Creus verdes

Sovint esmorzo a 2/4 de vuit del matí, mentre veig en directe el Telenotícies Migdia de la TV3, gràcies a les set hores de diferència entre els dos països. Acostumat a notícies i a problemes nacionals descomunals, com els de l'apunt anterior, no em deixa de sorprendre trobar-me notícies com la de les creus de les farmàcies, aquest matí a TV3. L'Ajuntament de Barcelona ha decidit limitar el nombre, la mida i la lluminositat de les creus verdes que anuncien les farmàcies des de la façana. He vist Portabella explicant el problema i la solució. M'estranya que Portabella, o potser la meva compatriota Mayol, no hagin establert que la creu és un símbol sectari, i que ara caldrà posar un rombe a l'exterior de les farmàcies (no seria publicitat de les pastilles Juanola?). I el color verd, no és el color de l'Islam?

Jo no ho sabia, però deu ser meravellós viure en un país on el problema és el nombre, el color, la mida i la llum que emeten les creus de les farmàcies...

Nou mil assassinats pel "narco" en el sexenni de Fox

.
9.000 "execucions" en sis anys (2001-2006): la notícia a El Universal.
.

Aturada a Guanajuato

.

El meu metge m'havia assegurat que a León, Gto., trobaria unes sabates especials que fabriquen als EUA, sense haver d'anar a la frontera de Texas, que es troba francament lluny, a vuit o deu hores de camí. No vaig trobar les sabates promeses, a León, però en vaig comprar unes de semblants i, de pas, vaig visitar Guanajuato. Feia més de tres anys que no venia a Guanajuato, ciutat declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. Va ser un retrobament feliç, malgrat el tràfic feixuc que omplia de cotxes els carrerons virreinals i costeruts de la ciutat, obligant els vianants a amuntegar-se a les voreres. Em va agradar molt tornar a passejar pels carrerons de Guanajuato, una combinació de bellesa arquitectònica i urbanística amb una explosio de comerç formal i informal, on fins i tot és possible assaborir - increïble - un gelat d'avellana!

Els turistes mexicans omplien els carrers i només de tant en tant veies uns gringos o uns alemanys amb la seva guia Lonely Planet. Famílies de paisanos (emigrants mexicans als EUA) practicaven el bilingüisme pels carrers de la ciutat: anglès amb els fills, espanyol entre els adults. Va ser una visita ràpida, de poques hores, que va donar per visitar el mercat Hidalgo (i comprar-hi un rellotge de plàstic, que ja no funciona), veure un parell d'esglésies, i la zona dels teatres, i dinar en un restaurant cèntric, un xibiu de caçar tords, que diria el meu avi. A les esglésies de León i Guanajuato exhibien amb orgull les imatges dels màrtirs de la guerra cristera, beatificats recentment per Benet XVI, entre ells el missioner claretià de Taradell, Andreu Solà Molist, el de la dreta a la foto de la dreta. Llegeixo que van ser afusellats amb la improbable acusació d'haver fet descarrilar un tren.



Sortint de la ciutat, és un plaer travessar la Sierra de Guanajuato, uns turons que sorprenen, ja siguin pelats o recoberts de bell bosc mediterrani.

Joan Oliver, negacionista de manual

.

Fa un parell de mesos vaig fer un intent de sistematitzar un argumentari negacionista del canvi climàtic, amb sis etapes que van recorrent els negacionistes a mesura que es van quedant sense arguments, a les que un amable lector n'hi va afegir una setena. Joan Oliver, negacionista de manual, havia arribat a l'argument número 5, sense haver abandonat necessàriament altres arguments més primaris.

Després que The Economist dediqués un número a la ciència i a l'economia del canvi climàtic, potser Oliver va començar a pensar que s'ho havia de fer mirar. O no. Després de l'avenç que ha publicat El País del proper informe de l'IPCC sobre el canvi climàtic, sembla que Joan Oliver, sense fer exactament un acte de contrició, ha simulat un propòsit de l'esmena, però no ha dit els pecats al confessor, ni pensa fer cap penitència: simplement ha passat de l'argument número 5 al número 6. Potser al 7, si m'apureu. En el fons, és l'apriorisme que l'economia del carboni ha de quedar intacta, amb canvi climàtic o amb sense. Tant de bo que hi hagués una manera econòmica i ecològica de seguir cremant carboni sense alliberar gasos hivernacle, i tant de bo el lobby del carboni la trobés, però de moment les propostes de segrest de carboni no són gaire prometedores. Tampoc ho és Kyoto, que és totalment insuficient. En tot cas, sembla que retallar dràsticament les emissions de gasos hivernacle (prevenció i/o captura) seria una eina fonamental per frenar el canvi climàtic. Ara ja és molt segur que tenim i tindrem canvi climàtic antropogènic per molts anys, i que és una decisió política decidir si el volem combatre o no, i com. Sembla que si no el combatem efectivament l'haurem de pagar, i serà car.

Pel què fa a les tecnologies que Oliver espera que el salvin del mil·lenarisme, cal dir que les crisis del petroli no s'han superat només amb més tecnologia d'extracció de petroli, sinó amb tecnologies de combustió i de disseny de vehicles més evolucionades, amb més eficiència energètica, que en el cas dels vehicles han limitat el consum (i les emissions de CO2, per cert) per quilòmetre. Sembla que l'estratègia per al control del canvi climatic serà necessàriament de prevenció d'emissions i, perquè no, de captura d'emissions. Però no només de captura: l'enginyeria ambiental moderna ha establert ja fa un temps que les tecnologies de tractament final (end-of-the-pipe solutions), com a solució única, són un enfoc obsolet de la problemàtica ambiental.
.

Gertz Manero i la Madre Patria

.
Mentre alguns relaten i vaticinen (i somnien?) diàriament la destrucció i la fi d'Espanya i de la democràcia espanyola, un mexicà il·lustrat però una mica innocent ha agafat un telescopi, l'ha enfocat cap a llevant, i ens presenta una Espanya resplendent, una mare pàtria com un far majestuós que hauria d'il·luminar el camí d'aquesta filla mestissa que és Mèxic. És Alejandro Gertz Manero, en aquest article (Ejemplo español) a El Universal. Alejandro Gertz és doctor en Dret per la UNAM, i va ser ministre federal de Seguretat Pública amb Vicente Fox.

Si fa uns anys encara es podia sentir allò de pero si en España están peor que aquí (tot i que ja feia temps que ja no era així), darrerament el procés espanyol dels darrers trenta anys és posat com a exemple que hauria d'haver servit a Mèxic. No és gaire comú que un mexicà parli seriosament d'Espanya com a Madre Patria, però Gertz comença així, aparentment sense ironia:
En menos de 40 años nuestra madre patria, España, nos superó con creces...

Hi ha unes quantes veritats, també molta poesia, en aquest article, com quan diu que tothom té accés a una alimentacio excel·lent, que es fa palesa en la belleza y gallardía de la mujer española actual. Olé! Recomano l'article.
.

Reflexió del dia de Sant Esteve

.

El nacionalisme català hauria volgut que Espanya fos com Bèlgica, i Catalunya com Flandes (per començar, és clar). Però sembla més probable que Catalunya sigui com Bèlgica, i Castellfollit de la Roca, per exemple, com Flandes. Això sí, una Bèlgica sense seure al Consell Europeu. Potser una Bèlgica convertida en territori d'ultramar de França. Odioses comparacions...
.

Estreno Movistar mexicà

.
He estat tres anys i mig posant el meu gra de sorra diari per fer de Carlos Slim un dels homes més rics del món. Avui he canviat Telcel, el servei de mòbils de Telmex, per la versió mexicana de Movistar, que molta gent pronuncia Movi-Estar (que m'expliquin d'on surt la E). Jo dic Movis-tar, per entendre'ns. Pot semblar mentida, però aquí ser client de Telefònica és afavorir la competència i lluitar contra el quasimonopoli [de Telmex]. Tanmateix, encara segueixo engreixant l'amo Slim amb la telefonia fixa i l'ADSL, que, per cert, ja em dóna la increïble velocitat de 420 kbps.

Movistar ja té 5,6 milions de clients a Mèxic, i ara ofereix una tarifa única per a tot el país, eliminant així les tarifes de llarga distància en mòbils (després de tres anys i mig, jo encara no he entès el sistema Telcel de prefixos i tarifes, que cal marcar i pagar segons que la persona que truquis tingui un número local o no, i es trobi o no en el seu territori local). A part, Movistar et dóna un any de trucades gratuïtes a un sol número de mòbil, i et permet trucar a uns quants mòbil i fixos de tot el país per 1.15 pesos el minut, que no està malament. La tarifa única normal és 3,45 pesos el minut a tot el país, IVA inclòs, que no sé si es poc o molt.

Tanmateix, la xarxa comercial de Movistar encara és precària a Mèxic. A la meva ciutat, que té bastants centenars de milers d'habitants, només hi ha dues botigues Movistar. El territori amb cobertura és segurament més restringit que el de Telcel (tampoc és cert que tot Mèxic sigui "territori Telcel"). Però Movistar cobreix les principals rutes i ciutats. Ara fa un any a Jalpan, Qro., no hi havia cobertura de Movistar, però tampoc de Telcel PCS (només Telcel GSM). En fi, si em quedo en pilotes al mig de la ciutat, ja us ho faré saber. Per si de cas, encara no llençaré el meu Samsung de Telcel del 2003, que, aquest sí, ja no li entren les trucades la major part del temps.

El meu primer mòbil del món va ser el Samsung mexicà del 2003. Ara m'he comprat un Motorola amb càmera (suposo que ja no fan mòbils sense càmera). I sembla que em podré estrenar en l'internet mòbil GPRS, a un preu de 12 cèntims de peso per KB, 0,9 cèntim d'euro. 1 MB = 120 pesos? M'ho pensaré...
.

El grossa

.


Coses de la traducció automàtica, o vés a saber...

Bones festes! - Molts d'anys!
.

Fil·loxera nopalera?

.
Els huracans de l'any passat van portar la cuca de la figuera de moro de Cuba a Isla Mujeres, una petita illa al nord-est de Cancún. És una papallona que pon els ous dins la fulla de la figuera de moro. De les larves creixen les cuques, que es mengen la fulla per dintre i tenen efectes devastadors sobre la planta, el nopal, que diuen aquí. Sembla que la cuca ja ha arribat per la mateixa via aèria als EUA.

Aquesta plaga amenaça pel nord i el sud la producció mexicana de nopal (570.000 tones anuals). La Voz (Argentina) publica la notícia, d'Associated Press, on també expliquen que aquesta plaga, d'origen argentí, va arrasar milions d'hectàrees de figueres de moro a Austràlia, on era una planta introduïda.

Esperem que aquesta cuca nopalera no sigui l'equivalent mexicà i figueraire de la fil·loxera...

Al Google: polilla nopal "Isla Mujeres"
.

Distribució de rendes a Mèxic

.
.

M'intrigava quina era la meva ubicació dins el diagrama de distribució de rendes a Mèxic, de manera que vaig cercar, i trobar fàcilment, aquest diagrama, més aviat una taula, en aquest document (pdf) de l'INEGI. La meva renda no serà del domini públic, però val la pena presentar el diagrama. Al document enllaçat figura la distribució de rendes de l'any 2005, per decils. Els decils corresponen a les llars, és a dir, s'ordenen les llars per ingressos creixents declarats a les enquestes de l'INEGI, i s'agrupen per decils. Les rendes que vénen al document són els ingressos per capita de les persones que viuen a les llars, expressats com a renda per capita mitjana de cada decil. De fet, al document vénen com a ingressos trimestrals per capita, en pesos mexicans constants, tot i que no s'indica l'any de referència. Jo he convertit les xifres a ingressos anuals per capita en euros, amb un canvi de 14,1172 EUR/peso, el canvi d'ahir a la nit a xe.com. Aclariment: el caràcter decimal és la coma, i faig servir el punt per separar els milers.

Els nou primers decils tenen un creixement relativament moderat de la renda, però el decil superior (X) té uns ingressos mitjans d'11.444 EUR/any, que és 2,7 vegades els ingressos del decil immediatament per sota (IX), i 32 vegades els ingressos del decil inferior (I), que són, només, 361 EUR/any, poc menys d'un euro al dia. El 20% que guanya més, guanya 15,2 vegades que el 20% que guanya menys.



Aquesta figura mostra la distribució de rendes dels anys 2000 i 2005, que gairebé corresponen amb l'inici i el final del sexenni de Vicente Fox, o bé a les dues darreres legislatures completes del Congrés, que són triennals. Pràcticament no han variat la renda mitjana ni la distribució de rendes a Mèxic durant l'interval considerat. L'augment de la renda mitjana ha estat del 6% per al conjunt del període, i la distribució pràcticament no s'ha mogut. Si es mira el detall, el creixement percentual de les rendes més baixes ha estat més alt que el de les altes. Per exemple els decils I i II han augmentat les seves rendes en un 18-20% en el periode. Correcte, però jo diria que el 20% de "zero" és... "zero".

Certament, i a diferència d'altre sexennis, no hi ha hagut un daltabaix, i les rendes a la pràctica s'han mantingut o han augmentat lleugerament, però evidentment, calen canvis substantius en la renda per capita i en la seva distribució perquè milions de persones puguin sortir de la pobresa.

.