Detalls funeraris

Acabo de tornar d'un cap de setmana molt gratificant per la Sierra Gorda de Guanajuato, i faig comptes de parlar-ne en aquest blog. Però no em puc estar de començar aquesta sèrie penjant una foto d'una funerària de Victoria, per aquells indrets de Guanajuato. Us recomano fer-hi clic, per ampliar-la a 900 x 675 píxels.

Primer detall: una mica més amunt del portal hi ha penjat el rètol de la funerària, que porta el nom de la vila, amb un anunci d'un producte. De quin producte es tracta? Potser esqueles o corones de flors?

Resposta:
ɐloɔ-ɐɔoɔ

Segon detall: al rètol de paper verd fluorescent s'anuncien productes igualment representatius del negoci. Potser nínxols, enterraments o incineracions?

Resposta:
ǝuo uoıʇɐʇs ʎɐld ʎ xoqx
uǝpuǝʌ ǝs

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Terra de mines

Els conqueridors blancs i mestissos que arribaven a aquests paratges no trobaven res comparable a les riqueses agrícoles de la vall de Mèxic o de Tlaxcala. Aquí plovia poc (i encara és així) i els indis locals eren caçadors-recol·lectors, segurament mals de reciclar cap a una economia agrícola. Els espanyols hi van fundar colònies d'indis tlaxcalteques, l'empremta agrícola dels quals encara és visible en alguns pobles de l'altiplà, però molts dels assentaments del segle XVI i XVII en aquesta regió van néixer com a llocs de mines: la plata era el principal atractiu econòmic local per als espanyols.

Per això, avui pots arribar a un racó gairebé despoblat de l'altiplà i trobar-t'hi un antic poble miner, habitat, amb notables esglésies dels segles XVII o XVIII, que els propietaris de mines i terres dels voltants van sufragar, amb rics retaules, pintures, calzes, sagraris, casulles brodades amb or, i altres ormejos eclesiàstics, que sorprenen per las seva bellesa o pel passat que deixen entreveure.




I també és evident que aquells senyors i mecenes fa temps que van tancar la barraca i se'n van anar a la ciutat, o es van arruïnar, o van canviar per sempre la seva relació amb l'església catòlica. La bellesa d'aquests temples no amaga la precarietat de la seva conservació. Però tampoc no hi acaba de sucumbir. Fins quan?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Roma des del sofà

El gener passat, una amiga va portar de Pamplona els DVD de la primera temporada de la sèrie Roma (sobre l'època de Juli Cèsar), i a casa ens la vam empassar sencera en uns dies del mes de juliol. Fa tres setmanes en vam comprar la segona temporada a Houston: igualment, en pocs dies ens la vam polir, i, la veritat, és que a casa ens ha agradat molt. No sabria com resumir-ho, però al canal Cuatro (que no sé ben bé què és) ho han expressat molt bé: sofisticada, sagnant i luxuriosa. Després d'una dura setmana de feina, ¿hi ha res millor que aplegar dos sofàs i una manta, i veure dos o tres capítols seguits de la sèrie? Segur que sí, però es fa el que es pot.

Sembla que no hi haurà tercera temporada, quina llàstima!

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

BONES FESTES

Ahir a la nit vaig sobreviure a una posada bastant autèntica, on fins i tot es va passar el rosari, amb lletania i tot. Va ser una altra ocasió per comprovar que el parenostre i l'avemaria han canviat de format, i jo que no m'actualitzo...

Una amiga espanyola tenia il·lusió de fer una posada a casa seva, i les veïnes li van ajudar a muntar-la. I a fe de Déu que la hi van muntar. Vam arribar una mica tard, i ens trobem la nostra amiga dirigint el rosari. Sort que ja anaven pel tercer misteri. La meva sogra - aquests dies és a casa - estava feliç, completament en su mero mole. Després, la cançó per demanar posada, la piñata, i la teca. Els tamales huastecos van compensar en part l'ensurt inicial. El champurrado va fer una mica de paret al meu estómac castigat per la gastritis, i poc disposat a rebre una doble ració de tamales, molt bons però amb la seva dosi de chile.

En fi, amb posadas o amb sense, amb rosaris o amb sense, us desitjo unes molt bones festes.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Namesake i l'amo en Bruce (més recomanacions)

The Namesake

Vaig veure la pel·lícula The Namesake (El buen nombre, a Mèxic) fa un parell de setmanes, i em va deixar molt bon regust de boca. És un film dirigit per Mira Nair, de qui vaig veure Salaam Bombay!, i lamento haver-me perdut Mississippi Masala o Monsoon Wedding. Ens explica el procés de maduració d'un fill d'immigrants indis als Estats Units, on la identitat i la relació amb el pare juguen un paper central. Deu ser la pel·lícula més memorable que he vist aquesta tardor. I en recomano absolutament la banda sonora.

I de l'amo en Bruce de Son Springsteen...

Bones sensacions amb el darrer disc de Bruce Springsteen (Magic), que finalment em va regalar l'amic invisible, tot i que no és el disc que més m'hagi agradat del geni de Nova Jersey. Aquests dies he recuperat un disc de l'amo en Bruce que havia tingut en vinil, i que feia anys que no sentia: The Wild, the Innocent and the E Street Shuffle (1973). Per triar una cançó: Incident on 57th Street.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Els Deu Manaments

Fa uns mesos una lectora em va dir que Yvonne de Carlo s'havia consagrat com a actriu fent de dona de Moisès a Els Deu Manaments (The Ten Commandments, 1956). Tenia curiositat per tornar a veure la sensual protagonista de L'esclava lliure (Band of Angels, 1957), i de veure sencer per primer cop aquell clàssic bíblic de 230 minuts de Cecil B. de Mille, un remake de la pel·lícula muda del mateix de Mille (1923). Vaig trobar el DVD per 69 pesos, barat per a un doble DVD legal, tenint en compte que els pirates senzills es venen a 20 pesos.

El títol de la pel·lícula pot portar a confusió. Els manaments ocupen un lloc secundari dins el film, que és, sobretot, dues coses. La primera, una versió bastant lliure de l'epopeia bíblica dels israelites per deslliurar-se de l'esclavatge egipci, i el seu èxode cap la terra promesa. Era una temàtica amb un significat molt especial quan es va fer el film, pocs anys després de l'Holocaust i l'èxode posterior a la Palestina britànica, i l'encara més recent fundació de l'estat d'Israel i la primera guerra àrabo-israeliana.

La segona, és la proclamació d'una visió molt americana de la societat (per si algú no estava gaire interessat en l'epopeia bíblica): la llibertat dels ciutadans enfront d'un estat opressor, combinada amb una fe religiosa de pedra picada. Aquest DVD inclou una escena del film original, sembla que omesa en les emissions televisives: Cecil B. de Mille surt de darrere un teló i presenta breument la pel·lícula. Aquest pròleg inclou tota una declaració de principis, que em permeto traduir:

El tema d'aquesta pel·lícula és si els homes han d'estar governats per la llei de Déu o si han d'estar governats pels capricis d'un dictador, com Ramsès. Els homes, són propietat de l'Estat, o són ànimes lliures sota Déu? Aquesta mateixa batalla continua avui dia a tot el món. ¹

Per si se'ns havia oblidat, el film es va estrenar en plena guerra freda.

Més enllà de la política i la religió, el film conté entreteniment del bo, i bé mereix reservar-se una tarda per veure'l lliure d'anuncis i de l'entorn televisiu de la Setmana Santa, que enguany arribarà ben aviat. Excel·lents Charlton Heston, Anne Baxter i Yul Brynnner. Per cert, Yvonne de Carlo, apareix molt púdica en aquesta superproducció.

