diumenge, de febrer 17, 2008

De llibres i vendes

En una columna de negocis, un article dedicat a dissuadir la gent de fer-se escriptor dóna xifres de la venda de llibres al Regne Unit:

...de 200.000 llibres posats a la venda l'any passat, 190.000 títols van vendre menys de 3.500 exemplars. Encara més desolador, de 85.933 llibres nous, 58.325 van vendre una mitjana de només 18 exemplars.

A novel idea may not be a lucrative one

Times Online, 16/02/2008

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de febrer 14, 2008

Conseqüències inaudites - i segurament inèdites - de l'eficiència terminal

Com deia fa uns mesos, l'eficiència terminal consisteix en que els estudiants han d'acabar la carrera, i l'han d'acabar en el temps previst en el pla d'estudis o, potser, amb un semestre o dos de gràcia, segons la durada dels estudis. Sota aquest esquema de produir titulats, la facultat és responsable de que l'alumne acabi a temps. L'acceptació d'aquesta premissa porta a situacions curioses si no grotesques, com les que explico tot seguit.

Jordi Zapata té un hoste

Jordi Zapata (no cal dir que és un nom figurat, però no sóc jo) hostatja a casa seva, de franc i des des del mes de setembre, un alumne seu de màster. A l'agost es van complir els dos anys de beca federal de què gaudia aquest estudiant i, davant la perspectiva que el noi desaparegués per anar a buscar feina i no acabés mai la tesi, el company Jordi va decidir allotjar-lo a casa seva fins que acabés la tesis, fet terminal que, malauradament, no s'acaba de produir. El postgrau en què el nano està matriculat podria ser avaluat negativament per la instància federal corresponent, si aquest nano no es titula, exactament, demà (no es titularà). El comitè acadèmic del postgrau avaluarà un dia el rendiment titulador de Jordi Zapata i el podria amonestar o, directament, fotre'l fora del cos de professors del postgrau per aquest motiu.

Reunions de pares

Aquí a Mèxic, encara no es diuen reunions de mares i pares (expressió que provocaria més d'un ¡órale güey!), però tot arribarà. El professor Santos Almendárez va ser convidat per primer cop a una reunió de pares d'alumnes de segon semestre de carrera. Estem parlant de bergants de 18 anys, que acompanyen son pare i/o sa mare a la reunió. A l'acte els van repartir l'expedient acadèmic dels seus fills i es van premiar els pares i mares dels estudiants que havien tingut les millors qualificacions del semestre passat. Els pares i mares premiats van passar a la mesa directiva a recollir el reconeixement pels resultats dels seus fills. Després, els pares i fills es van reunir amb els tutors, per discutir qüestions generals i particulars. Algunes mares es van acomiadar del tutor amb un aquí se los encargamos, como en el kinder.

No tinc paraules.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimecres, de febrer 13, 2008

Més puresa de sang

El PRD segueix pixant fora del test, a compte de la nacionalitat mexicana de Juan Camilo Mouriño. El "certificat de mexicà de naixement" (!) que va presentar Mouriño no els ha fet el pes, als perradistes, i el seu portaveu Fernández Noroña ha estat fent un petit tour per Galícia, pagat per una emissora de ràdio mexicana, potser a la recerca de les fonts del riu Congo. En aquest cas, les fonts eren els orígens de la mare de Mouriño, que apareixia com a mexicana en l'acta de naixement de Mouriño emesa al consolat mexicà a Madrid.

Noroña diu una sèrie de mitges veritats i coses que no vénen al cas. Deia El País, fent-se ressò de les declaracions de Noroña:

Los abuelos maternos del ministro eran gallegos, lo que en aplicación de la legislación mexicana de la época, indicaría que la madre de Mouriño no pudo tener la nacionalidad mexicana y que el propio secretario de Gobernación estaría inhabilitado para ser ministro en México.

