Marxant patriòtic

Foto per Geococcyx

El 16 de setembre és el dia de la Independència mexicana (vull dir independència d'Espanya). Des de finals d'agost comencen a circular per la ciutat marxants que venen banderes mexicanes de tota mida, i altres articles tricolors.

Enguany viuré per primer cop a Mèxic el "grito" de la nit del 15 de setembre. Ja l'havia viscut al Poble Espanyol de Barcelona, organitzat pel Consolat. Ja us ho contaré.

Ciclistes per necessitat

En aquesta ciutat mexicana moltes persones van a treballar en bicicleta. Més aviat molts homes, perquè dones no n'he vistes. Per l'aspecte que tenen, i per l'hora que es lleven, no són del tipus de gent que veia passar pel carril bici de la Diagonal. No agafen la bici per ecologisme ni per esnobisme, sinó per necessitat: ni cotxe ni autobús. Vull dir que no hi he vist passar cap jove "Erasmus" alemany amb sandàlies i mitjons (de color carbassa).

A Catalunya es van criticar inicialment (i posteriorment) els carrils bici perquè "si no hi ha ciclistes, per què posen carril bici?". Afortunadament, alguns ajuntaments catalans no n'han fet cas. Aquí, en canvi, encara hi ha ciclistes, i bastants. Bé, doncs, l'Ajuntament no presta cap atenció a aquestes persones, i no ha creat, que jo sàpiga, un sol carril bici o ciclopista a la ciutat.

Jo no hi vaig, en bicicleta, per dos motius: primer perquè no tinc bici i, segon, perquè sóc massa vell per morir jove. Ho trobo un mica suïcida, tal com està el trànsit a la ciutat (tranquil, però... vigila!). M'estimo més anar a treballar a peu de tant en tant, mitja horeta, i encara cremo més calories. Em deia un noi de 30 anys que els ciclistes son un perill, que no ho haurien de permetre. Dic perdona, però el perill són els cotxes per als ciclistes, no girem les coses!

"Les invasions barbares"

Aquest divendres vam anar a veure aquesta pel·lícula del Denys Arcand. Extraordinària per moltes coses, vam xalar.

Confesso (jo, pecador) que no he vist el film de 1986 de l'Arcand, Le déclin de l'empire américain, on apareixen els mateixos personatges i actors per primer cop. Les invasions barbares ens mostra els personatges 18 anys després, reunits en torn d'un d'ells, que té un càncer terminal.

La ironia, el desencís i l'humor amb què els personatges es miren el que són i el que van ser és el que més m'agrada del film, i que fa entranyables els personatges, tot i la complaença i buidor que mostren alguns. També dóna gust trobar-se amb gent amb preocupacions vitals i intel·lectuals remotament semblants a les teves, cosa que no passa cada dia en el meu entorn.

Impacta el retrat crític, i poc subtil, de la seguretat social i el sindicalisme quebequesos, que mostra com a corruptes i ineficaços. Un any a la llista d'espera per fer-se una tomografia d'emissió de positrons! Que no era el primer-primer món? Una mostra de com els somnis d'aquella generació esquerrana (de la revolution tranquille i el separatisme) es van quedar, com a molt, a mig camí.

Altres plaers més immediats: tornar a sentir l'accent quebequès (hi vaig viure mig any), i veure petits retalls del paisatge d'aquell país. També veure la Marie-José Croze, que ho sembla tot menys la junkie que interpreta.

Bé, ara haurem de veure Le déclin de l'empire américain, 18 anys després, encara que me l'hagi de comprar en DVD per Amazon. Em pemetreu una boutade (fins i tot una putada): vaig veure Terminator II abans que Terminator I. I no passa res...

Pessebre de la Passió

Bé, després d'un parell d'intents he pogut fer anar el Hello i penjar una foto al blog!

Aquest "pessebre", fotografiat per Setmana Santa a San Miguel de Allende, no és un naixement, sinó un moriment, és a dir, escenes de la Passió. No sé ben bé què hi pinten les taronges, però és força curiós.

Foto per Geococcyx

Barcelonistes a 9000 km

L'any passat un taxista mexicà em va preguntar d'on venia, i li vaig dir de Barcelona. Ahhh, el Baarçaaa... Després es va passar els 20 minuts del viatge parlant del fabulós equip que tenia el Reial Madrid, que si el Zidane, que si el Ronaldo, que el veia jugar a la TV per cable, etc... Noooo manooo, un equipaaaasssoo... Segurament es va quedar sense propina.

Després de la desfeta madridista de l'any passat, els culés mexicans (que es veu que n'hi ha, i no em refereixo als catalano-mexicans) han tret les samarretes del Barça i se les han posat. Pots veure joves amb la samarreta blaugrana pel carrer, anant cap a la universitat, comprant a l'hipermercat. Amb una paraula... S'ha de tenir molta afició al futbol per portar la samarreta d'un equip de futbol a classe de Termodinàmica, però molta més encara si el teu equip és d'un país que es troba a 9000 km (són 9000?). Serà que el Márquez (el Kàiser de Michoacán) els estimula les neurones?

Per cert, l'Hugo Sánchez va dir que no s'hi val la invasió de futbolistes estrangers (argentins) que hi ha avui dia al futbol mexicà. Ell, que va jugar com a estranger tants anys al Madrid! Exemple high life de com la immigració no es veu igual quan ets immigrant que quan ets receptor d'immigrants.

Sentint els mitjans de comunicació mexicans, sembla com si emigrar lliurement als Estats Units fos un dret constitucional inalienable dels mexicans. Això no impedeix que la policia mexicana es dediqui a caçar els centramericans que vénen del sud, ja sigui per quedar-se a Mèxic o, més aviat, per passar als EUA. Cada vegada que vaig a l'Instituto Nacional de Migración en porten uns quants de detinguts.

Bé, he començat pel futbol i he acabat amb observacions políticament incorrectes? Ho deixarem aquí.

Vilaweb i el bilingüisme al Canadà

Aquest dies Vilaweb ofereix unes píndoles sobre "Idees dels sense estat". Ens explica breument (però mooolt breument) com s'ho fan algunes nacions sense estat per anar fent la viu-viu.

L'altre dia (12/08/2004) Vilaweb parlava del Quebec "Quebec: el francès, sempre, per davant", i afirmava que el Canadà es considera a tots els efectes un estat bilingüe francès-anglès, però tot i així diferents lleis aprovades les darreres dècades han anat consolidant una tendència favorable al francès. Aquestes afirmacions són força inexactes i parcials.

La Carta canadenca de drets i llibertats (llei constitucional del 1982) estableix que el francès i l'anglès són les llengües oficials del Canadà, però això no implica un bilingüisme generalitzat. Només el govern i el parlament d'Ottawa (federals) són completament bilingües, així com la província de Nou Brunswick (que és l'única província constitucionalment bilingüe del canadà). Els governs provincials no tenen l'obligació de ser bilingües, ni els municipis, i en la majoria dels casos no ho són.

Les oficines de l'administració federal són bilingües al Quebec, però no tant a les províncies anglòfones. D'això es queixen els francòfons. Les províncies majoritàriament anglòfones han fet algunes concessions al bilingüisme (per exemple a l'est i nord-est d'Ontario), allà on hi ha una població francòfona arrelada. Aquestes concessions provincials al bilingüisme, són més importants a Ontario, per exemple, que les escasses o nul·les concessions del govern provincial del Quebec.

Certament la Carta de la llengua francesa (llei 101 del Quebec, 1976) va fer del francès l'única llengua ofical del Quebec, i va significar una revolució lingüística i social important. Es va fer abans de la Carta canadenca (1982). Per cert, la Carta canadenca, a part de permetre consolidar la majoria de guanys de la llei 101, també va permetre als jutges federals declarar-ne anticonstitucionals alguns aspectes. Tant la Carta com la llei 101 són a anys llum de la situació legal a Espanya i els Països Catalans.

Un fet curiós és que, tot i la llei 101 (i gràcies a la Carta canadenca), els ciutadans anglòfons del Quebec tenen dret a portar els fills a l'escola anglesa. Actualment es troba als tribunals el recurs de ciutadans francòfons i alòfons (de llengua materna diferent a l'anglès i el francès) que volen poder portar també els seus fills a l'escola anglesa, i no poden fer-ho. Curiosament, els francòfons i els alòfons no poden triar la llengua de l'escola dels seus fills (han d'anar a la francesa), però els anglòfons sí (ningú els impedirà que vagin a l'escola francesa, si volen).

Espereu el camió de les deixalles!

Teníem uns contenidors per dipositar les escombraries al carrer. Sovint estaven plens a vessar i assetjats pels pepenadores, persones que trien objectes de valor o reciclables, tot i que està prohibit fer-ho. L'ajuntament va decidir que això no podia ser i, aprofitant les vacances, va treure tots els contenidors del carrer. Al lloc on abans hi havia un contenidor ara hi ha un rètol ben gran que diu "Espereu el camió, no dipositeu deixalles al carrer".

Espereu el camió? A les 4 de la tarda, aproximadament, tres dies a la setmana un modern camió compactador passa pel nostre barri, s'atura davant de casa nostra, i toca la campana perquè nosaltres, que no tenim res més a fer que esperar el camió, sortim amb les bosses de 2-3 dies i les entreguem en mà als recollidors. Fantàstic!

