dissabte, d’abril 29, 2006

Afusellades digitals estudiantils

.

Avui comenta Imma Monsó a La Vanguardia com els estudiants copien a tort i dret de les pàgines web a l'hora de fer treballs per presentar a l'escola. Em podria quedar amb el dubte de si l'autor és Imma Monsó o Quim Monzó, perquè ja van dues o tres vegades que la crida a un article apareix a la portada digital amb la foto de Quim Monzó i a dintre amb el nom d'Imma Monsó. Un becari que bada? Heus ací dues petites captures d'una badada que comença a ser recurrent:



Bé, tornant al tema dels estudiants que fan treballs en un temps rècord per la sofisticadíssima tècnica de copiar i enganxar (copiaferrar, que diu Benjamí Villoslada), vaig tenir una experiència força intensa i extensa com a corrector de copiaferrades massives per part d'estudiants universitaris. Durant uns anys vaig impartir un assignatura a distància, amb suport de campus digital (web) i materials en suport informàtic. Tenia entre 20 i 50 alumnes, segons els anys, la feina dels quals s'avaluava, entre d'altres vies, mitjançant uns treballs que em lliuraven.

Em podia trobar que un cap de setmana havia de corregir 50 treballs sobre el mateix tema, que els alumnes entregaven a través del campus digital, i que em descarregava al disc dur i els passava un antivirus abans d'obrir-los (tanmateix creuant els dits) i revisar-los per qualificar-los. Hi havia de tot, però jo m'entretenia a detectar si més no les afusellades més descarades, amb l'ajuda de la mateixa eina que ells feien servir per localitzar les seves fonts literals: el Google. Afortunadament ja no em dedico a això, però aquí penjo unes pistes per a revisors desesperats (o fins ara feliços):

1) La sintaxi i l'ortografia els delaten.
En general, la capacitat dels estudiants universitaris catalans (not to mention els mexicans) d'escriure un text coherent i ortogràficament passable en qualsevol idioma era tan limitada que trobar-te amb un treball d'aitals característiques ja feia encendre els llums vermells i disparar les alarmes. Niii-noo-nii-noo: afusellada a la vista?

2) Absència de referències
Si has fet una bona documentació del tema, no tens inconvenient a posar citacions i referències al document. Zero citacions = una sola font? (o dues?)

3) L'idioma ens ajuda
El teu alumne fa normalment els treballs en català però aquest és en castellà? O viceversa? Potser, només potser, no ha trobat pàgines web per copiar sobre el tema en el seu idioma habitual i n'ha afusellat directament una en l'altre.

Llegint el document apareixen construccions estranyes sospitoses de traducció automàtica? Algú pot haver fet servir Babelfish, Internostrum etc per traduir una pàgina que s'està afusellant.

4) Mans a la feina
Normalment, triant una o dues frases prou específiques del treball, i posant-les entre cometes al cercador apareix un nombre molt limitat de pàgines web que les contenen (fins i tot una de sola). Una comparació del treball i la pàgina permet confirmar o descartar l'afusellada.

5) Unicopiaferrada gloriosa
Això seria un treball confeccionat a base de copiar i enganxar una sola pàgina web sencera. Aquesta tècnica està reservada a alumnes temeraris. A cada treball n'hi havia algun d'aquests. És convenient tornar el treball corregit indicant-hi la URL d'on s'ha extret el text íntegre del treball. Recordo un cas d'una pàgina web d'un tal Gerardo (uruguaià o argentí, crec recordar), que molts alumnes copiaven, amb el temerari objectiu de perpetrar la unicopiaferrada gloriosa.

6) Bicopiaferrada semitemerària
Sempre n'hi havia uns quants que s'havien molestat a copiaferrar de dues pàgines. S'ha de reconèixer la vàlua d'aquest esforç, sempre superior al doble de l'esforç necessari per fer la unicopiaferrada gloriosa. La bicopiaferrada encara és força temerària (semitemerària). Es pot retornar el treball corregit, marcant en colors diferents els paràgrafs corresponents a cada pàgina, i indicant la URL de cada font.

7) N>2 copiaferrada
Ja seria temerari per part del professor seguir investigant més de dues fonts (per qüestions de salut mental). La feina de l'estudiant ha estat, al cap i a la fi, 5 o 6 vegades més dura que la unicopiaferrada gloriosa.

8) Això és una feinada
Si no teniu mà d'obra esclava per fer aquesta feina de Sherlock Holmes del ciberespai (o no ho voleu ser), no proveu mai detectar aquestes afusellades. O bé, com jo, canvieu de feina...
.

dimarts, d’abril 25, 2006

Tombet sense tombet

.

Truita d'espinacs, acopanyada
de tombet sense tombet.

Si hi pot haver films de xinesos sense xinesos, o de geishes sense japoneses, també hi pot haver tombet sense tombet.

El tombet és un plat mallorquí i menorquí (n'hi ha un de valencià homònim però diferent), consistent en una fregida de patates, pebrots i albergínes, amb una salsa de tomàquet i ceba (segons informació del DVCB i del diccionari de l'Enciclopèdia). Jo crec que ja n'havia fet aquí a Mèxic, però fa temps. M'he aturat a comprar pebrots i albergínies, a una fruiteria on sempre n'hi ha. Però avui no en tenien. Cap "poblema": he canviat els pebrots per chiles poblanos, i les albergínies per carabassons. Bé, els carabassons mexicans solen ser petits, i en diuen calabacitas. Els he triats dels més grossos.

A Mallorca fèiem el tombet amb pebres rossos, que aquí no n'hi ha. A la foto teniu dos pebrots que hi havia a casa, i dos chiles poblanos, més foscos. Aquests els fan servir aquí per fer pebrots farcits (chiles rellenos). També els carabassons que, recordem-ho, haurien de ser albergínies. No surten a la foto la mitja dotzena de patates que també he fet servir. Als pebrots se'ls treuen les llavors i els nervis (especialment en aquest cas, perquè els poblanos poden ser coents), i es tallen en bandes com les de la foto. Les patates i els carabassons (albergínies!) es tallen en rodanxes.



Després cal fregir per separat cadascun dels ingredients:



Després es posen les patates fregides en un jaç dins una plata. A sobre, un altre jaç de carabassons (albergínies!), i a dalt els pebrots:




Després es prepara una salsa de tomàquet i es cobreix el tombet. Aquesta darrera operació jo la faig normalment dins el plat. En aquest cas la salsa era de pot :-(

El tumbet pot preparar-se amb carn o peix, o menjar-se tot sol. En aquest cas, va acompanyar una truita d'espinacs. Vaig passar un guster...
.
Nota fonètica: la "o" àtona de "tombet" sona com a "u" a Mallorca, tot i que aquesta no és la regla general en mallorquí.
----------------------------------------------------------------------------

365 apunts

Si no vaig errat, aquest és l'apunt número 365. Com si fos un any d'escriure'n un cada dia, tot i que aviat farà dos anys que vaig començar. Moltes gràcies als milions de mexicaires que cada dia o de tant en tant passen per aquí... Salut a tothom.
.

dilluns, d’abril 24, 2006

Roses a 10 pesos

.


Deixem la poètica de Sant Jordi i parlem de la butxaca. Tothom qui ha regalat roses per Sant Jordi sap a quin preu s'arriben a posar aquestes flors. Ahir vaig comprar cinc roses per un total de 51,50 pesos (3,77 EUR), és a dir, a prop de 10,3 pesos la rosa (0,75 EUR). Sense comentaris.

diumenge, d’abril 23, 2006

Visitar cases santes


Sobre la marató de las siete casas, que vaig comentar l'altre dia, em diu la meva mare (que llegeix el blog en paper), que abans era costum a Mallorca que el Dijous Sant estigués l'Altíssim exposat (el Dijous Sant és el dia de l'Eucaristia) a les esglésies i la gent anava a visitar cases santes, és a dir esglésies. Sobretot les senyores, amb vestit negre i mantellina. Això sí, sense fer estació a cap parada de gorditas (ni de panades). Un costum catòlic molt esvaït a Mallorca actualment.

Crec que visitar cases santes tenia, figuradament i irònicament, un altre significat, que era anar a visitar bordells. No sé si qualque lector il·lustrat m'ho podria confirmar...

divendres, d’abril 21, 2006

Anticipació huarachera

.


L'any passat vaig aventurar-me a formular la teoria de la setmana del huarache. Ras i curt: en aquesta ciutat de l'altiplà només una setmana a l'any fa prou calor per anar amb calça curta i sandàlies. Després d'això, el sector navarrès d'aquesta ciutat (format per una sola persona) em va assegurar que va tot l'estiu amb sandàlies, cosa que vaig atribuir a una adaptació evolutiva dels habitants de la Sierra de Urbasa.

Però enguany, o la setmana del huarache s'ha avançat un mes, o potser tindrem el mes del huarache! En tot cas, ja m'he posat algun dia les bermudes i les sandàlies, la qual cosa em fa sospitós de ganduleria, segons Xavier Roig, amb qui comparteixo moltes de les opinions que ens exposa cada setmana a l'Avui o a l'e-notícies, però no aquesta. En tot cas, esperem que la calor forta i seca del maig sigui sofridora i que la frescor de l'epoca de pluges (juny-setembre) no ens faci anar amb jersei mig estiu, com al 2003...

dijous, d’abril 20, 2006

Espai natural protegit

.


Vaig aprofitar uns dies de vacances per visitar alguns llocs del centre i del nord-est de Mèxic. Entre ells, Ríoverde (SLP) i la Media Luna. La Media Luna és conjunt de deus que brollen tot l'any, amb un cabal considerable. En clau illenca, és com Ses Fonts Ufanes (per cert, no hi he estat mai), però tot l'any i amb cabals més regulars. I amb la particularitat que aquí s'ha format un estany permanent en forma de mitja lluna, tot i que en la vista aèria del primer enllaç sembla bastant rodó.

De fa uns anys és àrea natural protegida, però pertany a un ejido, i els ejidatarios en fan una gestió diguem-ne peculiar. Se'm va acudir visitar-la el dissabte de glòria, en ple pont de Pasqua. Un dia, a més, en què és tradició remullar-se (i sobretot remullar el germa proïsme) amb aigua. Bé, el lloc era un autèntic formiguer de gent, cotxes i tendes de campanya. Ja m'havien avisat però, tot i així, impressionant.

No es permet l'accés del públic a tot el recinte, però encara la pressió humana em va semblar excessiva. La protecció del lloc potser requeriria d'altres mesures, com la restricció efectiva del nombre de visites diàries, l'eliminació o la reducció dràstica dels "changarro-restaurants", la prohibició d'acampar dins l'àrea natural i potser la prohibició de nedar a l'estany. Però em penso que això és somniar truites...

Fotos: el càmping a la vora de l'estany, en una zona aparentment no restringida, és a només 3 metres del cartell explicatiu. La situació als canals s'explica per ella mateixa. Per si de cas, visiteu la Media Luna en temporada baixa.




dimarts, d’abril 18, 2006

Anasagasti el Gran


Afegeixo a la llista d'enlaços el blog d'Iñaki Anasagasti, que ara és senador per Biscaia (Anasagasti el Gran, Lola-Paraules dixit). Hi escriu dos o tres apunts al dia, una barbaritat per a un senyor que imagino molt ocupat. Escriu molt bé, té mil coses per explicar i per relacionar-les amb el que ha viscut en la seva intensa biografia (vegeu-ne aquesta semblança, estranyament amable, publicada al Mundo). Sovint se li veu el carnet del PNB, cosa que pot agradar o no, i com no podia ser d'altra manera, però sempre ens aporta alguna cosa interessant, ja siguin les tafaneries d'alt nivell que ens explica, la gairebé sempre cordial mala llet que gasta, i les càustiques observacions amb què ens regala tot sovint.

dilluns, d’abril 17, 2006

A ca l'Osborne

.


A ca l'Osborne no es pon el sol...
.

diumenge, d’abril 16, 2006

10 pesos de chile piquín

.


Cadascuna d'aquestes "boletes" vermelles és un chile piquín. És a dir, un minúscul pebre de cirereta, que dirien a Mallorca. Bastaaant coent. En pots esmicolar un parell amb els dits dins l'oli d'un sofregit, o afegir-los a un guisat, o a un plat servit a taula. Per què no, a un plat de papardelle. A les fotos, 10 pesos de chile piquín comprats a un mercat popular.

És 7-8 vegades més coent que el chiles jalapeños, que els mexicans es mengen envinagrats com si fossin xocolatines.