L'imperi contraataca

Ahir m'acomiadava desitjant llarga vida als difunts Los Churumbeles de España, però no em pensava que Déu nostre Senyor em faria cas tan aviat. Uns Churumbeles ja una mica granats (com el Boadella, el de Carreras o l'Azúa) s'acaben de treure la màscara una mica més i ens donen la seva solució a la nefasta situació actual: més Espanya.

Em penso que en veurem sortir a la llum uns quants, de churumbeles de España, perquè les seves idees tenen més seguidors que representació política, a la DCPMC.

Los Churumbeles de España

Molts mexicans d'una certa edat, de cinquanta en amunt, em pregunten si conec el grup musical de Los Churumbeles. És més, me'n parlen donant per suposat que jo ja sé qui són els Churumbeles. I esperant que la cara se m'il·lumini de sentir parlar d'aquest grup tan espanyol.

Frustració mexicana: no sé qui són els Churumbeles. Ni flowers.

Bé, avui dia la ignorància és voluntària, i venint cap a casa després de fotre'ns una arrachera en companyia de dues representants de la colònia espanyola d'aquesta ciutat he pensat que els Churumbeles bé mereixien una recerca al Google. Us en faig cinc cèntims.

El 1949, el músic José Fernández Ruiz va tenir la necessitat i l'oportunitat de formar un grup musical per anar a complir un contracte a Cuba (la Cuba de Batista, suposo). Segons que ens expliquen aquí (ya.com), JFR era republicà i antifranquista, i maldava per sortir d'Espanya. Així, en un mes va reunir deu músics i se'n va anar cap a Cuba. El grup es va dir Los Churumbeles de España (foto impagable). Allà van treballar al cabaret Montmartre, on van triomfar amb El beso, Tres veces guapa i No te puedo querer.

Després van venir a Mèxic i s'hi van quedar. I hi van triomfar. Van arrasar, no només a Mèxic, sinó a tot el continent americà, d'Argentina als Estats Units. Van gravar 10 discos, dels que van vendre 10 milions de còpies entre 1950 i 1965. Diuen a ya.com que van arribar vendre mig milió de discos en un cap de setmana.

El dia de Nadal passat va morir als 90 anys a Querétaro el fundador i darrer membre viu del grup, JFR.

Amb el cercador de l'eMule veig que van gravar un fotimer de cançons espanyoles:

- Si vas a Calatayud
- La zarzamora
- El relicario
- María Dolores
- El gato Montés
- Tres veces guapa
- No te puedo querer
- El beso
...

No sé quin ressó tingueren a Espanya, però jo diria que molt poc.

Llarga vida als Churumbeles!

Noces a la mallorquina

Segons la tradició catalana, quan reps una invitació de noces (suposem que t'arriba a casa), el mecanisme és el següent: telefones als nuvis, expresses la teva joia per l'esdeveniment, agraeixes la invitació i pronuncies semicasualment la frase inexorable:

- Que heu fet una llista de noces...?

En la tradició mallorquina, més aviat de nous rics, et pots estalviar del tot la inexorable frase catalana. La targeta de la llista de noces t'arriba directament dins el sobre amb la invitació, no sé si per evitar qualsevol dubte o, simplement, perquè l'understatement mallorquí s'expressa en tots els aspectes de la vida quotidiana menys aquest.

Aquest aspecte mallorquí del protocol, que a Barcelona seria anatema, ha creat problemes en algun casament mixt catalano-mallorquí, que jo mateix he pogut experimentar: els convidats catalans van rebre la invitació sense targeta de llista de noces, i els mallorquins amb targeta (perquè no es despistés ningú).

Bé, acabo de rebre una invitació a unes noces 100% mexicanes i us puc confirmar, per si en quedava cap dubte, que els catalans no van fer la conquesta de Mèxic. En el tema de la llista de noces (mesa de regalos) es nota la influència de Fra Juníper Serra...: la targeteta arriba, efectivament, dins el sobre de la invitació. Quin deu ser el costum castellà (o extremeny) que podria haver importat l'Hernán Cortés?

Ca'n Chilango

Foto de l'amic EVR, que encara no té un blog

En la ciudad que vendrá [...] llueve eternamente una lluvia ácida, espesa, casi viscosa, [...] un agua que se puede cortar con un cuchillo y verla separarse en estrías estrechas.

Guillermo Cabrera Infante
La caza del facsímil, dins Blade Runner, AA.VV., Tusquets, Barcelona, 1988.

Abolició del genèric masculí?

Un post de Teresa Amat, enllaçava amb un document de la Secretaria de Política Lingüistica (SPL) i l'Institut Català de la Dona (ICD), amb propostes lingüístiques orientades a eliminar determinats aspectes de la llengua que es consideren sexistes. Això inclou, significativament, la proposta de supressió del genèric masculí, una estructura fortament arrelada a l'idioma català. El post esmentat ha rebut comentaris i estimulat posts a diferents blocs. Inicialment no sabia si el post de Teresa Amat era a favor o en contra el document, però amb els comentaris he vist que era en contra.

No estic d'acord amb totes les argumentacions ni amb totes les propostes del document (tampoc n'he llegit les 91 pàgines), però trobo el desqualificaria sense matisos.

L'arrel de la qüestió per a mi es la següent: l'idioma és ple de significats i de construccions que tenen una càrrega sexista, racista o d'altres tendències polítiques o socials que una part influent de la població considera inacceptables, i que una altre part de la població no està disposada a reconèixer que les considera acceptables. A Fum i estalzí RMF n'ha donat un fotimer d'exemples). Això porta i portarà inexorablement a canvis en l'ús i en el significat de moltes paraules, i en la manera de fer moltes construccions. Us agradi o no, amics blocaires.

Per exemple: si algú de vosaltres conviu amb la seva parella femenina sense estar casat, gosaríeu referir-vos a ella com a la vostra concubina? Sobreviuríeu a una frase com aquesta?:

- Avui no podrem venir a sopar perquè la meva concubina es troba malament.

Del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana:

concubí -ina
	[1696; del ll. concubinus, -a, íd., der. de cubare 'jeure']
	1 m i f Persona que fa vida marital amb una altra sense ésser-ne cònjuge.

Perquè no dir la meva concubina? Doncs perquè concubina és un concepte caduc. Té una càrrega negativa o despectiva que no figura al diccionari i que resulta inacceptable, no sé si per a la majoria, però si per a la majoria que escriu o parla als mitjans de comunicació. Per cert, tenia un professor marroquí de francès a Montreal que en saber que la meva dona i jo no estàvem casats (aleshores), ens va dir que llavors era la meva concubine, i es va quedar tan ample (ell va sobreviure, per això)...

Cada dia estem deixant de dir coses que només fa uns anys eren la manera més normal de parlar: moro, marica, jueu (com a insult). Si m'apureu, esquimal, negre o indi, i moltes paraules més. Alguns d'aquests canvis són acceptats de manera bastant ràpida i general. D'altres són rebuts amb rebuig o indiferència per la majoria.

Però en tot cas, el canvi es produeix. Aquí a Mèxic encara les dones són Ingeniero Químico o Ingeniero Eléctrico, perquè l'entorn social sospitaria que Ingeniera Química és una cosa de categoria inferior a Ingeniero Químico. Això era així a Catalunya fa uns anys, però ara ja no.

Segurament per influència de l'anglès, on desmasculinitzar l'idioma ha estat molt més fàcil (en no existir gairebé el gènere), en les llengües romàniques hi ha qui proposa elimininar el genèric masculí. És a dir, ja no acceptar la regla de l'idioma que estableix que el masculí serveix per als dos gèneres quan s'han d'esmentar conjuntament (per exemple, els fills).

Suprimir directament el genèric masculí és una mica fort, i difícil d'implantar sense complicar bastant l'idioma. Com a principi em sembla bé, però em sembla que és força complicat en el nostre idioma. Tanmateix s'està intentant, com a mínim en català, en espanyol i en francès. I ja s'està fent en part: fa molts anys que les Associacions de pares d'alumnes (APA) a les escoles són Associacions de mares i pares d'alumnes (AMPA) que les cartes massives van adreçades a Benvolgut/da ..., etc.

Aquestes recomanacions que es fan al document de la SPL i l'ICD van més enllà i, francament, dir sistemàticament la descendència en lloc de els fills em sembla una mica fort.

Tot arribarà. Un exemple. Algunes de les propostes del document SPL-ICD són norma obligatòria en tots els documents de la Universitat de Sherbrooke, al Quebec, des de 1994. El document Politique rédactionelle non sexiste (en PDF), estableix, per exemple, l'abolició del genèric masculí (aquí tots sabem francès, i si no, ho fem veure):

...l'utilisation du genre masculin comme générique ou comme neutre ou l'indication que le genre masculin comprend le masculin et le féminin, ne sont plus employés

Queda abolit això d'escriure Benvolgut-da o Benvolgut/da:

Les paramètres, tirets, traits obliques ou autres signes graphiques pour désigner le genre
féminin du mot,... ne sont plus employés.

S'ha d'esmentar sempre el nom masculí i el femení complets, precedits de llurs articles:

Les noms sont écrits au long, au féminin et au masculin, précédés de l'article correspondant.
....
Exemple : Les utilisatrices et les utilisateurs du logiciel.
...
Épicènes
...
Exemple : La ou le responsable. Les responsables.

I no són exactament propostes:

Toutes les personnes membres de la communauté universitaire, quel que soit leur statut
(personnel enseignant, personnel professionnel ou de soutien), ont la responsabilité morale de
s'assurer que les textes qu'elles produisent sont conformes à la présente politique.

Preparem-nos per a l'abolició del genèric masculí...

Mortaldat d'ocells

Un avantatge de viure en aquestes latituds és que de tant en tant un colibrí queda aturat davant la finestra del meu despatx, suspès enlaire, mentre mou les ales a una velocitat astoradora. Jo que em pensava que l'hàbitat natural del colibrí eren els cromos de Vida y color...

La setmana passada van aparèixer tres ocells morts al peu de la finestra (en manca un). Una espècie de pinsans. No sé si es van estavellar contra els vidres de la finestra, o és que van menjar alguna cosa enverinada. No crec que es morissin de calor, perquè no en feia tanta, ni que els matessin a pedrades.

Homenatge al Reader's Digest

Als anys setanta encara corrien per casa uns números del Reader’s Digest dels anys cinquanta. Tenien l’empremta inequívoca d’aquella època: guerra freda i tradicional american way of life, ambdues coses en ple apogeu. Recordo un article titulat China Comunista: 650 millones de esclavos uniformes. També recordo els acudits militars, les històries de famílies estàndard americanes (em recordaven els Picapiedra, amb Wilmas i Pedros inclosos). I la idea que tot es pot resumir i adaptar (digerir!), i que tots mereixem que ens ho facin.... Restes d'aquells aires encara bufen pels Reader's Digest que avui compra la meva sogra.

En certa manera jo els dec la vida, als Reader’s Digest dels anys 1950. De fet, els dec la vida, literalment. L’història és una mica llarga. L’altre dia esmentava com la generació dels baby boomers nord-americans ens havia passat els seus mites i les seves icones generacionals. Un dels moments claus d’aquella generació (o potser per a la dels seus pares?) va ser sens dubte l’assassinat del president Kennedy.

Els qui queden d’aquella època tenen tots una resposta clara a la pregunta què feies quan van assassinar John F. Kennedy? Jo sóc del 61. Vull dir que difícilment me’n recordaria d’un assassinat que va passar el novembre de 1963. No me’n recordo del què feia aquell dia, però m'ho han explicat. Quan Kennedy era assassinat jo tenia dos anys i vuit mesos i m’estava ofegant per un accés de febre que em congestionava les vies respiratòries superiors. La meva mare va sentir un gemec meu al dormitori i va arribar corrents. Jo ja tenia els llavis blaus.

Amb una respiració boca a boca el tema es podia resoldre, si més no per sortir del pas. En aquell poble de primers dels seixanta, no tothom sabia fer la respiració artificial. Però, ves per on, mon pare havia llegit com fer el boca a boca. On? En un número del Reader’s Digest dels anys cinquanta. I va funcionar! Vaig respondre ràpidament. Quan va arribar el metge del poble, un senyor molt gran, potser ja jubilat, jo ja havia reviscolat.

Fa uns anys li vaig preguntar al meu pare: i te’n recordes de quin dia era? Diu sí, a l’endemà els diaris duien la notícia de la mort d’en Kennedy. Ve’t aquí què feia jo quan van assassinar el Kennedy!

I moltes gràcies, mumpare!

Ustedes, alberca, carro

El cap de setmana passat vaig anar a veure la nova pel·lícula de l'Audrey Tatou (Un long dimanche de fiançailles), dirigida per Jean-Pierre Jeunet, el mateix director de Delicatessen i de Le fabuleux destin d'Amélie Poulain. Vaig xalar força, especialment pel cru retrat de la guerra de trinxeres a la PMG, i per tants detalls, humor, flaires, imatges d'Europa que em va regalar la pel·lícula. Sorprenent també l'aparició inesperada de Jodie Foster, amb un francès aparentment molt correcte. L'òptica i la sensibilitat de Jeunet-Tatou enamoren, però també cansen una mica, quan es converteixen en tics una pèl repetitius.

Pel què fa a la Jodie Foster, amb ella sempre em sento a casa, després de saber que era la nena que mostrava el culet (fa mil anys) als anuncis gegants de Coppertone que vèiem a la carretera, anant cap al Port d'Andratx.

Anècdota del dia. Vam anar a veure la pel·lícula amb tres espanyols (dues noies i un noi), que porten uns dos anys a Mèxic. Em fa gràcia que les noies em parlen com si jo fos mexicà (ustedes, alberca, carro). Em sorprèn una mica, perquè jo puc dir, si vull, ustedes, alberca i carro quan parlo amb els mexicans, però no amb els espanyols, amb qui diria més aviat vosotros, piscina i coche (els mexicans també diuen piscina i coche, per això) Em fa gràcia sentir algú amb marcat accent navarrès que diu ustedes en lloc de vosotros. Em ve al cap l'acudit de dir-li que si vol ja em pot tractar de tu...

Em sembla que tinc una facilitat no habitual de commutar netament d'una variant dialectal a una altra, especialment entre el mallorquí i el català central. No tant entre l'espanyol ibèric i el de Mèxic. Em falta rodatge.

Migrantes i carnets de conduir

La política migratòria dels EUA és un tema recurrent als mitjans de comunicació mexicans. Els milions de mexicans que viuen del otro lado (xifra variable segons les fonts) són una referència constant en el cor dels mexicans, en la premsa, en la política i en l'economia mexicana. Com a l'Espanya dels anys 60 i 70, les trameses de diners dels emigrants són la segona font de divises del país.

Ja he esmentat que en l'imaginari popular i comunicacional mexicà, els mexicans tenen el dret congènit a circular lliurement per tot el món, especialment a passar la frontera del nord i instal·lar-se lliurement al país veí. Qualsevol moviment legal al país veí que pugui restringir aquest dret és criticat durament per la premsa i, més suament, per la classe política i el govern.

Que la República Mexicana tingui una política migratòria força restrictiva, i que de fet els faci als americans la feina bruta d'aturar els indocumentats centre-americans que tracten d'arribar a la frontera amb els EUA, no és un fet que sembli afectar el debat sobre els drets dels mexicans als EUA.

Recentment, a Washington s'ha aprovat una llei que impedirà obtenir el carnet de conduir a les persones que no tinguin residència legal als EUA. Si s'arriba a aplicar, milions de persones (la majoria mexicanes) podrien quedar sense conduir, o veure's obligades a conduir il·legalment. Això ha generat protestes del govern mexicà, nota diplomàtica inclosa

No tan diplomàtic ha estat VFQ (manera com els diaris es refereixen sovint al president, Vicente Fox Quesada), qui ha dit que els mexicans van als EUA a fer feines que ni siquiera los negros quieren hacer allá. El més mínim coneixement dels codis polítics dels EUA hauria evitat aquestes declaracions de VFQ. El líder Jesse Jackson, que suposo que no es vol posar en contra la comunitat mexicano-americana, ha estat moderat i ha qualificat el comentari d'inexacte, innecessari i estereotipat.

Però tornem al tema del carnet de conduir. És possible a Mèxic treure's un carnet de conduir si no ets resident legal? Per començar hem de dir que els carnets de conduir els emeten les entitats federatives (estats i DF), no el govern federal. Un altre punt que podríem afegir a la llista d'exemples que demostren que les comunitats autònomes espanyoles no tenen l'autonomia més àmplia del món (enllaç de Carles Miró).

En aquest estat de la República, el carnet de conduir no certifica que tu sàpigues conduir. És a dir, no hi ha examen teòric ni pràctic. Tu vas a la secretaría estatal corresponent, i pagant la taxa anual de rigor et donen el carnet de conduir (licencia de manejo). Per tant, el tràmit només té un afany recaptatori. Després de l'escàndol de compra d'exàmens de conduir a Espanya (éskakíspanya!!), amb més de 100 autoescoles clausurades, jo suggereixo adoptar directament aquest esquema mexicà de permís de conduir.

Bé, malgrat la liberalitat amb què s'atorguen els carnets de conduir en aquest noble estat, si ets estranger i vols tenir el carnet de conduir mexicà (un carnet estranger només és vàlid uns mesos), has de mostrar el teu visat de resident, normalment un visat FM3. Si no el tens, no hi ha carnet. Fins i tot s'ha donat el cas que si falta un mes per caducar el visat ja no et donen el permís de conduir.

Conclusió: no hi ha carnet de conduir per a indocumentats a Mèxic.

La taca d'oli

Ja ha arribat la notícia, a El Universal. De fet, ho va fer dijous passat. Dimecres havia sortit a Le Monde (Le président de l'Amicale des déportés espagnols n'avait jamais été déporté).

Per cert, i canviant de tema, el mateix dia a Le Monde el gran titular era una pregunta que em va deixar una mica admirat i perplex (una pregunta que a l'ínclit Alfons Quintà li encantaria respondre):

Pourquoi la France est incapable de créer un Microsoft

En evidència

.
Durant el dinar del dia de les mares li vaig a explicar a un amic que a Barcelona hi havia l'Amical Mathausen, etc. Devia fer anys i panys que no esmentava l'Amical Mathausen. Vaig sentir un cert orgull de veure la mica de sorpresa i d'admiració del meu interlocutor. Arribant a casa, engego l'ordinador i em trobo amb la notícia de l'Enric Marco.

Si la notícia arriba a aquesta noble ciutat mexicana (de moment, ja ha arribat a la Gran Bretanya), em sembla que passaré més vergonya de la que ja estic passant...

En Carles Miró ha donat l'enllaç a un vídeo de TV3, i he trobat aquest altre al web de TV3.
.

Día de las Madres

Fa unes setmanes anunciava que ja s'acostava el Día de la Madres, dia d'exaltació nacional de la mare mexicana. Dia 10 de maig és el dia de la mare aquí a Mèxic. I no és una festa que més o menys intenti obrir-se camí en el mercat entre anuncis del Corte Inglés. És una festa completament arrelada que impregna tots els porus de la societat mexicana, exaltant un concepte força tradicional del paper de la dona i de les mares en la societat mexicana.

Avui és dia festiu (recuerdos als lectors que treballeu avui com un dia qualsevol). Els cantants famosos van anar ahir a la nit a la Basílica de Guadalupe a cantar-li les mañanitas a la marededéu de Gudalupe (mare per excel·lència), i la televisió ho va transmetre en directe. Les floristeries treuen fum dels encàrrecs que tenen. Els restaurants fan menús especials i tenen música en directe (mariachi, trio,...), i no donen l'abast. A la televisió passen pel·lícules antigues sobre el tema:

La sombra de los hijos (1964)
Madre querida (1950)

Però, especialment, El día de las madres (1968) amb Sara García, Amparo Rivelles (Riveles per als amics), Marga López i Fernando Soler. El día de las madres és com el Ben Hur o Els deu manaments del dia de la mare.

El missatge del dia d'avui és: aquella mare mexicana que, per la irresponsabilitat del seu marit i dels seus fills (irresponsabilitat que ella mateixa ajuda a reproduir), té l'alternativa de suïcidar-se o carregar ella sola amb tot el pes de la família. Doncs aquella mare mexicana rep un dia a l'any l'homenatge dels seus fills, que admiren la seva heroica i sobrenatural abnegació i l'encoratgen a seguir indefinidament com fins ara. Tot això entre mañanitas, flors, i programes indescriptibles de TV (per molt que ho expliqui, cinc minuts de TV Azteca valen més que un milió de paraules).

I, recordeu, Día de las Madres, en plural, que en singular queda un mica lleig. Avui el Gutiérrez Vivó ha portat cinc mares solteres al seu programa de ràdio. No sé si és un detall alternatiu, o reproductiu de la situació actual...

Terminologia

Algú va dir que dins cada català hi ha un filòleg. Jo dec pertànyer a aquesta categoria de cadacatalà. M'interessa la terminologia, i sovint he de navegar entre termes en català, espanyol, anglès i francès. Parlo de terminologia de química, medi ambient, enginyeria ambiental i altres herbes. També d'informàtica, quan m'he dedicat a traduir algun programa informàtic.

Els catalanoparlants tenim una eina i una autoritat en aquest camp, que fa molt bona feina. Em refereixo al TERMCAT. No sé si tothom els fa cas, però són una referència fonamental a l'hora de redactar un text científic o tècnic, especialment en àrees on cada dia surten neologismes, preferentment en anglès, però també passats per l'espanyol. El TERMCAT és alhora un observatori i una autoritat en el camp de la terminologia en català.

Aquesta gent del TERMCAT paren l'orella per caçar neologismes i, amb col·laboració amb professionals de cada sector, busquen solucions correctes per al català, que no siguin necessàriament un calc, que estiguin d'acord amb el geni de la llengua, i que puguin ser acceptats fàcilment pels parlants. No sempre s'aconsegueixen tots aquests objectius, però puc dir que la base de dades de neologismes en suport informàtic (parcialment publicada també a través de diferents diccionaris sectorials) és impressionant.

En destaco el Cercaterm, un servei de consultes en línia, que conté les defnicions dels termes catalans i l'equivalència en anglès, espanyol i francès. La Neoloteca inclou, a més, l'alemany i el llatí.

Per a la meva feina a Mèxic m'aniria molt bé un TERMCAT en espanyol, però... us penseu que existeix? Doncs no. No hi ha l'equivalent. Per suposat que les equivalències del TERMCAT m'ajuden de vegades, però no les puc esgrimir amb contundència en les discussions terminològiques amb els companys, perquè el TERMCAT no és cap autoritat en llengua espanyola, encara ;-D

Un exemple: el contingut del reactor biològic en una depuradora d'aigües residuals es diu en anglès mixed liquor. I no ho he sentit dir de cap altra manera. Ens diu el TERMCAT que en català s'ha de dir licor mesclat, i no sé si em sembla perfecte però és el terme que faig servir. En espanyol m'he trobat almenys amb quatre denominacions: licor mezclado, licor de mezcla, licor mixto, líquido mezcla. I no hi ha un criteri clar.

Després hi ha la cosa de l'espanyol ibèric i l'espanyol (o espanyols) d'Amèrica. Naturalment el TERMCAT no entra gaire en aquests matisos, perquè no és la seva feina. Em passo el dia preguntant als mexicans si tal cosa també la diuen així. Hi ha una munió de termes tècnics o científics que són diferents. En molts casos es deu al fet que el neologisme va arribar a Espanya a través del francès, mentre a Mèxic ho va fer a través de l'anglès. Em refereixo a l'època en què la llengua estrangera més coneguda a Espanya era el francès.

Amb un paraula...

Vacances? No encara

Em cal un metre quadrat d'illa per aparcar el cervell...

Què em fascina de Peggy Sue?

A finals dels vuitanta vaig veure Peggy Sue got married per primer cop, en un cinema de repertori de Fabra i Puig, molt barat i amb sessió doble (com es deia el local?). De primer plat passaven Peggy Sue got married (1986) de Francis Ford Coppola. Segons els crítics de cinema, un film d’encàrrec al què Coppola va saber donar un bon acabat i un cert to personal i de qualitat. El film em va fascinar. De segon plat passaven The fly, la pel·lícula de David Cronenberg. Per cert, aquí on treballo n’hi ha un que ja l’he batejat Cronenberg, perquè se sembla al Jeff Goldbum... (quines coses).

Per què em va fascinar Peggy Sue...? La idea de tornar al passat, i quan hi ets provar de canviar-lo no és gaire original. Feia ben poc el film Back to the future (1985) havia arrasat al box office. I poc abans, The Terminator (1984) havia arribat del futur per escabetxar tothom qui se li posava al davant, per tal d'evitar el naixement d'un guerriller del futur.

La música? Només recordo la ingènua cançó de Buddy Holly que dóna nom al film. Buddy Holly (posem-nos drets) és tota una fita en els orígens del rock. En tinc dos discos, que segueixo escoltant després de molts anys. Però la cançoneta de Peggy Sue got married te l'acabes aviat... Diuen que les composicions originals de la pel·lícula són de John Barry, qui va fer la banda sonora d'Out of Africa, on una baronessa danesa s'enamora d'una estrella de Hollywood (segons que va escriure algú a Newsweek fa segles). M'hi hauré de fixar, amb la música, quan la torni a veure.

Què em fascina, doncs, del film? Parlo de memòria, perquè ja deu fer 10 anys que no l'he vist:

- Una esplèndida Kathleen Turner de 32 anys, fent el paper d'una dona de 43 i d'una adolescent d'uns 16 anys. No li falta gaire per fregar el ridícul però se'n surt. Broda un paper fantàstic que no era gens senzill.

- La mirada nostàlgica a l'adolescència dels baby boomers americans, una generació que ens ha venut els seus mites i icons a tota la tropa que hem vingut al darrera. Fins al punt que som capaços de tenir nostàlgia d'una època que no vam viure...

- Peggy Sue entrant per primer cop a casa dels seus pares, just acabada d'arribar del futur.
- Una introspecció sobre la pròpia adolescència.
- Una emoció per coses que podrien haver estar i no van ser.

No me'n surto. El cas és que em fascina. i que el film m'ha fet plorar cada vegada que l'he vist. Gràcies a la tecnologia, estic a punt de veure Peggy Sue... per tercera o quarta vegada. Potser seria millor conservar el mite en la meva memòria, però tinc moltes ganes de tornar a veure el film, i que la meva dona la vegi per primer cop.

Ja us ho contaré. Llegeixo que hi surten Helen Hunt i Jim Carrey (joveníssims, suposo), gairebé desconeguts aleshores. No m'hi vaig fixar...

Tot recordant Mont-Rebei...

És que aquí a Espanya....

Clàssics catalans - 3

Més enllà dels sectors separatistes catalans, la paraula Espanya és evitada per molts catalans en les seves converses. Es diu Estat Espanyol, aquí (per què no allà?), la Península Ibèrica (pobres portuguesos!), la península... I aixo es fa per convicció, per costum o per por a una certa incorrecció política. Aquest fet, que no m'estranya ni m'escandalitza, i que jo en part practico, podria donar per a un estudi psicològic o sociòlogic.

El que em fa gracia és que algunes persones desbloquegen la paraula Espanya quan es tracta de parlar de coses dolentes que passen a Catalunya. És a dir, puc explicar que els últims 25 anys a Catalunya s'han fet 315 depuradores d'aigues residuals urbanes, en un territori més petit que la majoria d'estats mexicans (i deixar bocabadats els meus interlocutors mexicans). Poc després, si em descuido els puc explicar que hi ha massa corrupció en la concessió d'obra pública a Espanya (com si no n'hi hagués a Catalunya!).

Aquesta actitud es pot resumir en la situació següent:

Trepitges una merda de gos per un carrer de Barcelona, i dius:

- És que aquí a Espanya la gent es molt bruta...

Sense comentaris.