Segurament la idea va ser d'un home que té tot el dia a casa la senyora i/o una minyona, disposades a esperar que soni la campana de les escombraries. Fins i tot en un ciutat tan tradicional com aquesta, a moltes cases no hi ha ningú durant tot el dia. El malestar ha estat bastant sonat. Quan vam trucar a l'Ajuntament ja érem l'enèsima protesta i sembla que ara ho canviaran i posaran recollida nocturna.

No és mala idea treure els contenidors del carrer, però s'ha de donar oportunitat a la gent de dipositar les escombraries al carrer durant una finestra de 2 hores a primera hora del matí o de la nit, com fan a Mont-real (Quebec), per exemple.

Ja en tenim!

Si fos en Salvador Sostres diria que ja tenim minyona. El fet és que el mes de juny vam trobar una "dona de fer feines", que diuen al meu poble. Quan vivíem a Catalunya en venia una un cop a la setmana, i aquesta en vindrà dos. Aquí molta gent de la classe mitjana té dona de fer feines cada dia. Alguns la tenen de quedada, és a dir, que es queda a dormir a la casa i tot. Quan cercàvem casa per llogar, moltes cases o pisos tenien una cambra i una cambra de bany per al servei (sovint fora, entrant al terrat, i en molt mal estat). Tot això ens sorprenia bastant: com a gran cosa, ens mostràven la cambra del servei, i la meva dona i jo ens miràvem una mica astorats...

Ens ha costat mesos de trobar la dona, perquè ningú ens en podia recomanar o cedir una un cop a la setmana. Diu tothom que és molt difícil trobar-ne una que sigui treballadora i de fiar. Si fos el Sostres, potser diria que el servei s'ha posat impossible... Ningú té una minyona per recomanar, més aviat es queixen de la que tenen. No m'estranya, amb els sous que es paguen aquí.

Bé, benvinguda la dona de fer feines. Esperem que l'entropia que ha governat el nostre departamento fins ara comenci a recular! Potser anirà a fer la compra i tot. De moment ja no ens haurem de planxar les camises i les bruses, ni fer dissabte!

Trobar capses de CD

M'he portat 50 CD de música que tenia guardats a Catalunya. Els vaig portar sense capsa, apilats en dues "bobines" de 25 CD, que em van regalar buides uns amics (no en venen, de bobines buides: vaig fer un petit marató per comprovar que simplement no en venen, i un altre per trobar-ne dues). Vaig portar les caràtules a part, apilades en el mateix ordre.

La idea era comprar a Mèxic 50 capses buides de CD, i reconstruir la meva "discoteca". No m'hauria pensat mai la feina que tindria per trobar 50 capses de CD de les gruixudes, aquí a Mèxic. Em refereixo a la capsa de metacrilat que ve amb un CD de música dels que venen a les botigues. D'ençà que s'ha popularitzat la gravació de CD, tothom guarda els CD en capses de les més primes o, directament, en sobres. A les botigues no saben ni de què els parles: en diuen estuches para "ci-di", però un estuche també pot ser un porta-CD amb cremallera.... Una "caja" pot ser una capsa per guardar 25 CD o una prestatgeria de CD, etc. Normalment només tenen capses de les primes. Em figuro que a Catalunya deu passar una cosa semblant.

Bé, després d'un altre marató he arreplegat 37 capses, entre 3 botigues. A poc a poc podré tenir els meus CD organitzats i accessibles!

Arribats de l'Arcadia

Hola tothom!

Fa dos dies que vam arribar de l’Arcadia, després de passar per Barcelona. Van ser més 24 hores de viatge per terra i aire. Barcelona-Amsterdam-Mèxic en avió, i continuació amb autobús “de luxe” fins a casa. Impressionant vista aèria pel camí, de Toronto i la riba del llac Ontario. Una mica més avall, vam sobrevolar el llac Erie i la ciutat de Cleveland, i uns pantans que em figuro que eren els de la vall del Tennessee. Finalment, l’immens delta del riu Mississipí, a prop de Nova Orleans, abans de travessar el Golf i entrar a Mèxic entre Tamaulipas i Veracruz.

Per primer cop, no hem passat una nit al D.F. en arribar a Mèxic. Vam anar en taxi de l'aeroport a la central d'autobusos. Vam arribar a casa de matinada, després d'hores aire-condicionats a 19ºC. L’esmorzar del dissabte ens va retrobar amb el país i amb la nostra cuina casolana: mango, quesadillas de cuitlacoche, truita amb orenga, cafè amb llet i uns “cuernitos” (espècie de pa de pessic en forma de croissant). El cansament ens va revenir el cap de setmana, però sobreviurem. Avui ja treballem.