James Stewart, un advocat tossut, rebel i suertudo,
a l'oest: el John Wayne li salva la vida, ell es queda
amb els mèrits i amb la noia.
Diumenge passat vaig posar el canal Retro just quan començava The man who shot Liberty Valance (1962), tot un clàssic del John Ford, que ja he anat a veure dues vegades als Cinemes Meliès, i amb la que sempre m'ho passo de conya. Malgrat ser de 1962, per a mi és un excel·lent western clàssic.
Als anys seixanta, el western va decaure, diuen que per la competència de la televisió, i per les noves temàtiques que interessaven al públic. Segurament és cert però, a mi que em perdonin, el problema rau en que, als anys seixanta, als westerns començaren a aparèixer homes blancs amb cabellera, dones pentinades com la Claudia Cardinale (per no dir la mateixa Claudia Cardinale) o, fins i tot, dones i homes vestits i pentinats per anar al festival de Woodstock! Quan això passa, la suspensió de la incredulitat, necessària en qualsevol obra de ficció, s’esvaeix completament. La pel·lícula pren, llavors, una aire terrible de telefilm, d’aquells que feien a l’hora de la migdiada...
Pel que fa a la suspensió de la incredulitat, la va reivindicar Coleridge fa gairebé 200 anys. Però, no ens enganyem, a la majoria de mortals ens en va parlar per primer cop la Sharon Stone (suspension of disbelief), a Basic Instinct, en el seu paper d'escriptora assassina. No sé si va ser poc abans o poc després del famós interrogatori (el cruce de la muerte), que aquí a Mèxic van censurar. Com a mínim quan la van passar pel satèl·lit.
Tornant a la pel·lícula, he trobat el bloc d'una americana (em figuro que molt jove), que acaba de descobrir The man who shot LV. L'únic que la noia sabia del John Wayne, és que havia vist humoristes a la tele imitant el George W. Bush imitant el John Wayne. Acollonant! Diu que després de cinc minuts de John Wayne a la pantalla estava absolutely charmed.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada