Afusellades digitals estudiantils

.

Avui comenta Imma Monsó a La Vanguardia com els estudiants copien a tort i dret de les pàgines web a l'hora de fer treballs per presentar a l'escola. Em podria quedar amb el dubte de si l'autor és Imma Monsó o Quim Monzó, perquè ja van dues o tres vegades que la crida a un article apareix a la portada digital amb la foto de Quim Monzó i a dintre amb el nom d'Imma Monsó. Un becari que bada? Heus ací dues petites captures d'una badada que comença a ser recurrent:



Bé, tornant al tema dels estudiants que fan treballs en un temps rècord per la sofisticadíssima tècnica de copiar i enganxar (copiaferrar, que diu Benjamí Villoslada), vaig tenir una experiència força intensa i extensa com a corrector de copiaferrades massives per part d'estudiants universitaris. Durant uns anys vaig impartir un assignatura a distància, amb suport de campus digital (web) i materials en suport informàtic. Tenia entre 20 i 50 alumnes, segons els anys, la feina dels quals s'avaluava, entre d'altres vies, mitjançant uns treballs que em lliuraven.

Em podia trobar que un cap de setmana havia de corregir 50 treballs sobre el mateix tema, que els alumnes entregaven a través del campus digital, i que em descarregava al disc dur i els passava un antivirus abans d'obrir-los (tanmateix creuant els dits) i revisar-los per qualificar-los. Hi havia de tot, però jo m'entretenia a detectar si més no les afusellades més descarades, amb l'ajuda de la mateixa eina que ells feien servir per localitzar les seves fonts literals: el Google. Afortunadament ja no em dedico a això, però aquí penjo unes pistes per a revisors desesperats (o fins ara feliços):

1) La sintaxi i l'ortografia els delaten.
En general, la capacitat dels estudiants universitaris catalans (not to mention els mexicans) d'escriure un text coherent i ortogràficament passable en qualsevol idioma era tan limitada que trobar-te amb un treball d'aitals característiques ja feia encendre els llums vermells i disparar les alarmes. Niii-noo-nii-noo: afusellada a la vista?

2) Absència de referències
Si has fet una bona documentació del tema, no tens inconvenient a posar citacions i referències al document. Zero citacions = una sola font? (o dues?)

3) L'idioma ens ajuda
El teu alumne fa normalment els treballs en català però aquest és en castellà? O viceversa? Potser, només potser, no ha trobat pàgines web per copiar sobre el tema en el seu idioma habitual i n'ha afusellat directament una en l'altre.

Llegint el document apareixen construccions estranyes sospitoses de traducció automàtica? Algú pot haver fet servir Babelfish, Internostrum etc per traduir una pàgina que s'està afusellant.

4) Mans a la feina
Normalment, triant una o dues frases prou específiques del treball, i posant-les entre cometes al cercador apareix un nombre molt limitat de pàgines web que les contenen (fins i tot una de sola). Una comparació del treball i la pàgina permet confirmar o descartar l'afusellada.

5) Unicopiaferrada gloriosa
Això seria un treball confeccionat a base de copiar i enganxar una sola pàgina web sencera. Aquesta tècnica està reservada a alumnes temeraris. A cada treball n'hi havia algun d'aquests. És convenient tornar el treball corregit indicant-hi la URL d'on s'ha extret el text íntegre del treball. Recordo un cas d'una pàgina web d'un tal Gerardo (uruguaià o argentí, crec recordar), que molts alumnes copiaven, amb el temerari objectiu de perpetrar la unicopiaferrada gloriosa.

6) Bicopiaferrada semitemerària
Sempre n'hi havia uns quants que s'havien molestat a copiaferrar de dues pàgines. S'ha de reconèixer la vàlua d'aquest esforç, sempre superior al doble de l'esforç necessari per fer la unicopiaferrada gloriosa. La bicopiaferrada encara és força temerària (semitemerària). Es pot retornar el treball corregit, marcant en colors diferents els paràgrafs corresponents a cada pàgina, i indicant la URL de cada font.

7) N>2 copiaferrada
Ja seria temerari per part del professor seguir investigant més de dues fonts (per qüestions de salut mental). La feina de l'estudiant ha estat, al cap i a la fi, 5 o 6 vegades més dura que la unicopiaferrada gloriosa.

8) Això és una feinada
Si no teniu mà d'obra esclava per fer aquesta feina de Sherlock Holmes del ciberespai (o no ho voleu ser), no proveu mai detectar aquestes afusellades. O bé, com jo, canvieu de feina...
.

Bany, poètica i floreta

.
Bany de masses, poètica de Sant Jordi i una floreta, de part de l'Iñaki Anasagasti, des de Barcelona:

...nos paró a saludar mucha gente, y sobretodo muchas mujeres felicitándonos por la tregua, por la reciedumbre de la defensa de nuestra casa, porque les abrimos a ellos camino y porque no claudicamos. Nos miran con admiración que creo no merecemos. Ellos si merecen nuestra admiración. Que toda una ciudad se vuelque un día para comprar un libro y regalar una rosa en el aniversario de la muerte de Shakespeare habla bien de un pueblo y de una cultura. Lo nuestro a su lado, puro ruido. Cuando en Euzkadi deje de ser noticia que quemen una ferretería en Barañain, o unos seguros en Getxo, que no salga nunca nadie más como Cantinflas justificándolo todo y que ese mundo violento compre y lea libros, pensaremos con ilusión que el proceso va en serio.

Us recomano la resta de l'apunt. El Cervantes, per això, que el bombin, sembla... ;)
.

Tombet sense tombet

.

Truita d'espinacs, acopanyada
de tombet sense tombet.

Si hi pot haver films de xinesos sense xinesos, o de geishes sense japoneses, també hi pot haver tombet sense tombet.

El tombet és un plat mallorquí i menorquí (n'hi ha un de valencià homònim però diferent), consistent en una fregida de patates, pebrots i albergínes, amb una salsa de tomàquet i ceba (segons informació del DVCB i del diccionari de l'Enciclopèdia). Jo crec que ja n'havia fet aquí a Mèxic, però fa temps. M'he aturat a comprar pebrots i albergínies, a una fruiteria on sempre n'hi ha. Però avui no en tenien. Cap "poblema": he canviat els pebrots per chiles poblanos, i les albergínies per carabassons. Bé, els carabassons mexicans solen ser petits, i en diuen calabacitas. Els he triats dels més grossos.

A Mallorca fèiem el tombet amb pebres rossos, que aquí no n'hi ha. A la foto teniu dos pebrots que hi havia a casa, i dos chiles poblanos, més foscos. Aquests els fan servir aquí per fer pebrots farcits (chiles rellenos). També els carabassons que, recordem-ho, haurien de ser albergínies. No surten a la foto la mitja dotzena de patates que també he fet servir. Als pebrots se'ls treuen les llavors i els nervis (especialment en aquest cas, perquè els poblanos poden ser coents), i es tallen en bandes com les de la foto. Les patates i els carabassons (albergínies!) es tallen en rodanxes.



Després cal fregir per separat cadascun dels ingredients:



Després es posen les patates fregides en un jaç dins una plata. A sobre, un altre jaç de carabassons (albergínies!), i a dalt els pebrots:




Després es prepara una salsa de tomàquet i es cobreix el tombet. Aquesta darrera operació jo la faig normalment dins el plat. En aquest cas la salsa era de pot :-(

El tumbet pot preparar-se amb carn o peix, o menjar-se tot sol. En aquest cas, va acompanyar una truita d'espinacs. Vaig passar un guster...
.
Nota fonètica: la "o" àtona de "tombet" sona com a "u" a Mallorca, tot i que aquesta no és la regla general en mallorquí.
----------------------------------------------------------------------------

365 apunts

Si no vaig errat, aquest és l'apunt número 365. Com si fos un any d'escriure'n un cada dia, tot i que aviat farà dos anys que vaig començar. Moltes gràcies als milions de mexicaires que cada dia o de tant en tant passen per aquí... Salut a tothom.
.

Roses a 10 pesos

.


Deixem la poètica de Sant Jordi i parlem de la butxaca. Tothom qui ha regalat roses per Sant Jordi sap a quin preu s'arriben a posar aquestes flors. Ahir vaig comprar cinc roses per un total de 51,50 pesos (3,77 EUR), és a dir, a prop de 10,3 pesos la rosa (0,75 EUR). Sense comentaris.

Visitar cases santes

Sobre la marató de las siete casas, que vaig comentar l'altre dia, em diu la meva mare (que llegeix el blog en paper), que abans era costum a Mallorca que el Dijous Sant estigués l'Altíssim exposat (el Dijous Sant és el dia de l'Eucaristia) a les esglésies i la gent anava a visitar cases santes, és a dir esglésies. Sobretot les senyores, amb vestit negre i mantellina. Això sí, sense fer estació a cap parada de gorditas (ni de panades). Un costum catòlic molt esvaït a Mallorca actualment.

Crec que visitar cases santes tenia, figuradament i irònicament, un altre significat, que era anar a visitar bordells. No sé si qualque lector il·lustrat m'ho podria confirmar...

Anticipació huarachera

.

L'any passat vaig aventurar-me a formular la teoria de la setmana del huarache. Ras i curt: en aquesta ciutat de l'altiplà només una setmana a l'any fa prou calor per anar amb calça curta i sandàlies. Després d'això, el sector navarrès d'aquesta ciutat (format per una sola persona) em va assegurar que va tot l'estiu amb sandàlies, cosa que vaig atribuir a una adaptació evolutiva dels habitants de la Sierra de Urbasa.

Però enguany, o la setmana del huarache s'ha avançat un mes, o potser tindrem el mes del huarache! En tot cas, ja m'he posat algun dia les bermudes i les sandàlies, la qual cosa em fa sospitós de ganduleria, segons Xavier Roig, amb qui comparteixo moltes de les opinions que ens exposa cada setmana a l'Avui o a l'e-notícies, però no aquesta. En tot cas, esperem que la calor forta i seca del maig sigui sofridora i que la frescor de l'epoca de pluges (juny-setembre) no ens faci anar amb jersei mig estiu, com al 2003...

Espai natural protegit

.

Vaig aprofitar uns dies de vacances per visitar alguns llocs del centre i del nord-est de Mèxic. Entre ells, Ríoverde (SLP) i la Media Luna. La Media Luna és conjunt de deus que brollen tot l'any, amb un cabal considerable. En clau illenca, és com Ses Fonts Ufanes (per cert, no hi he estat mai), però tot l'any i amb cabals més regulars. I amb la particularitat que aquí s'ha format un estany permanent en forma de mitja lluna, tot i que en la vista aèria del primer enllaç sembla bastant rodó.

De fa uns anys és àrea natural protegida, però pertany a un ejido, i els ejidatarios en fan una gestió diguem-ne peculiar. Se'm va acudir visitar-la el dissabte de glòria, en ple pont de Pasqua. Un dia, a més, en què és tradició remullar-se (i sobretot remullar el germa proïsme) amb aigua. Bé, el lloc era un autèntic formiguer de gent, cotxes i tendes de campanya. Ja m'havien avisat però, tot i així, impressionant.

No es permet l'accés del públic a tot el recinte, però encara la pressió humana em va semblar excessiva. La protecció del lloc potser requeriria d'altres mesures, com la restricció efectiva del nombre de visites diàries, l'eliminació o la reducció dràstica dels "changarro-restaurants", la prohibició d'acampar dins l'àrea natural i potser la prohibició de nedar a l'estany. Però em penso que això és somniar truites...

Fotos: el càmping a la vora de l'estany, en una zona aparentment no restringida, és a només 3 metres del cartell explicatiu. La situació als canals s'explica per ella mateixa. Per si de cas, visiteu la Media Luna en temporada baixa.

Anasagasti el Gran

Afegeixo a la llista d'enlaços el blog d'Iñaki Anasagasti, que ara és senador per Biscaia (Anasagasti el Gran, Lola-Paraules dixit). Hi escriu dos o tres apunts al dia, una barbaritat per a un senyor que imagino molt ocupat. Escriu molt bé, té mil coses per explicar i per relacionar-les amb el que ha viscut en la seva intensa biografia (vegeu-ne aquesta semblança, estranyament amable, publicada al Mundo). Sovint se li veu el carnet del PNB, cosa que pot agradar o no, i com no podia ser d'altra manera, però sempre ens aporta alguna cosa interessant, ja siguin les tafaneries d'alt nivell que ens explica, la gairebé sempre cordial mala llet que gasta, i les càustiques observacions amb què ens regala tot sovint.

A ca l'Osborne

.


A ca l'Osborne no es pon el sol...
.

10 pesos de chile piquín

.

Cadascuna d'aquestes "boletes" vermelles és un chile piquín. És a dir, un minúscul pebre de cirereta, que dirien a Mallorca. Bastaaant coent. En pots esmicolar un parell amb els dits dins l'oli d'un sofregit, o afegir-los a un guisat, o a un plat servit a taula. Per què no, a un plat de papardelle. A les fotos, 10 pesos de chile piquín comprats a un mercat popular.

És 7-8 vegades més coent que el chiles jalapeños, que els mexicans es mengen envinagrats com si fossin xocolatines.

Setmana de Passió (gastronòmica)

La tradició de las siete casas o de los siete altares recorda les set estacions de la Passió de Jesús. El Dijous Sant, milers i milers de persones envaeixen el centre de les ciutats per complir amb el ritual de visitar set esglésies catòliques. La tarda i la nit del Dijous Sant gairebé no es pot caminar per les places i els carrers de la ciutat vella. Enguany hi he fet un petit safari fotogràfic entre la una i les tres, quan encara s'hi podia caminar.

Pel recorregut de les set cases, els carrers són plens de parades de menjar, bastides per a la ocasió. Com deia el meu avi, pertot hi ha xibius de caçar tords. Això permet als fidels viure la diada amb una intensa passió gastronòmica. No sé si no deixar-ho en golafreria. Podríem començar per la indústria del blat de moro. A qui no li abelleix un elote torrat? O potser uns esquites, condimentats amb uns chiles de árbol . O potser un elote bullit i ben untat amb mantega? ¿O potser un elote esflorat en els grans blancs (esquites), tots dins un vas de plàstic i condimentats?


- - - - - - Elotes torrats - - - - - - - - - - - - Esquites amb chiles secs


Elotes bullits, i esflorats (esquites) - - Untant amb mantega un elote bullit

Seguint amb el safari, arribem a les parades de menjar salat.


- - - - - - Flautas i enchiladas - - - - - - - - Gorditas i companatges


- - - - - - - - - -Molletes - - - - - - - - - - - - - - - - -- - Sopes

Aquest Via Crucis és feixuc, i no cal menjar de drets. Podeu seure una estona i posar-vos un bon guarda-pits:



Si teniu calor, podeu demanar un raspado (granissat preparat a base de raspar amb una eina un bloc de gel i afegir-hi algun suc de fruita). També en diuen yukis. O podeu demanar una agua de sabor.



Per postres, tamarindes amb chile, cocadas, o qualsevol altra de les coses que despatxen en una parada de confiteria, o, per què no, un tros de quiote amb chile. El quiote és la tija que treu l'atzavara una sola vegada en la vida, i que sosté la flor i després els fruits de la planta. El couen al forn.


- - - - - -Parada de confiteria - - - - - Trossos de quiote amb chile

La llum, el sol al clatell, la tebior de l'aire, les intenses olors de les parades fan del passeig una festa per als sentits. Quina gana! La meva religió m'impedeix menjar al carrer, de manera que no he sucumbit a aquestes temptacions quaresmals. Hem dinat a un restaurant tradicional, on he menjat sopa de camarón seco, típica d'aquesta època, entre altres coses.

El preu d'una injecció

Em vaig haver de posar una sèrie llarga d'injeccions, que costaven 345-400 pesos cada una (cada farmàcia posa el seu preu). Déu n'hi do, el preu, però encara m'havia de fer punxar. A l'hospital on vaig fer la consulta mèdica costava 80 pesos la punxada (6,0 €)! Com que això més que un preu era una dissuassió (aquí no en posem però, si en vols: paga beneït!), vaig provar a un altre hospital també privat però més popular: 45 pesos (3,4 €). Déu n'hi do, encara...

A prop de casa, en un centre privat de consultoris, encara més popular, les posaven a 20 pesos (1,5 €), segons la recepcionista. Però de fet la infermera, que és qui posava el preu, només me'n va cobrar 15 (el primer dia). A l'endemà al mateix lloc una altra infermera em va cobrar només 10 pesos la punxada (0.75 €). I totes les que faltaven, a 10 pesos. Hi ha un bon viatge de 80 a 10 pesos! En l'aprenentatge m'hi vaig deixar uns quants calers... La xeringa la posava jo, i costava 2-3 pesos.

En resum, i en pesos:

80 -> 45 -> 20 -> 15 -> 10

Per cert, a la DCPMC què us cobra un practicant (encara es diu practicant?) per una injecció?

Geishes xineses

Com ja vaig comentar, a The Inn of the Sexth Happiness (1958) el nord de Gal·les és la Xina, l'anglès Robert Donat és el mandarí del poble, l'alemany Curt Jurgens és un mestís euroasiàtic, i la sueca Ingrid Bergman és una minyona anglesa. Això ens recorda diverses coses: a) que el film no s'hauria pogut rodar a la Xina d'aleshores (no sé si a la d'ara), o que simplement era massa car anar a rodar a la Xina quan Gal·les ja feia. b) Que l'etnocentrisme euro-nord-americà i els gustos d'aquest mercat feien gairebé impensable posar uns protagonistes asiàtics en una pel·lícula. c) Que no calen xinesos per fer una pel·lícula de xinesos...

Si The Inn... era una pel·lícula de xinesos sense xinesos, Memoirs of a Geisha (2005) és gairebé una pel·lícula de japoneses sense japoneses, segons que he pogut comprovar el cap de setmana passat. No sé si a aquestes alçades a algú se li acudiria posar la Shirley MacLaine (o la seva néta) a fer de geisha, com a My geisha (1962), però es veu que les actrius japoneses no els han fet el pes, i n'han triat dues de xineses (la protagonista Ziyi Zhang, i la seva rival Gong Li) i una de malaia d'ètnia xinesa (Michelle Yeoh).

Jo no crec que per interpretar un paper hagis de ser necessàriament de la mateixa ètnia que el personatge. Això depèn de la pel·lícula o de l'obra teatral en qüestió, però em sembla raonable que en un film de Hollywood, en que el personatge t'entra en bona part pels ulls, un personatge asiàtic sigui asiàtic. Xineses per japoneses? Això em recorda un acudit políticament incorrecte del Perich. Diguem-ho així: si el neozelandès-australià Russell Crowe pot fer de gladiador hispano-romà, bé pot fer una xinesa de japonesa.

I posats a triar actrius, potser els productor van pensar que uns actrius xineses serien un bon ganxo per a l'immens mercat xinès. No sé si aquesta era la idea, però el cas és que la dictadura xinesa ha prohibit el film. Potser no els ha agradat que l'estimat de la protagonista i el seu amic haguessin participat a la invasió japonesa de Manxùria... O el fet que justament actrius xineses facin de geisha, o que l'actuació japonesa a la Segona Guerra Mundial queda molt en un segon pla... O ves a saber. De moment, els xinesos no faran cua ni pagaran el seu bitllet per veure el film... L'eMule rutlla a la Xina?

La pel·lícula no em va entusiasmar.

Redistribució de cervells

Després del terratrèmol de 1985, moltes indústries es van traslladar fora de la Ciutat de Mèxic, cercant terrenys sísmicament més segurs. Querétaro, Puebla, Toluca i altres ciutats se'n van beneficiar. El mateix terratrèmol i la creixent degradació de la vida quotidiana a la Ciutat de Mèxic (trànsit, delinqüència, contaminació) van fer que treballadors i professionals de tota mena comencessin a sortir de la megalòpoli, cercant tranquil·litat, seguretat, aire net, o un lloc decent on criar els fills.

En el camp universitari, diverses polítiques del Conacyt i de la Secretaria d'Educació Pública han permès formar nombrosos doctors mexicans a Europa, als EUA i al Canadà, i donar-los una plaça de professor-investigador en les universitats públiques mexicanes, especialment fora del Districte Federal, atès que la UNAM i la UAM, possiblement les dues universitats públiques més prestigioses ja estaven més saturades de professorat. Amb aquests programes, molts investigadors originaris del Districte Federal (i de tot el país) s'han acabat redistribuïnt per les universitats de tota la República. Diferents programes orientats a objectius han permès dotar d'una infrastructura de recerca notable moltes facultats universitàries a tot el país. Amb totes les mancances que ara no és el moment d'enumerar, crec sincerament que s'està creant una massa crítica d'investigadors i de mitjans, que esta comenant a donar fruits i que explotarà en els propers anys.

La novetat per a mi és que recentment un nombre d'importants investigadors de la UNAM, pertanyents a un prestigiós institut d'aquesta universitat s'han estat movent per anar-se'n a treballar a petites o mitjanes universitats dels estats. Alguns ja ho han fet, i d'altres fan passes per fer-ho. Han vist que un bon equip d'investigadors pot treballar i produir ciència fora de la capital, perquè tenen el capital humà i una certa infrastructura assegurada. I pensen que ja no cal estar a la capital per desenvolupar la seva carrera investigadora. Aquesta iniciativa era inconcebible fa tans sols uns anys i, tot i que encara deixarà perplexos alguns investigadors de la capital, potser serà un exemple que molts d'altres voldran seguir.

Benvinguts a la provincia.

Un Gigabyte

.


Ja se't pot perdre 1 GB per dins el butxacó de les monedes. Aviat per dins un queixal...
.

Bullir arròs a 820 hPa

Ell s'arròs bull i bull, però no cou!
Turista astorada, juliol 2003

Abans de venir a Mèxic, l'arròs que havia preparat a més altitud era un arròs bullit que vam cuinar (cuinar és en aquest cas un considerable overstatement) tres mallorquins al refugi pirinenc des Oulettes de Gaube (1.725 m) al peu de la cara nord del Vignemale (foto de la vista des del refugi, amb el legendari couloir de Gaube al mig de la paret). El vam menjar acompanyat només d'una salsa de tomàquet de pot. L'aspecte de l'arròs devia ser tan descoratjador, que havent dinat una noia francesa ens va preguntar amb un ironia gens dissimulada: c'est bon, le riz que vous avez mangé? Frase que vaig entendre perfectament magrat no haver estudiat mai francès, desmostració pràctica que el llatí no és mort del tot i segueix viu en les llengües romàniques que encara parlem centenars de milions de persones. De l'arròs del Vignemale ja fa segles, tants que el 70% aprox. de comentaristes d'aquest blog encara no havien nascut.

El 2003, feia pocs mesos que jo era per aquí i la meva mare va venir de visita. Un amic meu també de visita patia la típica diarrea del viatger, i la mare es va apressar a fer-li un arròs bullit. El temps estàndard per coure un arròs bullit a Palma és de 20 minuts (mumare dixit). Però als vint minuts de bullir, l'arròs encara era cru. Però cru, eh?

Després de vint o vint-i-cinc minuts més de bullir l'arròs i afegir-hi aigua, l'arròs ja era comestible, però no podem dir que fos massa llarg. La incredulitat de la meva mare era total, i quan ho va explicar, en tornar a Sa Roqueta, la gent no se'n podia avenir.

L'explicació, ben coneguda, té tres etapes, que podríem expressar popularment com a:

1) A l'altiplà mexicà, la pressió és més baixa, degut a l'altitud sobre el nivell de la mar
2) La temperatura d'ebullició baixa en baixar la pressió (equació de Clausius-Clapeyron)
3) A temperatura més baixa els aliments es couen més a poc a poc (equació d'Arrhenius)

És a dir, com que la pressió és més baixa per l'altitud, llavors la temperatura d'ebullició baixa i, per tant, la cocció resulta ser molt més lenta.

Anem a pams:

1) A un apunt anterior vam explorar la qüestió de la pressió. La pressió mitjana en aquesta ciutat mexicana és aproximadament de 820 hPa, degut a l'elevació.

2) Podríem aplicar l'equació de Clausius-Clapeyron per calcular la temperatura d'ebullició a 820 hPa, però no ho farem. Farem honor als tòpics sobre els enginyers, i resoldrem el problema consultant les taules del vapor d'aigua saturat. Hi ha les International Steam Tables de l'ASME, però costen 75 dòlars. Mmm, podríem consultar les taules que hi ha en diferents llibres d'enginyeria o de química, però ara no en tinc cap a mà. Bé, anirem a parar a aquesta calculadora de vapor (de fiabilitat desconeguda), i trobarem el següent:

A 820 hPa (0,82 bar), la temperatura d'ebullició de l'aigua és de 94,2ºC, gairebé 6ºC menys que els 100ºC de temperatura d'ebullició normal. Per tant, en aquest poble l'aigua bull a prop dels 94ºC, i no als 100ºC.

3) Segons Arrhenius, coure arròs a 94,2ºC ha de ser un procés força més lent que coure'l a 100ºC. Una clàssica rule of thumb de la cinetica química per a escolars afirmava que cada 10ºC de descens de la temperatura, la constant cinètica es reduïa a la meitat. De fet, això depèn completament de l'energia d'activació, però no burxarem en aquest punt.

Com que el temps necessari per arribar a un cert grau de cocció és inversament proporcional a la constant cinètica, llavors amb una disminució de 6ºC el temps de cocció no s'hauria d'arribar a doblar, segons la regla dels 10ºC. A la pràctica, el temps de cocció de l'arròs aquí dalt és de 45-60 minuts, segons que m'explica Chayito, la dona de fer feines i cuinera ocasional de la casa. Això és més del doble que el temps estàndard al nivell del mar, fins i tot tenint en compte que els mexicans couen massa l'arròs.

Així doncs podem afirmar que la cocció de l'arròs és molt més sensible a la temperatura que la misteriosa reacció de la regla dels 10ºC. No en calcularé la constant d'Arrhenius, que encara em faran candidat a l'Ignobel...

Amb una paraula, l'altitud es fa notar també a la cuina, i no només en l'aeració de depuradores o en la fresqueta que fa a l'estiu, o en la pressió arterial (que en cara no sé si l'abaixa, l'apuja o primer l'apuja i després l'abaixa)...

Terra d'insurgents

.

Dolores Hidalgo i San Miguel de Allende, totes dues ciutat de l'estat de Guanajuato, són els llocs que més he visitat aquí a Mèxic. Cada vegada que ve algú de fora l'acabem portant a veure aquestes ciutats. La darrera vegada, fa dues setmanes.

En aquesta terra oriental de Guanajuato, el tema del tema és la insurgència de 1810 contra Espanya, de què ja he parlat. A Dolores, tot el que tingui a veure amb Miguel Hidalgo i el seu Grito, inclosa l'església des d'on mossèn Miguel Hidalgo va iniciar la sublevació.

Església de Dolores Hidalgo - Placa commemorativa del Grito


Casa de las Visitas

A San Miguel de Allende, bressol d'Ignacio Allende, el tema és ell mateix, i els insurgents en general. Aquesta ciutat és Patrimoni de la Humanitat, amb molts edificis històrics interessants. Dolores és més popular i de pas, i San Miguel és més turístic i residencial, car, amb força gringos i chilangos fresas.







Fins i tot un locutori telefònic pot ser dels insurgents.
Totes les fotos són del març passat.

Que surti el sol per...

La frase castellana que salga el sol por Cartagena (estranyament només escrita abans una vegada al web) sempre m'ha fet bastant de gràcia. Ningú me n'ha explicat mai el significat, però pel context en què l'he sentida jo diria que vol dir que jo faré una cosa i se me'n fot el que passi després.

Per exemple, el José Montilla podria dir (ho dubto):

"Jo tornaré a votar el Maragall, i que salga el sol por Cartagena..."

Si la frase se la van inventar a Madrid, Cartagena gairebé deu ser el punt per on, de fet, ja els surt el sol bona part de l'any, tot i que cau una mica massa al sud. En certa manera el sol ja els hi surt cada dia, per Cartagena i, per tant, no passa res? Qui sap.

A la Ciutat de Mèxic, el sol surt més o menys per Veracruz. Ahir em vaig emprenyar amb un alumne i li vaig dir que si no treballava més en la tesi no es titularia mai. Que jo em quedava tan ample, y que salga el sol por Veracruz!

Actualització (2006-04-04):
-----------------------------
El lector i amic J. em diu que la frase és:
Salga el sol por Antequera, y póngase por donde pueda
i que això ve dels temps de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics.
Veig que ja he posat els peus a la galleda :-(
En tot cas, la frase de Cartagena no me l'he inventada jo. Encara recordo quin professor universitari la deia de tant en tant...

Les depuradores i la llei de Henry

Simplificant una mica, la llei de Henry diu que a una temperatura donada la solubilitat d'un gas en un líquid és directament proporcional a la pressió d'aquest gas. Això ens permet explicar perquè quan destapem el refresc o el xampany apareixen bombolles, però no ho explicaré.

Els qui treballem en el tractament biològic de les aigües residuals estem familiaritzats amb la solubilitat de l'oxigen dins l'aigua. Els processos de depuració més utilitzats als països industrialitzats són aeròbics, i necessiten normalment l'aeració del procés, per tal que els microorganismes aerobis que depuren l'aigua residual puguin respirar, i que la seva productivitat no baixi.

A la pressió mitjana al nivell de la mar (1013 hPa = 760 mm de mercuri) la pressió de l'oxigen és de 213 hPa. A 20ºC, això es tradueix en una solubilitat en aigua de 9,15 mg/L (9,15 mg d'oxigen per litre d'aigua). La podeu calcular amb aquesta calculadora, que fa servir mm de mercuri (torr) com a unitat de pressió.

En aquest ciutat de l'altiplà mexicà, la presió baromèrica mitjana és molt més baixa que al nivell del mar. L'endevinaríeu? 1002 hPa? 990 hPa? 970 hPa? Nooo! És aproximadament 820 hPa (615 mm de mercuri!). La pressió parcial de l'oxigen és tan sols de 172 hPa, i la solubilitat de l'oxigen a 20ºC és només de 7,37 mg/L.

9,15 mg/L o 7,37 mg/L poden semblar molt poc, però la majoria de peixos se'n surten amb menys. I els bacteris aerobis que depuren l'aigua residual en tenen prou amb una concentració d'1-2 mg/L. En canvi, la solubilitat de l'oxigen és vital en el procés de transferir aquests gas de l'aire al si de l'aigua. Aquest és un procés energèticament i econòmicament costós. Les depuradores aerades tenen costos d'operació (aqui a Mèxic) entre 2 i 8 vegades, aproximadament, els costos d'operació de sistemes no aerats, com les llacunes convencionals.

Bé, doncs l'eficàcia de transferència d'oxigen és directament proporcional a la diferència entre la solubilitat de l'oxigen i la concentració real de l'oxigen dins el reactor biològic. Si aquesta concentració és, per exemple, 1,5 mg/l, ens trobem que les diferències de concentracions serien, a 20ºC:

Al nivell del mar (Barcelona, Palma...): (9,15 - 1,5) mg/L = 7,65 mg/L
Aquí on jo visc (altiplà mexicà): (7,37 - 1,5) mg/L = 5,87 mg/L

Com que les eficàcies de transferència són proporcionals a aquestes diferències, resulta que l'eficàcia de transferència d'oxigen és força més baixa en aquesta ciutat mexicana que a Barcelona, sempre parlant a 20ºC. Quant més baixa?

Doncs: (7,65 - 5,87)/7,65 x 100 % = 23,2% més baixa.

Amb una turbina d'aeració determinada, per cada kWh d'energia consumit per la turbina podem transferir 1.5 kg d'O2 de l'aire a la bassa perquè respirin els nostres bacteris depuradors. Això seria a 20ºC, al nivell del mar i a les condicions del procés. Però aquí dalt és menys: amb 1 kWh només podem transferir:

1.5 * (1 - 0.232) = 1,15 kg d'oxigen, en comptes dels 1,5 kg d'oxigen

Pot semblar poca diferència, però fem un capmàs. Una depuradora que tracti 400 L/s d'aigua residual urbana (són uns 35.000 m3/d), necessita transferir prop de 7.600 kg d'oxigen al dia, 2.770 tones d'oxigen a l'any (això us ho haureu de creure, no tinc ganes d'explicar-ho). Per transferir aquesta carretada d'oxigen, suposant un altre cop una temperatura de 20ºC, necessitaríem:

Al nivell del mar: (2,77 milions de kg d'O2)/(1,5 kg d'O2/kWh)
= 1.85 milions de kWh

Aquí dalt (altiplà mexicà): (2,77 milions de kg d'O2)/(1,15 kg d'O2/kWh)
= 2,41 milions de kWh

Ambdues quantitats serien francament astronòmiques si ens apareixien al rebut de la llum de casa. Fins i tot per a molts municipis mexicans és molt difícil de pagar els aproximadament 0.15 kWh/m3 necessaris només per fer l'aeració. D'altres, en canvi, han trobat esquemes de finançament per fer-ho.

Bé la diferència anual seria de 560.000 kWh, deguts exclusivament a la l'esmentada llei de Henry. No sé quin és exactament el preu industrial actual del kWh, però posem 10 cèntims d'EUR, parlaríem de 56.000 EUR l'any!

I el cost en emissions de CO2? Això depèn molt de la composició de la generació d'elecricitat. A Mèxic la generació és sobretot a partir de combustibles fòssils, mentre a Catalunya predomina la generació nuclear, que no genera emissions de CO2. Suposem dos sistemes de generació comparables, amb un factor d'emissió intermedi entre el del gas natural i el del carbó. Per exemple, 0,75 kg CO2/kWh. La diferència d'emissions seria de 420.000 kg de CO2 l'any, 420 tones l'any. Una quantitat potser modesta d'emissions en valor absolut, però que equival a una emissió extra de 32 g de CO2/m3 d'aigua residual depurada, només deguda a la llei de Henry, i al fet de viure a prop dels 2.000 m d'alçada.

No he considerat l'efecte de la temperatura, que òbviament no és tot l'any de 20ºC. He pres una mateixa temperatura per fer una comparació més senzilla. Simplificant una mica, temperatures més altes augmenten el coeficient de transferència y disminueixen la solubilitat (ahir la solubilitat era només de 6,5 mg/L!). Son dos efectes que es compensen bastant i fan que l'eficàcia de transferència en kg O2/kWh no depengui tant de la temperatura. D'altra banda, el consum d'oxigen augmenta a l'estiu, per l'activitat més intensa dels microorganismes. I les diferencies hivern/estiu són més marcades a Barcelona que a l'altiplà mexicà. Aquests factors s'haurien de tenir en compte en un estudi més detallat.

Deu n'hi do, el William Henry...