¹ The theme of this picture is whether men are to be ruled by God's Law or whether they are to be ruled by the whims of a dictator, like Rameses. Are men the property of the state? Or are they free souls under God? This same battle continues throughout the world today.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Cita de la setmana

Fausto Pretelín Muñoz de Cote (nom real, aparentment) a El Universal:

En México se investiga más la obra poética del Caníbal de la Guerrero¹ que la apertura de franquicias de Al-Qaeda. [...] La permanencia del mito nacionalista continúa: sólo tiene importancia lo que ocurre en México porque el mundo es una entelequia coproducida entre Hollywood y las televisoras mexicanas.

¹ José Luis Calva Zepeda: presumpte assassí en sèrie i antropòfag del barri "Colonia Guerrero", a Mèxic D.F.. Se suïcidà o el suïcidaren a la presó "Reclusorio Oriente". Més sobre aquest home, per exemple.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Afiliats a la seguretat social

Llegeixo a El Universal que Mèxic ha arribat a una xifra rècord d'ocupació. El nombre d'afiliats al "Seguro Social" (IMSS) és de: 14 millones 945 mil 586 personas inscritas al IMSS.

Al setembre a Catalunya (pdf): el nombre d’afiliats/ades a la Seguretat Social s’ha situat en 3.424.527

El perspicaç públic lector del blog haurà detectat una lleugera diferència en la manera d'expressar els nombres, per no esmentar la cosa dels "ats/ades". Però hi ha un altre detall: 3,4 milions d'afiliats per a 7,1 milions d'habitants (Catalunya), i 14,9 milions d'afiliats per a 103 milions d'habitants (Mèxic).

I...? Doncs que per cada persona afiliada a la seguretat social a Catalunya, hi ha 1,1 persones que no treballen (almenys formalment), o bé són funcionaris de l'estat ¹. Per cada persona afiliada a l'IMSS a Mèxic, n'hi ha 5,9 que no treballen, o treballen a l'economia submergida, o són funcionaris.

Simplificant molt, podríem dir que cada treballador català o resident a Catalunya ha de mantenir una altra persona (no compto les que també cal mantenir fora de Catalunya). Però cada treballador mexicà o resident a Mèxic ha de mantenir sis persones més (no descompto els qui són mantinguts amb les remeses dels emigrants). Conclusió: a Mèxic, bosses enormes de desocupació, subocupació, economia submergida i pobresa.

¹ No pretenc equiparar el no-treball amb el funcionariat.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Sa Costera

L'amic Vicenç em fa arribar des de Mallorca unes fotos de Sa Costera, entre Cala Tuent i el Port de Sóller (Serra de Tramuntana), imatges que m'evoquen persones i moments viscuts. La primera foto és presa pujant cap al Pas des Marge, que va de Cala Tuent a les possessions dels Binis, un desnivell i un pendent espectaculars, enmig d'un terreny càrstic, feréstec. Hi vaig passar només una vegada fa molts d'anys. A la punta de baix hi ha la Torre de Tuent, una de les torres de defensa de la costa mallorquina.

Les altres dues imatges corresponen a Sa Costera, que vaig trescar moltes vegades, molt a prop de Cala Tuent: la Font des Verger, amb un bon doll d'aigua que fa cent anys es va canalitzar per generar electricitat. Encara hi ha l'antiga Fàbrica d'Electricitat (més en aquesta pàgina del GEM), que tenia una turbina de 50 cavalls i va donar corrent a Sóller fins el 1962. A la tercera foto, el safareig que alimentava el salt hidràulic i la turbina generadora. Al fons s'hi veu el mar. El 2008, tota aquesta aigua dolça es bombarà per una conducció submarina, i després a través d'un túnel de Sóller a Bunyola, per arribar a S'Estremera, on hi ha el pou que tradicionalment abastava d'aigua la ciutat de Palma (detalls). Aquí el lloc al Google Maps.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Tot això era nostre...