Quina bestiesa! Una persona pot ser i podia ser mexicana encara que els seus pares fossin estrangers. A l'arribada de Noroña a Mèxic, ha sortit a la llum un certificat de nacionalitat mexicana de l'àvia materna de Mouriño, on queda clar que l'avi matern de Mouriño, Camilo Terrazos, era naturalitzat mexicà, i que l'àvia materna va adquirir la nacionalitat mexicana en el moment de casar-se amb Camilo Terrazos. Això implica que la mare de Camilo Mouriño era mexicana de naixement. Aquí el certificat escanejat a El Universal (no en puc garantir l'autenticitat, però posats a creure, me'l crec més que a Fernández Noroña).

Per llegir una estona: Xenofobia de izquierda, per Enrique Krauze.


Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, de febrer 08, 2008

El Niño Dios, la Candelaria, el Niño Doctor, la Virjensita i altres herbes

No sé si van ser els aires postconciliars o què, però després de dotze anys estudiant al col·legi dels jesuïtes vaig sortir al carrer sense saber què era ni quan era la festa de la Candelera. Anys més tard, la Candelera només era la patrona dels estudiants d'enginyeria elèctrica, que cada any donaven la murga amb una festa per la seva patrona (data que no vaig ser capaç de memoritzar). Arribo a Mèxic, i descobreixo amb estupor que per a molts mexicans les festes nadalenques no s'acaben fins la Candelera, el dos de febrer, la festa de la Presentació del Senyor, en què es commemora quan Maria i Josep van portar el nen al temple.

Molta gent no desa el Betlem ni apaga els llumets de Nadal fins la Candelera. De fet, la tradició catòlica mexicana diu que el dia de la Candelera es vesteix el Niño Dios (l'infant del pessebre, que sol ser d'una bona mida, gairebé natural) i se'l porta a missa, i després se'l guarda dins un nínxol (?) la resta de l'any, fins a fer el pessebre del Nadal següent. De fet, dissabte passat vaig passejar per un mercat d'una vila propera, i es venien molts vestits de bebè en llocs poc habituals. Dic, mira, venen roba d'infant. La meva dona em va avisar que eren per vestir el Niño Dios. ¿Us imagineu cada dos de febrer vestint un nino de mida natural i portant-lo a oir missa per fer-ne la Presentació?

Una altre qüestió important, és que el tancament de les festes via Candelera se celebra amb una tamaliza. Tamaliza és a tamal com costellada és a costella: és a dir, celebren la Candelera fotent-se uns quants tamals en bona companyia. Qui paga els tamals? Qui els ha de pagar? Doncs, naturalment, les persones a qui els va tocar una figureta (el monito) quan es van menjar el tortell de Reis. És completament lògic i així està establert! Els tamals es combinen amb atole.

Passejant pel mateix mercat, em sorprèn una capella amb un Bon Jesús dins una vitrina. Havia visitat aquest mercat potser sis vegades, però no m'hi havia fixat, o no hi era, la capella.


Vaig pensar, deu ser el Niño Dios. I sí, era un Jesús infant, però amb la meva suspicàcia i perspicàcia habituals m'acosto a la vitrina i observo que el Bon Jesús porta una cosa penjada al coll. Un escapulari? Una casulla? Una corona d'espines com la del Carod-Rovira? No. Un estetoscopi! Segueixo la meva investigació, i en un prestatge sota la vitrina, veig unes imatges d'un Jesús Infant, i una targeta amb una oració al Niño Doctor. Una mica de recerca al web em porta al Santo Niño Jesús Doctor de Tepeaca, que no sé si és el mero mero o tot just una popular advocació d'un nen doctor universal. No sé quina impressió produiria tot plegat en un luterà o en un calvinista, però l'impacte ja és notable en un servidor, educat en l'ortodòxia catòlica d'un col·legi de jesuïtes.

Respecte a la Candelera mexicana, sembla que els asteques celebraven el mateix dia la festa del déu de la pluja (l'onzè dia del calendari asteca), i ho celebraven amb tamals. Potser d'aquí ve l'especial arrelament mexicà de la festa de la Candelera i el fet que ho celebrin amb tamals. (vegeu cap al final d'aquesta pàgina).

Per acabar, penjo aquí unes amenitats del mercat que vam visitar fa una setmana: l'herbolari "La Virjensita", i una parada on venen xilis secs i fulles de panotxa de blat de moro, aquestes per fer tamals. Bon cap de setmana.



Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de febrer 07, 2008

Estranya aritmètica d'accidents

Una notícia a La Jornada ens informa que cada any moren a Mèxic unes 27.000 persones en accidents de trànsit. Ho rematen dient que són 46 morts al dia, 15 d'ells atropellats per conductors "alcoholitzats". És perfectament creïble, però si fem una divisió, resulta que no quadra: 27.000/365 = 74 morts al dia, no 46. Fins i tot suposant que els atropellats són a més a més, llavors 46+15 = 61. Tampoc és això. Al diari argentí Clarín, diuen que les morts per accident de trànsit a Mèxic són 28,9 per cada 100.000 habitants. Això faria 30.600 morts a l'any.

Un informe oficial basat en dades de l'INEGI (fitxer ppt) estableix una xifra de 16.882 morts en accident de trànsit el 2005 (que faria 45.7 al dia: ja és això, 46), inclosos els atropellaments. Déu n'hi do, quaranta-sis al dia. Supera amb escreix (només de moment?) la mitjana de vuit o deu víctimes diàries del crim organitzat, que comptabilitza el diari El Universal.

La taxa de morts en accidents de trànsit seria d'16,1 morts per 100.000 habitants a l'any. El mateix estudi indica 5.341 morts en atropellaments de vianants (14,6 al dia, ja quadra amb les dades presentades a La Jornada), que també Déu n'hi do...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dimarts, de febrer 05, 2008

Poble d'indis



Aquestes rajoles expliquen l'origen d'un poble on s'hi van assentar indis otomíes i guachichiles a primers del segle XVII, sota l'autoritat dels conqueridors. Aquesta divisió de la vila (poble de dalt, poble de baix), avui aparentment superada, em recorda el que em contaven de la Vila Vella i la Vila Nova d'Esporles, a Mallorca.


Els paletes no van acabar de compondre bé el trencaclosques i, si llegiu el text amb cura veureu que hi ha una transposició de rajoles que altera les dues darreres línies de text:

...de los el Capitán D indios Juan
Domín 4 de Mayo de guez. 1610

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dilluns, de febrer 04, 2008

Dr. Simi: avís de clatellada


Víctor González Torres és el propietari de la xarxa de Farmacias Similares (lema: Lo mismo pero más barato), on es despatxen medecines que tenen propietats "semblants" a les originals. El Dr. Simi, com es coneix al ninot que anuncia la farmàcia (vegeu la foto), ven "genèrics intercanviables", dels que cal haver demostrat que són farmacològicament equivalents a les medecines "de patent" però, sobretot, ven "genèrics" a seques, que no tenen aquesta garantia.

El Dr. Simi, ha tingut un èxit empresarial considerable. Fa potser un parell d'anys va donar a conèixer les seves ambicions polítiques, postulant-se per a candidat a les eleccions presidencials, però els tribunals li van barrar el pas, perquè a Mèxic cal estar avalat per un partit polític per presentar-se a les eleccions. L'home no es va arronsar, i va començar la campanya per obtenir el nombre d'afiliats necessaris per registrar oficialment un partit polític. Bé, ara el govern federal, casualment, ha decidit tocar-li el crostó al Dr. Simi: es prepara una normativa en què els genèrics desapareixen, i només quedarien medecines de patent i "genèrics intercanviables". Evidentment, un torpede a la línia de flotació del negoci del Dr. Simi, 1.100 milions de dòlars de vendes anuals.

Avís de clatellada, o clatellada directa? Sentirem a parlar mai més de les ambicions presidencials del Dr. Simi?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dissabte, de febrer 02, 2008

Dos homes i mig


Portada de DVD de la sèrie Two and a half men.

