Les exportacions mexicanes de petroli han estat durant dècades una font substancial d'ingressos públics. El 2006, el 38,5% del pressupost de la Federació provenia dels ingressos petroliers. Durant dècades, i sota governs priïstes i panistes, l'empresa pública Petróleos Mexicanos (PEMEX) ha hagut de lliurar per llei gairebé tots els seus beneficis a l'erari públic. Degut a això, PEMEX s'ha descapitalitzat i no ha tingut recursos per explorar prou nous jaciments, per desenvolupar tecnologia capaç d'extreure petroli dels jaciments profunds del Golf de Mèxic o per satisfer les necessitats de refinació, de manera que Mèxic, malgrat els seus excedents de petroli, es veu obligat a importar molta benzina. A més, aquest doll de diners petroliers ha acostumat legisladors i governants a no cobrar impostos als ciutadans (especialment a les empreses), de manera que la recaptació d'impostos no arriba al 10% del PIB, un dels més baixos, fins i tot, a l'Amèrica Llatina. Sumem-hi els privilegis i la corrupció a l'empresa, i el panorama de "la paraestatal", com l'anomenen aquí, és desolador.
Malgrat la situació de PEMEX, amb els preus del petroli pels núvols, aquesta situació es podria mantenir indefinidament, si no fos per dos petits detalls: l'esgotament del jaciment Cantarell i l'efecte popote.
L'esgotament de Cantarell
Mèxic té una producció d'uns 3,4 milions de barrils al dia (3 mdb/d), dels quals Cantarell n'havia arribat a produir 2.3 mdb/d (2003). El jaciment ja va decaure el 1995, però la injecció de nitrogen va permetre assolir nous pics de producció. Tanmateix, la producció decau des del 2005, i aquest declivi és i serà dràstic, com sol passar amb els jaciments que s'espremen a fons mitjançant la injecció de nitrogen. Conseqüència d'això i de la manca d'inversió en exploració, les reserves provades de Mèxic només donen per a nou anys a la producció actual, i la reposició de reserves només és del 50%, és a dir, per cada milió de barrils que s'extreuen del subsòl, només se'n troben 500,000 de nous per extreure. Una situació clarament insostenible, que s'accentuarà amb el declivi de Cantarell i amb la impossibilitat gairebé metafísica de substituir el que era el segon jaciment mundial per una munió de petits pous que, en tot cas, s'esgotarien encara més ràpidament.
Efecte popote
(un popote és una canyeta per xuclar refrescos)
Els jaciments petrolífers dels Golf de Mèxic ocupen aigües territorials mexicanes i dels EUA (i aigües en disputa). Hi ha una moratòria d'extracció dels jaciments transfronterers, que venç el 2010. A partir de llavors, els nord-americans començaran a extreure petroli d'aquests jaciments. De seguida la premsa ha trobat l'expressió sintètica i humorística del que podria passar (efecte popote): si els americans xuclen per l'altra banda, i PEMEX no pot invertir els 25.000 milions de dòlars anuals que caldrien en exploració i nova extracció, els potencials jaciments mexicans s'eixugarien abans que PEMEX hi pogués entrar de veritat.
Amb el declivi petrolier que ja ha començat i amb el previsible efecte popote, la situació actual és insostenible, tot i que l'augment sostingut del preu del petroli pot pal·liar el desastre pressupostari mexicà. Què fa i què podria fer Mèxic per assegurar-se el pressupost nacional i mantenir la seva producció petroliera? Això és objecte de debat i de molta demagògia en els darrers temps. Espero explicar-ho en un altre apunt.
Malgrat la situació de PEMEX, amb els preus del petroli pels núvols, aquesta situació es podria mantenir indefinidament, si no fos per dos petits detalls: l'esgotament del jaciment Cantarell i l'efecte popote.
L'esgotament de Cantarell
Mèxic té una producció d'uns 3,4 milions de barrils al dia (3 mdb/d), dels quals Cantarell n'havia arribat a produir 2.3 mdb/d (2003). El jaciment ja va decaure el 1995, però la injecció de nitrogen va permetre assolir nous pics de producció. Tanmateix, la producció decau des del 2005, i aquest declivi és i serà dràstic, com sol passar amb els jaciments que s'espremen a fons mitjançant la injecció de nitrogen. Conseqüència d'això i de la manca d'inversió en exploració, les reserves provades de Mèxic només donen per a nou anys a la producció actual, i la reposició de reserves només és del 50%, és a dir, per cada milió de barrils que s'extreuen del subsòl, només se'n troben 500,000 de nous per extreure. Una situació clarament insostenible, que s'accentuarà amb el declivi de Cantarell i amb la impossibilitat gairebé metafísica de substituir el que era el segon jaciment mundial per una munió de petits pous que, en tot cas, s'esgotarien encara més ràpidament.
Efecte popote
(un popote és una canyeta per xuclar refrescos)
Els jaciments petrolífers dels Golf de Mèxic ocupen aigües territorials mexicanes i dels EUA (i aigües en disputa). Hi ha una moratòria d'extracció dels jaciments transfronterers, que venç el 2010. A partir de llavors, els nord-americans començaran a extreure petroli d'aquests jaciments. De seguida la premsa ha trobat l'expressió sintètica i humorística del que podria passar (efecte popote): si els americans xuclen per l'altra banda, i PEMEX no pot invertir els 25.000 milions de dòlars anuals que caldrien en exploració i nova extracció, els potencials jaciments mexicans s'eixugarien abans que PEMEX hi pogués entrar de veritat.
Amb el declivi petrolier que ja ha començat i amb el previsible efecte popote, la situació actual és insostenible, tot i que l'augment sostingut del preu del petroli pot pal·liar el desastre pressupostari mexicà. Què fa i què podria fer Mèxic per assegurar-se el pressupost nacional i mantenir la seva producció petroliera? Això és objecte de debat i de molta demagògia en els darrers temps. Espero explicar-ho en un altre apunt.
Traducció automàtica d'aquest text: en es fr