Cada vegada que parlem de Houston a la meva sogra, de la seva boca brolla un vers, entre dolgut i resignat: Todo eso era nuestro... És com un automatisme, una molla nacional que - boinngg! - es dispara en sentir les paraules "Houston" o "Texas". Els mexicans tenen una ferida de 2,5 milions de quilòmetres quadrats, perduts en diferents guerres i negocis foradats del segle XIX: Texas, Arizona, Nou Mèxic i Califòrnia, i potser me'n deixo un tros.

La doctrina mexicana d'afers estrangers no reclama en absolut aquests territoris, però en l'imaginari popular la ferida encara supura (per exemple). Un èxit editorial de fa uns anys va ser México mutilado, un llibre que he demanat al meu "amic invisible" nadalenc de la feina (com a segona opció després del darrer disc de Bruce Spr.). L'avantatge mexicà d'aquest joc nadalenc tan pesat és que hi ha una manera de fer saber quin regal vols.

M'explica una amiga, experta, entre altres coses, en la frontera mexicana de finals del XVIII i començaments del XIX, que ni els espanyols del virregnat, ni els mexicans del turbulent segle XIX no van controlar mai realment Texas ni tot allò que hi havia al nord del Río Bravo. Aquell nord enllà no va interessar als administradors de la Nova Espanya durant segles, i tampoc el van saber controlar. I el Mèxic independent del XIX, un país que encara no sabia qui era ni què volia ser ( si més no en la primera meitat del segle), no va tenir l'esma de conservar-lo. Cal dir que els EUA no van jugar net en aquells episodis del XIX.

Indiferents a la ferida nacional dels seus parents o avantpassats, al Hermann Park de Houston un parella de nuvis hispans (molt probablement mexicans o mexicano-americans) celebra el somni americà aparcant la limusina al peu de l'estàtua de Sam Houston, una de les bèsties negres de la doctrina oficial mexicana, i capturant el moment en vídeo.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Foment americà de la lectura

Westheimer Road, a Houston.

Vaig passar tres dies escassos però ben intensos a Houston. Per no ser vianants nàufrags en una ciutat pensada per a cotxes, vam llogar un Dodge Caliber, que era el vehicle més petit que tenien a la companyia de lloguer: 2,4 litres i 280 cavalls, segons el web. Amb aquesta joguina vam fer més de dos-cents quilòmetres per la ciutat, cremant onze galons de benzina. Això fa uns 20 L/100 km, que em sembla un consum digne de finals dels setanta, quan el meu pare conduïa una espècie de petit tanc, anomenat Talbot 1200. Ara comprenc per què els americans cremen tot el petroli que cremen i emeten tot el carboni que emeten.

D'altra banda, què aviat s'acostuma un al canvi de marxes automàtic!, cosa que ja havia comprovat fa cinc anys al Canadà. La circulació en cotxe pels EUA (a Mèxic, en part, també) és un foment continu de la lectura, com una fira del llibre dispersa per la ciutat: gairebé tots els avisos i senyals de tràfic són textos que cal llegir i digerir abans no sigui massa tard. Per exemple:

SPEED LIMIT 35

RIGHT LANE MUST TURN RIGHT

Arribant du Mexique, la sensació a Houston és que tot va com un rellotge. La gent és cordial i els carrers són nets. Les cues avancen, els semàfors se sincronitzen, els carrils estan pintats i visibles a l'asfalt, i els cotxes respecten raonablement els límits de velocitat i no canvien innecessàriament de carril. I els dependents i els cambrers t'atenen amb dil·ligència (la meva dona era immensament feliç de veure els seus compatriotes mexicans corrent - ara sí - amunt i avall pel restaurant i desfent-se en atencions als clients). Podríem resumir-ho com: No se vale el "ahí se va".

Malgrat l'estrès derivat dels llargs trajectes urbans (i dels honoraris dels metges), Houston és una ciutat amb força atractius, si més no per anar-hi de tant en tant un servidor, que viu a l'altiplà mexicà. Com el general McArthur a les Filipines, I shall return.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr