència existent.
divendres, de novembre 12, 2004
Camí d'Oklahoma?
Un revolt qualsevol
Foto de Geococcyx
Per què ens hem d'enganyar? Qui no ha sentit l'atracció dels immensos espais oberts que hem vist a les pel·lícules americanes? Començant per les pel·lícules de l'Oest, continuant per tantes road movies que ens ha tocat veure, i acabant per Paris Texas de Wim Wenders, ¿qui no ha volgut ficar-se al film, i recórrer aquelles planúries o serralades a cavall o en un Ford Mustang descapotable, fumant-se -perdoneu-me- un Ducados, i escoltant precisament la música de Ry Cooder o, per què no, Dry lightening o Soul driver de Bruce Springsteen?
La meva experiència als EUA es redueix a 5 dies en un congrés a Nashville, Tennessee, i vuit avions entre anar i tornar, de manera que no he pogut gaudir gaire d'aquests espais oberts. Sí que ho he pogut fer al Quebec i a Ontario, al Canadà, una experiència extraordinària. Però, desenganyem-nos, la meva experiència iniciàtica en trajectes desolats i solitaris correspon més aviat al nostrat Balaguer-Alfarràs, o bé als Alfarràs-Estadilla, Barbastre-Ordesa, o el trajecte Lleida-Casp-Terol-Conca que vaig fer fa uns anys.
Em va encantar una vegada anar tot sol a retrobar-me amb uns amics un cap de setmana a Torla, escoltant tot el camí la meva música favorita. El Pirineu és impressionant, però el sud d'Osca té un encant poderós. Sempre deia: m'agrada el sud d'Osca, perquè sembla Oklahoma, i això que no he estat mai a Oklahoma :-D
A Mèxic és tan fàcil circular per espais desolats i solitaris! Te'ls trobes sortint només uns quilòmetres de la ciutat. N'hi ha per regalar i vendre :-)
dijous, de novembre 11, 2004
Marcel Marceau
Fa uns dies vaig anar a una actuació de Marcel Marceu (sí, encara és viu!), a $450 l'entrada a platea.
Observacions:
- Em va tocar un caparrot al davant, i vaig passar bona part de la representació fent slalom gegant amb el coll.
- Entre setmana tinc massa son a la nit, i no em convé anar a un espectacle, especialment si és a $450 l'entrada (30€). No és el mateix que tenir son en una sessió de la Filmoteca a 2-3 € l'entrada.
- Un espectacle de mim de gairebé 2 hores és massa per a mi, fins i tot si és de Marcel Marceau (o precisament perquè és d'ell?)
- Aquest teatre està mig gafat, perquè cada vegada que hi vinc me'n passa una...
- Una pregunta: per què gairebé només els blancs van al teatre en aquest poble? Amb un densitòmetre òptic es podria fer força sociologia en aquest país...
Rústic camp
Paret de tova
En la sortida del cap de setmana vam arribar fins un petit poble, a 50 km de la nostra ciutat, que durant el virreinat va estrenar una de les primeres impremptes del país. Costa imaginar-se què hi feia una impremta en aquest poblet, però es veu que s'hi treballaven els metalls que s'extreien de les mines properes, i el poble tenia molta vida.
Feia molt de temps que no arribava a un poble tan tranquil i maco alhora. Tot el poble era casc antic. Vull dir que no hi havia als afores cap barri estil Estat de Mèxic, com sí que passa, per exemple, a l’entrada de San Miguel de Allende. Tot eren carrerons empedregats o encimentats, amb moltes parets de tova i portes de fusta vella. Hi arribàrem a les onze del matí, i s’hi respirava una tranquil·litat total.
La nostra pinta de turistes devia ser força cridanera, tenint en compte que jo era l’únic home que no portava el barret blanc de pagès, i que tots els cotxes eren pick-ups, tret del nostre. Hi havia una carnisseria ambulant, i un petit tianguis, on ens van oferir un molcajete (morter de pedra negra i porosa) per $120, preu de turista :-(
A la foto, una de les parets de tova, en aquest cas estucada, però amb l'estuc desaparegut de la part de dalt.
dimecres, de novembre 10, 2004
Passem o no?
Passem o no?
Després d’una setmana de bojos a la feina, el cap de setmana vam descansar, i vam sortir a fer de kamakos. Gairebé n'érem els únics. Quina sort que als centenars de milers de ciutadans de la capital no els agradi, sortir el diumenge en cotxe a fer de kamako o pixapins (aquí n'hauríem de dir pixamezquites, pixaiuques o pixahuizaches).
Un altre dia fantàstic: fresc, sec i nítid. Pel camí vam trobar uns ciclistes una mica dubitatius davant els bovins. A l'esquerra, una alzina. A la dreta una mata de llentiscle mexicà (Pistacia mexicana). L'alzina i el llentiscle estan tant lligats a la meva infantesa i la meva adolescència, que em resulta sorprenentment familiar trobar-ne per aquí, ni que sigui en versió mexicana.
A la muntanya de l'enfront, les iuques que s'aixequen enmig dels matolls ens indiquen que som en un altre continent.
dimarts, de novembre 09, 2004
Conducir "hébreos"
Les errades tipogràfiques i ortogràfiques en rètols sempre m'han cridat l'atenció. Al meu poble hi ha, des de fa molts anys, una "Perruqueria unixes". Espero amb impaciència trobar una peluquería unixes a Mèxic, i agermanar les dues poblacions. Castellfollit del Carrasquet i San Pedro de los Sahuaros, dos pobles agermanats per l'unixes.
Mentrestant, m'haig de conformar amb coses més comunes. Divendres passat, però, un diari anunciava que es posarien multes de $4,500 por conducir "hébreos". L'error no era del diari, que el posava entre cometes, sinó d'alguna autoritat que havia emès un ban o un reglament establint multes elevades per als qui condueixin ebris, embriacs, gats o borratxos. La realitat supera la ficció... L'altre día una persona em va entregar un escrit que deia proivisión en lloc de prohibición.
dilluns, de novembre 08, 2004
Julieta Venegas
Suposo que a aquestes alçades no descobrirem la Julieta Venegas, aquesta cantant de Tijuana (passada pel DF) que ha guanyat un Grammy Latino al millor àlbum de rock, amb el disc Sí , del que ha venut 200.000 còpies a Mèxic.
La cançó més coneguda és Andar conmigo, una melodia bastant patxanguera, que comença fins i tot amb aires de ranchera o de norteña. Crec que aquesta cançó l'ha fet transcendir el públic més pop o rock, per arribar al public mitjà mexicà.
Tot i així, la majoria de cançons tenen un aire força més sofisticat i contemporani. Aquí s'ha editat un álbum amb 2 CD, un de cançons i un altre de vídeos. M'està agradant gairebé tot el disc, i diversos vídeos, entre ells El listón de mi pelo (excepte pel detall horrorós que hi apareix breument el... Santiago Segura!).
divendres, de novembre 05, 2004
El túnel
Una fita en les meves lectures adolescents va ser la novel·la El túnel, de l’argentí Ernesto Sabato (cognom esdrúixol, però d'origen italià, i l'autor no l'accentua). Aquesta obra va irrompre en la vida dels amics de la colla d’una manera bastant còmica. La noia que tots desitjàvem se’n va anar quinze dies a la muntanya, va conèixer un noi i va triomfar. La seva amiga, que se’n va anar amb ella, també va tenir força èxit. L’interès relatiu que fins aleshores elles havien demostrat per nosaltres es va esvair gairebé completament per una temporada. Fins i tot, es permetien recomanar-nos els llibres que els seus amics els anaven descobrint.
El llibre que presidia el hit parade de la nova il·lustració de les nostres amigues era El túnel. En aquell temps la violència de gènere encara no s’havia conceptualitzat, de manera que no tenia especials connotacions el fet que la novel·la comencés amb:
Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne. Segurament, un dels començaments més eficaços de la literatura llatinoamericana, junt amb el Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento,... de Cien años de soledad.
Bàsicament, El túnel és la història d’un pintor assetjat per una angoixa existencial i una solitud tremendes. Coneix una dona i decideix que ella sí que el comprèn. És una trobada casual en una exposició, i per la manera amb que ella es paralitza davant el seu quadre, ell decideix que, a la fi, ha trobat l’única persona que el pot comprendre. La resta ja és història....
Tot plegat força malaltís, però en aquell moment no m’ho va semblar. En canvi, em va atreure molt la intensitat existencial i psicològica del personatge, i la manera com ho explica l’autor. Sabato ens retrata una persona capaç de fer agudíssims raonaments intel·lectuals, i intenses anàlisis psicològiques (i de novel·la policíaca) sobre les intencions de la pobra María Iribarne, però incapaç de trobar la serenor i la mínima de capacitat d’avorriment per anar endavant en aquesta vida.
Passats un anys, el vaig rellegir dos cops. La segona, però, sobretot, la tercera vegada vaig arribar a la conclusió que Juan Pablo Castel estava ben sonat. Tanmateix, segueixo considerant El túnel com una de les millors novel·les de la meva vida. El túnel també ha vingut amb mi cap a Mèxic.
dijous, de novembre 04, 2004
Camins de terra
Camí de terra
Foto de Geococcyx
Aquest és un dels camins de terra que uneixen els petits pobles, a 15-20 km de la capital de l’estat. Travessen espais assolellats i solitaris, amb cactus, iuques i matolls. Hi vam venir dissabte a la tarda, amb aire fresc i sec. Una delícia.
Aquests cactus es diuen candelabros, i fan uns fruits que semblen panses. Encara no he tingut el gust de tastar-los.
Sí que he tastat, en canvi, el pan de muerto, rebosteria típica del Dia dels Morts (2 de novembre), que aquí és una festa molt arrelada, tot i que me la vaig passar treballant :-(
dimarts, de novembre 02, 2004
Els monopolis ens persegueixen
A preu d'or
DirecTV, l’empresa de TV de pagament per satèl·lit plega. Ha estat absorbida per Sky, i en qüestió de mesos ens quedem sense els nostres canals preferits, a no ser que contractem Sky o Cable. El servei de cable no ens agrada, i Sky, ja veurem què ens ofereix.
Sembla que els monopolis ens persegueixin. Durant molts anys hem hagut de patir a Catalunya el monopoli o l’oligopoli en els serveis de telèfon, internet, electricitat, gas, benzina, televisió de pagament,... Malgrat l’intent (fallit) de Retevisión, Telefonica ha seguit mantenint un monopoli de fet en molts serveis. Les tarifes de telefonia segueixen essent cares. Per sort, les targetes prepagades permeten fer trucades internacionals a preu més baixos. Per 6 EUR pots parlar més d’una hora de Barcelona a Mèxic D.F.. De tota manera el servei d’ADSL a Espanya és dels més cars d’Europa. El cable? CTC, Menta, Auna va ser una mica presa de pèl (encara espero que el cable arribi al meu barri, a Catalunya). El govern Pujol va ser incapaç de promoure un veritable servei generalitzat d’internet i TV per cable, i les empreses del sector se’l van rifar. Pel que jo sé, Ono dóna més bon servei a Mallorca.
A Mèxic, el servei de telefonia és molt car, i ni tan sols hi ha les targetes prepagades a bon preu. Les úniques targetes que he trobat surten pràcticament al mateix preu que les trucades per Telmex, entorn de $10/min (0.7 EUR/min). Caríssim. 1 hora serien 42 EUR. Com és possible? Una trucada de telefonia fixa Telmex de Mèxic a Catalunya costa $9,92/min +15%IVA (horari reduït) o $14,88/min + 15%IVA (horari normal). Això últim és 1,2 EUR/min. Esgarrifa. 14 vegades més car que una trucada en sentit invers amb targeta prepagada.
El servei de cable només t'ofereix internet... si ets client del servei de TV per cable! Si vols banda ampla sense TV has de pagar ADSL (Prodigy Infinitum, de Telmex), que és ben car. La telefonia mòbil també és caríssima (no sé si més que a Espanya), i complicada. Si et truquen de llarga distància (que no és tan llarga!) tu també pagues part de la trucada, igual que si et truquen de l’estranger. La cobertura és incompleta. Encara Telcel, la companyia de telefonia mòbil de Telmex, té la barra d’anunciar-se dient que Todo México es territorio Telcel. Amb això donen a entendre que pots fer i rebre trucades des de qualsevol lloc del país. Sense sortir del mateix estat, fa uns mesos vaig fer un recorregut de 3 hores entre dues ciutats importants de l’estat, i vaig estar bon part del camí sense cobertura telefònica. De fet, Telcel té zones de cobertura a cadascun dels estats de la República. Això no és gran cosa, tenint en compte que un estat pot tenir 30.000, 100.000 o 200.000 km2, i que, en molts casos, la cobertura només és parcial.
Patirem!
dilluns, de novembre 01, 2004
Voltant pels pobles
Església de poble
Foto de Geococyx
Sortint a pocs quilòmetres de la ciutat, les carreteres dels mapes es converteixen en camins de terra, i al VW li toca fer de 4x4. Arribem a pobles petits i tranquils, on encara trobem gent a cavall pel carrer, i esglésies sorprenentment boniques. Els carrers fan olor de fems de vaca o de porc, com a tants pobles de Lleida, o de l’Aragó. Un altre cop som a casa :-) ! Si us hi passegeu fent fotos, els veïns us miren amb curiositat i desconfiança. Per si de cas, algunes fotos les fem d’amagat.
dijous, d’octubre 28, 2004
El manuscrit Tovar
El manuscrit es titulava: Relación del origen de los Indios que habitan esta Nueva España según sus historias. El document es va perdre, i Tovar el va tornar a escriure, però la segona versió va tornar a desaparèixer, i no va aparèixer fins segles més tard. Una història una mica rocambolesca, que expliquen al pròleg del llibre on l'he pogut llegir:
Historia y creencias de los indios de México
Juan de Tovar
Ediciones Miraguaro, Madrid.
Em va costar 3900 PTA, abans d'entrar l'euro.
L'obra està escrita un un castellà arcaic, però fresc, ric, net, molt expressiu. S'hi poden llegir coses com la carta que el pare Acosta li va enviar a Tovar, que comença:
Holgado he de ver y pasar la Historia Mexicana que Vuestra Reverencia escribió...
El llibre explica, entre altres coses, com els asteques, després de 90 anys de pelegrinar pel que és avui Mèxic, arriben a la ribera del llac que ocupava bona part de la vall de Mèxic. La ribera, ja havia estat ocupada pels altres pobles de llengua nàhuatl, que hi havien arribat primer. Els mexicas van començar essent vassalls dels senyors de la ribera del llac. Després es van instal·lar sobre una illa inhòspita al mig del llac, un lloc ple de figueres de moro (Tenochtitlan= lloc on abunden les figues de moro), on va néixer la ciutat de Mèxic (Tenochtitlan), i des d'on van acabar dominant tota la ribera del llac, i després bona part del que avui és Mèxic.
Tot això just a temps de veure arribar l'Hernán Cortés i tota la colla!
Laredotexas
Un esport nacional, com a mínim al Nord del D.F., és anar de compres a la frontera. De Tijuana a Matamoros, hi ha un reguitzell de ciutats bessones. Amb un viatge de poques hores (o de fins a 10 hores), pots arribar-hi. Si tens visat, pots passar a la ciutat bessona de l'altra banda, fer les compres, visitar els malls (los moles, que diuen aquí), quedar o no a passar una nit a Texas, passar la duana amb la mercaderia, evitar els problemes amb els agents de duanes, i tornar cap a casa amb l’ordinador portàtil, o el menage per a la casa.
Un dels llocs més habituals per passar la frontera en aquesta part del país és Nuevo Laredo, Tamaulipas, i la ciutat bessona és Laredo, Texas. Em fa gràcia que aquí a la gent li agrada dir sempre l’estat al qual pertany la ciutat. I ho diuen amb tanta naturalitat i rapidesa que sembla una sola paraula. Jo sóc de Leonguanajuato, i jo de Chihuahuachihuahua, i jo de Culiacansinaloa. Aquest cap de setmana hem anat a Laredotexas, a McAllentexas i Bronsvilletexas, passant per Nuevolaredotamaulipas i Matamorostamaulipas. Per cert, Texas, en espanyol, igual que México, es pronuncia amb “j” castellana.
No descarto anar a la frontera, però de moment, si em perdo no m’hi busqueu. A priori no m’atreu gaire, potser és un prejudici. Si passo la frontera, em sembla que serà volant, i per anar a San Francisco, a Nova York o, si és per feina, allà on calgui . Però anar-me’n a Laredotexas a comprar-me un ordinador amb el teclat gringo, o una cafetera que suposadament no puc trobar aquí? I ara!
Serà per aquesta aversió que no vaig anar a Andorra fins als 35 anys, i que no hi he tornat?
dimecres, d’octubre 27, 2004
Retornable
Fanta retornable
Un dels bons costums que no s'han perdut del tot a Mèxic és el dels envasos retornables. Encara pots entrar a uns abarrotes, a una miscelánea, o a un Oxxo amb una ampolla de vidre buida i canviar-la per una de plena. Aquesta és la bona notícia.
La mala notícia és que no hi ha Fanta de llimona :-( i que la Fanta de taronja encara m'agrada menys que la de casa nostra. El premi de consolació seria el refresc de toronja (pomelo). Però no és el mateix, que vols que et digui!
La mala notícia de veritat és que els envasos de plàstic ja ho estan envaint tot. Cada any, 1,5 milions de tones de residus de plàstic van a parar a les escombraries (deixalles domèstiques i comercials) a Mèxic. La major part són envasos buits. Els refrescos i l'aigua embotellada són els principals responsables d'aquesta muntanya de residus. Igual que passa a la Catalunya que beu del Llobregat, molta gent compra aigua embotellada. Aquí és per qüestions sanitàries, mentre a Catalunya és més aviat pel mal gust de l'aigua potable.
dimarts, d’octubre 26, 2004
Autoodi editorial
És ben sabut que al públic lector espanyol no li agrada llegir traduccions del català. No les compra. Bé, afortunadament hi ha més de 6000 milions de persones al món (moltes de les quals fins i tot saben llegir), que podrien accedir a traduccions del català, i que no els molestaria que l’original fos en català.
Sembla que aquesta no és ni serà la via principal de difusió. Al contrari, l'estratègia editorial és bilingualitar el naixement d’una obra literària. És a dir, cada vegada més, em fa l’efecte que un escriptor català que vulgui accedir a una editorial important ha d’acceptar publicar la seva obra alhora en català i en espanyol. En molts casos, ell mateix l’ha d’escriure en català i traduir-la, o fer-s’ho com vulgui, perquè surtin alhora (escriure dues pàgines cada dia en bilinguà?). ¿Tanta gana passen els escriptors catalans que, en lloc de posar-se de seguida a treballar en una nova creació literària, es dediquen a la difícil, però no tant creativa, tasca de la traducció? Com diuen al Poal, Pla d’Urgell, no ho voràs aumón!
Als catalanets ens venen l’obra com a escrita en català. A la resta del món, l’obra ha estat escrita en espanyol, i forma part de la literatura en espanyol. En aquests casos, la versió espanyola no porta pas el títol original de l’obra: potser perquè realment no va ser escrita originàriament en català, i si ho va ser, és un fet que s’oculta al lector.
Ara una de grossa. Ahir a la nit, a l’hipermercat Wal*Mart vaig trobar una pila de llibres de saldo (a $19,70). Era una col·lecció d’Espasa Calpe SA, titulada narrativa del siglo XX en lengua castellana (així, en minúscules). Entre obres de Delibes, Chacel, Bryce Echenique i Muñoz Molina, hi trobo una edició en espanyol d’Una primavera per a Domenico Guarini (*) de l’admirada Carme Riera. Aquesta novel·la és de 1980, i segons veig a l’AELC, va ser traduïda el 1995 per Luisa Colomer.
Bé, doncs, l’obra es ven com una obra escrita originalment en espanyol, com si així l'hagués escrit Carme Riera. Enlloc no figura el títol original de l’obra ni els crèdits de la traducció!
Amb aquestes premises anem enguany a la FIL de Guadalajara, o l’any que ve a la de fira de Frankfurt?
Algú que conegui el món editorial català des de dintre podria dir-me si vaig gaire errat en tot això que explico?
(*) Una primavera para Doménico Guarini. Carme Riera. Espasa Calpe SA, 1999. Col·lecció Narrativa del siglo XX en lengua castellana.
dilluns, d’octubre 25, 2004
Diccionari del blat de moro
Quantes vegades no hem sentit a dir que els esquimals (ara es diuen inuits) tenen 8, o 10, o 14 maneres diferents de referir-se a la neu? És un clàssic! Bé, doncs, podríem dir que el blat de moro és als mexicans com la neu als esquimals.
La planta és el maíz. De la panotxa tendra en diuen elote. Els elotes, els torren sense pelar-los, envoltats en les seves bràquies, que es diuen hojas de elote. Després els pelen, els freguen amb llimona, hi posen sal, i se’ls mengen. Els venen així a les parades del carrer. Les hojas de elote es fan servir com a embolcall dels tamales. Els elotes també es bullen i es desgranen. Els granets tendres, blanquinosos es diuen esquites. Se’ls mengen amb chile. Segons el diccionari, també les crispetes es diuen esquites, però jo diria que més aviat fan servir el terme palomitas.
La panotxa madura es diu mazorca, i els grans madurs, de color taronja es diuen maíz, o granos de maíz. Aquests grans es bullen amb calç, i s’obté un gra blanquinós, cuit, que es diu nixtamal. De fet, aquesta cocció amb calç es diu nixtamalizacíon. En aquest procés es produeix la hidròlisi d’alguns components del gra, que el fa més digerible per als humans. El nixtamal es mol, i s’obté la harina de maíz nixtamalizada, que és la massa que es posa dins els tamales, o que es fa servir per fer tortillas de maíz.
Finalment, als elotes els pot sortir un fong, que n’infla els grans fins una mida increïble, i els fa tornar verdosos o negres. Aquest fong és el cuitlacoche, que en nàhuatl vol dir, literalment, merda dormida. El cuitlacoche es cuina, amb una mica de chile, i fa una pasta negra exquisida, que serveix de guarnició, o per fer les quesadillas de cuitlacoche.
Segur que em deixo moltes coses, però encara no estic en condicions d’escriure l’enciclopèdia del blat de moro.
divendres, d’octubre 22, 2004
Quants salaris mínims guanyes tu?
El salari mínim del Districte Federal és un valor de referència a tot el país. Són uns $45 al dia, $1350 al mes (arrodonint, 100 EUR al mes). Uf! Procuraré no haver de viure mai amb el salari mínim (ja ho vaig procurar, de fet, en la meva vida anterior).
Valor de referència? Per a què? Doncs, per exemple:
- En l’import de les sancions administratives federals. Et poden posar una multa de 5, 10... vegades el salari mínim del DF.
- Per determinar qui pot tenir dret a una beca: els que tinguin un ingressos no superiors a “x” vegades el salari mínim del DF.
- L’import de les beques: “x” vegades el salari mínim del DF.
En el món dels estudis de mercat, és típic dividir els consumidors en bandes de renda (ingressos): quin % té, per exemple, un sou superior a 5 vegades, o 10 vegades, el salari mínim del DF. Naturalment, les bandes mitjanes o superiors són les més interessants per a les empreses que volen instal·lar nous comerços, franquícies o hipermercats a les ciutats de la República. La consigna per a la resta de gent em figuro que deu ser... “que segueixin comprant als mercats, tianguis, importadoras i parades ambulants”.
L’altre dia, cercant de fet una altra informació, el Google em va obsequiar amb una dada inesperada: només el 2% de la població de la ciutat té un salari igual o més gran que 10 vegades el salari mínim del DF. Quant és això? Doncs uns 1000 EUR, un valor bastant per sota del sou mitjà català, que estaria entorn dels 2000 EUR a Catalunya, crec recordar. Val a dir que 1000 EUR aquí donen per bastant.
dijous, d’octubre 21, 2004
L'home que va matar LV
James Stewart, un advocat tossut, rebel i suertudo,
a l'oest: el John Wayne li salva la vida, ell es queda
amb els mèrits i amb la noia.
Diumenge passat vaig posar el canal Retro just quan començava The man who shot Liberty Valance (1962), tot un clàssic del John Ford, que ja he anat a veure dues vegades als Cinemes Meliès, i amb la que sempre m'ho passo de conya. Malgrat ser de 1962, per a mi és un excel·lent western clàssic.
Als anys seixanta, el western va decaure, diuen que per la competència de la televisió, i per les noves temàtiques que interessaven al públic. Segurament és cert però, a mi que em perdonin, el problema rau en que, als anys seixanta, als westerns començaren a aparèixer homes blancs amb cabellera, dones pentinades com la Claudia Cardinale (per no dir la mateixa Claudia Cardinale) o, fins i tot, dones i homes vestits i pentinats per anar al festival de Woodstock! Quan això passa, la suspensió de la incredulitat, necessària en qualsevol obra de ficció, s’esvaeix completament. La pel·lícula pren, llavors, una aire terrible de telefilm, d’aquells que feien a l’hora de la migdiada...
Pel que fa a la suspensió de la incredulitat, la va reivindicar Coleridge fa gairebé 200 anys. Però, no ens enganyem, a la majoria de mortals ens en va parlar per primer cop la Sharon Stone (suspension of disbelief), a Basic Instinct, en el seu paper d'escriptora assassina. No sé si va ser poc abans o poc després del famós interrogatori (el cruce de la muerte), que aquí a Mèxic van censurar. Com a mínim quan la van passar pel satèl·lit.
Tornant a la pel·lícula, he trobat el bloc d'una americana (em figuro que molt jove), que acaba de descobrir The man who shot LV. L'únic que la noia sabia del John Wayne, és que havia vist humoristes a la tele imitant el George W. Bush imitant el John Wayne. Acollonant! Diu que després de cinc minuts de John Wayne a la pantalla estava absolutely charmed.
dimecres, d’octubre 20, 2004
Super Chayito
La cuina en acció
Foto de Geococcyx
Ostres, la Chayito, la dona de fer feines, ja ve tres dies a la setmana. Així pot dedicar una part del temps a cuinar per a nosaltres. Dissabte va venir i ens va fer una sopa de verdures boníssima, i ens en va fer per a 4 menjades (canya al congelador!). També llenties i arròs. I l’arròs, amb un sofregit de tomàquet, l’anomenat recaudo.
Ja tenim taula de menjador. També han hagut de passar 7 mesos fins que hem trobat una taula rodona que ens mig agradés. Tranquils, no dinàvem amb el plat a terra, com amb la tele... Les darreres setmanes comencem a trobar-nos molt més a gust a casa, i ara hi podrem dinar més sovint sense haver de cuinar nosaltres. Dissabte vam congelar 6 racions dobles, entre llenties, sopa i arròs. Ahir ens va fer pollastre entomatado.
A la foto, al mig de la cuina i hi ha el comal, una planxa per escalfar les tortillas (no el fem servir gaire). El setrill d’oli d’oliva verge que no hi falti. Setrill importat de Mallorca.
dimarts, d’octubre 19, 2004
Per què depurem les aigües residuals?
Una de les 1240 depuradores de Mèxic
Foto de Geococcyx
Si a una europea mitjanament informada (faig servir el genèric femení, com Marta Pessarrodona) li preguntem perquè cal tractar l’aigua residual, segurament ens contestarà ‘per protegir els rius, els llacs, les aigües costaneres...’. Algú també diria ‘per protegir els ecosistemes aquàtics i les fonts d’abastament d’aigua potable’.
‘Tà bé. Amb aquests prejudicis vaig arribar jo a la República Mexicana, per descobrir que les motivacions poden ser molt diferents. En general, a Mèxic no hi calers per protegir rius o llacs. En bona part del territori, de fet, no hi ha ni rius ni llacs. Les fonts d’abastament d’aigua són pous (no cal dir que també són vulnerables a la contaminació).
A gran part dels municipis, la major part de les aigües residuals municipals no es tracten(*). A les zones àrides o semiàrides de Mèxic, i des de fa decennis, les aigües residuals urbanes es fan servir per regar els camps, sense cap tractament previ. A cada municipi, un grup de pagesos fa ús de les aigües residuals, normalment sense tenir-ne una concessió legal.
Una petita part de les aigües residuals (per exemple, el 25%, depèn del municipi) rep un tractament. En aquest cas, tampoc s’aboca a un riu, riera o llac, sinó que es reutilitza, en rec agrícola, rec de jardins, o ús industrial. Com a lema del Mèxic semiàrid, podríem enunciar el manament següent: no depuraràs una gota d’aigua si no és per reutilitzarla. Corolari: si no la depures, també la reutilitzaràs. Això deixa sense depurar la major part de les aigües residuals. La part positiva és l’alt grau de reutilització de l’aigua residual depurada (un 100%, que ens podria fer enveja als catalans.
Què passa amb els regants quan un municipi decideix que, ara sí, ja farem un tractament de les aigües residuals? Això ho explicarem un altre dia.
(*) No us en foteu. Fins fa pocs anys, el cap i casal de Catalunya ha estat abocant centenars de milers de metres cúbics al dia d’aigües residuals no tractades al mar, a través d’un emissari a la desembocadura del Llobregat.
dilluns, d’octubre 18, 2004
Els tres poders...
Acció Catòlica, à droite
Foto de Geococcyx
A la pel·lícula Les invasions barbares, dins un magatzem d’imatges religioses en desús, un capellà catòlic quebequès explica – encara perplex – que a mitjans dels anys seixanta se’ls van buidar les esglésies en qüestió de mesos. Un fenomen misteriós, deia. És un símbol de la secularització que també ha afectat els països europeus de tradició catòlica. Les esglésies estan mig buides, i gairebé només la gent gran hi va. La influència social de l’església ha anat minvant, tot i que la seva influència política és possiblement superior a la seva representativitat social.
A Mèxic no ha estat així. La majoria de mexicans, especialment a la provincia, tenen una vivíssima, i jo diria que sincera, fe catòlica. L’Acció Catòlica, que els va tocar viure a la generació dels meus pares segueix aquí viva, i congrega gent de totes les edats. Té el seu propi temple i una important seu social. Poca broma.
divendres, d’octubre 15, 2004
L'Adriana aixeca el vol
L'Adriana aixeca el vol
Foto de Geococcyx
Ufff! Després de 7 mesos d'arrossegar-se per terra, la televisió materialment s'ha enlairat, i l'Adriana Pérez Cañedo, de passada, també.
El 8 de març vam a entrar a viure en aquesta casa. Arran dels atemptats de l'11 de març, vaig percerbre al meu entorn més directe la urgència històrica de comprar TV, i contractar el satèl·lit, per poder veure, entre altres coses, les TV espanyoles que passen pel satèl·lit digital de pagament. Ni modo, que diuen aquí. Per a la TV3 caldrà un segon satèl·lit.
Vaig aconseguir, per això, que compréssim una TV de format 16:9, per poder veure les pel·lícules allargades a pantalla completa.
Com que no trobàvem un moble mínimament decent per posar la tele, l'hem tinguda 7 mesos a terra! Aquesta setmana ha arribat el moble, i la tele finalment s'ha enlairat uns 60 cm, fins una posició que ja semblava impossible. Veure la tele sense haver d'acotar el cap és com una experiència religiosa, després de 7 mesos. Ara és com si tornéssim a tenir tela nova!
L'informatiu de la nit del Canal Once és una de les poques coses que se semblen a un informatiu en tota la televisio mexicana, i el presenta l'Adriana Pérez Cañedo, que transmet una serenitat i una credibilitat extraordinàries. Si més no a primera vista: també si li veu el llautó progovernamental de tant en tant. Al costat de l'Heechoooos de la TV Azteca, és com veure la BBC.
Per cert, haurem d'amagar tot aquell embolic de cables que hi ha darrere el moble.
dijous, d’octubre 14, 2004
La veritat? Quina grolleria!
A totes les cultures que conec, la hipocresia en general i la urbanitat en particular són eines indispensables per sobreviure al tracte diari amb el germà proïsme. És un aprenentatge que dura poc o molt, però pel qual tothom passa. A mi m’ha durat potser massa.
Bé, a Mèxic els nivells de sinceritat i mala educació habituals a Catalunya resulten en general tremendament excessius i violents. Comencem pels formalismes en el tracte personal (tractaments), gairebé eradicats a casa nostra. Ja vaig comentar la qüestió dels títols (llicenciat, doctor, etc) que normalment s’apliquen a tothom que en té. Després ve la qüestió del vostè. Si bé al nord de Mèxic, i potser al D.F., el tuteig és més habitual, a la resta del país el tracte de vostè és de rigor, quan no hi ha una amistat pel mig o una situació de col·legues de nivell semblant. El vostè es molt profilàctic i a mi em resulta francament còmode, especialment quan sóc client de restaurants i botigues: quina diferència amb el menyspreu i la manca de professionalitat que hi ha en l’atenció al client a Catalunya (que no és un problema només de tuteig).
Segon punt: el “no” està prohibit. No pots dir que no a una invitació o si et demanen un favor. Simplement, no es pot. Realment es pot, però per als mexicans és un muntanya dir que no, o que els ho diguin. Per tant, has de dir que sí, i faràs el que voldràs. Al principi és difícil d’acceptar (per a mi encara ho és), però és així, i no hay broncas. En cas d’una invitació, has de dir que sí, per descomptat, encara que no hi pensis anar. Passat l’esdeveniment, si és que et cal donar excuses, l’important és que t’excusis amb una història, per inversemblant que sigui. Només per demostrar-los que els aprecies prou com per sentir la necessitat de no ofendre’ls amb la veritat (que no tenies ganes d’anar-hi). Si t’hi esmerces prou, ells també faran veure que s’ho creuen, encara que l’excusa no tingui agafada. És un comportament força oriental.
No presentar-te a un acte al qual has acceptat la invitació és per a nosaltres una grolleria, però per a molts mexicans, és molt més conflictiu – o groller – dir simplement que “no”.
En podria explicar unes quantes, d’històries, i segurament ho faré en altres apunts al diari.
dimarts, d’octubre 12, 2004
Ganga cinèfila
Los amantes... a $49
Foto de Geococcyx
Dissabte passat cercava inútilment en un Sanborns el DVD de Peggy Sue got married, de Coppola, quan vaig topar amb Los amantes del Círculo Polar, de Julio Medem, una pel·lícula que ja havia vist, i que havia trobat extraordinària, excel·lent, per la trama, l’atmosfera, i la mirada de Najwa Nimri. I és francament més bona que Lucía y el sexo, també de Medem. No he tingut la sort de veure La ardilla roja, Vacas, Tierra ni el famós documental sobre Euskadi, però déu n’hi do, aquest noi.
No sóc gaire partidari de comprar DVD, però aquest valia només $49, que són 3,5 EUR, i me’l vaig comprar. Vaig veure la pel·lícula diumenge acabat d’esmorzar, i em va tornar a emocionar.
La Raza, des d'aquesta banda
Avui és el día de La Raza. A la gent que tingui més de 35-40 anys, això li sonarà a retòrica franquista. A la resta no li sonarà a res, segurament.
És curiós com el 12 d’octubre es veu de manera diferent segons des d'on s'ho miren. A Espanya, misteriosament, s’ha declarat festa nacional. Tots els que s’omplen la boca de patriotisme constitucional, haurien de comprendre que aquesta festa, basada en la identitat “iberoamericana”, no és una festa incloent de les diferents realitats nacionals involucrades a Espanya. No només pel tema lingüístic, sinó pel fet que la conquesta d’Amèrica va ser una empresa de Castella, i que els ciutadans de la Corona d’Aragó no hi van poder participar oficialment fins el segle XVIII. Si, com diuen alguns (dubto que s’ho creguin), la pàtria és la Constitució, llavors la festa nacional dels espanyols hauria de ser el dia de la Constitució Espanyola, el 6 de desembre.
Per a molts llatinoamericans i no llatinoamericans, el 12 d’octubre no és un dia per celebrar, atès el genocidi, etc que va implicar. D'altra banda, es pot considerar una de les dates fundacionals del que avui són aquests països: societats regides per blancs i mestissos, no pas pels indígenes. Curiosament, els hispans dels EUA celebren el dia amb orgull, com una data que els uneix, independentment del país d’origen. Fins i tot, que els uneix enfront dels anglos.
Aquí a Mèxic el 12 d’octubre és dia feiner. És el dia de la Raza, però no és festa. Aquest matí he escoltat una hora i mitja la ràdio i no ho han ni esmentat. Raza aquí no es refereix a unes característiques biomètriques dels ciutadans, sinó a uns trets ètnics comuns de la majoria dels llatinoamericans, bàsicament la llengua espanyola o portuguesa, una tradició catòlica, i una mescla del substrat indígena amb l’europeu i l’africà, en diferents proporcions segons el país.
Curiosament, els mexicans parlen de vegades de la Raza, en un sentit i amb uns matisos irònics, no sé si despectius, que no sempre acabo de captar. Enfrente del mercado había una panadería, donde la Raza solía ir a desayunar. En aquest cas, pel context de la conversa em va semblar potser un comentari classista o racista, referit a les classes populars mestisses o indígenes. De vegades ho diuen simplement com un sinònim divertit de “la gent” (nos juntamos toda la Raza en el parque para una rostizada).
