Extermini de ciclistes

Ja havia comentat que anar en bicicleta per aquesta ciutat és suïcida. Però d'un nivell suïcidal dos ordres de magnitud per damunt del què pugui representar circular per un carril bici de l'Eixample, per exemple. Per això, van en bicicleta pel carrer només aquells a qui no els queda altre remei: els pobres.

L'Ajuntament, que amb l'absència gairebé absoluta de carrils bici consent aquesta espècie d'extermini a baixa intensitat del biciclista*, és el mateix que envia el seu reponsable de Medi Ambient a una minoritària passejada-manifestació de bicicletes per reclamar i promoure l'ús de la bicicleta i els carrils bici. Tot un exemple de com les víctimes es deixen apapachar pels botxins, i de com es pot repicar i dir missa (en aquest cas no dir-la!).

* Que diuen al meu poble. Pronuncieu-ho: vixiclista.

Mirall trencat

Ara llegeixo Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, i m'està agradant. Quines troballes, a la meva edat... Però sí, me la vaig comprar aquest estiu a Mallorca, i després de llegir dos llibres més de la mateixa partida, he envestit la lectura de Mirall trencat. Quan l'acabi potser en parlaré.

Només una pregunta: quin temps falta perquè un capdefava ens editi Mirall trencat convertint en perifràstics tots els pretèrits perfets simples? Un capdefava que, probablement, d'aquí a 10 anys acabarà signant el tercer manifest dels 2300...

Setembre setembre

Els mesos de núvols han donat pas a uns dies magnífics, assolellats, de cels netíssims. La llum i l'aire, però, ja mostren el canvi d'estació. La fi d'aquest estiu o primavera de sis mesos de què ens toca gaudir. Un to setembrí ho envaeix tot, fins i tot la percepció dels afers polítics i quotidians.

Els veïns del Nord no aixequen cap amb els huracans del Golf de Mèxic que, de moment, es queden al Golf i passen de Mèxic. El club d'amics del canvi climàtic, el clan petrolier que governa la Casa Blanca, rep una espècie de càstig bíblic al cor de la màquina petroliera del Golf de Mèxic. Això sí, ho paguen els més desfavorits, gràcies al desori de l'administració. Mentrestant, milers de texans cremer milers de galons de benzina a les carreteres, fins que se'ls acaba en un embús de trànsit.

A Mèxic, el ministre de Seguretat Pública Federal, mor en un accident no aclarit del tot, i un aire de fi de sexenni presidencial ho acaba d'envair tot, per si encara no ho havia fet. Els dos intel·lectuals de capçalera de l'esquerra mexicana, Monsiváis i Poniatowska, passegen el record dels temps heroics del terratrèmol del 85 i, probablement, una certa nostàlgia d'un temps en què els intel·lectuals d'esquerres eren més reconeguts, i llurs (he dit llurs!) esperances aparentment més fundades.

Nosaltres també tenim enyorança. Però enyorança d'un temps molt recent, la setmana passada, quan encara teníem un ordinador portàtil: dilluns passat li van robar (o furtar) la laptop a la meva dona... Cerquem Toshiba robada amb un o dos GB de feina desada al disc dur. Ja no la trobarem.

La bona notícia és que un o dos quilos de paperassa que em van fer presentar fa 8 mesos han donat fruit, i ara tindré un substanciós augment de sou. A la vostra salut!

Bramuls llunyans

De la certesa i satisfacció perquè l'ICANN mai no aprovaria el ".cat", alguns han passat al bramul i al vòmit xenòfob per l'aprovació d'aquest domini. No he vist una sola rectificació de les bestieses que es van dir assegurant que el puntcat no s'aprovaria mai.

No acabo de veure, des de cap punt de vista que el puntcat pugui ser una cosa tant danyina com pretenen alguns. I es curiós que sempre siguin els mateixos. Només recordarem alguns fets que podrien ajudar a guarir les llagues d'estòmac que s'han obert.

- Sembla que Blogspot no obligarà els espanyols a adoptar el domini blogspot.cat
- Sembla que ningú obligarà libertaddigital.es a transformar-se en libertaddigital.cat
- Sembla que només hauràs de visitar un puntcat si hi ha res que t'hi interessi
- No serà més obligatori navegar per un puntcat que per un puntfr, un puntinfo, o un puntcom. El clic del ratolí és sobirà.

Mentre alguns tenen una alegria exagerada per l'aprovació del domini, coneixent el fervor patriòtic mitjà dels catalanoparlants m'atreveixo a dir que a la majoria no li fa ni fred ni calor. Mentrestant, ajudarà a visualitzar de cap enfora el fet lingüístic i nacional català. De Catalunya endins, comprovarem que les quatre grans corporacions catalanes que suposadament volen engolir l'economia espanyola (ui, quina por que fan) no adopten el puntcat (aquí me l'eixugo, que diria aquell imitador de Trias), o potser l'adopten només per a una web local.

Finalment, per més que hi penso no veig la catàstrofe que pot representar que en un futur hi haguessin 700 dominis corresponents a cultures o llengües, com temen alguns. Hi ha milers de llengües al món, hi ha centenars de llengües a internet, amb domini o sense. Hi ha milions i milions de pàgines que mai consultaré perquè estan en xinès, en japonès o en rus. Com deien en un llibre de l'any 95, internet is the big enchilada, on s'hi posa de tot, i ho seguirà essent amb puntcat o amb sense.

Un dia radiant

Divendres era la festa nacional, el 16 de setembre. Un bon dia per fer la primera sortida una mica llarga de la ciutat amb el cotxe que vam comprar fa quinze dies. Un dia radiant, amb quatre núvols blanquíssims que mai no tapaven el sol, i encara reforçaven les sensacions de netedat i amplitud del cel. El paisatge era inusualment verd, per l'estiu tan plujós que ha fet.

Un bon dia per visitar un parell de pobles carrascuaches però encantadors, i comprovar que les botigues i els mercats eren tots oberts malgrat la festa (la gent que viu d'això no es pot permetre un dia de festa). El nostre convidat de Montpeller seguia meravellat, i aquest cop es va sorprendre del contrast entre la vida urbana i rural del país.

I un bon dia per arribar a San Miguel de Allende a veure entrar els insurgentes a la plaça del poble, commemorant el 195 aniversari de l'inici de la lluita per la independència. L'antic San Miguel el Grande va ser el primer ajuntament que van prendre els insurgents que venien de Dolores, on Miguel Hidalgo va convocar el poble a la insurrecció.

Divendres a San Miguel vam veure cavalcar un Ignacio Allende, un mossèn Miguel Hidalgo (el de la foto), els germans Aldama i el poble al darrera donant vivas a tot el que calia, i mueras al mal govern i als gachupines.

Massa gent a San Miguel però, què hi farem, nosaltres també som gent. I perdoneu per la poca qualitat de les fotos.

Realitat i ficció

Al meu poble, un retolista dislèxic va escriure "Perruqueria unixes" en un rètol que fa molts anys que aplega pols en un carrer secundari. D'ençà que vaig arribar a Mèxic cerco una "peluqueria unixes", per fer la bessonada i agermanar els pobles dels dos hemisferis.

Encara no ho he aconseguit. De fet, d'una perruqueria en diuen estética. Però avui m'he hagut d'aturar a fer una foto en un poblet de la carretera, perquè la realitat retolística superava qualsevol ficció:

Antigues colònies

Superat l'ensurt de l'arribada (vegeu Cotxes submergibles), hem rigut una mica amb el senyor de Montpeller quan li he recordat que la seva ciutat va pertànyer al Regne de Mallorca durant part del segles XIII i XIV, i que aquesta ciutat, doncs, forma part de les antigues colònies d'aquest regne. Després, parlant de la coca d'albercoc, m'ha dit que el terme coca (o coque) el fan servir des de Béziers fins a Perpinyà, les anciennes colonies de Mallorca, ha dit.

Ahir a la nit el vam portar al Grito d'independència (vegeu-ne l'apunt de l'any passat), i va dir - una mica acollonit - que mai no havia vist un castell de focs de tant a prop. Ni de tant a sota!

Inés Ferré

L'altre dia parlava d'Inés Ferré, dins l'apunt sobre la CNN en Español. Sóc conscient que aquell escrit va infantar una munió de nous fans de l'autèntic fenomen meteorològic que és aquesta argentina-nord-americana de la CNN. I amb un cognom tan nostrat. Aquí en teniu una foto i una semblança.

Fins i tot hi ha un Yahoo Group sobre la Inés Ferré! Ve't aquí una galeria improvisada de l'actriu-periodista. I aquí uns delirants espais publicitaris en anglès i espanyol (audio).

Quin honor introduir aquest cap de fibló a la blogosfera catalana. Sho te dejcubrí.

Cotxes submergibles

Són 2/4 d'una de la nit i vinc de recollir un senyor de Montpeller que, després d'agafar tres avions, ha arribat a aquesta ciutat mexicana a treballar uns dies amb nosaltres.

Pel camí ha caigut una aiguada que feia feredat. Pels carrers ja s'hi acumulaven diguem 10 cm d'aigua. A la tornada, veníem parlant precisament de temes d'aigua, quan davant nosaltres s'obre com una mar immensa d'aigua terrosa, amb brolladors d'aigua emergint de les tapadores de les clavegueres. Parlo d'uns dels principals carrers de la ciutat. Aquí ja m'he sentit com en Moisès abans de travessar la Mar Roja. Els cotxes, amb gairebé tota la roda submergida en dos pams d'aigua, avançaven sense gaire problemes per l'avinguda. Li dic al senyor: sabeu nedar?, i sense esperar que em contesti envesteixo i, com el poble d'Israel, travessem les aigües roges d'aquest mar de secà.

M'explica el nostre visitant que aquests dies el prefecte de Montpeller ha donat ordre de tancar les universitats de la ciutat, pel perill d'aiguats. Ja amb els peus xapollejant dins l'aigua infiltrada al terra del cotxe li dic al nostre convidat (que estava bastant esparverat): no sé quina ordre hauria de donar aquí el prefecte de Montpeller... Encara ha rigut.

A la mitja hora d'arribar, el nostre hoste ja ha tingut el baptisme del que se'n diu amar a Dios en tierra de indios...

I, definitivament, els cotxes d'avui són submergibles.

CNNenespanolàndia

No sé si CNN en español es pot veure a Catalunya, o bé CNN+ n'ocupa l'espai. CNN en Español és alhora una televisió nacional dels EUA en espanyol i una televisió llatinoamericana deslocalitzada, i ens mostra un curiós país virtual, que seria CNNenespanolàndia.

Si l'objectiu principal de TV3 sembla que sigui donar veu a qualsevol persona disposada a parlar en espanyol (recordo l'època Buenafuente), a CNN en Español l'objectiu és curiosament el mateix. L'anglès pràcticament desapareix dels noticieros de la cadena. Que s'ha d'evacuar Nova Orleans? No et preocupis, la periodista Inés Ferré, amb el seu accent porteño inconfusible, ens entrevistarà un hispano d'origen indeterminat, que tenia la sort de tenir cotxe, i sha salió de la ciudaad (per exemple). Que ha arribat la Guàrdia Nacional de Pensilvània (era Pensilvània?) a repartir ajuda humanitària a Mississipí? L'intrèpida Inés Ferré ens entrevista un militar inconfusiblement cubano-americà que ens explica el moviment dels supplies que els arriben. A Biloxi, entre la runa de les cases, un militar d'origen possiblement mexicà - amb l'espanyol ja molt rovellat - s'emociona per la duresa del què està veient aquests dies, o bé una senyora blanca parla espanyol amb els parents.

Òbviament, evitant la població no hispana en les entrevistes sobre el terreny, es dóna un cert biaix a les informacions, però sembla evident que la redacció defuig les entrevistes subtitulades. Potser ja no informen tant dels EUA com d'aquesta CNNenespanolàndia virtual. Fa un efecte curiós.

La CNN en Español és plena d'argentins blancs, i els mexicans blancs calculo que hi ocupen el segon lloc. Una proporció curiosa, si més no, tenint en compte la composició racial llatinoamericana i la composició multicolor de la plantilla de cadenes com la BBC o la mateixa CNN International. Aquest fet, típic de la televisió mexicana, sembla que fins i tot que s'accentuï a la CNN en Español.

Per acabar, avui Matías Vallés expressa amb mestratge (i amb un excés de mala llet) algunes idees que un pobre servidor només apuntava, i moltes altres de noves. Quin temps dedica cada dia Matías Vallés a l'enginy?

El Primer Món existeix?

Després que amb la caiguda del mur de Berlín s'acabés el Segon Món, excepte Corea del Nord i la Pompeu Fabra (gràcies Alfons per la informació)... Després que el Tercer Món sigui un terme una mica agé..., cal preguntar-se per l'existència del Primer Món.

Vaig créixer amb la ferma convicció que més enllà de l'Espanya franquista existia un Primer Món, on la gent era rica i més aviat rossa i alta. On hi havia drets humans i democràcia, i també eficiència i responsabilitat en el treball. Una mena de prova d'aquell primer món eren les gernacions de turistes que envaïen Mallorca a l'estiu. Del nord enllà espriuenc encara no n'havia sentit a parlar. Però l'olorava: era la ferum de Coppertone i els km2 de pell vermella que envaïen les platges de sorra un dia qualsevol d'estiu.

En una segona fase, vaig arribar a pensar que el primer món també érem nosaltres. Fins i tot a Alemanya la gent que em mirava malament (pensant que jo era turc), em regalaven la seva simpatia en descobrir que era espanyol. El salt cap endavant s'havia produït. Alguns detalls quotidians, tanmateix, em feien pensar que nosaltres no érem ben bé primer món. Per exemple el funcionament de les universitats catalanes, i no entro en detalls.

Ja més grandet, al Québec vaig comprovar que el primer món tenia algunes cares francament obscures. I els quebequesos algunes virtuds tradicionalment atribuïdes als orientals o als llatinoamericans.

Ara a Mèxic, que pertany a un món de categoria especial, com el Tourmalet, intento fer coses de primer món amb mitjans i persones de tercer món, la qual cosa resulta de vegades molt estressant. I m'estimo més no recordar com n'era de difícil fer-les a Catalunya, precisament perquè el vernís de civilització encara era massa prim.

Però la pregunta és: on és el primer món? Alemanya té una crisa tremenda i no sap si seguir com fins ara, és a dir, costa avall i sense frens, o adoptar el model xinès, per dir alguna cosa. El Regne Unit amb un mentider patològic que diuen que és el millor polític europeu, i que es pregunta perplex què ha fallat en el procés de socialització dels musulmans (aviat ens ho preguntarem nosaltres). De França ja no en parlo (ho fa cada dia l'Alfons Quintà, però no ens el podem creure del tot, perquè França seria la culpable de tots els mals de la humanitat). I els americans cada cop més endeutats i deficitats, i rebent ajuda dels mexicans amb el Papaloapan. I del Japó no en sé res.

Què s'ha n'ha fet, del primer món?

Quines coses

És sorprenent veure un vaixell de guerra mexicà, el Papaloapan, partir cap a Nova Orleans a donar ajuda als damnificats del Katrina, tot i que ja en vam veure un sortir fa uns mesos cap a la zona del tsunami. El dia dels atemptats de l'11-M a Madrid, sortint de treballar aquí a Mèxic, una banda militar (o una fanfàrria) assajava sonorament a uns 100 m de distància unes marxes militars. Vaig pensar: els mexicans ja es preparen per enviar reforços a Espanya...

Veient amb vergonya pròpia i aliena com Catalunya s'enfonsa cada dia una mica més en el desori, és un [pobre] consol viure la ficció que qui s'enfonsa és Espanya, per culpa dels malvats catalans i dels traïdors socialistes espanyols. Només cal visitar de tant en tant el tebeo liberal-leninista Libertad Digital. El darrer episodi de La Caixa i Endesa sembla un altre 1898. Potser FLJ (l'innombrable) seria un general Weyler retirat, queixant-se que no li deixin aplicar la seva estratègia militar.

Parlant de deliris, Alfons Quintà es veu obligat a defensar George Doublevé Bush (doublevé, que diuen els québecois) d'unes acusacions de racisme. No he sentit ningú que acusi Bush personalment de racisme aquests dies, però no caldria que ell ho fos per a que l'administració federal o estatal tingués un biaix racista. La mala gestió de la crisi té per a mi raons estructurals més importants que el racisme, com els retalls pressupostaris que van impedir reforçar els dics, la mateixa innocència i confiança en ells mateixos que va trair els nord-americans l'11-S o, com apuntava Anna Grau, el menyspreu per la despesa i l'assistència pública que suposadament impregna l'ideari de la nació des del temps del Pilgrim Fathers.

El que més preocupa a Vilaweb de l'huracà, és que ha arrasat el país dels cajuns, uns 500.000, dels quals la meitat té el francès com a llengua materna. No dubto que s'hagi arrasat el seu territori i que ho estiguin passant malament, pero pel que fa a la francofonia cajun, voleu dir que és encara alguna cosa més que un reclam turístic, una cuina i una música?

Quines coses...

Notícies d'Ang Lee

Llegia ahir la crònica que feia Marta Monedero Ribas del Festival de Venècia 2005. Hi destaca la pel·lícula Brokeback Mountain del director taiwanès Ang Lee, que llegeixo no sé on que s'estrenarà el 9 de desembre, suposo que als Estats Units. No sé si el film arribarà a aquesta ciutat mexicana (diu un amic chilango que aquesta ciutat és un poble de primera, perquè poses primera i de seguida en surts).

Brokeback Mountain és una història d'amor gai entre dos vaquers, ambientada als Estats Units el 1963. Diu Marta Monedero (MM) que Ang Lee descriu amb sentit i sensibilitat aquesta història, que va captivar el públic del festival. Segurament. Jo no he vist el film.

I és cert, com recorda MM, que Ang Lee és el director de Sense and Sensibility (1995), un film que no em va agradar gaire, per encarcarat i perquè em va costar trobar el sentit i la sensibilitat a aquesta adaptació de la novela de Jane Austen. Tot i que sense em sembla que vol dir més seny que sentit, en aquest context. Llavors potser sí.

I és cert, com recorda MM, que Ang Lee va dirigir The Ice Storm (1997), que em va agradar força. De Lee no he vist Tigre i drac (2000), que no em va atreure, ni Hulk (2003) - sí, he dit Hulk! Jo diria que la sensibilitat d'Ang Lee per fer Brokeback Mountain potser tindrà més les arrels en dues pel·lícules que va abans: Hsu yen (1993), estrenada al Verdi* com El banquete de bodas, i Yan shi nan nu (1994), estrenada -com no - al Verdi* com a Comer, beber, amar, i que sembla que vol dir realment Menjar, beure, homes, dones.

Hsu yen és una comèdia sobre una relació gai i el xoc de cultures (pares-fill i Orient-Occident), i va ser realment la targeta de presentació d'Ang Lee a Europa i els Estats Units. I la segona, que em va agradar més, és una història molt maca d'un pare cuiner i dues filles adultes, en la que el menjar que prepara el pare ens enlluerna i ocupa un lloc molt especial en el film. Crec que oblidar aquests dos films és oblidar possiblement el millor Ang Lee, i el que - espero - més entronqui amb el film presentat a Venècia... Ho sabrem al desembre, o encara més tard (sempre ens queda el DVD...).

Possiblement, les notes de premsa del festival tampoc no deuen lligar Hsu yen amb Brokeback Mountain. De fet, Google ens diu que mentre 41.700 pàgines parlen de "ang lee" "brokeback mountain", només 316 parlen de "ang lee" "brokeback mountain" "wedding banquet".

On és el Gorina? collons!...

* Dic jo que era al Verdi...

Gelatina mon amour

El gener de 1998 em recuperava a un hospital de Lindavista (a Mèxic D.F.) d'una gantroesteritis força virulenta, amb un tractament d'antibiòtics per via intravenosa, i amb sèrum salí per la mateixa via. Diguem que vaig patir la famosa maledicció de Moctezuma, trobo que molt immerescudament.

Un dels primers aliments que em van donar a l'hospital va ser un postre gelatina, que no havia tastat ni vist mai. No em va agradar ni poc ni molt ni gens. Massa relliscós, massa dolç, massa insípid. La gelatina els encanta a molt mexicans.

El cas és que darrerament la gelatina em persegueix, i em veig gairebé obligat a menjar-ne, perquè al restaurant on dinem sembla que sigui l'únic postre que facin, i perquè la nostra Chayito darrerament ens les deixa preparades per sorpresa, i no em queda altre remei que almenys tastar-la. Acabaré que m'agradarà...

Toponímia telefònica

De fa unes detmanes, el Sitemeter dóna més informació sobre la ubicació dels visitants a Cartes de Mèxic. Ara va més enllà del país, i dóna state/region (Cataluna) i la ciutat. Els visitants catalans que tenen Telefónica de España com a proveïdor (normalment el domini és ...rima.tde.net), es connecten des de ciutats o barris tan exòtics com Pueblo Nuevo, Sardanola, Collblanch, La Rabassada o Tarrasa. No és molt suposar que també des de Vich, San Baudilio, El Murró, Pueblo Seco, San Gervasio y, si cal, San Cucufate.

Lema per al nou curs polític 2005-2006: recuperem la toponímia franquista o inventem-la allà on no hi va arribar! I fotem-nos un arrò ang mukhclu per celebrar-ho!