Cartes de Mèxic (blog tancat)

Nou blog - Lectures del retorn

2010-04-29T13:02:00.000-05:00

Antics mexicaires e tutti quanti,

He començat un nou blog que escric, ara, des de Catalunya. Us convido a visitar-lo:
Lectures del retorn

Ben cordialment,
Geococcyx

Comiat de Cartes de Mèxic

2008-05-26T15:21:00.003-05:00

L'1 de juny del 2004 jo saludava tímidament la blogosfera des d'aquestes pàgines. Rellegint els disset apunts de juny del 2004, veig que bona part dels temes i les obsessions que han anat desfilant per Cartes de Mèxic ja treien el nas en les primeres setmanes d'escriptura. Han estat quatre anys d'explicar en 646 escrits una part d'allò que he vist i viscut a Mèxic i des de Mèxic: de la Guajolotero experience al canvi climàtic, de San Miguel de Allende a les missions de Fra Juníper, de The man who shot Liberty Valence a les funeràries amb playstation, de la llum i els cels de l'altiplà a les foscors de la política mexicana o catalana, i de Los Guacamayos a Los Churumbeles de España. Cada 2-3 dies, de mitjana, he deixat el testimoni de petites i no tan petites coses que passaven al meu voltant o molt més enllà. He xalat molt de fer-ho, i la major part del temps ha estat una necessitat.

Diverses microgeneracions de lectors han passat pel blog, alguns deixant comentaris, més o menys sucosos però sempre respectuosos. Amb el risc d'oblidar-ne uns quants, recordo els inicis amb Litus (Cafè Litus) i alguns altres. Més tard, i amb diferent intensitat, Carles Miró (Notes al marge) Eulàlia Petit (Barcelonetes), RMF (Menacorde), Lola (Paraules), Teresa Amat (Les paraules i els dies), CCS (única lectora que no només he conegut personalment gràcies al blog, sinó que també m'ha visitat a l'altiplà mexicà), Laura Fructuoso, Gemma, Jose (el catalano-mexicà de Dallas), Saravá (La mesa del rincón), Subal (La segona perifèria), Mai9 (Mai9), Tristany (Els papers d'en Tristany), Benjamí Villoslada (Bitassa a lloure) i, algun cop, El Llibreter. Més endavant, han deixat pocs o molts comentaris Pep Pomar (L'arbre de pisos), Eva Piquer (la mateixa), Bandala (Ondinnonk), EM (Senyor Boix), Gregorio Luri (El Café de Ocata), Eule, Bandala (Ondinnonk), Mus (El trópico de Mus), Maria Folch (El meu país d'Itàlia) o Berenguer Camps (El país de la gomina/Reflexions d'un indiano). Darrerament, també Miq (La Llumenera de Nova York), Ferran (The Berlin Chronicles) o Rafa Ocaña. Algunes persones properes m'han llegit fidelment sense fer cap comentari, com la M.G., el M. i la C., la M., l'A., l'E., el J., la G. i el M.. I altres lectors anònims m'han llegit des de (gràcies, Sitemeter) Barcelona, Tarragona, Sabadell, Mallorca, Eivissa, Galícia, Madrid, Seül, Mountain View, Quebec, París, Londres, Leuth, Lloret de Mar... Gràcies a tots aquests i a les 50.000 visites d'aquests anys.

En fi, tanco la barraca de Cartes de Mèxic perquè trobo que ja he dit tot el que volia dir en aquest format. No descarto tornar a la blogosfera. M'atreu la idea d'un blog no anònim, però ho veig difícil mentre visqui a Mèxic, per raons que no vénen al cas. Els comentaris seguiran oberts uns dies més. Els meus escrits seguiran aquí penjats, si més no per un temps. I confio, potser, en alguna mena de retrobament. Adéu a tothom.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Viatge a Catalunya

2008-05-24T14:38:00.009-05:00

Aquest juny i part del juliol els passaré treballant en una universitat catalana. No ho he sabut de cert fins fa poc, de manera que he hagut de comprar el bitllet tard i pagar-lo car. Ja no hi havia tarifes raonables en vols directes Mèxic-Barcelona (Aeroméxico), però he aconseguit un itinerari amb una sola escala a Newark (Nova Jersey), amb Continental Airlines. Després de dos anys sense posar els peus a Europa, s'acosta un retrobament. Són tantes les coses que he de deixar enllestides abans de partir que de ben segur en quedaran algunes penjant. Quines setmanes, aquestes.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Israel i una escomesa quintaniana

2008-05-18T08:44:00.004-05:00

Acabava de llegir l'article-celebració de Marta Pessarrodona a l'Avui sobre el 60è aniversari de l'estat d'Israel, quan en un escrit d'Alfons Quintà al mateix diari trobo la frase: A Catalunya hi ha una pretesa i embafosa especialista d'Israel que practica la injúria delirant. M'he quedat amb el dubte de si es referia a Marta Pessarrodona o a Pilar Rahola, tot i que no em consta que cap d'elles practiqui la injúria delirant.

Pretesa+embafosa+injúria+delirant = Coses del Quintà.

Tanmateix, Alfons Quintà cridava l'atenció sobre un tema força interessant. El Consell de la Joventut de Barcelona va organitzar unes jornades a favor de la causa palestina, des d'unes premisses força extremistes: l'estat d'Israel no té dret a existir, els israelians ocupen Palestina des de fa 60 anys, els israelians practiquen l'apartheid, etc. En definitiva, els arguments que s'han esgrimit en totes les guerres que han portat els àrabs de victòria en victòria. Aquest és el punt de vista de la joventut de Barcelona? El CJB es va permetre, fins i tot, convidar la palestina Leila Klahed, una antiga segrestadora d'avions civils, i membre del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (nom, per cert, de ressonàncies brianianes), una organització que la Unió Europea té catalogada com a terrorista. La novetat que ens donava Alfons Quintà és que li van denegar el visat a Khaled, i que la seva intervenció a les jornades es va haver de fer per videoconferència. Les joventuts de CDC s'havien oposat a la presència d'aquesta dona a les jornades, i la denegació de visat a Khaled s'ha de veure com una petita victòria política d'aquesta formació, tot i que va ser la Unió Europea qui va pressionar perquè es denegués el visat, segons Quintà.

En tot cas: per molts anys, Israel (1948-2008), i que els dirigents israelians i, especialment, els palestins cedeixin en les qüestions essencials per poder completar el mandat de l'ONU del 1947, amb el naixement, ara, de l'estat palestí. Si Israel no cedeix en els temes de Jerusalem i de la colonització de Cisjordània, i si els palestins no deixen de votar majoritàriament Hamàs, un grup decidit a crear un estat islàmic sobre les cendres de l'estat d'Israel, serà molt difícil que l'estat palestí i la pau arribin mai a l'Orient Mitjà.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Juguesca climàtica

2008-05-09T13:05:00.015-05:00

Aquesta setmana un article a la revista Nature ha aixecat força polseguera dins i fora del món científic. El resum d'aquest article de Keenlyside i col·laboradors acaba més o menys així:

Els nostres resultats suggereixen que la temperatura superficial global pot no augmentar durant la propera dècada, ja que les variacions climàtiques a l'Atlàntic Nord i al Pacífic Tropical compensaran l'escalfament antropogènic projectat.

Es refereixen a un frenada temporal. Però fan dues afirmacions concretes:

a) La temperatura mitjana del periode 2000-2010 serà lleugerament més baixa que la del periode 1994-2004.
b) La temperatura mitjana del periode 2005-2015 també.

Algunes vaques sagrades de la ciència del clima han reaccionat d'una manera original (tot i que no és el primer cop que algun d'ells ho fa). Són Stefan Rahmstorf, Michael Mann, Ray Bradley, William Connolley, David Archer i Caspar Ammann. Michael Mann és l'home famós per la corba del pal d'hoquei. La resposta d'aquests científics ha estat una juguesca que proposen a Keenlyside i col·laboradors, en un escrit al blog Real Climate:

Si la temperatura mitjana del periode 2000-2010 és igual o més baixa que la del periode 1994-2004, la colla de Rahmstorf pagarà 2.500 EUR a Keenlyside i companyia (500 EUR per cap). Si es al revés, serien Keenlyside i col·laboradors qui pagaria 2.500 EUR a la gent de Rahmstorf. Proposen exactament la mateixa aposta per al periode 2005-2015.

No puc negar que em fa gràcia la proposta, tot i que no voldria veure'm embolicat en una d'aquestes per un article meu. Segur que a Keenlyside no n'hi deu fer tanta. En tot cas, d'aquí a uns dos anys tindrem veredicte per a la primera predicció. No crec pas que els al·ludits entrin a la juguesca.

Per cert, algú ha penjat l'article complet de Keenlyside al web.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Pel maig, un "mayo"

2008-05-06T20:00:00.011-05:00

El sector navarrès de l'altiplà mexicà m'avisa oportunament, i com cada any, que a Iturmendi ja han plantat el "mayo" al mig de la plaça. Cada u de maig, els veïns d'aquest poble de la comarca de La Barranca pugen al bosc comunal amb el guarda forestal, trien un arbre ben dret, de 20 o 30 metres, i, literalment, el pelen després de tallar-lo, i el baixen al poble. Li posen uns brancons al capdamunt i l'aixequen al bell mig de la plaça, amb no poc esforç per part de la població masculina del poble. Aquesta soca pelada és el "mayo", una figura no sé si escultòrica o arquitectònica que cada any erigeixen els iturmenditarres, i que precedeix les festes de Sant Miquel (un Sant Miquel que jo no coneixia, el 8 de maig).

Preguntada l'A. sobre el significat d'aquest ritus anual, es va quedar una mica perplexa. El "mayo" és el "mayo", potser un ritus de primavera, potser un element decoratiu per a les festes. En el fons el "mayo" és un esdeveniment astronòmic, com l'equinocci de primavera, o un meteor que no requereix cap explicació, com les pluges que queien infal·libles el dia de Sant Bernat, quan el clima encara no s'havia desbaratat.

Al Diario de Navarra en parlen una mica més, amb una foto de l'heroic aixecament del tronc. Els quintos (els quintos!) són els encarregats d'organitzar la cosa del "mayo". Enguany només n'hi havia tres, un d'ells es diu, segons el diari, Jordi Arbizu Perpiñá. En la meva propera reencarnació vull ser navarrès...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Quin nivell...

2008-04-29T20:21:00.003-05:00

Quan ahir la senadora panista Teresa Ortuño va retreure als senadors del FAP l'ocupació de la tribuna i el "segrest" del Senat, el senador Dante Delgado, de Convergencia (un petit partit d'esquerres, integrat al FAP), va respondre:

A mí me da mucha pena que el Partido Acción Nacional utilice la voz de una legisladora para decir lo que deben de venir a decir los legisladores varones a esta tribuna.

La resposta del senador del PAN Rubén Camarillo va ser aproximadament igual de patètica:

...con el respeto que le tengo, me pongo a su disposición, si usted es un caballero, para que nos encontremos y veamos como dirimimos esta diferencia.

Vist a El Universal.

Actualització 01/05/2008 07:18 h. Penjo el vídeo de l'incident.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

La immigració il·legal ja no és delicte a Mèxic

2008-04-29T20:17:00.001-05:00

No és un acudit. Ara només serà falta administrativa. S'han suprimit les penes de presó (fins a 10 anys) per als estrangers indocumentats que arriben a Mèxic. El diputat federal del PRI Edmundo Ramírez Martínez va declarar (després de pensar molt i suar una bona estona):

Mèxic no pot exigir als Estats Units un tracte digne per als immigrants mexicans en aquell país sense que abans es reformin les lleis mexicanes per a suprimir el tracte de criminals als immigrants centreamericans.

Vist a La Jornada.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Elogi de la gasullada

2008-04-27T23:38:00.013-05:00

Quan vivia a Catalunya, el retrobament amb les velles amistats era un element natural i irrenunciable de les vacances a Mallorca. A començament dels noranta, un esdeveniment es va afegir als rituals de l'estiu mallorquí: la gasullada. Consistia en ajuntar-se amics i coneguts en unes roques arran del mar, poc abans de la posta de sol, quan els banyistes ordinaris (nosaltres no n'érem d'ordinaris) ja s'havien retirat, per nedar una estona en les aigües tèbies de la badia de Palma i, sortint del mar, acceptar una copa de brut fresquíssim que algú et servia per acompanyar un parell de trossos d'ensaïmada, probablement precedits d'una bona llesca de pa amb sobrassada o de formatge menorquí. La trobada seguia fins a la matinada, entre menjades, converses i cava. Ningú prenia mal, tret potser d'algun incaut que bevia el cava com si fos gasosa.

La gasullada la va batejar qui tenia cura de la beguda, que solia portar una caixa de cava Sabaté i Gasull. De la caixa, no en quedava res al final de la festa, com actualment sembla que no queda rastre d'aquest cava al web. A prop de dos mil metres d'alçada i a quatre-cents o cinc-cents quilòmetres del mar, una estona en bona companyia a la vora d'una bassa d'aigua dolça m'ha evocat la gasullada d'ahir.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Preparen llei de reproducció assistida

2008-04-25T17:38:00.008-05:00

El PAN i el PRI preparen una proposició de llei de reproducció assistida, però a la mexicana. A la proposta s'exigeix que siguin homes i dones en matrimoni, o en concubinat d'almenys un any, que tinguin problemes d'infertilitat o d'esterilitat els qui puguin acollir-se a la legislació, atès que el desenvolupament de les persones producte de la reproducció assistida s'ha de dur a terme en un ambient harmònic familiar. [Milenio]

La qüestió és la següent: les dones fèrtils podran tenir fills amb parella estable o amb sense, mentre les dones fèrtils o infèrtils sense parella no podran recórrer a la donació d'esperma per a ser mares solteres. És igual que hi hagi milions d'infants nascuts de matrimoni que, actualment, creixen en ambients familiars que un panista difícilment consideraria harmònic. La qüestió és seguir prohibint per decret les mares solteres.

Amigues solteres, lesbianes amb parella, i altres casos que se'm deuen escapar, que confiàveu recórrer algun dia a la reproducció assistida: correu, correu, que el temps s'acaba.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Sequera a la vall del Mezquital

2008-04-25T00:35:00.002-05:00

La major part de les aigües residuals urbanes de la vall de Mèxic no es depuren, sinó que es bomben fora de la vall i es fan servir per regar 85.000 hectàrees de conreus a la vall del Mezquital, estat d'Hidalgo. Aquests darrers mesos, les obres de restauració i condicionament del sistema de clavegueram profund de la vall de Mèxic han impedit que les aigües residuals arribessin al Mezquital, i els pagesos han vist morir de set els seus camps.

En resum, una "pertinaç sequera" d'aigües fecals ha deixat el Mezquital sense reg. El diari Milenio ho titula: Cultivos, en riesgo por falta de aguas negras. El que no explica Milenio és on han anat a parar les aigües residuals que no han bombat fora de la vall. Qüestió intrigant, perquè la vall de Mèxic no té desguàs natural.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

El nostre pa de cada dia

2008-04-24T07:55:00.002-05:00

El comandant de la Policia Federal Preventiva Felipe Carmona Azcurren va ser executat per un grup armat quan encapçalava una cavalcada a Cumatlán, ciutat fronterera amb Guatemala.

El policia muntava un cavall valorat en cinquanta mil dòlars, que portava una sella amb ornaments xapats en or. El funcionari havia estat assenyalat com un dels principals enllaços del 'cartel' del Golf.

Notícia original a La Jornada, d'on només he canviat els noms de la persona i la ciutat.

Senyera episcopaliana

2008-04-21T22:36:00.003-05:00

Als Estats Units acabats d'independitzar l'església anglicana difícilment podia seguir governada pel rei Jordi III de la Gran Bretanya. Així doncs, aquesta comunitat religiosa es va haver d'escindir de la matriu anglesa per crear l'Església Episcopaliana. Tanmateix, aquesta confessió nord-americana té una senyera i un escut d'armes presidits per la creu de Sant Jordi, que, recordem-ho, és la bandera d'Anglaterra.

En un quarter hi figura la creu de Sant Andreu, símbol que no sé si honora el fort component escocès del poblament europeu inicial dels Estats Units, o és un reconeixement a l'església anglicana d'Escòcia, que va consagrar els primers bisbes episcopalians, degut a la prohibició de fer-ho a Anglaterra. A la 5a avinguda, a prop del museu Guggenheim, les senyeres nord-americana i episcopaliana onegen a la façana d'un temple.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

San Luis de la Paz, Guanajuato

2008-04-17T16:03:00.047-05:00

Sempre torno a San Luis de la Paz. Per qüestions familiars, perquè és a prop, i perquè ens agrada, a mi i a la meva dona. La vila fa justícia a uns quants tòpics sobre les ciutats petites del centre de Mèxic: una plaça principal amb jardí (el jardín), una església de cantera (la parroquia) i, més enllà, el temple de la marededéu de Guadalupe (el santuario). Fins i tot, San Luis es permet una extraordinària Alameda, de l'inici del periode porfirià i dedicada a Melchor Ocampo, polític liberal del XIX. Aquest parc és el lloc preferit de la meva sogra, que hi jugava fa més de setanta anys, quan el dedazo presidencial tenia pocs anys de vida i el general Lázaro Cárdenas encara no havia expropiat el petroli.

Jardí i parròquia ---------------------- Atri de la parròquia ---------------- Alameda

Com tantes viles de Guanajuato, San Luis de la Paz conserva i proclama orgullosa el seu fervor catòlic. No és només el macrografit que, visible des de la Lluna, adorna el Cerro de las Letras (nom molt escaient) amb el lema de Viva María Reina Inmaculada. No és només que la batllessa s'hagi declarat cien por ciento mocha y cien por ciento panista. Darrera cada cantonada, una esglèsia, o una farmàcia de Cristo Rey, o una Caja Inmaculada, o una fastuosa capella al niño Dios davant el mercat, o un menjador benèfic, o l'insòlit temple de La Virgencita, et recorden que trepitges la terra de Maria Santíssima.

Santuari de Guadalupe ---------- Menjador benèfic ------------- Esgl. de la Virgencita

Al centre de la vila hi ha un vivíssim comerç, naturalment a l'estil local, amb botigues sense portes, i molt de gènere al carrer. L'olor de tortilla de blat de moro i de tota mena de menja popular envaeix els carrers, igual que la música norteña i les camionetototas que deixen anar, lliures i felices, els seus efluvis contaminants.

Si passeu per la carretera 57, a uns 90 km al nord de Querétaro no deixeu de visitar San Luis de la Paz, Guanajuato. Evitareu la massa de chilangos i gringos que envaeixen San Miguel de Allende, a una hora de camí, a canvi d'una experiència força, força genuïna.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Estovalles de quadres sota el pont de Brooklyn

2008-04-15T23:05:00.012-05:00

Després de fer a peu aquest pont de 125 anys, i de badar una estona per Brooklyn Heights, vam anar a parar al Grimaldi's, una pizzeria just sota el pont. Tot i que els carrers del barri estaven pràcticament deserts, hi havia cua per entrar al restaurant: nord-americans, quebequesos i llatinoamericans s'arrengleraven amb nosaltres a la porta del Grimaldi's. L'espera no va durar més de vint minuts, i vam entrar a un espai molt ben aprofitat, atapeït de petites taules amb estovalles de quadres vermells i blancs, on servien pizzes primes i amples fetes al forn de carbó. La densitat de gent i taules i l'eficàcia del servei em recordaven alguns restaurants de menú, familiars, de la regió metropolitana de Barcelona. Les pizzes, passables, i un acceptable vi de taula servit en garrafes de vidre de mig litre. No podia faltar el dubtós recurs a la icona italoamericana per excel·lència. En tot cas, popular, acollidor i molt ben situat: una mica més avall, hi ha excel·lents vistes de Manhattan i el pont de Brooklyn des de la riba de l'East River.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Dilemes petroliers mexicans (i IV)

2008-04-13T19:42:00.007-05:00

Quan la proposta Calderón de reforma de PEMEX va ser presentada al Senat, el sector més radical del PRD i grups afins van ocupar la mesa de la Cambra i van impedir el desenvolupament normal de la sessió. Una peculiar forma de defensar la democràcia: un problema a Mèxic és que encara no s'han establert els consensos bàsics sobre què es pot fer i no es pot fer en un país que vol ser democràtic. Així segueixen els senadors okupes des de dijous (10 d'abril), pernoctant a la Cambra Alta, fent ara un "dejuni", que només practicaran els homes. Ningú els ha demanat aquest peculiar Ramadà, però posats a fer-ne, per què no les senyores parlamentàries?

Definitivament, i independentment del contingut de la reforma, el PRD ha decidit que seria molt productiu aixecar l'espantall de la privatització i evocar el binomi petroli = "sobirania nacional que ens volen prendre", tan arrelat a la societat mexicana, amb l'objectiu d'arrossegar les masses que portin AMLO a la Presidència de la República el 2012. Les masses ja no són tan ruques, però qui sap què en traurà el PRD de tot això. El dogmatisme revolucionari entorn del petroli el vaig poder degustar al llarg de tot un semestre en un seminari sobre la qüestió. Els estudiants de postgrau tendien a substituir la recerca pels dogmes i les consignes de 70 anys d'escola priïsta.

La proposta de Calderón no pretén privatitzar Petróleos Mexicanos, sinó donar més autonomia a la paraestatal i més facilitats per contractar empreses privades perquè inverteixin i treballin aportant tecnologia i recursos de què PEMEX no disposa. S'obriria al sector privat el transport d'hidrocarburs per oleoductes i gasoductes, la refinació de petroli, i es facilitarien altres tipus d'intervencions. La proposta està bastant consensuada o seria negociable amb el PRI i amb el sector menys radical del PRD, però no hi ha cap garantia que aquest acord de base pugui sobreviure al vendaval del populisme amlista.

L'altre dia el diari Excelsior explicava les condicions del PRI per acceptar la reforma, i una d'elles era que el sindicat petrolier "no es toca". Per tant, el sindicat seguirà sent una institució nefasta per a PEMEX i per al país. Com deia l'altre dia, tampoc hi ha cap garantia que la intervenció de l'empresa privada es faci amb netedat i transparència. Atesos els antecedents de tota la vida, ningú no assegura que empresaris propers al poder no facin negocis bruts a costa del patrimoni nacional.

Amb això acabo aquesta sèrie de la qüestió petroliera. Segurament en parlaré més si segueix el sarau, però no com a part d'aquesta sèrie. Voldria acabar amb un "ja s'ho faran", però no puc: visc aquí.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Trinity Church

2008-04-11T08:44:00.002-05:00

L'església novaiorquesa de la Trinitat fa guàrdia a les portes de Wall St., aquella escletxa just a la dreta del temple episcopalià. O potser els gratacels vetllen la Trinitat. Mentre hi va haver World Trade Center la distància entre les torres i l'edifici religiós era d'uns dos-cents metres, de manera que ens podem imaginar el que s'hi va viure aquell dia de setembre.

A l'altra banda de l'església, des de la cantonada de Wall St. amb Broad St., la façana apareix encaixada entre dos gratacels, i és impossible no caminar aquell tros de carrer, travessar Broadway Ave. i entrar a l'admirable edifici neogòtic. Aquell dia hi assajava una orquestra. No us perdeu el cementiri parroquial.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Dilemes petroliers mexicans (III)

2008-04-10T11:50:00.002-05:00

Dilemes petrolier mexicans (I)
Dilemes petroliers mexicans (II)

Si no hi ha temps per a una solució purament fiscal (ni més vaca per munyir), caldria recórrer a l'associació amb l'empresa privada, o amb capitals públics estrangers com Petrobras. De fet, el capital privat treballa de fa temps per a PEMEX en l'exploració i extracció d'hidrocarburs, el seu transport per carretera, la venda i distribució (benzineres i distribuïdors de gas liquat i gas natural), mitjançant concessions i contractes de diferent mena, alguns dels quals l'esquerra mexicana ja considera cessió de sobirania i vulneració de la Constitució. En tot cas, hi ha un cert consens (fora de l'esquerra) en que la magnitud de les inversions requerides en prospecció, extracció i refinació només es pot cobrir realment amb solucions que implicarien empreses mixtes. Per exemple, amb un esquema semblant al que Petrobras ha aplicat amb BP i Galp Energia al seu camp petrolier de Tupi, amb un 65% de l'empresa mixta controlada per l'empresa pública brasilera.

Aquests esquemes amb capital privat presenten dos problemes, com a mínim: a) Quines garanties hi ha que els processos de concessió o associació es farien amb netedat i transparència. Vistos els desastres que es van fer en la privatització d'empreses públiques, en el rescat bancari i en tantes coses, ben poques, de garanties. [Vegeu l'article de Jorge Zepeda, Petróleo ¿para quién?]. Com tantes vegades a Mèxic, el capitalisme de compadres associat al poder polític és capaç de fer veritat les pitjors elucubracions de l'esquerra més estatista.

L'altre qüestió és, b) Com encaixa l'entrada de capital privat en la Constitució i en la consciència nacional mexicanes? Durant setanta anys l'adoctrinament patriòtic ha passat per l'exaltació de l'expropiació petroliera del 1938, i del petroli com a patrimoni dels mexicans, com a símbol de la sobirania nacional. Aquests termes formen part del llenguatge polític i periodístic quotidià. És un tema molt sensible per als mexicans, i el PRD, particularment el seu excandidat presidencial, ho ha pres per bandera i amenaça de nou amb impedir per la força que el Congrés, on el PRD és minoria, pugui exercir la seva sobirania.

Felipe Calderón va anunciar abans d'ahir que ha enviat al Congrés la seva proposta de reforma energètica. Les condicions del PRI i l'amenaça pejista l'han fet renunciar a la reforma de l'article 27 de la Constitució i a altres reformes més radicals de PEMEX.

[Continuarà...]

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Entrada de fosca des del ferri d'Staten Island

2008-04-08T22:21:00.006-05:00

Fer servir de trípode el cap de la teva parella té un inconvenient: les fotos nocturnes solen sortir mogudes. Dubto que un autèntic trípode hagués millorat gaire aquesta imatge des d'un vaixell en moviment. Però déu n'hi do, el sud de Manhattan a entrada de fosca i des del transbordador de Staten Island. Un dels moments memorables del viatge.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Economia confessional

2008-04-06T10:06:00.007-05:00

Caja Inmaculada i Farmacia Cristo Rey, a San Luis de la Paz, Guanajuato.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Almirall Farragut

2008-04-04T21:30:00.016-06:00

A Madison Square vaig ensopegar amb aquesta estàtua de David Farragut (Knoxville, Tennessee, 1801 - Portsmouth, Nova Hampshire, 1870) un cèlebre marí nord-americà que va lluitar amb el bàndol del Nord a la Guerra Civil dels EUA, assolint el títol d'almirall en acabar la guerra. Jo n'havia tingut notícia fa molts anys, en llegir una història de Menorca. I és que David Glasgow Farragut era fill de Jordi Farragut Mesquida, (Ciutadella, Menorca, 1755 – Point Plaget, Mississippi, 1817), un ciutadellenc amb una història ben interessant. Nascut a la Menorca britànica, va estudiar de marí a Barcelona i va emigrar als EUA. En esclatar la Revolució Americana va lluitar en el bàndol nord-americà. El seu fill va seguir les seves passes (o les del seu pare adoptiu David Porter, qui va ser capità naval). Pel grau assolit i per les gestes a la guerra civil sembla que se'l recorda més que al pare.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Dilemes petroliers mexicans (II)

2008-04-02T20:40:00.022-06:00

L'altre dia acabava preguntant-me què podia fer Mèxic per per assegurar-se el pressupost nacional i mantenir la seva producció petroliera. Una solució seria fer una profunda reforma fiscal, de manera que PEMEX tributés només un percentatge raonable dels seus ingressos. Així podria invertir en exploració, extracció, refinació i tecnologia. Aquesta solució requeriria una nova recaptació d'enormes quantitats de diners mitjançant els tributs ordinaris, per substituir els actuals ingressos petroliers de l'estat.

Reforma fiscal

No és fàcil d'aplicar aquesta solució, per diversos motius: a) Els empresaris formals no estan acostumats a pagar gaire impostos i tenen provada capacitat de negociació amb l'estat per mantenir la seva situació b) El sector informal encara en paga menys, d'impostos c) Els assalariats del sector formal, déu n'hi do els impostos que ja paguem. El forat fiscal que faria PEMEX a l'estat si aquest deixava d'espoliar la paraestatal seria tan gros que sembla difícil de tapar amb els impostos de la resta de contribuents. No hi ha prou vaca per munyir, i la que hi ha no es deixa.

L'any passat es va aprovar una modesta reforma fiscal, que els empresaris van trobar revolucionària. Com que les empreses històricament se les havien arreglat per pagar poquíssims impostos, a proposta del govern el Congrés va decidir que les empreses haurien de pagar necessàriament el 17.5% dels seus ingressos (enguany només el 16.5%), comptats aquests a partir de la declaració de l'IVA. Si l'empresa demostra que ja ha pagat el 17.5% a través del l'impost sobre la renda (ISR, aquí l'impost de societats és l'impost sobre la renda de les persones morals), ja no cal que pagui més. Aquest impost del 17.5% és l'impost Empresarial a Taxa Única (IETU), i com a professional que també sóc em toca declarar-lo cada mes, junt amb l'ISR i l'IVA. La resistència empresarial va ser bastant sonada, però sembla que finalment van passar per l'adreçador i s'ha comentat que enguany la recaptació és un èxit.

La segona estratègia de la reforma fiscal del 2007 va ser pellucar uns calerons a l'economia submergida, mitjançant l'Impost als Dipòsits en Efectiu (IDE). Si tu o algú altre diposita al teu compte bancari més de 25.000 pesos en efectiu en un mes (1.509 EUR), el banc et cobrarà automàticament un impost del 2%. Aquests ingressos són considerats diner procedent de l'economia submergida (sense demostrar-ho) i es graven amb aquest modest impost. Penso que l'IDE es pot eludir amb diferents estratègies, però alguna cosa pellucaran.

Una reforma fiscal era necessària per tal d'evitar una crisi pressupostària a dos anys vista. En la negociació de la reforma fiscal el PRI va exigir que un tall del nou pastís anés a parar a PEMEX, i ho va aconseguir: enguany PEMEX disposarà d'uns 30.000 milions de pesos més que l'any passat (1.810 milions d'euros), una quantitat completament insuficient per redreçar la situació de les reserves i la perspectiva petroliera mexicana. En tot cas, sembla que s'ha salvat de moment una situació delicada per al pressupost públic.

Sense un creixement econòmic molt fort, que no sembla que s'hagi de produir, i menys amb la crisi als EUA, és difícil pensar en un augment substancial dels ingressos fiscals ordinaris a Mèxic. Una altra solució per a PEMEX seria combinar aquesta i futures reformes fiscals amb una associació de PEMEX amb l'empresa privada. No cal dir que aquest és un tema tabú per a una certa esquerra mexicana i per a bona part de l'electorat, però d'això en parlaria en un altre apunt.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Harlem declarat visitable

2008-04-01T22:08:00.002-06:00

Han rehabilitat Harlem i d'uns anys ençà les guies de turisme li han donat l'estatus de visitable. Les misses de gospel i les cases victorianes ja són atraccions per als turistes alemanys que, guia en mà, recorren els carrers d'aquest barri novaiorquès i acaben assaborint, com nosaltres mateixos, la cuina del restaurant Sylvia's, al Malcom X Boulevard. Haig de dir que les world famous costelles a la BBQ no van ser gran cosa: m'agradaven més les del desaparegut i enyorat Joe's Texas Food del carrer de Gràcia de Sabadell.

Passejant pels carrers de Harlem es fan notar els edificis recentment rehabilitats i els rètols de pisos en venda o per llogar. La zona sud de Harlem, que no vam visitar, fronterera amb Central Park, s'ha revalorat força, i ens diuen que les classes mitjanes blanques s'hi estan instal·lant. Crida l'atenció la quantitat d'esglésies de tota mena i mida que poblen Harlem, algunes tan petites que potser els feligresos... cabrien dins un taxi! Els carrers i avingudes s'han rebatejat amb noms de coneguts líders negres, com Martin Luther King. Malgrat la rehabilitació i la seguretat, l'ambient al barri és com tristot, amb gent desenfeinada pel carrer i negocis tancats. Baixar en metro, com vam fer, del carrer 125 Est (Harlem) a la cèntrica Union Square és encara un notable contrast. En tot cas, val la pena visitar el barri si en teniu ocasió.

El Mount Morris Park va ser tot un descobriment (5a foto), i d'allà vam caminar fins a l'East Harlem, el Harlem hispà, per visitar La Marqueta (spanglishisme per The Market, suposo), un mercat tradicional que vam trobar sense gaire parades ni clients, un espai pràcticament buit. Si allò va ser alguna vegada el centre vital del barrio, sembla que ja no ho és, i els porto-riquenys potser ja compren al Walmart, suposant que hi hagi tal cosa a Manhattan.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Dilemes petroliers mexicans (I)

2008-03-31T22:47:00.013-06:00

Les exportacions mexicanes de petroli han estat durant dècades una font substancial d'ingressos públics. El 2006, el 38,5% del pressupost de la Federació provenia dels ingressos petroliers. Durant dècades, i sota governs priïstes i panistes, l'empresa pública Petróleos Mexicanos (PEMEX) ha hagut de lliurar per llei gairebé tots els seus beneficis a l'erari públic. Degut a això, PEMEX s'ha descapitalitzat i no ha tingut recursos per explorar prou nous jaciments, per desenvolupar tecnologia capaç d'extreure petroli dels jaciments profunds del Golf de Mèxic o per satisfer les necessitats de refinació, de manera que Mèxic, malgrat els seus excedents de petroli, es veu obligat a importar molta benzina. A més, aquest doll de diners petroliers ha acostumat legisladors i governants a no cobrar impostos als ciutadans (especialment a les empreses), de manera que la recaptació d'impostos no arriba al 10% del PIB, un dels més baixos, fins i tot, a l'Amèrica Llatina. Sumem-hi els privilegis i la corrupció a l'empresa, i el panorama de "la paraestatal", com l'anomenen aquí, és desolador.

Malgrat la situació de PEMEX, amb els preus del petroli pels núvols, aquesta situació es podria mantenir indefinidament, si no fos per dos petits detalls: l'esgotament del jaciment Cantarell i l'efecte popote.

L'esgotament de Cantarell

Mèxic té una producció d'uns 3,4 milions de barrils al dia (3 mdb/d), dels quals Cantarell n'havia arribat a produir 2.3 mdb/d (2003). El jaciment ja va decaure el 1995, però la injecció de nitrogen va permetre assolir nous pics de producció. Tanmateix, la producció decau des del 2005, i aquest declivi és i serà dràstic, com sol passar amb els jaciments que s'espremen a fons mitjançant la injecció de nitrogen. Conseqüència d'això i de la manca d'inversió en exploració, les reserves provades de Mèxic només donen per a nou anys a la producció actual, i la reposició de reserves només és del 50%, és a dir, per cada milió de barrils que s'extreuen del subsòl, només se'n troben 500,000 de nous per extreure. Una situació clarament insostenible, que s'accentuarà amb el declivi de Cantarell i amb la impossibilitat gairebé metafísica de substituir el que era el segon jaciment mundial per una munió de petits pous que, en tot cas, s'esgotarien encara més ràpidament.

Efecte popote
(un popote és una canyeta per xuclar refrescos)

Els jaciments petrolífers dels Golf de Mèxic ocupen aigües territorials mexicanes i dels EUA (i aigües en disputa). Hi ha una moratòria d'extracció dels jaciments transfronterers, que venç el 2010. A partir de llavors, els nord-americans començaran a extreure petroli d'aquests jaciments. De seguida la premsa ha trobat l'expressió sintètica i humorística del que podria passar (efecte popote): si els americans xuclen per l'altra banda, i PEMEX no pot invertir els 25.000 milions de dòlars anuals que caldrien en exploració i nova extracció, els potencials jaciments mexicans s'eixugarien abans que PEMEX hi pogués entrar de veritat.

Amb el declivi petrolier que ja ha començat i amb el previsible efecte popote, la situació actual és insostenible, tot i que l'augment sostingut del preu del petroli pot pal·liar el desastre pressupostari mexicà. Què fa i què podria fer Mèxic per assegurar-se el pressupost nacional i mantenir la seva producció petroliera? Això és objecte de debat i de molta demagògia en els darrers temps. Espero explicar-ho en un altre apunt.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Era de vacances

2008-03-30T00:02:00.021-06:00

Vaig partir cap a Nova York sense tenir temps de penjar el rètol de tancat per vacances, cosa que voldria que el públic lector perdonés, incloses les persones que han fet comentaris i a qui no he pogut contestar. Ja no recordo la darrera vegada que havia estat vuit dies sense navegar pel web ni consultar el correu electrònic. Potser corrien els anys noranta. Ho necessitava i, d'altra banda, no m'ha costat gens.

Han estat uns dies fabulosos en molts aspectes. El primer plaer va ser arribar a un país en què pots beure aigua de l'aixeta sense patir per la teva salut gastrointestinal. Obrir una aixeta i empassar-te dos gots d'aigua de la xarxa, un gaudi insospitat a Mèxic. El segon plaer, arribar a una ciutat on els semàfors de vianants... existeixen! Evidentment, per fer això no calia anar a Nova York, i les compensacions han estat moltes altres. Com cavalcar els cavallets de Central Park, sopar de gulasch al Café Sabarsky, o arribar després a l'hotel, caminant de nit quaranta-cinc illes. No han faltat les postal de gratacels i ponts suspesos, La Traviata a la Met, jazz al Blue Note, i altres moments que voldria tenir temps i ganes d'explicar. Tot, amb la companyia insubstituïble de la M.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Doctrina matrimonial de tota la vida

2008-03-19T23:21:00.011-06:00

Minette Marrin, columnista del Times de Londres, de qui ja m'havia cridat l'atenció el seu punt de vista tradicional sobre les relacions de parella, ha escrit sobre l'afer Eliot Spitzer, el governador de Nova York enxampat en un afer de prostitució i obligat a dimitir. En un article titulat La manera professional de protegir un matrimoni, Marrin comença (dient traducció una mica lliure):

Potser és millor que un home utilitzi prostitutes que no que tingui afers amb les millors amigues de la seva dona.

I acaba:

Atesa l'enorme dificultat de combinar sexe i amor dins el matrimoni, és simplement hipòcrita acusar qualsevol dels Spitzer de conducta anormal en la manera de portar el seu matrimoni. La hipocresia d'ell en perseguir altres pobres pecadors és un altre assumpte: per això encara podem gaudir menyspreant-lo, oi que sí?

The professional way to protect a marriage
Minette Marrin, TimesOnline, 18/03/2008

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Ramat 1.1

2008-03-17T23:21:00.002-06:00

M'he instal·lat el Flock 1.1 (descàrrega), per veure què m'oferia aquest navegador "social", que integra moltes facetes de la web 2.0. El resultat ha estat bastant decebedor i alhora ha servit per comprovar que no sóc gaire social ni 2.0. Si no tens Facebook, ni Twitter, ni Flickr ni un compte a Youtube, no pots treure cap profit de les eines d'Amistats. El problema és que trobo que no tinc temps ni ganes per a cap d'aquestes eines web. Aquí l'aspecte del navegador.

He provat l'eina de publicació de blogs, i, efectivament, he pogut redactar un apunt de prova en un editor emergent del Flock, desar-lo com a esborrany al meu disc dur, i publicar-lo més tard. Està bé, però com dirien per aquí, ¿dónde está el chiste? Pel que fa als Canals preferits, he estat una bona estona a entendre com n'hi podia afegir un, i quan ho he aconseguit no he estat capaç de posar el nou canal al primer lloc de la subfinestra. Després he vist que sembla que es posen les notícies més recents primer, que no està malament.

En resum, no em veig precisament com un usuari compulsiu del Flock, que vol dir ramat, esbart o estol, per si a algú se li escapava. Però entenc que twittaires i facebookaires segurament hi xalaran.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

TV3, el Ram i el mur de Cisjordània

2008-03-17T07:56:00.010-06:00

Ahir era el Ram (el dia del Ram, o el dia de Rams, o el diumenge de Rams), en què es commemora l'entrada triomfal de Jesucrist a Jerusalem. Al TN de la TV3 van aprofitar per patrocinar una manifestació a Jerusalem contra el mur que els israelians han construït a prop de la línia d'armistici del 1949 i, més enllà, als afores de Jerusalem, en territori cisjordà. En aquesta manifestació i en el TN se simplificava el conflicte dient que avui dia Jesucrist no hauria pogut entrar a Jerusalem per culpa del mur israelià. I així ho deixaven anar. Oh, pobret.

Evidentment, el conflicte àrabo-israelià és més complex que tot això, però posats a fer simplificacions se m'acut que en la situació actual un jueu com Jesucrist no hauria pogut anar en somera de Betània a Jerusalem, acompanyat de més jueus, a no ser que anàs protegit per l'exèrcit israelià. Algun militant de Hamàs de Cisjordània l'hauria pelat (per exemple). Això sí, en el cas improbable que hagués arribat viu a les portes de Jerusalem, contràriament al que deia la TV3, sí que l'haurien deixat entrar, perquè ell era jueu.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Espatarrant...

2008-03-15T12:24:00.006-06:00

L'afer Rodrigo de Santos té angles espatarrants. Un d'ells és el panegíric que en va fer Eduardo Inda al diari El Día El Mundo el 2004. Benjamí Villoslada recull i comenta un bon tros de l'article, titulat Cuarenta años de honradez (títol prometedor). Aquí l'apunt de Villoslada:

«Civilitzadors» de Mallorquins

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Un detall sobre Cassià Maria Just

2008-03-12T23:33:00.010-06:00

En el recent traspàs de l'abat emèrit de Montserrat veig que no s'ha comentat una situació que va afectar l'abat Just en el procés de successió de l'arquebisbe Narcís Jubany. Quan s'estava gestant aquesta successió, crec recordar que l'abat va renunciar al seu càrrec. Es va comentar a la premsa que es perfilava com a nou arquebisbe de Barcelona, i que aquest n'era un pas previ. Però el nou arquebisbe va ser el conservador Ricard Maria Carles, i Cassià Maria Just hauria quedat amb un pam de nassos. ¿Potser algú des de Roma va ensarronar Just perquè deixes el càrrec d'abat amb l'esquer de l'arquebisbat?

El fet que això no s'hagi comentat em fa dubtar de la meva memòria. Algú recorda aquest, diguem-ne, incident? Vaig errat i tinc memòria creativa?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Antes antes, va dir en Carot

2008-03-11T22:28:00.007-06:00

Quan veig en Puigcercós i en Carod reaccionant, ara, a la desfeta d'ERC em ve al cap una venerable dita mallorquina, una de les preferides de ma mare:

" Antes antes, va dir en Carot "

En Carot? No sé qui era aquest Carot, però la frase vindria a ser allò de a buenas horas mangas verdes. Després de cercar una mica pel DCVB he trobat l'expressió tal vegada genuïna:

" Antes antes, va dir en Canyot ":

ho diuen per recriminar a un que vol fer les coses quan ja n'és passada l'oportunitat (Mall., Men.)

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Els meus, també, sempre perden

2008-03-10T22:28:00.005-06:00

Com a la Marieta, em passa que els meus sempre perden. Darrerament és més greu, perquè he arribat a un punt que ja no recordo qui eren els meus. És igual, si ho sabés no podria votar, perquè el govern espanyol no em fa arribar els papers per votar, tot i que fa temps que estic registrat al consolat.

Delirant entre mamuts

2008-03-10T22:18:00.003-06:00

Quan era adolescent, al cinema Avenida de Palma vaig veure una pel·lícula que segurament aleshores ja era delirant, tot i que jo no ho percebia: dinosaures de papier mâché i humans poblaven la Terra, salvant un petit desfasament de 65 milions d'anys; efectes especials de pa sucat amb oli i rosses en biquini, pràcticament tot el que recordo d'aquella pel·lícula, titulada Cuando los dinosaurios dominaban la tierra.

L'altre dia, un tràiler als multicinemes Cinépolis mostrava homes prehistòrics caçant admirables mamuts (aquests eren de pixel mâché), i vaig pensar, quina meravella, bé et mereixes una immersió fílmica en la Prehistòria; segur que si cuiden tant això dels mamuts també cuidaran la reconstrucció de la vida en aquella època. I una mica d'efectes especials i algun ensurt no et vindran malament. Així, doncs, vaig decidir anar a veure 10.000 A.C..

Sense saber-ho vam entrar a veure la versió doblada a l'espanyol neutre, potser pel costum que pràcticament totes les pel·lícules són en versio original subtitulada. Això ja em va molestar, però va ser una badada meva. En començar la pel·lícula ja vaig veure que la història era bastant infantil, i que, malgrat els efectes especials i la bellesa del paisatge, tot plegat era bastant ridícul, tot i la meva bona disposició a la suspensió de la incredulitat.

Sumem-hi que el desenvolupament agrícola i imperial que es veu al film és molt improbable per a l'any 10.000 A.C., perquè el Neolític va començar cap el 8.000 A.C., 2.000 anys més tard. Tanmateix, anem millorant en anacronismes: de 65 milions a 2.000 anys. Sumem-hi que hi apareix una piràmide en construcció al costat d'un riu enmig del desert, anticipant-se set o vuit mil anys a les piràmides egípcies. Per acabar-ho d'arrodonir, veiem un poble esclavitzat i forçat a construir piràmides (només hi faltaven Moisès i Ramsès). Last but not least, al final de pel·lícula els Naku regalen als Yagahl un grapat de llavors perquè se les emportin i es converteixin en agricultors allà a les seves muntanyes. Entre les llavors hi havia, aparentment,... uns grans de blat de moro! Blat de les Índies, com diuen a Mallorca, més exactament. En un lloc que aparentment era l'Àfrica, fa dotze mil anys ja havien anat a Amèrica i n'havien portat el blat de moro. En fi, deliris hollywoodians entre mamuts i piràmides...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

La Traviata a Nova York

2008-03-06T21:10:00.001-06:00

L'altre dia varen arribar per Federal Express dues entrades per a l'òpera La Traviata a la Metropolitan Opera House de Nova York. A finals de mes passarem uns dies a la ciutat del Hudson, on no hem estat mai (bé, he estat a l'aeroport JFK, quin consol). El visat nord-americà de la M. ja comença a treure fum.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Winston Churchill, "expresident dels Estats Units"

2008-03-04T07:09:00.011-06:00

El fil de subscripció de Huubs (salvant les distàncies, seria un Google News en català) m'ha portat, no sé com, a una notícia d'Europa Press que no m'interessava en absolut: els referents dels candidats catalans a les eleccions espanyoles.

S'hi llegeix que un referent de Dolors Nadal (connais pas) és l'expresident dels Estats Units Winston Churchill (la cursiva és meva). Churchill expresident dels EUA? Podríem pensar que ho va dir la candidata popular, però a la notícia no ho posen entre cometes, i potser és collita pròpia del periodista o becari corresponent. Però unes línies més avall diuen de Joan Ridao (connais pas): De l'escena internacional ha destacat els expresidents dels Estats Units Winston Churchill i Franklin Delano Roosevelt. Torna-hi, amb el Churchill! Aquí ja començo a sospitar que l'errada és de l'agència de notícies, que, potser com als encierros de San Fermín, ha deixat els becaris a lloure i han fet una mica de trencadissa.

Més avall, Joan Herrera (connais pas) expressa la seva admiració per Arundhati Roy, una líder (lideresa, que dirien a Mèxic) ecologista que va conèixer a Porto Alegre. Llegeixo que aquesta escriptora índia, després de El déu de les coses petites, no ha escrit cap altra novel·la i s'ha dedicat a l'activisme polític. No ho sabia. Sabien el becari i Joan Herrera que A.R. havia escrit El déu de les coses petites?

Sobre Winston Churchill.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Venado revisited (II)

2008-03-03T13:23:00.002-06:00

El color s'apodera de l'espai als tianguis, mercats setmanals al carrer, on l'escudellam de plàstic hi té un lloc destacat. La llum encegadora del sol només queda mitigada pels tendals i per l'aire sec i encara fresquet de l'altiplà (humitats del 25% són habituals per aquí dalt). Us devia la foto de l'Hotel México, i amb aquest segon portal de cantina puc dir que ja els col·lecciono. Un dia crearé una secció amb tots els que arreplegui.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Causus peris?

2008-03-02T00:59:00.003-06:00

Després que l'exèrcit colombià bombardegés un campament de les FARC a l'altra banda de la frontera amb Equador, liquidant el número 2 de les FARC i setze guerrillers més, el president equatorià va tenir una resposta tèbia, segurament pactada amb Álvaro Uribe. Però el president veneçolà Hugo Chávez ha dit que una incursió com aquesta seria causus peris. Val la pena llegir la declaració literal, segons El Universal:

"No se le vaya a ocurrir hacer eso por estos lados porque sería sumamente grave, sería causus peris, causa de guerra, pues".

M'encanta el "pues" final. Segurament volia dir casus belli, perquè Chávez ha estrenat el terme causus peris al Google, i el traductor de llatí no sembla que entengui la paraula peris.

causus peris --- case at law peris
casus peris --- a falling peris
casus peri --- a falling peri

casus perii --- a falling to have perished

Com dirien els adolescents tardans del Menéame: WTF??? El meu llatí no va anar gaire més enllà del rosa, rosae. Un llatinista ens pot donar una mà?

El llibre d'estil d'El País estableix que els defectes de dicció o de construcció idiomàtica no han de ser reproduïts. Potser per això han omès el tema del causus peris?

ACTUALITZACIÓ 02/03/2008 21:06

He trobat al Youtube el vídeo (minut 1:00 aprox.) amb les declaracions, i es pot comprovar que Chávez no va dir causus peris, sinó causus bellis, que no deixa de ser és una doble deformació de casus belli, que es el terme llatí correcte. El periodista, potser per ignorància del terme, va transcriure causus peris.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Oda al 'tinaco'

2008-02-28T22:57:00.006-06:00

Omnipresent tina de polièster
que amb fibra de vidre ets reforçat:
què d'ombra ens fas des del terrat
damunt la nostra humil morada!
Bella tina de negre empastifada,
quan líquid a l'aixeta ja no arriba
del teu ventre brolla aigua viva,
que, redéu, mai no s'ha acaba!

Poema anònim del segle XXI

Poesia menor, sens dubte. Per cert, sembla que els dipòsits realment són de polietilè d'alta densitat, no de resina de polièster amb fibra de vidre, però el nostre poeta es va permetre la llicència.

Una dia dels anys 80, els dipòsits de fibrocement o de llauna van donar pas als tancs de plàstic, convenientment recoberts de negre per evitar la fotodegradació del polímer, tot iniciant un canvi radical del paisatge urbà, conegut com el Big Bang del dipòsit negre de Rotoplas. Mónica Conde ho explica en un suggeridor article titulat Rotomoldeo, un proceso afortunado:

En 1984, la firma Rotoplas va concebre el primer dipòsit (tinaco) de plàstic a Mèxic. Des de llavors, el paisatge de la ciutat va començar a canviar. [...] En la llunyania, des de les carreteres, es veuen fileres de cases, cadascuna carregant el seu dipòsit de color negre.

De fet, quan les cases són els casetons que fa l'Infonavit, per un estrany efecte òptic sembla que el dipòsit sigui més gran que la casa, com si fos el barret d'un bolet. Precisament, en una d'aquestes casetes vivia Santos Almendárez, un personatge mexicaire que no es va prodigar gaire.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Favoritisme...

2008-02-27T23:14:00.003-06:00

Favoritisme mallorquí (carrer de Sant Miquel, a Palma) i mexicà (plaça principal de Venado, Mèxic). No sé si els amables lectors sabrien dir quina és la foto mallorquina i quina la mexicana...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Venado revisited

2008-02-25T17:37:00.012-06:00

Fa uns deu mesos contava una visita a Venado, un poblet simpàtic de l'altiplà, amb unes fonts ufanes que forneixen aigua a unes peculiars piscines populars. Allò va ser una visita intensa, però visita de metge, i aquest diumenge hi vam tornar i hi vam descobrir uns racons molt suggeridors.

Aprofitant el corrent d'aigua que brolla de les fonts, s'hi va instal·lar una fàbrica de filats de cotó que ja el 1863 utilitzava una roda hidràulica per moure la maquinària. Aquesta fàbrica va treballar fins entrat el segle XX, va cremar durant la Revolució, i no he pogut saber si aleshores va tancar definitivament o va seguir treballant. La primera foto mostra la xemeneia quadrada, l'aqüeducte que portava aigua a la fàbrica, ara restaurat, i la vegetació que ha anat creixent pels racons del recinte.

Avui dia la fàbrica és un conjunt de construccions abandonades, mig en ruïnes, amb alguns edificis encara utilitzats de magatzem o per altres usos. Sembla que actualment sigui de propietat pública. Dins el recinte de la fàbrica sorprèn un edifici senyorial abandonat, amb un estil que potser imita les cases senyorials nord-americanes del segle XIX. Dedueixo que era la residència del propietari o del director de la fàbrica.

Pel que fa a la resta del poble, vam descobrir un antic Hotel México, també abandonat, vam tastar les famoses gorditas de formatge que fan al mercat de la vila (gorditas d'un pam de diàmetre, i no aptes per a hipertensos), vam passejar pel mercadal dominical, vam tornar a visitar les fonts del poble, i vam fer l'estrena oficial de la màniga curta: d'aquí al novembre, amb poques excepcions, serà la indumentària habitual. Els caducifolis comencen a brostar i les iuques segueixen retallant-se contra els cels únics de l'altiplà. Uns moments extraordinaris en una sortida dominical. I qui dia passa any empeny.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Després de cent anys

2008-02-23T07:53:00.004-06:00

En un jardí de la ciutat hi ha un monument de 1910, pagat per la colònia espanyola local, amb una làpida de marbre, que diu:

La colònia espanyola de la ciutat
en el primer centenari de la Independència

1810 - 1910

Quan passo pel monument amb un resident o visitant espanyol, sempre els dic:

Ho veus, en cent anys ja els havíeu perdonat!

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Els amos de Mèxic

2008-02-20T23:30:00.006-06:00

Fa uns dies vaig estar a Mèxic D.F. i vaig aprofitar una visita al centre comercial Perisur per comprar Los amos de México, un recull de semblances d'onze poderosos empresaris mexicans, una obra coordinada per Jorge Zepeda Patterson. És un llibre que promet, i que tot just he començat a llegir. El primer de la llista és Carlos Slim, l'amo de Telmex i de tantes altres empreses mexicanes, de qui Francesc Relea, el corresponsal d'El País, ens n'explica la vida. Un dels onze personatges és Lorenzo Servitje Sendra, fill de catalans i amo del Bimbo mexicà. El llibre està editat per Planeta de México SA de CV.

Confesso que és el primer cop que posava els peus a Perisur, i haig de dir que és un centre comercial impressionant. A part de les dimensions del lloc, de les botigues i del restaurant italià on vaig dinar, em va sorprendre la llibreria-cafeteria El Péndulo, on els dependents són capaços d'aconsellar-te sobre les novel·les d'un escriptor o sobre guies de viatges.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

M'abonaré a TV Martí

2008-02-20T00:04:00.002-06:00

Avui he presenciat per TVCI un esdeveniment còsmic i esfereïdor: Mònica Terribas parlant de la renúncia de Fidel Castro amb un senyor el nom del qual no recordo i, de fet, m'estimo més no recordar. En direm el senyor X, que podríem qualificar de castrista català no declarat (com a mínim no declarat per la Sra. Terribas), representant de no sé quina associació de col·laboració amb Cuba.

En tota la conversa no s'ha esmentat mai la paraula dictadura per referir-se al règim cubà. Diria que tan sols no he sentit parlar del règim cubà. El senyor X ha dit que no es podia comparar una futura transició cubana amb la transició espanyola, perquè a Cuba - ha vingut a dir - ja hi ha democràcia (la incisiva Terribas ni s'ha immutat). El senyor X ha parlat del bloqueig a Cuba, quan de fet no hi ha un bloqueig sinó un embargament (la incisiva Terribas tampoc no s'ha immutat). Tots dos han esmentat el cas del noi que va interpel·lar Ricardo Alarcón com un exemple d'obertura del règim cubà. Estem salvats.

M'han vingut ganes de posar TV Martí (la televisió de la gusanera), que es veu pel satèl·lit Hispasat, igual que TVCI, per desintoxicar-me una mica. Una probadita, potser per abonar-me definitivament a TV Martí. Ho he fet, però m'hi he trobat els imitadors habituals de Castro i companyia, amb la novetat, ara, d'un home que fa de Raul Castro. De gràcia, ben poca. Feia temps que no posava TV Martí, i fan programes més seriosos que aquest. Se m'acut fer una comparació entre TV3 i TV Martí, en termes d'objectivitat i honestedat professional.

Colofó

Parlant de Martí, Vicent Partal deia avui que José Martí era del Grau de València i segurament parlava català encara que ningú no ho ha demostrat. Certament, tots tenim temes que ens obsessionen, com a mi, per exemple, els mezquites, les alzines, els cels de l'altiplà i la perplexitat del nouvingut. Però potser Partal aquí ha fet llarg. És aventurat afirmar que José Martí era del Grau: va néixer a l'Havana, fill d'un valencià i d'una canària. No es pot descartar que parlés català, però per l'entorn geogràfic i familiar jo apostaria que no, encara que ningú no ho ha demostrat.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

De llibres i vendes

2008-02-17T12:00:00.002-06:00

En una columna de negocis, un article dedicat a dissuadir la gent de fer-se escriptor dóna xifres de la venda de llibres al Regne Unit:

...de 200.000 llibres posats a la venda l'any passat, 190.000 títols van vendre menys de 3.500 exemplars. Encara més desolador, de 85.933 llibres nous, 58.325 van vendre una mitjana de només 18 exemplars.

A novel idea may not be a lucrative one
Sathnam Sanghera
Times Online, 16/02/2008

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Conseqüències inaudites - i segurament inèdites - de l'eficiència terminal

2008-02-14T21:04:00.003-06:00

Com deia fa uns mesos, l'eficiència terminal consisteix en que els estudiants han d'acabar la carrera, i l'han d'acabar en el temps previst en el pla d'estudis o, potser, amb un semestre o dos de gràcia, segons la durada dels estudis. Sota aquest esquema de produir titulats, la facultat és responsable de que l'alumne acabi a temps. L'acceptació d'aquesta premissa porta a situacions curioses si no grotesques, com les que explico tot seguit.

Jordi Zapata té un hoste

Jordi Zapata (no cal dir que és un nom figurat, però no sóc jo) hostatja a casa seva, de franc i des des del mes de setembre, un alumne seu de màster. A l'agost es van complir els dos anys de beca federal de què gaudia aquest estudiant i, davant la perspectiva que el noi desaparegués per anar a buscar feina i no acabés mai la tesi, el company Jordi va decidir allotjar-lo a casa seva fins que acabés la tesis, fet terminal que, malauradament, no s'acaba de produir. El postgrau en què el nano està matriculat podria ser avaluat negativament per la instància federal corresponent, si aquest nano no es titula, exactament, demà (no es titularà). El comitè acadèmic del postgrau avaluarà un dia el rendiment titulador de Jordi Zapata i el podria amonestar o, directament, fotre'l fora del cos de professors del postgrau per aquest motiu.

Reunions de pares

Aquí a Mèxic, encara no es diuen reunions de mares i pares (expressió que provocaria més d'un ¡órale güey!), però tot arribarà. El professor Santos Almendárez va ser convidat per primer cop a una reunió de pares d'alumnes de segon semestre de carrera. Estem parlant de bergants de 18 anys, que acompanyen son pare i/o sa mare a la reunió. A l'acte els van repartir l'expedient acadèmic dels seus fills i es van premiar els pares i mares dels estudiants que havien tingut les millors qualificacions del semestre passat. Els pares i mares premiats van passar a la mesa directiva a recollir el reconeixement pels resultats dels seus fills. Després, els pares i fills es van reunir amb els tutors, per discutir qüestions generals i particulars. Algunes mares es van acomiadar del tutor amb un aquí se los encargamos, como en el kinder.

No tinc paraules.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Més puresa de sang

2008-02-13T21:43:00.000-06:00

El PRD segueix pixant fora del test, a compte de la nacionalitat mexicana de Juan Camilo Mouriño. El "certificat de mexicà de naixement" (!) que va presentar Mouriño no els ha fet el pes, als perradistes, i el seu portaveu Fernández Noroña ha estat fent un petit tour per Galícia, pagat per una emissora de ràdio mexicana, potser a la recerca de les fonts del riu Congo. En aquest cas, les fonts eren els orígens de la mare de Mouriño, que apareixia com a mexicana en l'acta de naixement de Mouriño emesa al consolat mexicà a Madrid.

Noroña diu una sèrie de mitges veritats i coses que no vénen al cas. Deia El País, fent-se ressò de les declaracions de Noroña:

Los abuelos maternos del ministro eran gallegos, lo que en aplicación de la legislación mexicana de la época, indicaría que la madre de Mouriño no pudo tener la nacionalidad mexicana y que el propio secretario de Gobernación estaría inhabilitado para ser ministro en México.

Quina bestiesa! Una persona pot ser i podia ser mexicana encara que els seus pares fossin estrangers. A l'arribada de Noroña a Mèxic, ha sortit a la llum un certificat de nacionalitat mexicana de l'àvia materna de Mouriño, on queda clar que l'avi matern de Mouriño, Camilo Terrazos, era naturalitzat mexicà, i que l'àvia materna va adquirir la nacionalitat mexicana en el moment de casar-se amb Camilo Terrazos. Això implica que la mare de Camilo Mouriño era mexicana de naixement. Aquí el certificat escanejat a El Universal (no en puc garantir l'autenticitat, però posats a creure, me'l crec més que a Fernández Noroña).

Per llegir una estona: Xenofobia de izquierda, per Enrique Krauze.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

El Niño Dios, la Candelaria, el Niño Doctor, la Virjensita i altres herbes

2008-02-08T21:30:00.000-06:00

No sé si van ser els aires postconciliars o què, però després de dotze anys estudiant al col·legi dels jesuïtes vaig sortir al carrer sense saber què era ni quan era la festa de la Candelera. Anys més tard, la Candelera només era la patrona dels estudiants d'enginyeria elèctrica, que cada any donaven la murga amb una festa per la seva patrona (data que no vaig ser capaç de memoritzar). Arribo a Mèxic, i descobreixo amb estupor que per a molts mexicans les festes nadalenques no s'acaben fins la Candelera, el dos de febrer, la festa de la Presentació del Senyor, en què es commemora quan Maria i Josep van portar el nen al temple.

Molta gent no desa el Betlem ni apaga els llumets de Nadal fins la Candelera. De fet, la tradició catòlica mexicana diu que el dia de la Candelera es vesteix el Niño Dios (l'infant del pessebre, que sol ser d'una bona mida, gairebé natural) i se'l porta a missa, i després se'l guarda dins un nínxol (?) la resta de l'any, fins a fer el pessebre del Nadal següent. De fet, dissabte passat vaig passejar per un mercat d'una vila propera, i es venien molts vestits de bebè en llocs poc habituals. Dic, mira, venen roba d'infant. La meva dona em va avisar que eren per vestir el Niño Dios. ¿Us imagineu cada dos de febrer vestint un nino de mida natural i portant-lo a oir missa per fer-ne la Presentació?

Una altre qüestió important, és que el tancament de les festes via Candelera se celebra amb una tamaliza. Tamaliza és a tamal com costellada és a costella: és a dir, celebren la Candelera fotent-se uns quants tamals en bona companyia. Qui paga els tamals? Qui els ha de pagar? Doncs, naturalment, les persones a qui els va tocar una figureta (el monito) quan es van menjar el tortell de Reis. És completament lògic i així està establert! Els tamals es combinen amb atole.

Passejant pel mateix mercat, em sorprèn una capella amb un Bon Jesús dins una vitrina. Havia visitat aquest mercat potser sis vegades, però no m'hi havia fixat, o no hi era, la capella.

Vaig pensar, deu ser el Niño Dios. I sí, era un Jesús infant, però amb la meva suspicàcia i perspicàcia habituals m'acosto a la vitrina i observo que el Bon Jesús porta una cosa penjada al coll. Un escapulari? Una casulla? Una corona d'espines com la del Carod-Rovira? No. Un estetoscopi! Segueixo la meva investigació, i en un prestatge sota la vitrina, veig unes imatges d'un Jesús Infant, i una targeta amb una oració al Niño Doctor. Una mica de recerca al web em porta al Santo Niño Jesús Doctor de Tepeaca, que no sé si és el mero mero o tot just una popular advocació d'un nen doctor universal. No sé quina impressió produiria tot plegat en un luterà o en un calvinista, però l'impacte ja és notable en un servidor, educat en l'ortodòxia catòlica d'un col·legi de jesuïtes.

Respecte a la Candelera mexicana, sembla que els asteques celebraven el mateix dia la festa del déu de la pluja (l'onzè dia del calendari asteca), i ho celebraven amb tamals. Potser d'aquí ve l'especial arrelament mexicà de la festa de la Candelera i el fet que ho celebrin amb tamals. (vegeu cap al final d'aquesta pàgina).

Per acabar, penjo aquí unes amenitats del mercat que vam visitar fa una setmana: l'herbolari "La Virjensita", i una parada on venen xilis secs i fulles de panotxa de blat de moro, aquestes per fer tamals. Bon cap de setmana.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Estranya aritmètica d'accidents

2008-02-07T23:54:00.000-06:00

Una notícia a La Jornada ens informa que cada any moren a Mèxic unes 27.000 persones en accidents de trànsit. Ho rematen dient que són 46 morts al dia, 15 d'ells atropellats per conductors "alcoholitzats". És perfectament creïble, però si fem una divisió, resulta que no quadra: 27.000/365 = 74 morts al dia, no 46. Fins i tot suposant que els atropellats són a més a més, llavors 46+15 = 61. Tampoc és això. Al diari argentí Clarín, diuen que les morts per accident de trànsit a Mèxic són 28,9 per cada 100.000 habitants. Això faria 30.600 morts a l'any.

Un informe oficial basat en dades de l'INEGI (fitxer ppt) estableix una xifra de 16.882 morts en accident de trànsit el 2005 (que faria 45.7 al dia: ja és això, 46), inclosos els atropellaments. Déu n'hi do, quaranta-sis al dia. Supera amb escreix (només de moment?) la mitjana de vuit o deu víctimes diàries del crim organitzat, que comptabilitza el diari El Universal.

La taxa de morts en accidents de trànsit seria d'16,1 morts per 100.000 habitants a l'any. El mateix estudi indica 5.341 morts en atropellaments de vianants (14,6 al dia, ja quadra amb les dades presentades a La Jornada), que també Déu n'hi do...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Poble d'indis

2008-02-05T23:06:00.000-06:00

Aquestes rajoles expliquen l'origen d'un poble on s'hi van assentar indis otomíes i guachichiles a primers del segle XVII, sota l'autoritat dels conqueridors. Aquesta divisió de la vila (poble de dalt, poble de baix), avui aparentment superada, em recorda el que em contaven de la Vila Vella i la Vila Nova d'Esporles, a Mallorca.

Els paletes no van acabar de compondre bé el trencaclosques i, si llegiu el text amb cura veureu que hi ha una transposició de rajoles que altera les dues darreres línies de text:

...de los el Capitán D indios Juan
Domín 4 de Mayo de guez. 1610

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Dr. Simi: avís de clatellada

2008-02-04T17:13:00.000-06:00

Víctor González Torres és el propietari de la xarxa de Farmacias Similares (lema: Lo mismo pero más barato), on es despatxen medecines que tenen propietats "semblants" a les originals. El Dr. Simi, com es coneix al ninot que anuncia la farmàcia (vegeu la foto), ven "genèrics intercanviables", dels que cal haver demostrat que són farmacològicament equivalents a les medecines "de patent" però, sobretot, ven "genèrics" a seques, que no tenen aquesta garantia.

El Dr. Simi, ha tingut un èxit empresarial considerable. Fa potser un parell d'anys va donar a conèixer les seves ambicions polítiques, postulant-se per a candidat a les eleccions presidencials, però els tribunals li van barrar el pas, perquè a Mèxic cal estar avalat per un partit polític per presentar-se a les eleccions. L'home no es va arronsar, i va començar la campanya per obtenir el nombre d'afiliats necessaris per registrar oficialment un partit polític. Bé, ara el govern federal, casualment, ha decidit tocar-li el crostó al Dr. Simi: es prepara una normativa en què els genèrics desapareixen, i només quedarien medecines de patent i "genèrics intercanviables". Evidentment, un torpede a la línia de flotació del negoci del Dr. Simi, 1.100 milions de dòlars de vendes anuals.

Avís de clatellada, o clatellada directa? Sentirem a parlar mai més de les ambicions presidencials del Dr. Simi?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Dos homes i mig

2008-02-02T20:26:00.000-06:00

Portada de DVD de la sèrie Two and a half men.

Al Warner Channel de l'Sky mexicà passen en V.O.S. una sèrie que no sé si els mexicaires coneixen: Two and a half men. En aquesta comèdia de situació, Charlie Sheen és Charlie, un solter i compositor de jingles i cançons per a nens, un personatge que les dones de la meva família mallorquina definirien com a fadrinot tudadot¹, si no com a pardalango² i femellut³. Charlie és una mica més fi que tot això, però hi ha un bon element, amb ell.

El nostre homenet vivia sol a la seva casa de Malibú fins que el seu germà divorciat i el fill d'aquest se'n van a viure amb ell (d'aquí els dos homes i mig). A partir d'aquí, la sèrie juga amb el contrast entre el caràcter de Charlie i el del seu germà Alan (John Cryer), les conquestes sempre efímeres de Charlie, en les que el seu nebot Jake (Angus T. Jones) pot arribar a fer d'esquer (com quan el posa a classes de ballet per guanyar-se la professora), convençut o convenientment subornat pel seu oncle. També és una comèdia de complicitat masculina, en què la paròdia o autoparòdia dels homenets juga un important paper.

No he seguit la sèrie tot el que voldria però he xalat bastant amb el que he vist. Em sembla que si trobo els DVD a un preu raonable me'ls compraré, per veure els capítols com s'han de veure, de tres en tres...

· Two and a half men a la Wikipedia

¹ fadrinot tudadot: un solter empedreït, i "fet malbé" (des del punt de vista que homes i dones neixen per casar-se).
² pardalango: (segons el DCVB) m. despectiu que s'aplica, en llenguatge grosser, a un home egoista, aprofitat, que mira massa per ell mateix, i també a un malfeiner i a un desidiós, negligent o curt d'enteniment (Mall.).
³ femellut: seria "faldiller" tot i que les connotacions són una mica més rústiques...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Temors quebequeses

2008-02-01T00:01:00.000-06:00

El meu apunt de fa dos dies sobre el "Franklin" m'ha fet parar atenció al canal RSS del diari quebequès Le Devoir, que tenia molt abandonat. M'hi he trobat una moderada efervescència entorn de l'estatus del francès al Quebec. És un brogit que difícilment arriba als lectors de la premsa mexicana o catalana, i que potser interessarà, ara que aquests dies alguns posen en qüestió la Llei catalana de normalització de lingüística, i la immersió en català a l'escola.

Per primer cop des del 1931, el percentatge de quebequesos que tenen el francès per llengua materna ha baixat... del 50%? Nooo. Del 60%? Nooo. Ha baixat del 80% (79,6%). Deixo al lector les comparances amb la situació catalana. A la ciutat de Mont-real, el percentatge és del 54%, però s'espera que en dotze anys baixi al 48%. En aquesta ciutat, l'anglès és la llengua franca dels que no tenen el francès com a llengua "pròpia", com ens passava a la petita comunitat euro-mèxico-asiàtica que vam formar temporalment per aquelles terres. Un sector de l'opinió pública veu amb inquietud aquestes xifres, i es pregunta si la famosa Llei 101 (la Carta de la Llengua Francesa) [tan mala de pair per sectors anglòfons i alòfons] va servir per assegurar l'ús social del francès.

Podeu llegir l'article La fin de la paix linguistique? on es toquen aquestes i altres qüestions. He provat de fer-ne la traducció automàtica al català i sorprèn la qualitat molt més que acceptable del text traduït: aquí l'article traduït.

I aquí un article de Radio Canada sobre el cens lingüístic canadenc del 2006: Le français en déclin.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Lligues i lligues, pujols i puyols

2008-01-31T22:29:00.000-06:00

Una lectura massa ràpida d'aquest titular de l'Avui em va fer pensar que Jordi Pujol volia ressuscitar la Lliga Regionalista. Potser és el que pretén ara fer Duran?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Practicant idiomes amb "Franklin"

2008-01-29T23:29:00.000-06:00

A la meva estada a Mont-real, la persona amb qui més vaig parlar francès (vull dir allò que jo parlo quan vull parlar francès) va ser un company de treball quebequès, tècnicament alòfon, a la pràctica anglòfon a casa seva i a l'escola anglòfona on va poder estudiar per uns embolics que va fer sa mare a l'administració del col·legi. En fi, coses d'un país on l'accés a l'escola francòfona o anglòfona està legalment determinat per l'origen ètnic.

Aquest noi de nom presidencial, diguem-ne Franklin, havia estudiat més tard en una universitat anglòfona d'Ontario i havia treballat als EUA. Per coses de la vida, aleshores estava en una universitat francòfona de la seva ciutat i tenia interès en dominar més bé el francès, que era l'idioma que parlava amb tothom a la feina, tret d'un noi dels EUA. Tots dos teníem interès a practicar la llengua de Molière, i així, doncs, Franklin era el meu principal conversador de francès. La majoria dels francòfons que jo tractava semblava que volguessin demostrar-me massa sovint que també parlaven anglès (anglès americà, of course). El mateix feien els dependents no francòfons de les botigues, que ràpidament deixaven el francès en sentir el meu accent. La veritat, per discutir situacions crítiques, que n'hi havia de tant en tant, Franklin i jo parlàvem en anglès, per la facilitat que teníem els dos de parlar-lo. Encara ens comuniquem per qüestions de feina, i ho fem en francès, tot i que ell torna a viure ara al Canadà anglès.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Estadístiques de Rambo

2008-01-24T22:56:00.000-06:00

Es veu que Los Angeles Times va publicar unes sucoses i detallades estadístiques de morts en les successives versions de Rambo. Diferents blogs les han recollides, per exemple aquí, aparentment escanejades del diari.

Via Menéame.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Un mexicà que no és prou mexicà l'han posat a tallar el bacallà

2008-01-21T16:23:00.000-06:00

Juan Camilo Mouriño Terrazo, nomenat ministre de Governació (16/01/2008).

A Mèxic es poden dir moltes collonades, però n'hi ha una d'altament improbable de sentir: És mexicà tothom qui viu i treballa a Mèxic. Aquí la cosa és més complicada, com a tots els països del món, fins i tot una mica més. Per exemple, per pertànyer a un òrgan de govern d'una facultat d'una universitat pública cal tenir la nacionalitat mexicana. Igualment, per ser degà o rector. Per ser ministre federal (secretario de estado) cal ser mexicà de naixement (whatever it is), igual que per ser president de la república. A la República Mexicana no hi ha primer ministre, com no n'hi ha als EUA, però hi ha dues figures importants a l'entorn presidencial i al govern: el cap de l'Oficina de la Presidència i el ministre de Governació (Secretario de Gobernación).

El panista Juan Camilo Mouriño Terrazo és l'home de confiança de Calderón. Va ser el seu cap de campanya a les eleccions presidencials, després el cap de l'oficina del Presidència, i ara ha estat nomenat Secretario de Gobernación. Des del seu càrrec anterior va portar les negociacions amb el Congrés per tirar endavant les reformes legislatives del primer any de govern de Calderón, algunes de les quals, tanmateix, van ser iniciativa del PRI. La seva capacitat d'operació política sorprèn en un home tan jove (37 anys), però hi ha qui diu que no està preparat per dirigir el ministeri de Governació. El temps ho dirà, però, de moment, els seus orígens, la seva doble nacionalitat (mexicana i espanyola) i els negocis de son pare aixequen ampolles, especialment entre l'esquerra mexicana.

Juan Camilo Mouriño va nàixer a Madrid, fill d'un gallec emigrat a Mèxic i d'una mexicana (el fet que la mare fos mexicana de naixement és ignorat per alguns capsigranys de la premsa mexicana, que remarquen interessadament que era espanyola, en ser filla d'espanyols). Per cert, el pare de Juan Camilo Mouriño va comprar fa uns anys el Celta de Vigo i n'és el president. Bé, el cas és que quan Calderón va nomenar el seu primer govern, fa més d'un any, a la premsa es va comentar que Mouriño no podia ser ministre perquè no era mexicà de naixement. Ell mateix ho havia dit fa un temps, però ara s'ha fet públic un certificat de mexicà de naixement (tal cosa existeix!) que ostenta Mouriño, així com la seva acta de naixement, emesa al consolat mexicà a Madrid, on consta que sa mare és mexicana. Però... anatema!: Mouriño va entrar fa uns anys als Estats Units amb un passaport espanyol (cosa que fan tots els mexicans amb nacionalitat espanyola, potser uns 100.000, per evitar el tràmit del visat als EUA). Fins i tot diuen que una vegada Mouriño va entrar a Mèxic mostrant el seu passaport espanyol als funcionaris d'immigració, que ja seria més estrany (ho diu Ricardo Monreal, ergo no m'ho crec). Bé, és probable que l'afer acabi al tribunal suprem mexicà.

Tot és això és una mica rocambolesc, i no sé que en diria José Montilla, però aquesta qüestió serveix al PRD, a La Jornada i a tota la tropa per agitar l'espantall de la recolonització espanyola d'Amèrica. Per exemple, aquest article de La Jornada, que comença, inefable:

Para expulsar a los árabes que en el año 711 invadieron la península ibérica...

Crida l'atenció la diferència de potencial entre el dret innat dels mexicans a saltar la frontera nord, i les barreres mexicanes perquè alguns mexicans facin de mexicans a casa seva. Tanmateix, visca Mèxic!

* I perdoneu el rodolí pastellerià del títol.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Victoria, Guanajuato

2008-01-13T21:12:00.000-06:00

El dia abans de Xichú anàrem a Victoria, Gto., després de passar la nit en un motel de la carretera 57, a San Luis de la Paz. Tot i que m'agrada el centre d'aquesta ciutat, els afores no conviden a la contemplació estètica. Però just sortint per la carretera de San Luis a Victoria, els detritus periurbans s'esvaeixen i s'entra en una regió neta i oberta, de turons suaus coberts d'una garriga de mezquites i cactàcies. La carretera és tranquil·la; t'hi trobes molts pocs vehicles, alguns homes a cavall, i, a un costat del camí, una vella presa de pedra i morter o de terra compactada. Sota el sol clement - però no gaire - de l'hivern, i amb l'aire net i estranyament tebi d'aquest desembre, era una delícia recórrer aquesta carretera.

Entre San Luis de la Paz i Victoria, Gto.

Anàvem a Victoria per conèixer la vila i preguntar quina era la millor ruta per anar a Xichú, perquè per la Sierra Gorda encara hi ha molts camins de terra, no sempre aptes per fer-hi 50 o 80 km amb un cotxe corrent, i el mapa no era gaire explícit. Victoria, la capçalera municipal, és un poble de 2.000 habitants, fundat el 1580 com a San Juan Bautista de Xichú de Indios. Abans d'aquesta data ja hi havia hagut assentaments espanyols, que els indígenes pames de la regió van atacar i destruir més d'una vegada. Avui dia Victoria és un municipi pràcticament sense indígenes (una cinquantena entre 19.000 habitants, en un territori de 1.000 km²). El nom actual fa referència a la victòria del govern sobre els camperols de la Sierra Gorda, revoltats el 1847 amb demandes de repartiment de terres. Les successives guerres i revolucions han marcat amb foc la toponímia del país i les plaques dels carrers, i és un tema que donaria per parlar-ne una estona. M'estranya que la Revolució de 1910 no rebategés el poble. Potser era molt poc revolucionari recuperar el San Juan Bautista d'abans...

El 29 de desembre a Victoria feia un dia extraordinari, amb un cel net i diàfan, i vam entrar en un poble estranyament silent, lliure de camionetes descobertes i de música grupera. El nombre de botigues obertes contrastava amb l'acollidora tranquil·litat del lloc. Més enllà de la funerària playstationera, i de les flors de Nadal amb què us vaig donar el bon any, Victoria va ser una agradable sorpresa, d'on vam marxar amb la promesa de tornar.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Cantina

2008-01-12T20:22:00.000-06:00

Diu, més o menys, la Wikipedia: al Mèxic rural la cantina és un bar freqüentat per homes, on se serveix alcohol i aperitius. Jo hi afegiria que poc o gens freqüentat per dones, que les portes són d'aquesta mena, i que tenen poques finestres, o cap ni una, i poca il·luminació. Espècie en extinció en el meu territori habitual.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Cita de la setmana (II)

2008-01-12T10:37:00.000-06:00

En los tiempos de la Iglesia hippy de Juan XXIII, sabíamos exactamente de qué paraíso estábamos hablando. En cambio, la hipótesis de compartir también la vida ultraterrena con Rocky Varela obliga a una sobredosis de fe en la eternidad.

O bé:

Al cardenal Bronco Varela sólo le falta posar con un kalashnikov al lado.

Les dues llegides a : Dios era amor
Es veu que Matías Vallés havia passat la ganiveta per l'esmoladora.

Sarau a Xichú

2008-01-09T21:43:00.000-06:00

La CCS m'havia havia recomanat el 25 Festival del Huapango Arribeño y de la Cultura de la Sierra Gorda. Realment, per qüestions familiars no estava - no estàvem - en condicions d'assistir ni un dia sencer al festival, i menys a la nit, que és quan hi havia les principals actuacions. Tanmateix, dúiem endarrer de visitar la SG de Gto. i vam aprofitar per anar a San Luis de la Paz, a Victoria i a Xichú. El diumenge 30 de desembre vam pasar unes quatre hores a Xichú. De entrada por salida, que diuen per aquí...

Xichú és al cor de la Sierra Gorda de Guanajuato, i fins fa poc no hi havia carretera asfaltada, només camins de terra per la muntanya, per recórrer en tot-terreny. Hi van fer una carretera nova, o mig nova, amb uns desmunts impressionants per baixar des d'uns 2,300 m d'altitud fins els 1.334 m de Xichú. Es veu que el terreny no permetia aquestes alegries, i amb les pluges del setembre passat els esllavissaments van inutilitzar la carretera, que encara ara tanquen per obres entre setmana. Hi vam poder passar, suposo, perquè era diumenge, o perquè hi havia el festival.

Arribant a Xichú, la banda musical de Tlayacapan, Morelos, tocava les mañanitas a una marededéu de Guadalupe a l'entrada del poble, i després va fer un cercavila. M'agraden les bandes de vent de per allà baix. Al migdia, davant l'església parroquial, hi hagué un diàleg entre cantadors, glosadors, alabanceros, i altres poetes i cantadors populars de la regió i del món hispà.

Val a dir que, en aquest acte del migdia, entre la banda de Tlayacapan i els poetes i cantadors eren més gent els artistes que el públic. Després de les converses i cants dels artistes locals, la cosa es va animar una mica més amb el repentista cubà Alexis Díaz Pimienta amb les seves dècimes cantades, però, francament, qui va animar la festa de veritat va ser el canari Yerai Rodríguez, també improvisant dècimes cantades: el canó de veu, l'entonació, la improvisació i la simpatia del canari van triomfar, amb permís de la banda de Tlayacapan. Yerai i Alexis, tots dos, van cantar acompanyats amb la guitarra i el llaüt de dos músics que no puc identificar, però em sembla que eren porto-riquenys.

Endevinalla: amb el que he explicat, qui de tots aquests és Yerai Rodríguez?

La banda de Tlayacapan va tancar aquest acte, i ja ens tocava partir. Abans, però, vam dinar molt bé en un local popular de la plaça del poble: consomé de pollastre, mole poblano, i molt bon servei. La festa gran era el 31 a la nit, i no hi vaig poder ser. Em vaig perdre, per exemple, Los Camperos de Valles, que tinc en disc.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Sierra Gorda de Guanajuato

2008-01-05T16:04:00.000-06:00

La Sierra Gorda forma part de la Sierra Madre Oriental i s'estén per quatre estats mexicans, de nord a sud: San Luis Potosí, Guanajuato, Querétaro i Hidalgo. De la part de Querétaro en vaig parlar força fa dos anys, i en podeu trobar un recull a la barra lateral d'aquest blog. Els queretans porten uns anys d'avantatge promovent el seu tros de Sierra Gorda, fins el punt que els visitants (i alguns mexicans) poden arribar a identificar la marca Sierra Gorda amb Querétaro, com em va passar fa un temps a mi mateix.

Però a Guanajuato comencen a fer els deures, i des del passat 3 de febrer 237.000 hectàrees de la seva Sierra Gorda han estat declarades "reserva de la biosfera" pel govern federal, amb un nucli altament protegit de 78.000 ha. No sé si ha estat reconeguda així per la Unesco (no figura al seu inventari de reserves), però en tot cas serà un etiqueta que donarà a conèixer la regió. Això pot tenir avantatges i inconvenients, i les coses sempre es poden fer malament, com s'hi han fet tantes vegades, però crec que pot potenciar el desenvolupament i ajudar a conservar els recursos naturals. De moment, hi ha hagut desconfiança de part de la població [vegeu 1 , 2].

Des de la carretera federal 57, San Luis de la Paz (Gto.) és el punt de partida per visitar la Sierra Gorda de Guanajuato. Aquí, un document PDF amb molta informació sobre la reserva.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Una alzina de fulla gegant

2008-01-02T21:02:00.000-06:00

Si una alzina es un Quercus perennifol·li, amb fulles de color verd fosc i coriàcies per dalt, i més clares i una mica piloses per sota, aleshores d'aquest arbre que cobreix moltes hectàrees de la Sierra Gorda de Guanajuato n'hem de dir "alzina". A la part dreta del branquilló hi ha tres involucres de gla, d'una mida curiosament petita en comparació a les fulles. Havia vist roures de fulla gegant al Quebec, però es tractava de Quercus de fulla lobulada, caducifol·lis, com correspon a aquelles latituds.

Hi ha entre 135 i 150 espècies de Quercus a Mèxic (Villarreal i Carranza, 2003), i en diuen encinos.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Bon Any!

2008-01-01T15:12:00.000-06:00

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Detalls funeraris

2007-12-30T21:14:00.000-06:00

Acabo de tornar d'un cap de setmana molt gratificant per la Sierra Gorda de Guanajuato, i faig comptes de parlar-ne en aquest blog. Però no em puc estar de començar aquesta sèrie penjant una foto d'una funerària de Victoria, per aquells indrets de Guanajuato. Us recomano fer-hi clic, per ampliar-la a 900 x 675 píxels.

Primer detall: una mica més amunt del portal hi ha penjat el rètol de la funerària, que porta el nom de la vila, amb un anunci d'un producte. De quin producte es tracta? Potser esqueles o corones de flors?

Resposta:
ɐloɔ-ɐɔoɔ

Segon detall: al rètol de paper verd fluorescent s'anuncien productes igualment representatius del negoci. Potser nínxols, enterraments o incineracions?

Resposta:
ǝuo uoıʇɐʇs ʎɐld ʎ xoqx
uǝpuǝʌ ǝs

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Terra de mines

2007-12-27T21:00:00.000-06:00

Els conqueridors blancs i mestissos que arribaven a aquests paratges no trobaven res comparable a les riqueses agrícoles de la vall de Mèxic o de Tlaxcala. Aquí plovia poc (i encara és així) i els indis locals eren caçadors-recol·lectors, segurament mals de reciclar cap a una economia agrícola. Els espanyols hi van fundar colònies d'indis tlaxcalteques, l'empremta agrícola dels quals encara és visible en alguns pobles de l'altiplà, però molts dels assentaments del segle XVI i XVII en aquesta regió van néixer com a llocs de mines: la plata era el principal atractiu econòmic local per als espanyols.

Per això, avui pots arribar a un racó gairebé despoblat de l'altiplà i trobar-t'hi un antic poble miner, habitat, amb notables esglésies dels segles XVII o XVIII, que els propietaris de mines i terres dels voltants van sufragar, amb rics retaules, pintures, calzes, sagraris, casulles brodades amb or, i altres ormejos eclesiàstics, que sorprenen per las seva bellesa o pel passat que deixen entreveure.

I també és evident que aquells senyors i mecenes fa temps que van tancar la barraca i se'n van anar a la ciutat, o es van arruïnar, o van canviar per sempre la seva relació amb l'església catòlica. La bellesa d'aquests temples no amaga la precarietat de la seva conservació. Però tampoc no hi acaba de sucumbir. Fins quan?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Roma des del sofà

2007-12-26T21:55:00.000-06:00

El gener passat, una amiga va portar de Pamplona els DVD de la primera temporada de la sèrie Roma (sobre l'època de Juli Cèsar), i a casa ens la vam empassar sencera en uns dies del mes de juliol. Fa tres setmanes en vam comprar la segona temporada a Houston: igualment, en pocs dies ens la vam polir, i, la veritat, és que a casa ens ha agradat molt. No sabria com resumir-ho, però al canal Cuatro (que no sé ben bé què és) ho han expressat molt bé: sofisticada, sagnant i luxuriosa. Després d'una dura setmana de feina, ¿hi ha res millor que aplegar dos sofàs i una manta, i veure dos o tres capítols seguits de la sèrie? Segur que sí, però es fa el que es pot.

Sembla que no hi haurà tercera temporada, quina llàstima!

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

BONES FESTES

2007-12-24T15:58:00.000-06:00

Ahir a la nit vaig sobreviure a una posada bastant autèntica, on fins i tot es va passar el rosari, amb lletania i tot. Va ser una altra ocasió per comprovar que el parenostre i l'avemaria han canviat de format, i jo que no m'actualitzo...

Una amiga espanyola tenia il·lusió de fer una posada a casa seva, i les veïnes li van ajudar a muntar-la. I a fe de Déu que la hi van muntar. Vam arribar una mica tard, i ens trobem la nostra amiga dirigint el rosari. Sort que ja anaven pel tercer misteri. La meva sogra - aquests dies és a casa - estava feliç, completament en su mero mole. Després, la cançó per demanar posada, la piñata, i la teca. Els tamales huastecos van compensar en part l'ensurt inicial. El champurrado va fer una mica de paret al meu estómac castigat per la gastritis, i poc disposat a rebre una doble ració de tamales, molt bons però amb la seva dosi de chile.

En fi, amb posadas o amb sense, amb rosaris o amb sense, us desitjo unes molt bones festes.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Namesake i l'amo en Bruce (més recomanacions)

2007-12-21T22:29:00.000-06:00

The Namesake

Vaig veure la pel·lícula The Namesake (El buen nombre, a Mèxic) fa un parell de setmanes, i em va deixar molt bon regust de boca. És un film dirigit per Mira Nair, de qui vaig veure Salaam Bombay!, i lamento haver-me perdut Mississippi Masala o Monsoon Wedding. Ens explica el procés de maduració d'un fill d'immigrants indis als Estats Units, on la identitat i la relació amb el pare juguen un paper central. Deu ser la pel·lícula més memorable que he vist aquesta tardor. I en recomano absolutament la banda sonora.

I de l'amo en Bruce de Son Springsteen...

Bones sensacions amb el darrer disc de Bruce Springsteen (Magic), que finalment em va regalar l'amic invisible, tot i que no és el disc que més m'hagi agradat del geni de Nova Jersey. Aquests dies he recuperat un disc de l'amo en Bruce que havia tingut en vinil, i que feia anys que no sentia: The Wild, the Innocent and the E Street Shuffle (1973). Per triar una cançó: Incident on 57th Street.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Els Deu Manaments

2007-12-19T15:30:00.000-06:00

Fa uns mesos una lectora em va dir que Yvonne de Carlo s'havia consagrat com a actriu fent de dona de Moisès a Els Deu Manaments (The Ten Commandments, 1956). Tenia curiositat per tornar a veure la sensual protagonista de L'esclava lliure (Band of Angels, 1957), i de veure sencer per primer cop aquell clàssic bíblic de 230 minuts de Cecil B. de Mille, un remake de la pel·lícula muda del mateix de Mille (1923). Vaig trobar el DVD per 69 pesos, barat per a un doble DVD legal, tenint en compte que els pirates senzills es venen a 20 pesos.

El títol de la pel·lícula pot portar a confusió. Els manaments ocupen un lloc secundari dins el film, que és, sobretot, dues coses. La primera, una versió bastant lliure de l'epopeia bíblica dels israelites per deslliurar-se de l'esclavatge egipci, i el seu èxode cap la terra promesa. Era una temàtica amb un significat molt especial quan es va fer el film, pocs anys després de l'Holocaust i l'èxode posterior a la Palestina britànica, i l'encara més recent fundació de l'estat d'Israel i la primera guerra àrabo-israeliana.

La segona, és la proclamació d'una visió molt americana de la societat (per si algú no estava gaire interessat en l'epopeia bíblica): la llibertat dels ciutadans enfront d'un estat opressor, combinada amb una fe religiosa de pedra picada. Aquest DVD inclou una escena del film original, sembla que omesa en les emissions televisives: Cecil B. de Mille surt de darrere un teló i presenta breument la pel·lícula. Aquest pròleg inclou tota una declaració de principis, que em permeto traduir:

El tema d'aquesta pel·lícula és si els homes han d'estar governats per la llei de Déu o si han d'estar governats pels capricis d'un dictador, com Ramsès. Els homes, són propietat de l'Estat, o són ànimes lliures sota Déu? Aquesta mateixa batalla continua avui dia a tot el món. ¹

Per si se'ns havia oblidat, el film es va estrenar en plena guerra freda.

Més enllà de la política i la religió, el film conté entreteniment del bo, i bé mereix reservar-se una tarda per veure'l lliure d'anuncis i de l'entorn televisiu de la Setmana Santa, que enguany arribarà ben aviat. Excel·lents Charlton Heston, Anne Baxter i Yul Brynnner. Per cert, Yvonne de Carlo, apareix molt púdica en aquesta superproducció.

¹ The theme of this picture is whether men are to be ruled by God's Law or whether they are to be ruled by the whims of a dictator, like Rameses. Are men the property of the state? Or are they free souls under God? This same battle continues throughout the world today.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Cita de la setmana

2007-12-15T08:11:00.000-06:00

Fausto Pretelín Muñoz de Cote (nom real, aparentment) a El Universal:

En México se investiga más la obra poética del Caníbal de la Guerrero¹ que la apertura de franquicias de Al-Qaeda. [...] La permanencia del mito nacionalista continúa: sólo tiene importancia lo que ocurre en México porque el mundo es una entelequia coproducida entre Hollywood y las televisoras mexicanas.

¹ José Luis Calva Zepeda: presumpte assassí en sèrie i antropòfag del barri "Colonia Guerrero", a Mèxic D.F.. Se suïcidà o el suïcidaren a la presó "Reclusorio Oriente". Més sobre aquest home, per exemple.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Afiliats a la seguretat social

2007-12-10T18:56:00.000-06:00

Llegeixo a El Universal que Mèxic ha arribat a una xifra rècord d'ocupació. El nombre d'afiliats al "Seguro Social" (IMSS) és de: 14 millones 945 mil 586 personas inscritas al IMSS.

Al setembre a Catalunya (pdf): el nombre d’afiliats/ades a la Seguretat Social s’ha situat en 3.424.527

El perspicaç públic lector del blog haurà detectat una lleugera diferència en la manera d'expressar els nombres, per no esmentar la cosa dels "ats/ades". Però hi ha un altre detall: 3,4 milions d'afiliats per a 7,1 milions d'habitants (Catalunya), i 14,9 milions d'afiliats per a 103 milions d'habitants (Mèxic).

I...? Doncs que per cada persona afiliada a la seguretat social a Catalunya, hi ha 1,1 persones que no treballen (almenys formalment), o bé són funcionaris de l'estat ¹. Per cada persona afiliada a l'IMSS a Mèxic, n'hi ha 5,9 que no treballen, o treballen a l'economia submergida, o són funcionaris.

Simplificant molt, podríem dir que cada treballador català o resident a Catalunya ha de mantenir una altra persona (no compto les que també cal mantenir fora de Catalunya). Però cada treballador mexicà o resident a Mèxic ha de mantenir sis persones més (no descompto els qui són mantinguts amb les remeses dels emigrants). Conclusió: a Mèxic, bosses enormes de desocupació, subocupació, economia submergida i pobresa.

¹ No pretenc equiparar el no-treball amb el funcionariat.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Sa Costera

2007-12-09T14:21:00.000-06:00

L'amic Vicenç em fa arribar des de Mallorca unes fotos de Sa Costera, entre Cala Tuent i el Port de Sóller (Serra de Tramuntana), imatges que m'evoquen persones i moments viscuts. La primera foto és presa pujant cap al Pas des Marge, que va de Cala Tuent a les possessions dels Binis, un desnivell i un pendent espectaculars, enmig d'un terreny càrstic, feréstec. Hi vaig passar només una vegada fa molts d'anys. A la punta de baix hi ha la Torre de Tuent, una de les torres de defensa de la costa mallorquina.

Les altres dues imatges corresponen a Sa Costera, que vaig trescar moltes vegades, molt a prop de Cala Tuent: la Font des Verger, amb un bon doll d'aigua que fa cent anys es va canalitzar per generar electricitat. Encara hi ha l'antiga Fàbrica d'Electricitat (més en aquesta pàgina del GEM), que tenia una turbina de 50 cavalls i va donar corrent a Sóller fins el 1962. A la tercera foto, el safareig que alimentava el salt hidràulic i la turbina generadora. Al fons s'hi veu el mar. El 2008, tota aquesta aigua dolça es bombarà per una conducció submarina, i després a través d'un túnel de Sóller a Bunyola, per arribar a S'Estremera, on hi ha el pou que tradicionalment abastava d'aigua la ciutat de Palma (detalls). Aquí el lloc al Google Maps.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Tot això era nostre...

2007-12-08T07:38:00.000-06:00

Cada vegada que parlem de Houston a la meva sogra, de la seva boca brolla un vers, entre dolgut i resignat: Todo eso era nuestro... És com un automatisme, una molla nacional que - boinngg! - es dispara en sentir les paraules "Houston" o "Texas". Els mexicans tenen una ferida de 2,5 milions de quilòmetres quadrats, perduts en diferents guerres i negocis foradats del segle XIX: Texas, Arizona, Nou Mèxic i Califòrnia, i potser me'n deixo un tros.

La doctrina mexicana d'afers estrangers no reclama en absolut aquests territoris, però en l'imaginari popular la ferida encara supura (per exemple). Un èxit editorial de fa uns anys va ser México mutilado, un llibre que he demanat al meu "amic invisible" nadalenc de la feina (com a segona opció després del darrer disc de Bruce Spr.). L'avantatge mexicà d'aquest joc nadalenc tan pesat és que hi ha una manera de fer saber quin regal vols.

M'explica una amiga, experta, entre altres coses, en la frontera mexicana de finals del XVIII i començaments del XIX, que ni els espanyols del virregnat, ni els mexicans del turbulent segle XIX no van controlar mai realment Texas ni tot allò que hi havia al nord del Río Bravo. Aquell nord enllà no va interessar als administradors de la Nova Espanya durant segles, i tampoc el van saber controlar. I el Mèxic independent del XIX, un país que encara no sabia qui era ni què volia ser ( si més no en la primera meitat del segle), no va tenir l'esma de conservar-lo. Cal dir que els EUA no van jugar net en aquells episodis del XIX.

Indiferents a la ferida nacional dels seus parents o avantpassats, al Hermann Park de Houston un parella de nuvis hispans (molt probablement mexicans o mexicano-americans) celebra el somni americà aparcant la limusina al peu de l'estàtua de Sam Houston, una de les bèsties negres de la doctrina oficial mexicana, i capturant el moment en vídeo.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Foment americà de la lectura

2007-12-02T17:49:00.000-06:00

Westheimer Road, a Houston.

Vaig passar tres dies escassos però ben intensos a Houston. Per no ser vianants nàufrags en una ciutat pensada per a cotxes, vam llogar un Dodge Caliber, que era el vehicle més petit que tenien a la companyia de lloguer: 2,4 litres i 280 cavalls, segons el web. Amb aquesta joguina vam fer més de dos-cents quilòmetres per la ciutat, cremant onze galons de benzina. Això fa uns 20 L/100 km, que em sembla un consum digne de finals dels setanta, quan el meu pare conduïa una espècie de petit tanc, anomenat Talbot 1200. Ara comprenc per què els americans cremen tot el petroli que cremen i emeten tot el carboni que emeten.

D'altra banda, què aviat s'acostuma un al canvi de marxes automàtic!, cosa que ja havia comprovat fa cinc anys al Canadà. La circulació en cotxe pels EUA (a Mèxic, en part, també) és un foment continu de la lectura, com una fira del llibre dispersa per la ciutat: gairebé tots els avisos i senyals de tràfic són textos que cal llegir i digerir abans no sigui massa tard. Per exemple:

SPEED LIMIT 35

RIGHT LANE MUST TURN RIGHT

Arribant du Mexique, la sensació a Houston és que tot va com un rellotge. La gent és cordial i els carrers són nets. Les cues avancen, els semàfors se sincronitzen, els carrils estan pintats i visibles a l'asfalt, i els cotxes respecten raonablement els límits de velocitat i no canvien innecessàriament de carril. I els dependents i els cambrers t'atenen amb dil·ligència (la meva dona era immensament feliç de veure els seus compatriotes mexicans corrent - ara sí - amunt i avall pel restaurant i desfent-se en atencions als clients). Podríem resumir-ho com: No se vale el "ahí se va".

Malgrat l'estrès derivat dels llargs trajectes urbans (i dels honoraris dels metges), Houston és una ciutat amb força atractius, si més no per anar-hi de tant en tant un servidor, que viu a l'altiplà mexicà. Com el general McArthur a les Filipines, I shall return.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Zabludovsky sobre el rei d'Espanya

2007-11-26T19:16:00.000-06:00

A El Universal, Jacobo Zabludovsky n'ha explicat una de ben grossa, que afectaria el rei d'Espanya, el govern de Zapatero i el de Vicente Fox. Segons Zabludovsky, l'adjudicació d'una obra ferroviària de 700 milions de dòlars es va revertir d'una empresa franco-mexicana participada per Alstom a l'espanyola CAF, a ran d'una trucada del Borbó a Vicente Fox.

És el tipus de coses que es poden explicar a Mèxic sense que passi res, i que a Espanya tan sols no s'expliquen i els periodistes i partits cobreixen amb un vel de silenci. Zabludovsky lliga aquestes qüestions amb un creixent ressentiment a l'Amèrica Llatina contra el rei d'Espanya per aquest tipus de mediacions, que delaten una figura reial molt diferent de l'espècie de reina mare que ens ha volgut presentar de Joan Carles de Borbó (Partal en parlava).

Acaba Zabludovsky:
...la gestión del rey ante Fox para rescatar un negocio perdido se mantuvo en lo oscurito por razones obvias, hasta hoy que se divulga en esta columna.

Aquest se mantuvo, és reflexiu?, impersonal? passiva reflexa? Siguem benèvols, i suposem que no és Zabludovsky qui ho va mantenir en secret fins avui. Suposem que gent de l'administració federal hagin volgut disparar ara contra Fox des d'un altre angle, o que els perjudicats d'aleshores hagin trobat que ara era el moment propici per fer públic el cas i vacunar l'administració Calderón contra aquesta mena de mediacions. Zabludovsky, Zabludovsky: voleu dir que us tornaran a convidar a sopar amb els reis d'Espanya? Per cert, també m'estranya que el tema no sigui portada dels diaris espanyols.

Pel que fa a l'incident Chávez a Xile, és el moment de deixar clares cinc coses:

1. Sembla que és cert que el govern d'Aznar va donar instruccions a l'ambaixador espanyol a Caracas de donar suport al cop contra Chávez, tal com Moratinos, i fins i tot Zapatero, havien anat dient en els darrers anys, segons que explica Víctor Flores Olea.
2. Malgrat la raó de Chávez amb el suport d'Aznar al cop, les cimeres diplomàtiques no són per dir-se les veritats i/o insultar-se (no és el mateix?), sinó per riure's mútuament les gràcies i veure si arriben a algun acord.
3. Forma part de la feina del rei d'Espanya no perdre els papers, ni tan sols davant un demagog i un bocamoll com Chávez, excolpista i futur (futur?) dictador de Veneçuela.
4. La premsa mexicana ha acollit el ¿Pod-gué-no-de-gallaz? amb força interès, i amb una mescla de comprensió per sa Majestat, humor, i també dolor per una sortida que molts no poden deixar de percebre com a arrogant i imperial.
5. El tuteig públic del rei d'Espanya als caps d'estat i de govern ho trobo una grolleria tremenda.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

..anirem a la muntanya

2007-11-22T21:59:00.000-06:00

Un parell de cavalls a lloure (mestengos/mesteños?). Una mostra evident d'incipient colonització talaiòtica (tranquils, és una fita vulgaris: vejam qui la troba). Una alzina solitària rostint-se al mig d'un comellar de còdols i herba seca, ben a prop d'una figuera de moro igual de rostida. Un improbable monòlit d'esquena a uns núvols també força improbables. Som a la fi de l'estació de pluges, però ha plogut molt poc des de l'agost, i per aquests paratges gairebé tot és sec. Encara, les fonts ragen i fins i tot corre aigua per una petita gorja. Són imatges de la sortida de diumenge passat. Com sempre, un cels fantàstics.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Schettino sobre la Revolució Mexicana

2007-11-19T15:55:00.001-06:00

Impagable article a El Universal de Macario Schettino sobre la Revolució Mexicana. Fins i tot avui s'ha de tenir valor a Mèxic per dir les veritats que escriu Schettino. No hi ha un sol polític de dretes o d'esquerres disposat a contradir públicament la mitologia nacional revolucionària.

Posats a triar, triem de l'article una frase referent a l'educació del priïsme:

El siglo pasado, aprendimos en la escuela no lo que necesitábamos para competir, sino los mitos que el régimen necesitaba para sostenerse [...], si nuestros hijos no pueden hacer nada más que “seguir instrucciones simples”, se lo debemos a la Revolución.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Missatge desxifrat

2007-11-18T14:52:00.000-06:00

1r nivell: morfologia i semàntica

ASE MOS = hacemos

PROSUPUE
STOS = presupuestos

gARDINES = jardines

I = y

2n nivell: sintaxi

Dues opcions intel·ligibles (respectem, de moment, l'ortografia original):

a) ASE MOS PROSUPUESTOS DE gARDINES I PASTO EN ROLLO

b) ASE MOS PASTO EN ROLLO I PROSUPUESTOS DE gARDINES

Em decideixo per l'opció (b), però em quedo amb el dubte.

3r nivell: espanyol de Mèxic

Hacemos pasto en rollo y presupuestos de jardines

Pasto en rollo?

4t nivell: traducció al català

Dues opcions:

Fem pans de gespa i pressupostos de jardins
Fem tepes de gespa i pressupostos de jardins

Last but not least, aquesta foto mostra un venerable costum popular consistent en deixar els forjats que surtin part damunt els pilars de formigó. Com deia Guillermo Sheridan en un article a Letras Libres (No hay cambio): No cambia [...] la convicción de que dejar las varillas fuera del techo es elegante, ni la de que meterles en las puntas una botella de vidrio las hace funcionar como pararrayos.

Missatge xifrat

2007-11-18T00:22:00.000-06:00

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Tot esperant Houston

2007-11-17T07:13:00.000-06:00

Aviat passarem un cap de setmana a Houston, que és relativament a prop, si fa no fa com de Barcelona a Amsterdam. Anirem a veure un metge que ha publicat dos-cents articles científics (espero que algun l'hagi escrit ell!), i aprofitarem per veure la ciutat, ara que la meva dona ja té el visat de turista per als Estats Units. Encara no he tingut temps d'inventariar els principals atractius d'aquesta ciutat texana, que, per als patrons europeus i mediterranis, sospito, és més aviat una no-ciutat. Però no prejutgem la cosa, perquè Houston és la quarta conurbació més gran dels Estats Units i segurament hi ha de tot, tret de parades de castanyes i moniatos, que en aquests dies es troben a faltar. I a més, recordo que a Jaume Sobrequés li va encantar, Houston, i li va inspirar una espècie d'oda al vehicle particular, a l'autopista de cinc carrils i a la ciutat "sense restriccions d'espai".

El llegat de Lucy: els tresors ocults d'Etiòpia és l'exposició al Museu de Ciències Naturals de Houston en què es presenten, entre altres peces culturals i històriques, les restes originals de la nostra amiga africana Lucy, el famós exemplar d'Australopithecus afarensis de fa tres milions d'anys. Hi ha hagut polèmica per aquesta exposició, pel fet de treure els fòssils d'Etiòpia, i pel fet que el benefici sigui "només", diuen, per als museus dels països rics. Aquí gairebé em convencen. Hauria de visitar l'exposició? Si ho faig, pecaré contra el tercer món i contra la conservació de les restes? Ara mateix, la probabilitat de visitar l'exposició: 70%. A 20 dòlars l'entrada.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Petroli brasiler

2007-11-14T07:36:00.000-06:00

Mentre jo parlava del pic petrolier i d'un probable proper declivi de la producció petroliera, els brasilers descobrien un "enorme" camp de petroli, amb unes reserves estimades de cinc o vuit mil milions de barrils de petroli recuperable (5-8 Gb) (BBC). És el camp de petroli de Tupi, amb el petroli a milers de metres de fondària, en aigües atlàntiques brasileres.

Que és poc o molt, 5-8 Gb de petroli? Brasil augmenta, de sobte, les seves reserves de petroli en un 50%, aproximadament, i podria passar a ser un clar exportador. El descobriment equival al doble del petroli descobert al mar, de mitjana, a tot el món, en qualsevol dels sis darrers anys. Aquesta troballa representa 250-400 vegades el volum mitjà dels descobriments individuals de petroli dels darrers anys (20 Mb). Déu n'hi do. Tanmateix, aquest camp, almenys en la dimensió actual, no arriba, a la magnitud dels més grans camps de petroli: en descobrir-se el saudita Ghawar (1948), se li van estimar 60 Gb o més de petroli recuperable. Això és 7,5-12 vegades el petroli recuperable que els brasilers estimen que han trobat a Tupi.

Pel que fa a la producció mundial de petroli (84,9 Mb/d el 2006), el camp de Tupi equival a 59-94 dies de producció mundial, que no és gaire en termes globals. Si Brasil n'extragués 1 Mb/d (augment de l'extracció proporcional a l'augment de reserves), podria manxar petroli de Tupi durant 14-22 anys, que no està gens malament per a Petrobras i els seus socis. Pel que fa a les emissions atmosfèriques de carboni que podria generar el petroli extret del jaciment, serien, fent un capmàs, uns 800 milions de tones, és a dir, 31 dies d'emissions mundials del 2005 (combustibles fòssils + usos del sòl = 2,6 Mt/d).

Per tant, tot i que Tupi és un gran descobriment de petroli, molt per damunt de la mitjana de les troballes que es fan en els darrers anys, a mi em sembla una troballa relativament modesta, mesurat en termes de poder ajornar molts anys el pic petrolier. Aquest pou es troba milers de metres sota el fons marí, en un mar amb fondàries de 2000 o 3000 metres. Molt avall. Sembla que és tot un repte tecnològic explotar-lo, però la pregunta és: quants camps de petroli com Tupis queden al món? És Tupis només un ou de dos vermells, o és la punta d'un iceberg?

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

La pàtria dels altres

2007-11-11T22:34:00.000-06:00

La pàtria dels altres sol resultar excessiva, innecessària o, fins i tot, ridícula. Sovint la pròpia. Ho he experimentat com a subjecte actiu i passiu, i com a espectador. Com a subjecte actiu, encara no he pogut entendre mai per què ser cubà, per exemple, és una cosa tan única, radical i còsmica. Una excursió amb un amic cubà (ex-amic seria més acurat) a la serralada prelitoral catalana, convertida en una llarga exaltació nacional i revolucionària de l'illa caribenya, em va deixar profundament perplex. Com a subjecte passiu, no cal dir que he patit la ignorància, la burla i el menyspreu per les habitualment modestes i acomplexades pretensions nacionals catalanes. Com a espectador, he vist expatriats de tota mena mostrant la seva incomprensió, per exemple, pels imaginaris col·lectius dels aborígens. Suposo que aquesta incomprensió jo també l'he practicada.

Llegeixo Anatomía del mexicano, una antologia a cura de Roger Bartra, sobre "l'ésser nacional" mexicà (tema que Bartra estudia com a construcció social i política; el seu capítol del llibre es titula La condición posmexicana). En aquesta antologia, els escrits d'alguns autors mexicans de fa vuitanta anys o cent anys em resulten, de vegades, delirants, com certs passatges de La raza cósmica, de José Vasconcelos, alguns dels quals podeu llegir aquí. Malgrat tot, en aquesta antologia hi ha informació molt interessant per entendre millor alguns aspectes de la vida quotidiana a Mèxic.

Bartra, Roger (2005). Anatomía del mexicano. Col·leció deBolsillo, Random House Mondadori SA de CV., Mèxic DF, 318 pp.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

La fi del petroli?

2007-11-09T09:24:00.000-06:00

Imatge de la Wikipedia

Les crisis del petroli dels 70 van demostrar que els països productors podien tancar l'aixeta i fixar el preu del petroli. Per simpatia, va esclatar la preocupació per les reserves mundials: quan s'acabarien, i què faríem en acabar-se el petroli. Els esglais dels 70 van passar, i el preu del petroli va baixar, perquè de fet encara n'hi havia de sobres. Més endavant, l'OPEP i altres països (com Mèxic) en van regular el preu tot modulant la producció petroliera dels seus associats. Hi va haver ensurts, com la primera guerra del Golf Pèrsic, però aquest era l'esquema de producció i preus, un esquema que s'ha trencat, i que avui ens presenta un petroli a 100 dòlars el barril (també s'hauria de tenir en compte la depreciació del dòlar en aquesta escalada).

Almenys una part d'aquest encariment es deu a la manca de voluntat dels productors de respondre a una demanda creixent esperonada per la Xina i altres països emergents. En un despatx de Reuters [3], s'explicaven fa uns mesos els motius del preu de 78.77 dòlars per barril: reducció concertada de la producció de l'OPEP, guerres a Nigèria, a l'Irak, tensió nuclear a l'Iran, augment de la demanda. En cap moment es plantejava la possibilitat que els productors realment no estiguessin en condicions d'augmentar significativament la producció davant la demanda creixent, o que, sabent que la festa s'acaba, s'estimin més vendre'l de mica en mica i car que augmentar la producció i vendre'l barat i que se'ls acabi abans.

Aquests dies, però, han estat notícia un parell d'informes que parlen d'un declivi en la producció mundial o de crisi de producció a la vista. Però abans, expliquem la teoria del pic de petroli. El geòleg Marion K. Hubert va proposar que per a una regió geogràfica donada, la producció de petroli segueix una corba en forma de campana: creixement lent, ràpid, lent, màxim de producció, minva lenta, ràpida, lenta i fi de la història. Hubert va estimar amb bastant exactitud quan la producció petroliera dels EUA arribaria al seu màxim, i diferents camps o països petroliers s'han ajustat força bé a aquest model. Vegeu-ne l'article de la Wikipedia. Fa uns anys, Colin Campbell va estimar que el pic mundial de petroli arribaria, precisament, el 2007 mentre altres investigadors en aquesta línia han allargat aquest termini. Un estudi molt recent de l'Energy Watch Group (Crude Oil, The Supply Outlook, pdf) afirma que el pic mundial de petroli es va produir el desembre de 2006 i que d'ara endavant, la producció mundial de petroli anirà cap avall (i sense frens). És un informe de cent pàgines que es llegeix força bé. Del resum executiu:

El principal resultat d'aquesta anàlisi és que la producció mundial de petroli ha assolit el seu màxim el 2006. La producció començarà a decaure a un ritme d'uns quants punts percentuals cada any. El 2020, i més encara el 2030, el subministrament mundial de petroli serà radicalment més baix. Això crearà un desfasament que difícilment podrà compensar-se pel creixement d'altres energies fòssils, de l'energia nuclear o de les energies alternatives en aquest periode.

A diferència d'altre prediccions mundials, no caldrà esperar trenta, cinquanta o cent anys per comprovar si es compleix: en els propers cinc anys podrem saber si, efectivament, el 2006 va ser un màxim de producció, si més no un màxim local.

Alguns dels arguments del l'EWG:

• Els camps de petroli més grans del món van ser descoberts, tots, fa més de 50 anys.
(aquí sembla que no compten Cantarell, del 1976, el gran camp petrolier mexicà, tanmateix en clar declivi)
• Des dels anys 60, els descobriments anuals de petroli tendeixen a disminuir.
• Els anys 60, els nous descobriments de petroli tenien, de mitjana, 520 milions de barrils (Mb) de petroli. Al periode 2000-2005 la mitjana va ser només de 20 Mb.
• Des del 1980, el consum anual ha superat els nous descobriments anuals de petroli (tendència insostenible).
• Fins el dia d'avui s'han descobert més de 47.500 camps de petroli, però els 400 camps de petroli més grans (1%) contenen més del 75% de tot el petroli descobert en tots els temps.
• Amb el declivi dels grans camps de petroli, cal explotar un nombre creixent de camps més petits, que inevitablement s'esgoten abans, portant a la caiguda de la producció, com ja ha passat a moltes regions petrolieres.
• Les tecnologies no convencionals d'explotació de pous es vénen aplicant des de fa 25-30 anys i ja no seran una novetat que permeti augmentar dràsticament la producció durant un periode llarg de temps.
• L'estimació de reserves comprovades+probables ja no augmentarà com ho han fet gairebé sempre, per diferents motius que expliquen els autors.
• Les sorres bituminoses del Canadà també s'inclouen a l'estudi, i no compensaran la caiguda d'altres fonts de cru.
• Les reserves petrolieres de l'Orient Mitjà estan molt sobreestimades per raons polítiques, com les quotes de l'OPEP, que s'atorguen en funció de les reserves de cada país.

L'Agència Internacional de l'Energia (IAE) ha presentat el seu informe (World Energy Outlook 2007). Tot i pronosticar una producció suficient de petroli per satisfer la demanda fins el 2030, també avisen (del resum executiu):

Tot i que s'afegirà més capacitat de producció a partir del nous projectes en els propers cinc anys, no és gens clar que n'hi hagi prou per compensar el declivi en la producció dels camps de petroli actuals i per satisfer l'augment previst en la demanda. No es pot descartar un escassetat de subministrament d'aquí al 2015, inclosa una forta escalada dels preus del petroli.

Això és compatible amb una situació conjuntural, d'incapacitat de desenvolupar nova infraestructura per satisfer la demanda, però també ho és amb l'escenari d'haver deixat ja enrere el pic petrolier. En tot cas, ja no són només els outsiders del club del pic petrolier (cada cop menys outsiders) els qui vaticinen o temen una crisi d'oferta de petroli a curt termini. També la IAE. El temps dirà qui tenia raó, i no caldrà esperar 100 anys.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Horabaixa periurbà

2007-11-06T22:16:00.000-06:00

A vint minuts del centre de la ciutat hi ha aquest petit pantà amb una presa de terra, un bon lloc per venir a passejar poc abans de la posta de sol, i un punt de sortida per a caminades més llargues per aquesta serra. També hi ve gent a córrer, i m'expliquen que ho fan al migdia, quan els cròtals s'han amagat sota les roques per fugir de la calor. Eeep...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Tabasco sota l'aigua

2007-11-04T14:25:00.000-06:00

Les pluges van desbordar els rius de Tabasco sobre les seves precàries riberes, i van provocar el negament de la major part de l'estat (70-80%, segons les fonts). Tabasco és una gran plana de 25.000 km², entre la cua sud de la Sierra Madre Oriental, les muntanyes de Chiapas i el Golf de Mèxic. A Tabasco plou molt, més de 2.000 L/m² a l'any i, a més, els rius que el travessen recullen part de l'escolament de Chiapas, Veracruz i Guatemala. A llocs de Chiapas cauen prop de 5.000 L/m² a l'any. Segons la CNA, la conca dels rius Grijalva-Usumacinta té un escolament superficial d'uns 116.000 hm³, el 46% del total nacional.

Normalment, el 30% de la superfície de l'estat ja són llacs o aiguamolls (vegeu aquesta imatge de satèl·lit), i em temo que de manera natural s'inundaria cada any bon part de l'estat, si no fos pels dics de terra compactada que s'aixequen a cada costat dels rius i eviten que les crescudes descarreguin fàcilment sobre la plana. Els dics ja estaven en mal estat a quinze punts de Villahermosa, la capital de l'estat, i amb la crescuda del riu es van trencar o van vessar per diferents llocs, inundant tota la ciutat. Els diaris explicaven que es van posar 880.000 sacs de sorra per reforçar la ribera dels rius, però no va servir de gaire.

El desastre econòmic i humanitari és molt gran, tot i que sembla que per ara només hi ha una persona morta. Centenars de milers de persones van quedar aïllades, moltes enfilades al terrat de casa seva (si tenien la sort que no fos de llauna) i ja es tem que hi pugui haver diverses epidèmies per la situació que s'ha creat. S'indica que els governs no han fet els deures en qüestió d'enginyeria hidràulica, malgrat el considerable flux de fons federals cap a l'estat, i que la política d'embassament de les centrals hidroelèctriques ha afavorit el desastre. Jorge Zepeda en parla avui. Les aigües comencen a baixar, però la recuperació serà lenta i cara.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

La no-notícia de la selecció d'hoquei patins

2007-11-01T16:24:00.000-06:00

He tingut curiositat per veure l'impacte al diari La Vanguardia dels triomfs de la selecció d'hoquei patins a la Copa Amèrica. Independentment del fervor patriòtic que una selecció nacional desperti entre els catalans (generalment, poc), els meus escassos coneixements de periodisme em fan sospitar que sí, que efectivament "és notícia" que la selecció catalana d'hoquei patins participi en una competició oficial com la Copa Amèrica, organitzada per la Federació Sud-Americana, i que, a més, ho faci repartint unes paneres de la mida d'una casa de pagès. Ni que fos per allò de l'home que mossega un gos, hauria jurat que seria notícia en un diari català.

A les 16:20 h del 01/11/2007 m'aplico a revisar el canal RSS d'esports de LV. Després de repassar unes 110 notícies de la darrera setmana, no n'hi ha ni una que parli del safari sud-americà de la selecció d'hoquei patins. Coses de Ca'n Godó...

(No sóc subscriptor de La Vanguardia i no tinc, per tant, accés al diari complet. No sé si a l'edició completa en fan referència).

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Pistacia mexicana

2007-10-29T19:29:00.000-06:00

Algú va arribar al blog tot cercant una imatge de la Pistacia mexicana, un llentiscle americà que ja havia esmentat, i que és inconfusiblement germà del llentiscle mediterrani. Heus aquí dos exemplars d'aquesta espècie, fotografiats per un servidor en algun lloc de la Sierra Madre Oriental. A Mèxic rep el nom de pistache cimarrón o pistacho mexicano. Sembla que també ha rebut el nom sistemàtic de Pistacia texana, i que al sud-oest dels Estats Units en diuen Texas pistache, wild pistachio, American pistachio, o Copall pistachio, segons que ens expliquen a e-nature. Els catalans de Mèxic en diem: llentiscle mexicà, segons una enquesta que he fet (a una sola persona).

El llentiscle mexicà figura com a "vulnerable" a la llista d'espècies amenaçades, segons aquesta fitxa de la UICN, per la pèrdua i degradació del seu hàbitat, degut a l'extensió de l'agricultura i la ramaderia. Suposo que, com les alzines, és una mostra de la flora holàrtica de Mèxic. Amb el llentiscle (Pistacia lentiscus), gairebé omnipresent a Mallorca, i amb els escassos exemplars de Pistacia terebinthus que vaig veure fa anys pel Puig de Massanella i altres cims de la Serra de Tramuntana, el llentiscle mexicà és la tercera espècie de Pistacia silvestre que conec.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

La síndrome del Jamaicón

2007-10-27T17:35:00.000-05:00

Parlava amb un company de triar uns estudiants per fer unes estades acadèmiques a Europa, i em deia que vigilés, que n'hi ha que tenen la "síndrome del Jamaicón". Dic: perdona la meva ignorància jamaicana, però explica't una mica...

José Villegas Tavares, el Jamaicón Villegas, era un jugador de las Chivas de Guadalajara, un dels equips de futbol més estimats de Mèxic. Era un gran defensa, va jugar als mundials del 58 i el 62, i va ser vint anys professional. El problema és que quan era a l'estranger trobava tant a faltar Mèxic en general, i la seva mare en particular, que el seu rendiment futbolístic queia per terra. Sense el menjar mexicà tampoc rutllava. A Barcelona en vaig conèixer uns quants, de mexicans amb la síndrome del Jamaicón.

Sealtiel Alatriste [1], escriptor i excònsol mexicà a Barcelona en va parlar en aquest article (pdf) a la Revista de la Universidad de México, segurament el més complet. Aquí l'entrada corresponent a la Wikipedia. No he trobat cap retrat del Jamaicón, tot i que segurament és un dels que surten en aquesta foto de l'equip.

[1] S. Alatriste, de qui un escriptor català contava que en un acte d'homenatge havia parlat sense gaire entusiasme de l'homenatjat, fent-se mereixedor del cognom Hablatristre...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Més cels de l'altiplà

2007-10-25T21:03:00.000-05:00

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Mecenatge migratori

2007-10-24T18:21:00.000-05:00

Com en tants pobles de Mèxic, en aquesta vila les remeses dels emigrants permeten moltes coses: des de menjar cada dia fins a restaurar l'església del poble, com aquesta de la foto, que ara està essent restaurada, envoltada de bastides (la foto de l'església és anterior). Els emigrants han fet donacions de 30 a 1000 dòlars, fins un total de 14.009. La parròquia ho agraeix amb una llista de donants i donacions.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Emissions accelerades

2007-10-23T13:25:00.000-05:00

Les projeccions de temperatura dels models climàtics depenen de les projeccions d'emissions de diòxid de carboni en el període d'estimació. Als informes de l'IPCC de 2001 i 2007 es van considerar sis escenaris d'emissions, corresponents a diferents projeccions mundials de creixement demogràfic, econòmic, i diferents graus de substitució de combustibles fòssils.

En un article de Raupach i col·laboradors (pdf) a la revista Proceedings of the National Academy of Science, un grup d'investigadors d'Austràlia, Regne Unit, Estats Units, Alemanya i França publiquen inventaris globals d'emissions de diòxid de carboni per combustibles fòssils en el període 2000-2004. Si no podeu veure l'article complet [1], podeu llegir-ne aquí el resum.

La notícia és que el creixement de les emissions degudes als combustibles fòssils ha passat de l'1,1% anual (període 1990-1999) al 3% anual en el període 2000-2004, superant les previsions més pessimistes dels escenaris de l'IPCC. L'augment és generalitzat, però es deu en un 78% al creixement dels països menys desenvolupats o en desenvolupament, especialment la Xina, amb el seu creixement tan accelerat. Aquests països, amb el 80% de la població mundial, contribueixen (2004) només, encara, al 41% de les emissions mundials. Històricament, des de mitjans del segle XIX, només han contribuït al 23% de les emissions acumulades.

No és clar que aquest ritme de creixement de les emissions es mantingui o augmenti, però si ho fa, les previsions d'escalfament l'IPCC es podrien quedar bastant curtes...

[1] Em sembla que des de Mèxic l'accés a l'article és gratuït. No sé si també ho és des d'Europa.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Estímuls al rendiment

2007-10-21T09:02:00.000-05:00

L'altre dia comparava els pobres estímuls al rendiment en recerca a les universitats públiques espanyoles amb els estímuls de l'SNI mexicà. Però encara hi ha més estímuls econòmics per al professorat universitari mexicà: els estímuls anuals al rendiment acadèmic. Per qüestions d'antiguitat, jo encara no podia accedir a aquests aguinaldos que dóna el ministeri d'Educació Pública de Mèxic a través de totes les universitats públiques. És una compensació esglaonada, que s'atorga als professors a final d'any, d'acord amb la seva activitat docent, de recerca, de gestió acadèmica, i d'altres. La veritat, no me n'havia preocupat i això del rendiment era, com a molt, un soroll de fons que se sentia per la facultat a mitjan setembre, una fressa de gent omplint formularis (formatos), recopilant "faig constar" (constancias): tothom esprement al màxim les seves activitats de l'any anterior. Només pensava: Mare de Déu, quina pèrdua de temps!

Enguany ja m'ha tocat dedicar tota la setmana passada a aquesta activitat febril, fins i tot afectat per una gastroenteritis, també febril. Però el complement pot arribar a ser molt sucós. El premi, com tantes coses aquí, va indexat en salaris mínims. És a dir, en funció del que hagis fet et paguen tants salaris mínims d'un any. L'import de l'estímul va de zero a onze salaris mínims d'un any. Un salari mínim d'un any són, aproximadament 1.180 EUR, i onze salaris mínims són uns 12.980 EUR. Déu n'hi do la part alta de l'interval, per un sou extra de fi d'any.

Tornem a la universitat espanyola. Ja havíem parlat dels sexennis de recerca. Parlem dels quinquennis: els quinquennis d'activitat docent es concedeixen pràcticament de manera automàtica, si la cosa no ha canviat, i es concedeixen per a la resta de la vida laboral, com els sexennis. Aquests quinquennis són, doncs, com uns triennis d'antiguitat, però de cinc anys. La manca d'estímuls econòmics efectius a les universitats espanyoles es podria resumir en: nosaltres et paguem dos o tres mil euros nets al mes. Si amb això vols treballar, treballa, serà que hi passes gust. Si no vols treballar, se'ns en fot.

Jo sóc dels que hi passen gust, de manera que espero obtenir - aquí sí, a Mèxic - la meva sucosa compensació pel guster que vaig passar l'any passat..., tot i que encara quedaré força lluny dels onze salaris mínims d'un any.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Etanol de blat de moro: no pas a Mèxic

2007-10-16T20:52:00.000-05:00

El 26 d'abril, el Congrés mexicà va aprovar la Llei de bioenergètics, que contemplava la fabricació i comercialització d'etanol a partir, sobretot, de canyamel i blat de moro. A primers de setembre, el president Calderón va vetar la llei, en un ofici que va enviar al Congrés, per uns motius que vaig trobar una mica críptics, i també perquè no contemplava altres fonts energètiques, com la cel·lusosa.

Ara, s'ha aprovat en comissió a la Cambra de Diputats la que serà la nova Llei de bioenergètics, una llei en que es prohibeix l'obtenció d'etanol de blat de moro, a no ser que hi hagi excedents d'aquest cereal certificats pel govern federal. S'ha aprovat per consens dels grups parlamentaris, i hem de suposar que s'ha negociat amb l'executiu, després del veto de fa un mes i mig. No es pot assegurar que no s'arribi a obtenir etanol de blat de moro, però, de moment, s'ha condicionat el procés a uns excedents que, si es refereixen a la producció nacional d'aquest cereal, altament deficitària, és difícil que existeixin en els propers anys. La intenció és no augmentar la pressió sobre el preu de la tortilla, que ha estat enguany un problema polític del govern de Calderón. Normalment, res és el que sembla, però sembla que els dubtosos beneficis ambientals de l'etanol de blat de moro no s'estendran a Mèxic.

Enrabiada d'Espino

Canviant de tema, el president del PAN (Partit d'Acció Nacional), Manuel Espino ha fotut una bona andanada contra el sector calderonista del PAN, que està decidit a desplaçar-lo de la direcció del partit, a ell i a bona part de l'extrema dreta que controla el PAN des de, com a mínim, el 1999. Aquest article d'Espino serà, de ben segur, notícia, perquè és antològic. Si comentàvem que qui s'enfada perd (el que se enoja pierde), sembla que Espino ho hagi perdut tot...

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Recerques improbables

2007-10-15T20:28:00.000-05:00

Crec que va ser Llorenç Valverde qui fa uns anys em va descobrir, al seu blog, els premis "Ig Nobel", que cada any guardonen recerques científiques la utilitat de les quals sembla, si més no, dubtosa. Són descobriments que "primer fan riure la gent, i després la fan pensar", segons una apreciació potser massa benèvola de la revista Nature. No rigueu: qualsevol mortal sotmès al publish or perish corre el risc d'acabar publicant alguna cosa digna de concursar als Ig Nobel. De fet, a les dues darreres edicions dels Ig Nobel la participació catalanoparlant ha estat notable, amb investigadors de Catalunya i el País Valencià. Vaig tenir el gust de conèixer un dels guanyadors, abans que accedís definitivament a la posteritat dels Ig Nobel.

Tanmateix, com que no tothom pot aspirar a tan incerta glòria, els mateixos que atorguen els Ig Nobel publiquen la revista Annals of Improbable Research, i un blog (Improbable Research) on cada dia de cada dia publiquen una o dues notícies sobre recerques "improbables", curioses o, fins i tot, escatològiques. L'editor de la revista, Marc Abrahams, té una secció titulada Improbable Research al diari britànic The Guardian.

Una nit d'insomni em vaig fer un tip de riure repassant les notícies dels darrers dos mesos. Algunes de memorables:

The rhinoceros and you

Infinite monkey theorem - proved?

Yet another rectal explosion

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Frankfurt des de la "nopalera"

2007-10-14T21:43:00.000-05:00

Independentment del que sigui o deixi de ser la cultura catalana, la literatura en llengua catalana (coneguda habitualment com a literatura catalana) mereixia de sobres, i a més ho necessitava, presentar-se com a "país convidat" (gastland) a la Frankfurter Buchmesse, sense altra companyia que ella mateixa, per tal de situar-se com a producte clarament diferenciat al mercat internacional del llibre, sense que ningú absolutament s'hagués de molestar per aquesta "posada de llarg". No es pretén vendre en un mateix anunci la Coca-Cola i la Pepsi-Cola, i hauria estat ridícul haver-ho intentat.

Aquest extraordinari accés diferenciat i directe al mercat europeu i mundial de traduccions, que representa la Fira de Frankfurt, era necessari perquè les traduccions al mercat espanyol no han estat mai internacionalment un indicador fiable de la qualitat literària o comercial d'un producte editorial en català: el mercat espanyol refusa, en general, les traduccions del català, com és ben sabut. Abans de Frankfurt 2007, el raonament dels editors europeus devia ser: si l'obra no es tradueix a l'espanyol, o la traducció a l'espanyol no es ven, per què n'haig de comprar els drets? En una entrevista a Catalunya Ràdio, el mateix director de la fira, Jürgen Boos, recordava que un llibre de Maria Barbal havia tingut cinquanta (50?) edicions a Catalunya i una sola Espanya. Hem de dir que alguns autors ja havien superat aquest parany abans de Frankfurt, fins i tot amb algun èxit sonat a Alemanya.

Naturalment, no es podia esperar la simpatia de la premsa espanyola cap al protagonisme de la literatura catalana, ni la simpatia dels corresponsals alemanys que des de Madrid repeteixen com a lloros els arguments de la Brunete mediàtica (inclòs El País, pel que fa a aquesta qüestió). Uns corresponsals a qui deu semblar molt natural que es pugui invitar la literatura neerlandesa (Flandes i Holanda, el 1993) sense plantejar-se per un moment si la literatura francòfona de Bèlgica hi hauria d'acudir o no.

I amb tot això no pretenc que Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán o Eduardo Mendoza no pertanyin a la cultura catalana. M'he llegit, he devorat amb plaer, gairebé tot el que ha escrit Marsé, i vaig xalar amb un parell de llibres de Félix de Azúa, tot i que m'adormia amb Vázquez Montalbán, tret de Galíndez. Evidentment, no comparteixo bona part del projecte nacional d'algunes d'aquestes persones, però em sembla perfecte que la Generalitat els promogui com a part de la marca Catalunya, i que els presenti quan convingui, per exemple quan Espanya torni a ser la gastland de Frankfurt, o el dia que Frankfurt convidi la literatura espanyola que es fa a Catalunya, o el dia que la Generalitat vulgui presentar conjuntament les dues literatures: totes dues formen part del potencial cultural, exportador i creador d'imatge de Catalunya. Però, insisteixo, la literatura catalana, que d'altra banda transcendeix Catalunya, mereixia i necessitava els focus de Frankfurt aquesta vegada.

Ara bé, la pregunta és: com s'hi ha arribat, a Frankfurt? La literatura catalana ¿hauria obtingut aquest espai exclusiu a Frankfurt sense el precedent bilingüe de Guadalajara i sense una presència bilingüe probablement promesa als alemanys o sobreentesa per ells? "La cultura catalana" va ser el "país convidat" a la FIL de Guadalajara (Mèxic) el 2004. La mateixa coalició de govern que va portar escriptors en català i en castellà a Guadalajara sota el cartell de "cultura catalana", és la que ha portat a Frankfurt, sota el mateix cartell, només la literatura catalana. El disseny de l'estand català a Guadalajara, es pot entendre de diferents maneres, una d'elles com a cant al bilingüisme: fins i tot el lema homònim del convidat es duplicava en els plafons de Tàpies. Vegeu-ho aquí.

Recordo que poc després de la FIL de Guadalajara es va a començar a parlar de Frankfurt. Sense conèixer el tema de prop, puc legítimament conjecturar que als alemanys els va agradar la presentació de Guadalajara, on les dues literatures es presentaven oficialment. Puc pensar que els organitzadors de la Buchmesse entenien i esperaven que les dues literatures hi fossin presents, i que sota aquesta premissa es van interessar per "la cultura catalana" com a convidada. Si va ser així, no m'estranyaria que s'haguessin pogut sentir poc o molt decebuts pel rumb que va prendre la cosa. Potser aquest tortuós camí era l'únic per aconseguir el merescut protagonisme a Frankfurt. Pel que fa a la bilis segregada a Espanya i a Alemanya, com deia Dalí en bilingüe: Que hablen de mí, aunque sea bien. O, com, dirien per aquí: No soy monedita de oro, pa' caerle bien a todos.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Eficiència terminal

2007-10-09T19:41:00.000-05:00

No em refereixo a les habilitats de l'amic Arnold a The Terminator, sinó a un terme que es prodiga molt en les juntes de facultat de Mèxic. La Conselleria d'Educació de Guanajuato ho té molt clar:

EFICIENCIA TERMINAL: Es la relación porcentual entre los egresados de un nivel educativo dado y él número de estudiantes que ingresaron al primer grado de este nivel educativo n años antes.

Tot i que això dels "n" anys no queda gaire clar, l'eficiència terminal és el percentatge de gent que acaba en el temps previst que duri la carrera (més un o dos semestres de gràcia). Un temps, el lema de les escoles d'Enginyeria de Catalunya era, més o menys, "No tothom pot ser enginyer", un lema imaginàriament escrit amb sang al frontispici de l'escola. Els col·legis professionals no volien que tothom fos enginyer, i l'orgull acadèmic dels professors creixia exponencialment amb el percentatge de suspensos de les assignatures que impartien. Per a alguns, el "no tothom pot ser enginyer" incloïa, especialment, les dones.

Un dia, l'amo dels diners - el govern - va arribar amb un nou argument: els diners que jo et dono són per produir titulats universitaris; la productivitat de les meves inversions en educació superior es mesuren pel nombre de titulats que tu treguis al carrer; els calés estaran condicionats als teus resultats. A partir d'aquí, les escoles d'enginyeria i, de retruc, els professors, es van començar a veure condicionats per aquest argument, en part encertat, en gran part pervers, condicionats a aprovar un percentatge prou productiu d'alumnes. La cosa no és exclusiva de Catalunya, i aquí a Mèxic, també Déu n'hi do, fins al punt que fan servir tot sovint aquest terme d'eficacia terminal (més de 30.000 pàgines mexicanes al Google).

L'obligació d'assolir una determinada eficacia terminal exerceix una notable pressió sobre els postgraus que estan acreditats pel govern federal i que, per tant, tenen dret a beques federals per als seus estudiants. Això dóna lloc a situacions curioses, fins i tot tragicòmiques, que podrien donar per a un altre apunt.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Un clàssic: kW i kWh, per no parlar dels kW/h

2007-10-03T21:35:00.000-05:00

L'altre dia, jugàvem a calcular les emissions de diòxid de sofre d'una central tèrmica de fuel (combustóleo, que diuen aquí). Érem jo i uns vint-i-cinc estudiants de vuitè semestre d'una carrera com d'enginyer electro-mecànic, i no era ben bé un joc, sinó un examen: ells ho havien de calcular. Era un central d'uns 800 MW, i volíem calcular les emissions de diòxid de sofre per unitat d'energia generada: g SO₂/kWh. Era un cas real, d'una ciutat força contaminada. Els càlculs diguem-ne estequiomètrics eren faves comptades, i per la part "elèctrica" no podia patir, amb la carrera que cursen els alumnes...

Només tres alumnes van saber resoldre l'exercici. Quin va ser el gran problema? El contingut de sofre del fuel (3.0%)? No. El càlcul del sofre cremat? No. El càlcul de les tones d'SO₂ generades a l'any? No. El gran problema va ser calcular els kWh d'energia elèctrica generats per la central en un any. Aquest tema és un clàssic: que si els MW eren per dia, per hora o per any, que si no faltava una dada... El que hauria de sorprendre és que una persona que ha aprovat assignatures com Màquines elèctriques o Sistemes de Potència no ho tingui clar. La veritat, no em va sorprendre gaire.

Sense entrar en detalls de potència instal·lada o generada i altres matisacions: 800 MW són 800.000 kW (això és potència). Generar 800.000 kW durant una hora és generar 800.000 kWh (això és energia). Però l'any té 365*24 = 8.760 h. Per tant, en un any es generen a la central: 800.000 kW*8.760 h = 7,01x10⁹ kWh. No era tan difícil, però hijo mano, el desconcert a l'aula d'examen era general. Encara els vaig donar una empenta o dues, però res, ni flowers.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Eule, el WSJ i la riquesa intangible

2007-09-29T19:12:00.000-05:00

L'anònima Eule, en dos comentaris a l'apunt anterior, recomana un article i un estudi molt interessants, amb unes adreces que mereixen convertir-se en enllaços ben visibles per al públic lector d'aquesta casa/cosa. I de pas penjo aquí la meua resposta. Diu l'Eule:

Al WSJ [es refereix al Wall Street Journal] he llegit aquest article i m'ha fet pensar en el tipus de coses que expliques "The Secrets of Intangible Wealth" (Espero que ho puguis llegir, com que no veig que posis el teu email per enlloc no et puc fer un forward...).

De fet, l'article comença dient: "A Mexican migrant to the U.S. is five times more productive than one who stays home. Why is that?" The answer is not the obvious one: This country has more machinery or tools or natural resources. Instead, according to some remarkable but largely ignored research -- by the World Bank, of all places -- it is because the average American has access to over $418,000 in intangible wealth, while the stay-at-home Mexican's intangible wealth is just $34,000.

Prou prometedor, oi? De veritat que val la pena.
Eule

El report original de què es parla. Si pots dona-hi una ullada. Crec que ho trobaràs interessant.

Gràcies, Eule. Acabo he llegit el document del Wall Street Journal i, efectivament, és molt interessant (l'altre estudi té prop de 200 pàgines, i la vida d'aquest bloguista no dóna per empassar-se aquest informe, però l'he fullejat). Després que Jordi Pujol ens ho digués tantes vegades durant el seu regnat, ja sospitàvem que la riquesa de les nacions és, sobretot, la seva gent, o el que ha estat capaç de fer la seva gent. Molts mexicans, que no han tingut un pujolet que els ho recordi (ni llegeixen el WSJ tant com tu...), encara es pensen que Mèxic és, sobretot, un país que "té" grans riqueses naturals, que els estrangers i alguns mexicans (sempre per aquest ordre) han espoliat.

A l'article ens expliquen que als països rics el capital natural només representa de l'u al tres per cent del capital total del país. En l'estudi esmentat, han quantificat que la "riquesa intangible" representa el 80% del capital dels països rics (han quantificat l'intangible...). I què és la riquesa intangible? Sobretot és l'imperi de la llei (rule of law) o estat de dret (57% de la riquesa intangible) i l'educació (36%). Aquests són, precisament, dues notables febleses de Mèxic. Pel que fa a la riquesa mexicana del petroli és, només, de 6.000 dòlars per capita, i la resta de riqueses naturals, de 2.000 dòlars per capita. Fins i tot a Mèxic, la riquesa intangible és de 34.500 dòlars per capita, més de quatre vegades la riquesa natural del país. Millorar la seguretat jurídica i l'educació del país és, doncs, una urgència, com d'altra banda vénen repetint de fa temps les elits ben informades del país.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

L'SNI mexicà

2007-09-28T00:01:00.000-05:00

El Sistema Nacional de Investigadores (SNI) mexicà és una estructura del CONACYT destinada a fomentar la recerca científica dels professors universitaris i dels investigadors dels centres de recerca del país. Els mexicans en diuen el esní ¹ (crec que majoritàriament) o el ese-ene-í, alguns.

La principal eina de l'SNI és el reconeixement individual a la recerca científica, reconeixement que va acompanyat d'un sucós complement econòmic, de tres a catorze salaris mínims del DF. El complement és un estímul bastant eficaç, perquè a) és força sucós a partir d'un cert nivell, i b) si no produeixes te'l treuen. Suposem que un doctor mexicà arriba de França, després de fer un doctorat a Tolosa de Llenguadoc (qui no coneix un mexicà que hagi fet el doctorat a Tolosa?), i el contracten en una universitat mexicana. En arribar el gener següent, presentarà el seu currículum al CONACYT, i l'avaluaran.

Si en els darrers tres anys ha publicat un article científic o dos, el faran candidat a investigador nacional (SNI-C) i li pagaran un sou extra mensual de tres salaris mínims del DF (1 salari mínim del DF = 1.517 pesos, uns 98 EUR). Si treballa en una universitat de fora de la capital, el sou SNI serà de quatre salaris mínims. Aquest sou, insisteixo, s'afegeix al salari regular que ja cobra de la universitat. Tres o quatre salaris mínims no és un complement molt elevat. Tanmateix, pensem que, per exemple, a Guanajuato (un estat relativament ric), el 43% de la població ocupada no guanya més de tres salaris mínims.

Tornem a l'investigador que venia de França. Si aquesta persona ha publicat tres o cinc articles científics en tres anys, i a més ha dirigit alguna tesina de llicenciatura o de màster, llavors la faran SNI-1, i li donaran sis salaris mínims del DF, set si treballa fora de la capital. Set salaris mínims son uns 704 EUR^2,3, una notable bonificació mensual, més si tenim en comte que el sou SNI és lliure d'impostos! El nostre investigador mexicà serà avaluat als tres anys, i si no ha produït el faran fora del Sistema i li trauran el sou SNI. Si ha produït prou, li renovaran el reconeixement o l'ascendiran de nivell. Pan o palo, que diuen els mexicans.

Comparem-ho amb un sexenni de recerca a Espanya. Si durant sis anys reuneixes una sèrie de mèrits (diguem cinc o sis articles científics i potser alguns mèrits menors), et donen un sexenni de recerca: eren uns 100 EUR nets cada mes fins que et jubilis. Aquest complement mensual de recerca és descoratjador: cal produir sis anys perquè te'l donin, és minso i no te'l treuen mai. A més, si no ho han canviat, està limitat el nombre de sexennis que pots acumular. Pot tenir altres virtuts, però no és precisament un suculent estímul a la recerca. Un investigador mexicà que sigui SNI-1 durant només tres anys (ja passa...) guanyarà el mateix que un investigador espanyol que cobri un sexenni durant 20 anys (i busques). Si el fan fora de l'SNI tindrà un bon motiu per provar de tornar-hi.

Per ser SNI-2, cal publicar més, graduar alumnes de doctorat, dirigir grups de recerca i no sé quines coses més. Tenen un sou extra de vuit o nou salaris mínims del DF, i son molts més pocs que els SNI-1. Els SNI-3 són pocs, però cobren un sou SNI de catorze salaris mínims.

Arribant de fer un doctorat a l'estranger, o en un grup de recerca mexicà molt actiu és relativament fàcil entrar com a SNI-C o SNI-1, però és molt més difícil mantenir-s'hi. Una història molt repetida és la de qui als tres anys no ha produït prou per mantenir-se. Les causes donarien per a un altre apunt al diari. De tota manera, l'SNI paga salaris a més de 13.000 investigadors en tot el país.

¹ El esní: un amic austríac de cognom, diguem-ne, Stoiber no podia comprendre perquè "ʃtoibə" s'havia de convertir en "estóiber" en boca dels espanyols. Fent conya, quan parlava d'un amic seu, deia "el meu amic Hans esKraus".

² Ep! Vaig parlar d'això mateix fa uns dos anys, i set salaris mínims eren llavors 760 EUR, no 704! Ai, la pujada de l'euro...

³ Veig que n'havia parlat en uns termes molt semblants el 2005. Em passarà com a la Corín Tellado, que una vegada va repetir una novel·la. Sense voler, vull dir. El miracle és que només ho va fer una vegada.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr

Disc dur USB

2007-09-25T21:30:00.000-05:00

Deu fer molts d'anys que existeix el disc dur portàtil, però no n'havia tingut cap mai. Un company de feina es passejava amb un disc dur extraïble bastant gros i feixuc, que no convidava gaire a comprar-se'l, per no parlar del risc de perdre un dispositiu portàtil. Veig que amb el temps han tornat petits i, a més, s'endollen al port USB. El risc de perdre'ls potser ha augmentat amb la minva volumètrica.

Tinc un disc dur USB de 160 GB. Em va costar 1,450 pesos, que a mitjan juliol eren aproximadament 100 EUR. Ara ja no: l'euro pels núvols. Segurament encara és car, 100 EUR, però quan ho comparo amb el meu primer disc dur, que tenia 20 MB i em va costar 20,000 pessetes (120 EUR), de les de fa potser vint anys, la comparació és còsmica, intergalàctica. Sense comptar la inflació, d'un preu de 6 EUR/MB hem passat a 0,0006 EUR/MB. És a dir, el preu del MB s'ha dividit per 10.000. El nostre consum de MB també s'ha disparat, és clar. [Aquest càlcul ja l'havia fet aquí, però "és que m'agrada comentar-ho..."].

La qüestió és que ara vaig amunt i avall amb els meus 8,65 GB d'informació de la feina, 38.400 fitxers que no inclouen música, ni fotos ni pel·lícules. Tot a una butxaca de la cartera, junt amb el visat FM3 i el passaport (quan els porto). Com que treballo força a casa, em va de meravella. M'esgarrifa pensar que el podria perdre; em tranquil·litza saber que mai no he perdut l'FM3 ni el passaport.

Traducció automàtica d'aquest text: en es fr