Coca de mangorcoc

Ahir era la vigília del meu aniversari i volia fer per primera vegada una coca d'albercoc, un altre invent mallorquí extraordinari. Malament rai, perquè com sap tothom, els albercocs són fruita de juny-juliol. Fins i tot aquí, que en diuen chabacanos.

La solució va ser aplicar la recepta de coca d'albercoc de la meva mare, però substituint els albercocs per trossos de mango ataúlfo pelat. Coca de mangorcoc? El resultat va ser notable, però la vaig tenir massa temps al forn i em va quedar massa resseca i cremada pels cantons. Llàstima! Si la torno a fer i em surt més bona tal vegada n'explicaré la recepta. De moment, dues fotos de la coca, abans i després d'ensucrar.

5 cèntims de puntcat

El 27 de febrer es va obrir el registre restringit de dominis .cat. Fins el dia 21 d'abril, el registre només estarà obert a les més de 68.000 persones i institucions que es van adherir a la campanya Puntcat (és més complicat, però fem-ho fàcil), i el dia de Sant Jordi s'obrirà el registre de dominis a la resta d'interessats.

Al moment d'escriure aquestes línies, i d'acord amb el Google, hi ha unes 919.000 pàgines web dins el nou domini .cat, de les quals 846.000 en català, 30.200 en anglès i 29.000 en espanyol. Segons el recompte de Softcatalà, a l'octubre del 2005 hi havia 7.140.000 pàgines web en català. Tenint en compte que la majoria de pàgines del domini puntcat deuen ser pàgines reconvertides, podem dir que aproximadament el 12% de les pàgines en català s'han acollit al domini .cat.

En obrir-se el registre de dominis, se suposa que augmentarà el nombre de pàgines registrades, però és difícil de predir fins a quin punt. Tampoc sé si tots els llocs web en anglès dedicats al mon de gat (cat) podran registrar els corresponents dominis puntcat o si hi haurà filtres al respecte. Hi ha 140 milions de pàgines amb el terme "cats".

Pel que fa a les grans empreses, un petit sondeig:

lacaixa.cat? Nein!
gasnatural.cat? Nein!
fecsaendesa.cat? Nein!
nestle.cat? Nein!

Se suposa que no es van adherir al Puntcat i encara que volguessin no s'haurien pogut registrar ara, tot i que dubto que ho facin mai, especialment alguna d'elles ;D. Poques sorpreses.

Aixeta de piu

Invents mexicans (1)

Si Benjamin Franklin va inventar la bombeta, els germans Lumière el cinema, Monturiol el submarí, i Tim Berners-Lee, directament, el world wide web, doncs també els mexicans han fet aportacions crucials al progrès humà.

Entre elles, l'aixeta de piu. Aquest model d'aixeta no l'he vist ni a Europa ni al Canadà, ni a Nashville, que és l'únic lloc dels EUA que conec una mica. Jo diria que és una espècie endèmica de Mèxic, però acceptaré que els aixetòlegs de tot el món em comuniquin qualsevol avistament d'aquesta aixeta fora del territori mexicà.

Manual d'ús:
1) Poseu-vos sabó a les mans, amb un dosificador que segurament trobareu a la paret, a dalt a la dreta.
2) Poseu les mans sota l'aixeta, en posició de rebre l'aigua, i amb una de les mans accioneu el piu lateralment (el piu té una molla que el fa retornar a la posició central: cal fer una miqueta de força, no gaire).
3) Mulleu-vos les mans amb l'aigua que surt. Atenció: hi pot haver un cert efecte d'aspersió i us podeu esquitxar. Convé alternar l'accionamement d'una ma a l'altre, per tal de poder-se mullar les dues.
4) Amb les mans mullades ensaboneu-vos. Podeu remullar-vos les mans durant l'ensabonament, per abaixar la viscositat del sistema sabo-aigua sobre la vostra pell.
5) Torneu a accionar el piu, ara per esbandir-vos les mans.
6) L'aixeta queda tancada i llesta per a un nou ús.

És un sistema incòmode, però té almenys dos avantatges importants:

a) Estalvia aigua: és impossible deixar-se l'aixeta oberta mentre et rentes les mans (o en haver acabat). Fonamental en un lloc públic.
b) El sistema s'autoneteja: quan acciones el piu amb les mans ensabonades, hi transfereixes sabó i involuntàriament neteges el piu. L'aigua de l'esbandida s'emporta el sabó. T'estalvies haver de tancar amb les mans netes una maneta bruta.

Acollonant, oi? El 1997, tot arribant al meu primer viatge a Mèxic em van portar a un restaurant, als serveis del qual hi havia un cambrer que amb una cadena i una anella accionava el piu de l'aixeta perquè tu et poguessis rentar còmodament les mans. Per a baleàrics i valencians, per als qui piu té també un altre significat, direm que l'altre piu no era objecte dels serveis que prestava el cambrer.

Primavera al desert

.
Sortida no ben bé al desert sinó a una serra pelada, en una caminada de dues hores. La primavera no és aquí una explosió de verdor, perquè les pluges no arribaran fins d'aquí a dos o tres mesos, però les figueres de moro i altres cactàcies comencen a florir.

Addyaita és morta

M'assabento a través d'El País que ha mort Addyaita, una tortuga del zoo de Calcuta que va pertànyer al general Robert Clive (1725-1774), i que tenia més de 250 anys. En aquest blog, la notícia d'EFE. Una notícia molt semblant és el despatx de Reuters (no sé si real o fictici) que precedeix la novel·la Do androids dream of electric sheep, inspiradora del film Blade Runner. Molt semblant però, com a element literari, em quedo amb el despatx de Reuters...

Novetats polítiques

Pel què s'ha anat comentant als diaris, sembla evident que l'estatut aprovat a la Comissió Constitucional del Congrés espanyol no serà la Constitució de Catalunya que l'ínclit Ignacio Villa esgrimia com un espantall a la tribuna que TV3 li cedeix generosament cada cop que cal. Com ja vaig dir, el millor elogi involuntari, i probablement immerescut, que s'ha fet del projecte d'estatut que el Parlament va parir.

Ara la pregunta és: podem dir que alguna cosa han arreplegat que justifiqui un sí a l'Estatut de Mas i Zapatero? Hi ha peix al cove? Com deia fa uns mesos la Lola (Paraules), hi ha cove? Encara ho haig d'esbrinar. Ara he començat a fer passes per inscriure'm com a votant a l'estranger. Si tinc puc votar, no m'abstindré ni emetré un vot blanc o nul. Serà un sí o un no.

Molt exagerada ha estat l'atenció que la TV3 ha dedicat a l'alto-el-foc d'ETA. Què hi farem, ells són així. Deixem-ho estar. Diferents analistes ens diuen que una ETA militarment derrotada sembla decidida a deixar les armes sense demanar la lluna. Tinc un cert escepticisme al respecte, però el temps ho dirà. Sóc escèptic també respecte de la voluntat i de la capacitat dels interlocutors de trobar un nou marc per al País Basc que tingui un consens més ampli que l'actual. Tanmateix, veig aquest nou marc més factible que un veritable nou marc per a Catalunya.

Potser ara és el moment de recordar les paraules del general Sáenz de Santamaría ja fa uns anys:
Prefiero ETA a la alternativa KAS. Prefiero la guerra a la independencia de Euskadi.

Frase que avui la Brunete periodística matisaria així:
Prefiero ETA al Plan Ibarretxe. Prefiero la guerra al estado libre asociado.

Per exemple...

Persistent Quaresma

Si el Rei Carnestoltes es va recuperar després del franquisme, i ara regna i impera durant els darrers dies, la Quaresma ha desaparegut del calendari català, inclòs pràcticament el religiós. En aquesta ciutat mexicana la Quaresma existeix, i persisteix. No sé si la parròquia catòlica practica el rigor quaresmal d'abans, però el costum de no menjar carn els divendres es manté ben arrelat durant la quaresma, i els restaurants anuncien amb cartells que disposen de menú de quaresma, un bon esquer per atreure i retenir clients els divendres, i tota la Quaresma.



De fet, sospito que els plats típics de la Quaresma són anhelats pel poble, que espera impacient aquesta època de l'any per omplir els restaurants els set divendres de Quaresma i afartar-se de caldo de camarones, pipián, capirotada, filet de peix, etc. Un hipermercat americà ens incita a omplir la quaresma de frescor, i el metge ens pregunta si ja hem tastat el menjar de Quaresma, i ens assegura que és el més bo.

Un vi del Rosselló a l'altiplà mexicà

.

Veig que els vinaters nord-catalans s'han empescat aquesta marca de vi, un pèl curiosa: Le Catala. Réserve. Vin de pays des Côtes Catalanes. Aparentment, combina l'article determinat francès amb el gentilici català català, només que s'han menjat l'accent: catala. Combinar l'article "le" amb l'anglès ha estat una solució publicitària recurrent. Pensem en Le male de Jean Paul Gaultier, o mireu quantes pàgines web contenen Le wine, Le computer, Le bike, etc. Evidentment, el contrast francès-anglès és més frapant que francès-català, que són més propers.

Perquè Le Catala? Perquè no El Català, Le Català o, directament, Le Catalan, com la resta de l'etiqueta en la langue de la République?). Algú sap què és un catala? ;D

Encara no l'he tastat, el vi, però pel preu que té aquí a Mèxic ($69 = 5,30 €), el seu preu a Europa deu ser d'uns 3 €. Encara hi ha vins a 3 € a Europa? Em pensava que El Baturrico havia plegat feia anys... Donem-li tanmateix un vot de confiança. L'obriré el dia del meu aniversari, que ja s'acosta. L'heu vist als supermercats, aquest vi?

Proposo deixar mitja dotzena d'ampolles de Le Catala a un hipotètic supermercat de Quintanilla de Onésimo ( seria un peculiar wine crossing, o wine crushing?). El salvaria el ser Produit de France?

Gordita Cluster

La tortilla de blat de moro és una làmina rodona de farina de blat de moro nixtamalitzada, una menja diguem-ne bidimensional que era, i encara és per a molts, la base de l'alimentació mexicana. Serveix per embolicar tota mena de menjar (just al moment de menjar-se'l), formant un taco, o rotlle farcit, que ja seria tridimensional. La gordita (o gorda) és una tortilla gruixuda de blat de moro, prou gruixuda perquè se la pugui obrir gairebé pel caire i farcir-la de diferents guisats. De fet, la tortilla sempre té dues cares: en posar-la damunt el comal s'infla per l'efecte del vapor d'aigua que s'allibera al seu interior, i solen separar-se les dues cares, sense arribar a petar la tortilla. La gordita és prou gruixuda i consistent per admetre que l'obrin i la farceixin sense trencar-se.

Si Ulldecona és un cluster de fàbriques de mobles, i el carrer Verdi de Barcelona és un cluster de restaurants àrabs, a prop del registre civil on he anat avui a fer uns tràmits hi ha un cluster de restaurants i parades de gorditas. Si el barri es diu Romerales, són les famoses gorditas de Romerales. És un misteri per a mi l'origen o nucli de cristal·lització d'aquest cluster, que algun economista avorrit podria estudiar. Sembla evident que al carrer Verdi el nucli de cristal·lització és els cinemes Verdi i tota la clientela que arrosseguen, junt amb algun restaurant àrab pioner que va servir d'esquer per a la resta que s'hi van anar instal·lant. Recordo que quan feia la tesi doctoral vaig estar gairebé dos anys sense trepitjar el carrer Verdi, i quan hi vaig tornar ja s'havia poblat de restaurants àrabs (les primeres vegades que vaig anar a l'Amrit era bo i barat, després ja el vaig trobar més car).


Frugal amanida de patata i
tomàquet a l'Amrit l'estiu
passat (precaució per la
gastroenteritis que venia
arrossegant des de Mèxic).

En canvi, quin és l'origen del cluster de gorditas d'aquesta ciutat? Un parc proper i la gent que hi passa la tarda del diumenge? Una parada d'autobusos propera? Un facultat o un hospital propers? Vés a saber.

Val a dir que les gorditas, tostadas, sopes, segons quins tacos, etc, gairebé no els tasto, per motius de salut que ja he comentat alguna vegada. En tot cas, llarga vida a les gorditas!

Sechszehn Richter

Ara que ha sortit el llibre To dream omelettes/Somniar truites, del què només he llegit el comentari de Joan Josep Isern, em vénen ganes d'aplicar els meus rudiments d'alemany a explicar-vos que aquesta ciutat mexicana és ein Fahrrader Dorf (un pueblo bicicletero, que diuen aquí), però seria mentir, perquè ja fa estona que va deixar de ser-ho. On no ha deixat de ser-ho del tot és en la ment de la majoria dels seus pobladors, que serien dignes habitants de L'illa de la calma que va descriure Santiago Rusiñol fa més de vuitanta anys. Tan sols no practiquen allò tan mallorquí del dimoni que, no quan no té res a fer, mit dem Sperling tötet Fliegen (amb so pardal mata mosques).

Ja que estem de dites, no em puc estar de penjar-vos aquest difícil embarbussament (segons la traducció d'aquí):

Sechszehn Richter eines Gerichts essen Leber eines Gehängten

Que vol dir...
Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat !
I que no és cap embarbussament en alemany, segons que m'explica el meu amic Stefan.

Miscel·lània sabatina i primaveral

Cap de setmana entretingut. Dissabte al matí, mitja pencada emplenant el CV en línia a una agència del govern. Coses de la dinàmica universitària mexicana, que en alguns aspectes és molt millor que la catalana. Malgrat la pencada sabatina, vaig tenir temps per anar i tornar a peu de la universitat, i gaudir per primer cop de sensacions plenament primaverals, com els colors i les olors de les buguenví·lies i de les xicarandes pels carrers amples i tranquils d'un dels barris més bonics de la ciutat.

Després de la feina, un dinar italià amb selectes representants de la colònia espanyola d'aquesta noble ciutat mexicana. Per via de l'emperadriu Carlota (gloriós àlias triat per una amiga espanyola) m'assabento durant el dinar que la pomada antimorenes és la millor solució contra les ulleres que amb els anys i l'estrès malmeten la pell sota els ulls. No he pogut confirmar aitals virtuts de cap pomada antimorenes, per la qual cosa no recomano a ningú aquesta solució cosmètica de baix preu (no voldria tenir reclamacions milionàries de potencials emuladors de l'emperadriu). ¿Aviat veurem una anunci amb una oficinista que interromp la seva feina i es dirigeix a la càmera per dir: Sufro en silencio ojeras ?

La meva dona i jo ens hem fet clients habituals del restaurat alemany de què vaig parlar fa uns mesos (fa uns mesos també, una bloguista en excedència parlava de les parelles que diuen nosaltres). Tots els nosaltres són sospitosos, pero hi ha nosaltres que són inevitables... Bé, sembla que nosaltres siguem els únics clients del restaurant, perquè de deu dies nou la meva dona i jo i alguna persona amiga que ens hi acompanya som els únics que ocupem taula al restaurant. Un dia extraordinari hi havia cinc taules ocupades. No discutirem ara quin pot ser el fonament del negoci, però el cas és que ens agrada el bufet d'amanides, la sopa, els segons plats, el tracte i el preu ($79 el menú). L'amo és el Michael, un frankfurter que va venir fa set anys a fer les Amèriques, i que ens rep amb una cordialitat extraordinària, igual que la seva dona mexicana, que no treballa al restaurant però hi va a dinar cada dia.

Dissabte a la tarda, projecció a casa de la interessant pel·lícula Cromwell (1970), amb Richard Harris i Alec Guinness. Això gràcies a l'amiga navarresa, que es va comprar el DVD a Pamplona. Un DVD que ha servit per comprovar un altre cop que el nostre (he dit nostre!) DVD zona 4 pot llegir els DVD de la zona 2 (Europa). I per comprovar que la Sierra de Urbasa, a més de ser el cor de l'Univers, és el lloc on es van rodar les batalles de la pel·lícula Cromwell. ;-)

Arsènic sense compassió

L'arsènic és un component natural de les roques del subsòl a bona part de Mexic. L'aigua de pou és la principal font d'abastament d'aigua potable a Mèxic, de manera que hi ha presència detectable d'arsènic en moltes aigües d'abastament a diversos estats de República. Més quan la sobreexplotació dels aqüífers fa augmentar la concentració d'arsènic a l'aigua subterrània. Per cert, aviat faran un congrés internacional a Mèxic sobre l'arsènic a les aigües subterrànies d'Amèrica Llatina.

L'Organització Mundial de la Salut recomana un màxim de 10 ug/L (*) en l'aigua de boca, mentre la norma oficial mexicana corresponent permet 25 ug/L, un 150% més que l'OMS (fot-li que som mexicans?...). Un Reial Decret espanyol de 2003 estableix el límit també en 10 ug/L, però el límit anterior eren 50 ug/L!

Acabo d'assistir a la lectura d'una tesi de màster molt interessant sobre el contingut d'arsènic a l'aigua d'abastament de la ciutat. Deixarem els detalls perquè els facin públics els autors, però una conclusió és que en molts casos se supera la recomanació de l'OMS sobre l'arsènic en l'aigua d'abastament. Problemes semblants s'han patit a Caldes de Malavella i a Escalarre, a Catalunya. Tanmateix, a alguns llocs del món les concentracions d'arsènic a l'aigua de pou són molt, però molt, superiors a les que s'han trobat en aquesta ciutat mexicana o les poblacions esmentades de Catalunya, un problema sanitari molt greu.

Jo no bec aigua de l'aixeta: bec aigua que envasen a la vall de Toluca, Estat de Mèxic, i cuino amb aigua de la ciutat passada per osmosi inversa, amb un contingut indeterminat però molt més baix d'arsènic. Més o menys la meitat de la població no es pot permetre (o no vol) comprar aigua purificada per beure i cuinar, a un preu de $8-17 la garrafa de 19 L. El preu varia si te la porten a casa o la vas a buscar tu.

Hem llegit als diaris que les autoritats de l'abastament d'aigua d'aquesta ciutat mexicana han perdonat a alguns empresaris milions de pesos en deutes per tarifes d'aigua mai pagades. Això deu ser una manera peculiar d'entendre la caritat i la compassió. Aquestes mateixes autoritats serveixen prop d'un quilo diari d'arsènic a la xarxa d'abastament.

Al film Arsenic & old lace, les tietes de Cary Grant donaven arsènic per compassió als pobres que trucaven a la porta de casa seva, un arsènic convenientent dosificat en el licor de fruits de saüc que els servien. En aquesta ciutat sembla que la compassió arsenical s'administra a l'engròs. Potser es tracta simplement d'un cas d'arsènic sense compassió.

(*) ug/L vol dir "micrograms per litre". Sembla que no puc escriure la lletra grega "mu" amb l'editor del Blogger...

Veure els Oscar a la tarda/vespre

Per a mi la nit dels Oscar consistia en que si el sendemà em despertava molt d'hora encara podia sentir l'Àlex Gorina radiant la cerimònia. Vull dir que rarament em quedava a veure la gala a la matinada.

Vivint a Mèxic, la cerimònia és a les 19 h (hora del centre de Mèxic, només 2 hores més tard que a Califòrnia), una hora més que raonable, si més no per veure'n les primeres hores. Com que tenim l'Sky, suposo que la podré veure per algun canal (caldrà veure quin). Si el Gorina encara existeix i encara presenta els Oscar a Catalunya Ràdio (cosa que hauré d'investigar), potser posaré la seva veu per internet (com el dia del Barça-Chelsea), per sentir com flipa.
...
Ep! Són les 19:55 i veig que fan els Oscar a Azteca 7, i que el Gorina segueix radiant la cerimònia per Catalunya Ràdio. Ara acompanyat de comentaristes més joves. Abans el Gorina solet, sense necessitat d'Oscars, agafava el micro i tenia corda per hores. Un torrent d'emocions i de saviesa cinèfila. S'atropellava de tantes coses que tenia per dir, de les emocions que volia transmetre... Encara ara, el Gorina és el Gorina, però... Cavallet quan eres jove, què hi anaves de pentinat!

De l'entrar transitiu al Nil avall/amunt

Tot i que al diccionari trobareu una accepció d'entrar com a verb transitiu (la segona: fer passar una cosa de fora a dins), no puc dir que l'hagi sentida gaire a Catalunya, tot i que era molt comuna a Mallorca: entrar el cotxe al garatge, entrar la roba estesa (quan plou), entrar la bombona de butà... Hi havia un acudit en què un butaner havia d'entrar una bombona a una casa...

No sé si em falla l'oïda, però no l'he sentida gaire a Catalunya, diria que gens. Per això m'ha cridat l'atenció trobar avui un entrar transitiu en una novel·la de Manuel de Pedrolo (he dit PEDROLO, què passa?). Estic llegint el Mecanoscrit..., que crec haver començat alguna vegada, però no recordava haver acabat mai. Quan jo feia el batxillerat encara no s'havia convertit en lectura obligada de la canalla adolescent.

M'agrada el català de Pedrolo. Si traiem els car, els puix que, els llur i quatre expressions més que avui dia no es fan servir ni als mitjans ni en el registre literari (dic jo), ens queda un català ric, precís i entenedor.

He acabat de llegir Pandora al Congo. M'ha enganxat i l'he llegit amb gust i amb facil·litat, que no és poc. L'he acabat en un temps raonable, que no és poc. Però ha estat menys del què m'esperava. M'ha mancat una mica de suspensió de la incredulitat. No m'ha acabat d'enganxar la història dels tècton, ni em vaig acabar de creure la història d'amor entre Garvey i Amgam (i no perquè pensés que fos falsa). Molt treballada i complexa, tanmateix, la maquinària de l'argument. Espatarrant el guió del Doctor Flag de Pandora al Congo. El sarcasme i la paròdia treuen credibilitat al conjunt o a bona part de la història? Per què una tortuga sense closca al mig de la història?

Us penjo aquí tres observacions a detalls no literaris de la novel·la. Observacions potser de la categoria de les que va fer el senyor MacMahon (com s'ho van fer per fer del cos Marcus i Amgam quan van estar setmanes damunt un arbre?). Tanmateix, aquesta observació de MacMahon va resultar premonitòria. Ve't aquí les meves:

1. A la pàgina 18 el narrador (Tommy) diu que podria admetre que una legió romana s'hagués despistat Nil avall. Òbviament, la legió romana s'hauria extraviat Nil amunt, si anaven buscant les fonts del Nil, se suposa que remuntant el riu des d'Egipte. Tommy, Tommy.

2. A la pàgina 2 Frank diu a Tommy que faci servir cintes noves (a la màquina d'escriure), o el paper carbó no marcarà prou bé la tercera còpia. Aquí tinc un dubte que no puc resoldre basant-me en la meva experiència. Però, la capacitat de marcar les còpies amb paper carbó depèn de si la cinta és nova o vella? Vull dir que la tinta de la cinta no cal que arribi a la tercera còpia. Hi ha d'arribar la percussió. O seria la flexibilitat d'una cinta nova la que permet que la percussió arribi amb prou força al segon paper carbó? O simplement el Frank li estava aixecant la camisa al Tommy? Mmm...

3. En algun lloc del llibre es parla dels bobbys, els policies anglesos. S'hauria d'escriure bobbies. Ja ho arreglaran a la traducció anglesa