Al Warner Channel de l'Sky mexicà passen en V.O.S. una sèrie que no sé si els mexicaires coneixen: Two and a half men. En aquesta comèdia de situació, Charlie Sheen és Charlie, un solter i compositor de jingles i cançons per a nens, un personatge que les dones de la meva família mallorquina definirien com a fadrinot tudadot1, si no com a pardalango2 i femellut3. Charlie és una mica més fi que tot això, però hi ha un bon element, amb ell.

El nostre homenet vivia sol a la seva casa de Malibú fins que el seu germà divorciat i el fill d'aquest se'n van a viure amb ell (d'aquí els dos homes i mig). A partir d'aquí, la sèrie juga amb el contrast entre el caràcter de Charlie i el del seu germà Alan (John Cryer), les conquestes sempre efímeres de Charlie, en les que el seu nebot Jake (Angus T. Jones) pot arribar a fer d'esquer (com quan el posa a classes de ballet per guanyar-se la professora), convençut o convenientment subornat pel seu oncle. També és una comèdia de complicitat masculina, en què la paròdia o autoparòdia dels homenets juga un important paper.

No he seguit la sèrie tot el que voldria però he xalat bastant amb el que he vist. Em sembla que si trobo els DVD a un preu raonable me'ls compraré, per veure els capítols com s'han de veure, de tres en tres...

· Two and a half men a la Wikipedia

1 fadrinot tudadot: un solter empedreït, i "fet malbé" (des del punt de vista que homes i dones neixen per casar-se).
2
pardalango: (segons el DCVB) m. despectiu que s'aplica, en llenguatge grosser, a un home egoista, aprofitat, que mira massa per ell mateix, i també a un malfeiner i a un desidiós, negligent o curt d'enteniment (Mall.).
3
femellut: seria "faldiller" tot i que les connotacions són una mica més rústiques...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

divendres, de febrer 01, 2008

Temors quebequeses


El meu apunt de fa dos dies sobre el "Franklin" m'ha fet parar atenció al canal RSS del diari quebequès Le Devoir, que tenia molt abandonat. M'hi he trobat una moderada efervescència entorn de l'estatus del francès al Quebec. És un brogit que difícilment arriba als lectors de la premsa mexicana o catalana, i que potser interessarà, ara que aquests dies alguns posen en qüestió la Llei catalana de normalització de lingüística, i la immersió en català a l'escola.

Per primer cop des del 1931, el percentatge de quebequesos que tenen el francès per llengua materna ha baixat... del 50%? Nooo. Del 60%? Nooo. Ha baixat del 80% (79,6%). Deixo al lector les comparances amb la situació catalana. A la ciutat de Mont-real, el percentatge és del 54%, però s'espera que en dotze anys baixi al 48%. En aquesta ciutat, l'anglès és la llengua franca dels que no tenen el francès com a llengua "pròpia", com ens passava a la petita comunitat euro-mèxico-asiàtica que vam formar temporalment per aquelles terres. Un sector de l'opinió pública veu amb inquietud aquestes xifres, i es pregunta si la famosa Llei 101 (la Carta de la Llengua Francesa) [tan mala de pair per sectors anglòfons i alòfons] va servir per assegurar l'ús social del francès.

Podeu llegir l'article La fin de la paix linguistique? on es toquen aquestes i altres qüestions. He provat de fer-ne la traducció automàtica al català i sorprèn la qualitat molt més que acceptable del text traduït: aquí l'article traduït.

I aquí un article de Radio Canada sobre el cens lingüístic canadenc del 2006: Le français en déclin.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

dijous, de gener 31, 2008

Lligues i lligues, pujols i puyols


Una lectura massa ràpida d'aquest titular de l'Avui em va fer pensar que Jordi Pujol volia ressuscitar la Lliga Regionalista. Potser és el que pretén ara fer Duran?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr