Són 2/4 d'una de la nit i vinc de recollir un senyor de Montpeller que, després d'agafar tres avions, ha arribat a aquesta ciutat mexicana a treballar uns dies amb nosaltres.
Pel camí ha caigut una aiguada que feia feredat. Pels carrers ja s'hi acumulaven diguem 10 cm d'aigua. A la tornada, veníem parlant precisament de temes d'aigua, quan davant nosaltres s'obre com una mar immensa d'aigua terrosa, amb brolladors d'aigua emergint de les tapadores de les clavegueres. Parlo d'uns dels principals carrers de la ciutat. Aquí ja m'he sentit com en Moisès abans de travessar la Mar Roja. Els cotxes, amb gairebé tota la roda submergida en dos pams d'aigua, avançaven sense gaire problemes per l'avinguda. Li dic al senyor: sabeu nedar?, i sense esperar que em contesti envesteixo i, com el poble d'Israel, travessem les aigües roges d'aquest mar de secà.
M'explica el nostre visitant que aquests dies el prefecte de Montpeller ha donat ordre de tancar les universitats de la ciutat, pel perill d'aiguats. Ja amb els peus xapollejant dins l'aigua infiltrada al terra del cotxe li dic al nostre convidat (que estava bastant esparverat): no sé quina ordre hauria de donar aquí el prefecte de Montpeller... Encara ha rigut.
A la mitja hora d'arribar, el nostre hoste ja ha tingut el baptisme del que se'n diu amar a Dios en tierra de indios...
I, definitivament, els cotxes d'avui són submergibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada